Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 23 de febrer de 2014

Machado - La muerte del niño herido















Antonio Machado (1875-1939)
La muerte del niño herido

Otra vez en la noche... Es el martillo
de la fiebre en las sienes bien vendadas
del niño. —Madre, ¡el pájaro amarillo!
¡Las mariposas negras y moradas! 

—Duerme, hijo mío. —Y la manita oprime
la madre, junto al lecho. —¡Oh, flor de fuego!
¿quién ha de helarte, flor de sangre, dime?
Hay en la pobre alcoba olor de espliego; 

fuera, la oronda luna que blanquea
cúpula y torre a la ciudad sombría.
Invisible avión moscardonea. 

—¿Duermes, oh dulce flor de sangre mía?
El cristal del balcón repiquetea.
—¡Oh, fría, fría, fría, fría, fría! 

[De Poesías de la guerra, 1939]



En el 75è aniversari de la mort d’Antonio Machado a Cotlliure.

     [...] Y cuando llegue el día del último viaje,
     y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
     me encontraréis a bordo ligero de equipaje,
     casi desnudo, como los hijos de la mar.

[De ‘Retrato’, a Campos de Castilla]


Una bona selecció de poemes de Machado, d’on he extret aquest:


Un interessant estudi de José Antonio Serrano Segura sobre Machado:



Altres poemes de Machado en aquest blog:


http://ramoncarrete.blogspot.com.es/2012/03/machado-campos-de-castilla.html   Campos de Castilla: Retrato i Proverbios y cantares (fragment) 




11 comentaris:

  1. T'ha quedat fantàstic KRT. El que no esperava, perquè mai ho havia llegit és que no volia un altra llengua que no fos el castellà.

    Llegit:"http://ca.wikipedia.org/wiki/Antonio_Machado"

    "Sota l'aurèola republicana i progressista amb què s'ha revestit la figura de "Machado hi ha una trajectòria espanyolista i anticatalana. La seua obra és una exaltació de Castella (a través del seu paisatge) com a nucli i essència de l'Estat espanyol, la qual inclou una idea excloent de la diversitat i que es visualitza de forma inequívoca en els seus articles apòcrifs signats amb els pseudònims d'Abel Martín i Juan de Mairena i, també, en la correspondència amb la seua estimada Guiomar (Pilar Valderrama). Antonio Fernández Ferrer, en l'estudi introductori a l'edició de Juan de Mairena, ens hi adverteix:
    « D'altra banda, també podríem trobar en la ideologia de Machado detalls no tan positius per a una visió actual d'alguns temes com, per exemple, la concepció espanyolista massa ancorada en els tòpics del jacobinisme hispànic o el seu rebuig del pacifisme.[2] »
    Machado va defensar el monolingüisme espanyol d'una manera rotunda:
    « No cal entestar-se en què els nostres nens parlin cap altra llengua més que la castellana, la qual és la llengua imperial de la seua pàtria. El francès, l'anglès, l'alemany, l'italià s'han d'estudiar com el llatí i el grec, sense ànim de parlar-los.[3] »
    L'espanyolisme és inherent a la seua obra i, justament, fa ús del seu apòcrif, Juan de Mairena, per expressar-ho sense cap mena de dubte:
    « D'aquells que diuen ser gallecs, catalans, bascos, extremenys, castellans, etc., abans que espanyols, desconfieu-ne sempre. Acostumen a ésser espanyols incomplets, insuficients, dels quals res de profit pot esperar-se.[4] »
    Malauradament, aquest tipus d'afirmacions no acostumen a alterar la complaença que envolta l'aurèola republicana i progressista de Machado, icona actual del progressisme espanyol com ho certifica les cançons de Joaquín Sabina i Joan Manuel Serrat. N'és un exemple la biografia elaborada per Ian Gibson quan interpreta la correspondència privada del poeta del 2 de juny del 1932 amb Pilar Valderrama amb un to comprensiu davant dels prejudicis anticatalans de la parella: En la seua carta, Pilar s'ha expressat defraudada amb el desenvolupament de la República i, especialment, pel que sembla, amb la qüestió de l'Estatut català, el qual al llarg del maig del 1932, hom debat intensament en les Corts, amb memorables intervencions d'Ortega y Gasset, Unamuno i, sobretot, Manuel Azaña. Planeja sobre el nou règim el fantasma del separatisme català.[5]

    Parla de Ian Gibson, no se si és aquest el mateix llibre que jo tinc, però crec que d'això no en diu res.

    ResponElimina
  2. 2006, Ian Gibson
    edición 2006, Santillana ediciones Generales, S l.

    ResponElimina
  3. Això és el jacobinisme, Josep. Una idea progressista de l'Estat, entès com una cosa única, intocable, eterna. Ve del concepte francès d'Égalité, però no pas entès com una égalité de tots els ciutadans davant els drets i deures i davant la llei (i ja veiem prou que això no es dóna a la vida real), sinó com un uniformisme que rebutja totes les diferències, tota la diversitat que hi ha al món. Començant per les llengües: a França van crear els fonaments d’una educació pública laica, i això estava molt bé, però va reprimir fins a gairebé fer-les desaparèixer, totes les llengües que parlava la gent i que no fossin el francès (‘patois’, en deien ells despectivament), i això estava mol malament.

    A Machado, una de “las dos Españas” li va glaçar el cor. Però a molta gent ens l’han glaçat alhora totes les dues Espanyes, que es posen d’acord sense escletxes per defensar aquella”sagrada unidad” enfront dels que, de forma lliure i democràtica, aspirem a poder exercir algun dia el nostre dret a decidir si volem, o no, participar en un estat que no ens vol ni ens accepta tal com som i ens vol fer renunciar a la nostra llengua i a la nostra història i al nostre dret democràtic a voler ser diferents. Els jacobins, això, no ho entendran mai.

    Això no exclou que, efectivament, una de les dues Espanyes va fer una guerra molt cruenta i va exercir una repressió brutal, que va portar Machado, la seva mare i molts més ciutadans a l’exili, i a d’altres a la presó o a la mort. A l’altra banda també es van fer moltes barbaritats, certament;però no hem d’oblidar qui es va alçar en armes contra un govern democràtic. Gràcies, Josep, per recordar-nos tot això.

    ResponElimina
    Respostes
    1. P.D. El llibre de Ian Gibson deu ser “Ligero de equipaje. La vida de Antonio Machado” (Aguilar, Madrid 2006). Jo no el tinc ni l’he llegit; pel que sembla, es mostra comprensiu amb aquella manera de pensar respecte al “problema catalán”. Vaja, que el jacobinisme —com ho veiem prou i massa cada dia—, avui com ahir “galopa y corta el viento”...

      Elimina
  4. Et deixo el mateix comentari que al amic Josep. Els dos parleu d’un dels poetes que més m’agrada en llegua castellana. Jo tampoc sabia lo de que no volia un altre llengua que no fos el castellà.

    Quant vaig anar a Colliure – expresament per veure la tomba del poeta – en vaig quedar molt parada. No tenia n’ideï-la de com era, vaig voltar tot el cementiri buscant-la ( vaig donar la volta per la banda contraria on és ) i ja marxàvem decebuts quant la varem veure, allà sola, austera, però plena de flors i escrits, banderes republicanes... La pell de gallina. Que una persona com Machado pugues morir al oblit per culpa d’un regim intransigent.
    Et deixo l’enllaç a les fotografies que vaig fer-li si mai les vols fer servir, ja saps on son . http://www.brujitadesigns.net/Fotografia/displayimage.php?album=10&pid=1083#top_display_media

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Núria, per l’escrit i per les fotos. Estic d’acord amb tu. Jo tampoc no sabia (m’ho ha descobert el Josep) que Machado s’hagués expressat de forma tan contundent sobre la llengua i la “qüestió” catalana. Però sí que intuïa que les seves idees no diferirien gaire de les d’un Alfonso Guerra. O de les d’un Tamames: com tants i tants intel•lectuals espanyols demòcrates d’avui, que són prou bona gent, però que no entenen que democràcia és respectar també la diversitat i els drets dels altres, fins i tot quan el que demanen és el dret a decidir el seu futur i, si escau, la secessió.

      Dit això, la seva idea d’Espanya, progressista per al seu temps, tot i que jacobina i, per tant, en certs aspectes prou limitada, era —no cal dir-ho— per als feixistes massa oberta i lliure. Per això va haver d’exiliar-se, amb la seva mare i tants altres republicans, i morir a l’exili, i ara veiem com espanyols de dretes i d’ultradreta el revindiquen com un “gran autor espanyol” sense entrar en detallets com ara veure què deia i com pensava. Igual que amb Lorca, Jiménez, Aleixandre, Cernuda, Picasso, Pau Casals… Ara que són morts i no “mosseguen”, costa poc de fer-se el progre i dir que els admiren tant. Una abraçada!

      Elimina
  5. El siempre y grande Antonio Machado , gracias por dedicarle tu tiempo en tu blog al gran poeta sevillano , su biografía es para tenerla en cuenta , yo soy como yo digo " Machadista " a tope .
    Cuando veo el azulejo que está en el palacio de dueñas de sevilla eso de..... . " Mi infancia son recuerdos de un patio de sevilla..... " me pone la carne de gallina .
    El tuvo la oportunidad de conocer a García Lorca cuando el poeta granadino contaba con 17 años y él tenía ya 41 , lo conoció a los 3 meses del fallecimiento de Leonor , y vió en Lorca un talento fuera de lo común .... bueno que te voy a contar de Machado que no sepas amigo.
    Un abrazo desde la tierra de Machado , valga la redundancia ¡¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muchas gracias por tu aportación. Pues sí, tienes toda la razón, su biografía hay que tenerla muy en cuenta. Como a todo artista, hay que ubicarle en su contexto histórico, ideológico y social. Y su contexto fue que por pensar, y pensar en republicano y librepensador, tuvo que vivir la angustia y las privaciones del exilio, con su anciana madre, y morir los dos allí, lejos de aquella España que les heló el corazón. Han pasado 75 años, los muertos ya no “muerden” y tanto Lorca como él, y también como Jiménez, Aleixandre o Cernuda, son justamente admirados y reivindicados por todo el mundo, obviando sus ideologías. Sin embargo, lo importante, lo que nos han legado esos autores, es su obra; y ésta, como el algodón, no engaña: está ahí, escrita, para que la comprendamos —y podamos coincidir, o no, con ella; sin olvidar las circunstancias de sus vidas y de sus muertes. Un abrazo!

      Elimina
  6. El Jaume m'escriu per email:

    "Aquests dies, són moltes les cròniques que recorden aquest aniversari i la seva mort a terres de la Catalunya Nord. És un poeta que m'agrada. L'entenc i a més, també és d'aquells que ens van amagar, quan érem petits i joves. Potser, per això, encara el valoro més. Com molts d'altres, de llengua castellana i, no parlem ja, els de llengua catalana. Ens van robar una part molt important de la cultura. Imperdonable i inoblidable! Gràcies, un cop més!"

    I Jo li dic: Gràcies a tu, Jaume, coincideixo amb el que dius. Una abraçada!

    ResponElimina
  7. Casi tots admirem la obra poètica de Machado, segur que es un dels grans escriptors de la literatura castellana. La seva imatge ens arriba com la de un progressista de la seva època. Però també, mirant-ho bé, la de un conservador en molts aspectes.
    Deixant de banda la seva obra, per mi, es el símbol de la derrota de tots, els de un costat i el altre, en la guerra civil. Sembla que en aquest estat el vencedor te que acabar, suprimir al vençut. La seva tomba a Colliure es un testimoni permanent de la venjança dels vencedors i que deu perdurar com prova de la barbàrie.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens molta raó, Alfons. En una Espanya plena de cacics explotadors, capellans integristes i militars colpistes, el krausisme de Joaquín Costa, Fernando Giner de los Ríos i la Institución Libre de Enseñanza va suposar un vent ideològic d’aire fresc i renovador, que va portar als moviments progressistes anticlericals, republicans i socialistes —però fortament jacobí, centralista, que no va entendre mai el concepte d’un Estat plural i respectuós amb les llengües i els sentiments de la perifèria, i en aquest sentit va ser conservador i atàvic, igual que avui—. El triomf de la República va suposar uns grans avenços socials, però els conflictes provocats per la dreta —i per l’esquerra anarquista— no van permetre consolidar l’equilibri dels ideals socials amb els sentiments nacionals de la perifèria, que amb penes i treballs s’havia aconseguit amb els Estatuts català, basc i gallec, i l’andalús que anava en camí. Les forces retrògrades, amb el pretext del “desorden y el caos” —i de la crisi econòmica, fruit del crack del 29— van lluitar contra la República amb violència, per mitjà d’un cop d’estat sagnant i una guerra fratricida, en la qual, com bé dius, i com cantava Raimon “jo crec que tots, tots havien perdut”. Estic amb tu: la seva tomba està bé allà on està, com a símbol permanent de tanta barbàrie. Gràcies! Una abraçada.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.