Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimecres, 26 de febrer de 2014

Vergés - Sis poemes
















Joan Vergés (1928-2014)
Poetes immortals

Hi ha poetes
que es diuen immortals
perquè res no els afecta.
Planxats i clenxinats
tenen dolços esclats
i fan el seu paper
de poetes de bé.

Hi ha poetes
que es diuen intemporals
i només els captiva
la rosa,
l’alosa
o la paraula viva.

I si parlo d’això
és perquè hi ha poetes
que es diuen immortals
perquè toquen timbals
i trompetes.

Jo els conec
de quan era un noiet.
Una tarda,
armats dels instruments,
em van venir a buscar
i vam anar tots junts
a la casa de la vila.
Recordo l’espinguet,
i les roses a la paret,
i la música del sonet,
i el vi ranci, i el pastisset,
i el somriure de l’alcaldessa.

No vaig tornar-hi més.
Deu ser per això
que, quan em troben pel carrer,
certs poetes immortals
no em saluden.


L’angelet que puja i baixa

L’angelet que puja i baixa                                         
se m’ha ficat a la faixa.

Em diu paraules suaus
de núvols i de cels blaus.

M’explica que Verdaguer                                             
viu en un hort rialler.

M’explica que Maragall
passeja dalt de cavall.

Em diu que Joan Salvat
té un cavallet tot pintat.

M’explica que Carles Riba
empunya una flama viva.

Em diu que la Clementina
fa versos de plata fina.

Em diu que Josep Carner
viatja per l’estranger.

Em diu que Salvador Espriu                                     
està amb els seus morts i riu.

Em diu que el pare i la mare
tornen a fer bona cara.

Em diu que el meu fill Miquel
ja ha fet amics en el cel.

L’angelet que puja i baixa
se m’ha adormit a la faixa.

És el més petit amic,
més bo que el pa de pessic.


Em dius que el nostre amor

Em dius que el nostre amor
va ser com un infant;
que dónes el teu cor
als dies que vindran,
perdut i sense nord,
mirall de coses belles.
Em dius que el nostre amor
s'acaba a les estrelles.

Em dius que el nostre amor
només era el primer,
que un altre braç més fort
t'abraçarà més bé.
A punt de ser record,
claror de flor collida,
em dius que el nostre amor
no sap trobar la vida.

Em dius que plori
si vull plorar?
Em dius que mori
fins a demà?
No pots comprendre
com el dolor
dura per sempre
si es fa cançó.

Em dius que el nostre amor
era un ocell ferit:
tremola en el teu cor,
somia en el meu pit.
Amiga de la mort,
camí de vela blanca,
la llum del nostre amor
és una flor que es tanca.




Petita i blanca

Petita i blanca
enyora el mar
la teva casa.
Enyora l'aire
d'una cançó
d'una besada.
La teva pell
és del color
sense mirall
de terres clares.
Els camps llaurats
vetllen de nit
el teu alè
la teva calma.
Moren els mars.
Petita i blanca,
es va morint
la teva casa.
Creixen els camps
i les campanes,
tot el que és guany,
tot el que emparen
les teves mans,
tot el que estimes
rossa i descalça.



Comiat a un amor adolescent

No sé si penso en tu
o si em mullen les ones d'un mar trist,
que ja no conec el teu silenci
ni tinc els ulls d'infant per a mirar
les petites estrelles.

Em fa pena pensar que no era un joc
el que poguéssim estimar-nos
i que el que ara jo escric
poden llegir-ho uns ulls
travessats de tenebra,
enllà del teu plor i del meu plor.

No sé si ens han vençut
o si l'estel és nostre
i el combat per un amor futur
i els plecs d'aquest silenci, una bandera.

Ara cerco paraules d'amor i comiat,
i tothom pot saber-les,
però serà un secret i de matí,
per a tornar a estimar-nos,
si se m'esqueixa de la vida un cant.


El vell

Fa temps que estic afònic
i em surt aquesta veu
feble com un alè
i parlo a batzegades fatigoses.
Faig bullir a l'estufeta
herbes medicinals,
receptes d'herbolari
que es tornen aire pur
quan enyoro els teus ulls
i la pau de l'atzur
al racó de la meva malura.

Fa temps que em canso.
He tret dels mals endreços
records i ombres fidels
i surto a prendre el sol
de la plaça tranquil·la.

Si aquesta lletra et sembla poc florida,
no hi vegis cap senyal
de poc amor:
t'escric en sabatilles
i ja no em queda honor
i em perdo per obscures melangies.


http://www.youtube.com/watch?v=jN7XdB8zzcA   Joan Manuel Serrat, El vell. Subtítols en castellà.


Ha mort Joan Vergés i Calduch, un poeta conegut, però segurament poc reconegut, que va passar per la vida discretament, sense fer gaire remor, apartat dels cenacles literaris, perquè —com podem veure en el primer poema— se li’n fotien, els «poetes immortals».. I tanmateix, va ser un poeta guardonat, i els seus versos van ser musicats i interpretats per cantants famosos. Abans d'ahir, el dia que va morir, la Institució de les Lletres Catalanes li havia preparat un acte d'homenatge, que es va celebrar igualment, per bé que a títol pòstum. Crec que és de justícia que el recordem en alguns dels seus poemes.


Per parlar d’ell, cedeixo la paraula a David Castillo (El Punt Avui) i a l’autor de la crònica del diari Ara:

David Castillo (El Punt Avui, 25-2-2014)
Ha mort Joan Vergés

Va practicar un estil de vida solitari, deixant de banda la societat literària i la notorietat. Viure al marge té els seus avantatges: no estar supeditat a les modes, als designis dels mandarins ni als capricis dels lectors. Així, el veterà Joan Vergés va poder disposar de diferents vides. El podem associar a la dècada dels seixanta, com a guanyador de premis tan prestigiosos com ara el Carles Riba del 1968 per La vida nova, i el Salvat-Papasseit del 1965 per El gos.

També hi ha el Vergés dels cantautors, com ara Serrat, Maria del Mar Bonet, Toti Soler i Ovidi Montllor, que el van mantenir viu en la memòria popular i sobre els escenaris. Cal destacar, així mateix, la contribució que va fer Víctor Obiols quan el va rescatar de nou com a poeta i lletrista, portant-lo al Festival Internacional de Poesia i fent noves versions dels seus poemes i cançons. També va ser poeta d'honor del Festival de Sant Cugat del 2009.

Formal com Carner i vidriòlic com Pere Quart, podríem dir que Vergés era una mena de Dr. Jekyll i Mr. Hyde de la poesia contemporània: líric, tendre i mediterrani, o obstinadament cruel i despietat. Un poeta esplendorós, de múltiples lectures, que ha travessat les dècades de la dictadura i la desmemoriada època democràtica sense sobresortir, però sense endinsar-se en el mutisme. Com deia en un dels seus poemes, «hi ha poetes / que es diuen immortals / perquè res no els afecta. / Planxats i clenxinats / tenen dolços esclats / i fan el seu paper / de poetes de bé». Genial.


Mor el poeta Joan Vergés als 85 anys

(‘Ara’, 25-2-2014)


Joan Vergés, metge i poeta, ha mort aquest dilluns als 84 anys, just el dia que la Institució de les Lletres Catalanes havia de fer-li un homenatge al Palau Robert.

Nascut el 21 de març del 1928, Joan Vergés va publicar les seves primeres poesies dins l'Antologia poètica universitària, el 1949. Va rebre el premi de poesia de Cantonigròs per Cançons i altres poemes, que va aparèixer en el seu primer poemari, Soledat de paisatges (1959).

Molts dels seus poemes han estat musicats per diversos músics i cantautors, sobretot per Toti Soler —a Liebeslied inclou sis poemes de Vergés, i va fer la música de temes com Petita i blanca, que Ovidi Montllor va enregistrar—, però també Maria del Mar BonetComiat a un amor adolescent (1993)—, Isidor MaríProvem altra vegada'— i Joan Manuel SerratAntoni Ros-Marbà fa els arranjaments d'El vell—, i també per músics clàssics com Lluís Folch.

Ha estat guardonat amb el premi Joan Salvat-Papasseit (1965) amb El gos; el premi Carles Riba (1968) per La vida nova —on hi ha inclòs potser el poema més conegut, Em dius que el nostre amor, que va ser cantat per Toti Soler i després versionat per Maria del Mar Bonet, Quimi Portet, Ester Formosa i Adolfo Osta, i també Marc Parrot—; i el Ribas i Carreras dels premis Recull de Blanes (1986) per Com un bosc silenciós. Pràcticament aquesta és tota la seva producció literària. Lleonard Muntaner ha publicat aquest 2013 la seva Poesia Completa.


http://www.ara.cat/cultura/Joan_Verges-poesia_catalana-Toti_Soler_0_1090691150.html


La primera foto és de la Institució de les Lletres Catalanes. Les altres fotos i tots els textos són baixats d'internet.

6 comentaris:

  1. "Em dius que el nostre amor", quina joia! El teu bloc és imprescindible.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Helena, ets un sol, no sé si ho sabies. ;-)

      La veritat és que m'agrada poder compartir amb els amics en aquest bloc poemes i cançons que m'agraden, i comentar-los de vegades, amb més o menys encert. No sé si quan s'aprovi aquesta llei de propietat intel·lectual que s'anuncia, i que sembla molt restrictiva i arriscada, hauré de limitar el blog a autors del XIX enrere i sense posar.hi traduccions que no siguin fetes per mi, ni vídeos ni imatges d'altri... Ja veurem. De moment m'hi vaig entretenint, i m'agrada veure que a algú més li agrada. Una abraçada!

      Elimina
  2. Respostes
    1. Gràcies. És un post d'urgència: dues notes de premsa i una selecció de poemes buscats pel Google. Segur que l'autor es mereixia més.

      Elimina
  3. No sabía que había muerto ¡¡ , pero si tenía constancia de él hace dos o tres meses......habrá muerto hace poco no ??
    Pues sí , en este caso si que conozco al bueno de Joan , de los mejores si no el mejor de los poetas catalanes que ha dado el siglo XX .
    Además no se si piensas como yo Ramón , pero me resulta curioso que un genio de las letras catalanas o españolas o las que sea , sea médico ¡¡ , normalmente los escritores son licenciados en filosofía y letras , filólogos no sé . Las letras y las ciencias son incompatibles..........jejeje pero en el caso de Joan parece ser que no ha tenido nada que ver y me alegro por ello ¡¡
    Saludossssssssss ¡¡¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. Murió anteayer.

      ¿De los mejores? ¿El mejor? No sé quién otorga esos títulos; las comparaciones siempre son odiosas. Fue un gran poeta, ciertamente, pero en un siglo que vio (muy poco) a Verdaguer y Maragall, y leyó a Salvà, Liost, Carner, Arderiu, Folguera, Gassol, Riba, Foix, Sagarra, Salvat-Papasseit, Manent, Pere Quart, Garcés, Batra, Leveroni, Torres, Rosselló-Pórcel, Espriu, Villangómez, Teixidor, Raspall, Vinyoli, Palau, Abelló, Perucho, Ferrater, Estellés, Llompart, Sampere, Martí i Pol, Formosa, Margarit, Vallverdú, Xirinacs, Pessarrodona, Oliva, Miralles, Gimferrer, Casasses, Marçal, Jou, Palol, Susanna, Duarte... se me hace bastante difícil coronar a nadie como "el mejor poeta catalán del siglo XX".

      Sí es verdad que Vergés rehuyó los cenáculos literarios y vivió al margen de capillitas. Tal vez por eso no sale en determinadas antologías. Él se burlaba de eso: su divertida oda a los “Poetas Inmortales” es muy ilustrativa al respecto. Sin embargo, grandes músicos y cantantes musicaron e interpretaron sus versos, y así, indirectamente, su obra llegó al gran público.

      Tienes razón que ciencias y letras raramente van del brazo. Pero ejemplos los hay; sin más, Màrius Torres fue médico, Joan Margarit es arquitecto y David Jou es físico, especialista en termodinámica de procesos irreversibles (de verdad, va sin segundas) y de mecánica estadística de sistemas fuera de equilibrio: ahí es nada!

      Gracias por tu comentario. Un fuerte abrazo!

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.