Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimecres, 26 de març de 2014

Andreu - Se'n va anar - Com el vent



Josep Maria Andreu (1920-2014)
Se’n va anar

Tant de temps que ha passat
dintre meu, tanta nit!
Dalt del cel, la ciutat
on potser ella ha fugit.

Se’n va anar en un dia molt clar,
jo no sé si a una terra llunyana.
Se’n va anar cap enllà:
no sé pas si tornarà.

Se’n va anar, va donar-me la mà,
que a un adéu no li cal cap paraula.
Se’n va anar, i un mirar
m’ha quedat per recordar.

Digue’m, amor, si és ben cert
que més enllà fa bon dia.
Digue’m si mai que un es perd
és que ha trobat l’alegria.

Se’n va anar, va donar-me la mà,
jo no sé quina cosa em diria.
Se’n va anar cel enllà,
i mai més no tornarà.
                                       [Zafiro, 1963]


https://www.youtube.com/watch?v=yDjLihyvQW4   Salomé (Zafiro, 1963)


Com el vent

Com el vent que s'allunya,
com el vent que ha arribat,
cada nit, una a una,
mor un temps i un passat.
Fuig de mi un tros de vida,
cremo part del meu crit;
però comença un nou dia:
ja és vella la nit.

Com el vent que travessa,
com ei vent transparent,
que en el bosc fa una queixa
i després fuig rabent,
cada dia que passa
deixa un gust de record;
però no cal pensar massa,
que ei dia ja es mort.

Si obrim la finestra al matí
i a la llum que entrarà,
veuràs com la nit ha fugit
i tot vol començar, començar!

Com el vent que s'allunya,
com el vent que vindrà,
cada vida s'engruna
i no saps cap on va.
Però si amb tu vaig fent via
entremig de la gent,
cada dia és bon dia
que ve i fuig com el vent.
                                          [Canigó, 1967]




Josep M. Andreu, Lluís Olivares i Lleó Borrell
Fa pocs dies va morir, als 93 anys, Josep Maria Andreu i Font. Autor de dels reculls de poemes: Per entrar en el regne (1957),  Intento el poema (1960) i Poemes i cançons 1957-1992 (1993), va guanyar el Premi de Poesia Carles Riba l’any 1959. És, però, conegut i celebrat sobretot per les seves cançons. En efecte, ha estat —sovint fent tàndem amb Lleó Borrell i Gambús (1924-1994) com a compositor— l’autor de la lletra de moltíssimes cançons catalanes, que han cantat des de Núria Feliu fins a Lluís Llach, Montserrat Caballé i Josep Carreras, entre molts altres intèrprets; i també adaptador al català de més de 300 cançons en altres idiomes. Recordem, entre altres, Temps i temps, que va cantar Llach; Et portaré una rosa (Carreras); Somnis i records (Caballé) o Se’n va anar, que va guanyar el Festival de la Cançó del Mediterrani l’any 1963.

Concursants al Festival del Mediterrani 1963. Salomé és la tercera per l'esquerra; Raimon, ajupit.
Aquest Festival, que prenia com a model el de San Remo, es va celebrar des de 1959 fins al 1967 a Barcelona, durant les festes de la Mercè. L’organitzaven TVE i RNE amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona. Una comissió seleccionava les peces finalistes entre les que s’hi presentaven, procedents de diversos països mediterranis: França, Itàlia Grècia, Xipre, Israel, Egipte, Algèria, Malta... Les cançons finalistes eren interpretades per dos artistes diferents, ja que es premiava la cançó (lletra i música), més que no pas l’intèrpret. L’acte es celebrava al Palau dels Esports, i TVE i RNE el retransmetien en directe. El veredicte es feia per votació popular entre els assistents —en un temps en què a l’Espanya franquista no hi havia democràcia ni es podia votar res. Recordem que el referèndum de la Ley Orgánica del Estado va ser el 1966, i les primeres eleccions de «Procuradores en Cortes por el Tercio Familiar» —succedani descafeïnat d’una pseudodemocràcia orgànica— van ser el 1967.

Salomé, Lleó Borrell i Josep M. Andreu el 1963
Al primer any del Festival, el 1959, hi va concórrer una cançó en català: Les velles places de Barcelona (no en sé l’autor ni l’intèrpret), que no va guanyar. Fora de concurs, al fi de festa, el presentador, Albert Closas, va cantar, en català, Mariona, amb lletra de Joan Oliver i música de Miquel Xicota. Va guanyar l’italià Claudio Villa i Mary Santpere va obtenir el tercer premi amb Mare Nostrum (que recordem per la tornada «Ola, ola, ola, no vengas sola»).

Borrell, Franciska, Salomé i Andreu. Mallorca 1964
Els anys següents no hi va haver cap cançó catalana seleccionada. El 1960 va guanyar Nana Moskouri amb Agapi mou. En castellà hi van cantar Josep Guardiola i Ramon Calduch. El 1961 va guanyar Raymond Jeantal amb Dans la croix de ta main; Josep Guardiola i Lita Torelló hi van cantar Presentimiento. I el 1962, el premi va ser per a Josep Guardiola i Monna Bell amb Nubes de colores; el Dúo Dinámico hi va cantar Balada gitana; i Salomé, La muralla de Berlín. És curiós com recordo quasi perfectament, cinquanta anys després, totes aquestes cançons! Eren realment populars, llavors.

Salomé al Festival del Mediterrani, 1963
També recordo molt bé aquell memorable festival de 1963, que va tenir lloc al Palau de les Nacions. Presentat per Federico Gallo, va tornar a admetre una cançó en català (el ministre Fraga Iribarne ho va avalar dient: «no pasa nada porque haya una canción en catalán»). La cançó escollida va ser Se’n va anar. La interpretaven la jove Salomé (Maria Rosa Marco; tenia 20 anys) i Raimon (Ramon Pelegero, 23 anys), a qui els autors van proposar que la defensés, aprofitant que gaudia d’una certa popularitat després d’haver enregistrat el seu primer disc, Al vent (Edigsa), aquell mateix any. Raimon s’ho va rumiar una mica, però va acabar acceptant «per voluntat de servir al país i a la llengua». Així, amb corbata i sense la seva guitarra, va pujar a l’escenari a cantar-la.


https://www.youtube.com/watch?v=nAtSBEAXi4Y  Salomé al Festival del Mediterrani (TVE, 1963)

El públic es va abocar a votar la cançó, i Se’n va anar va guanyar el premi,  imposant-se clarament a l’altra finalista, una molt digna cançó en castellà, Paz, de Carlos Laporta i Isidro Solà, i que van defensar la cantant catalana Franciska i el grup Los TNT. Recordo encara la tonada d’aquesta cançó, una espècie d’oració pacifista; la lletra feia: «Paz, Señor, en el cielo y la tierra, / paz, Señor, en las olas del mar, / paz, Señor, en las flores que mueren / sin saberlo la brisa al pasar. // Tú, que has hecho las cosas tan bellas / y les das una vida fugaz, / pon, Señor, tu mirada sobre ellas / y devuelve a los hombres la paz. // Hoy he visto, Señor, en el cielo, / suspendidas de un rayo de luz, / dos palomas que alzaban el vuelo / con sus alas en forma de cruz. // Haz, Señor, que de nuevo regresen / las palomas que huyeron, Señor, / y la llama que enciende la tierra / se convierta en paz y amor.»


Arran d’allò, el 1964 va canviar el format del Festival. El veredicte va deixar de basar-se en el sufragi popular, i es van crear jurats específics a totes les províncies espanyoles, a l’estil d’Eurovisió. I ja no es van admetre cançons catalanes. Se’n va anar era una senzilla cançó d’amor, gens subversiva, però Fraga va començar a entendre el potencial polític i social de la Nova Cançó Catalana, i la censura i els «grisos» es van dedicar a «tutelar» els recitals dels Setze Jutges, de Raimon i de tothom qui gosés expressar-se musicalment en llengua catalana.

El Festival de 1964 el va guanyar Luigi Tenco amb Ho capito che ti amo. El de 1965 va registrar un empat entre Pino Donaggio, amb Si chiama Maria, i una cançó grega que no recordo, i que en el desempat es va imposar. El 1966 es va tornar al sistema de vot popular; van guanyar el Dúo Dinámico i Bruno Lomas amb Como ayer; la portuguesa Madalena Iglésias  va quedar finalista amb Septiembre (“septiembre se muere, / se muere dulcemente...”). El 1967 es van autoritzar dues cançons en català, però novament amb el sistema de jurats provincials. Betina hi va cantar T’estim i t’estimaré, del manacorí Antoni Parera Fons, i Salomé i Dova (nom artístic de la valenciana Francesca Dolz) van cantar Com el vent, una altra excel·lent cançó de Josep M. Andreu i Lleó Borrell, la lletra de la qual també he volgut evocar. Aquesta cançó anava en primera posició quan només quedava per votar el jurat de Girona; sorprenentment, el jurat gironí va votar la cançó francesa, La chanson du bonheur, cantada per Guy Mardel, que va obtenir el premi, rellegant la catalana al segon lloc. Finalment, l’abril de 1968, després de la negativa de Serrat a cantar en castellà a Eurovisió, Massiel va guanyar aquest concurs europeu amb La, la, la, i TVE va decidir concentrar-se en Eurovisió i desentendre’s del Festival del Mediterrani, que ja no es va convocar aquell setembre ni mai més.


Val a dir que Raimon, després, ha musicat poemes d’altres autors, bàsicament clàssics (Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Joan Timoneda) i també moderns (Salvador Espriu, Pere Quart), però que jo sàpiga mai no va tornar a cantar una cançó amb lletra i música d’altri, amb una única excepció: Amanda, de Víctor Jara, que ell va traduir. Tampoc no ha inclòs mai Se’n va anar en els seus àlbums antològics: ras i curt, mai no la va considerar una cançó seva.


Aprofito l’excurs per congratular-me que aquesta setmana, Raimon ha estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per la seva aportació a la llengua i a la cultura catalanes, després de més de 50 anys cantant sempre en català. Entre els molts escrits que se n’han fet, esmentaré l’interessant blog Rapsòdia, de l’admirat August Garcia:


Felicitats, Raimon, per aquest premi tan merescut. I adéu i moltes gràcies, Josep Maria Andreu, per tota la teva obra que tant va ajudar a promoure i dignificar la cançó catalana.

http://www.uoc.edu/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?titol=147&autor=22  Àudios amb la veu de Raimon, de Salomé i de l’Orquestra Plateria

http://cultura.elpais.com/cultura/2013/11/01/actualidad/1383304000_940673.html  Vegem com recorda ‘El País’ aquell Festival del 1963. Inclou el vídeo amb part de l’actuació de Salomé



Descalç sobre la terra vermella

P.D. Penjo aquest post després d’haver tornat a veure Descalç sobre la terra vermella, l’excel·lent minisèrie sobre Pere Casaldàliga basada en el llibre de Francesc Escribano, i el gran ‘Sense ficció’ dedicat al bisbe Pere. Tot plegat commovedor. Gràcies a tots els que han fet possible aquesta sèrie, i sobretot gràcies al Pere, missioner i poeta, per ser tan conseqüent en la defensa de les seves causes.

“Hem avançat en els drets de les persones, però encara estem en l’abecé pel que fa al reconeixement dels drets dels pobles”.

7 comentaris:

  1. Una gran mini sèrie, KRT, penso que el tems de durada es just, ni més ni menys. Molt bona, llàstima que "passarà" com una pel·lícula més i la gent no aprendrem res. Com Ell en necessitem molts.

    La Isabel és una noia argentina, cooperant d'una ONG que depèn en part d'una església cristiana i sobretot protestant. Té un bloc -així la vaig conèixer- ara gairebé no escriu però si ho fa per correu electrònic.

    L'ultima vegada deia això:" Josep ahora voy a Salta y Rosario, un lugar más de la extensa geografía latinoamericana. Un Macondo olvidado donde las luces del Estado no alumbran y rige la ley de los poderes fácticos. Un punto remoto en el noroeste argentino donde los terratenientes están borrando el futuro de la etnia Qom. Un caso emblemático de impunidad –absoluta– y silencio –total–.

    En la Comunidad La Primavera se visten de luto. De un negro riguroso por el asesinato de un niño de la etnia Qom, víctima de la mirilla de pistoleros al servicio de terratenientes".

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquest blog hi he posat prou alguns poemes d'en Casaldàliga; ara hi haurien escaigut prou, però també volia recordar en Josep M. Andreu en la seva mort i he pecat de gasiu en aprofitar una cosa per parlar de l'altra, i encara del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Raimon. Tres coses tan diverses, i totes prou importants, en un únic post: mea culpa!

      Dit això, Josep, la sèrie sobre en casaldàliga és important, i no crec que s'oblidi, perquè almenys a TV3 la poden anar reposant, i a més el vídeo està disponible al 'TV3 a la carta', i avui el donaven amb l'edició del diari 'Ara'. Però per damunt de tot, l'important no és en Pere, com ell mateix diu sempre, sinó les seves causes; i les seves causes perduraran, perquè va sembrar una llavor que molta altra gent ha recollit in situ, i mantindran la lluita mentre faci falta, hi sigui ell o no. El seu testimoniatge ha estat important per internacionalitzar la causa, però són molts els que s'hi han compromès i la continuaran. Gràcies, Josep, per la teva lúcida aportació.

      Elimina
  2. Ramón: Subscric el que dius sobre la seria "Descalç sobre la terra vermella". Em va commoure molt a la presentació de Balsareny i hi m'ha tornat a passar amb la d'ahir a TV3. Aquest matí he comprat el vídeo de l'ARA, mes que res, per poder retenir les imatges i les paraules (se que pot semblar un tòpic però jo també en dic profètiques) del mateix Pare Pere en el reportatge final. A Balsareny hi tenim una persona d'una dimensió que avui encara no sabem valorar (a l'alçada de Nelson Mandela i d'altres, tal com va dir el mateix Sr. Escribano a la presentació d'aci Balsareny). Recordaré sempre les conferències que ens va dedicar als baixos de la rectoria, durant una setmana, juntament amb en Lluís mª Xirinacs (d'aquí sembla que tothom ignora) poc abans de marxar a la missió del Brasil. Va ser un privilegi que recordaré tota la vida.
    Gracies Ramon de Josep Soler Cirera

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Josep, pels teus comentaris. Jo no vaig anar a aquelles conferències que dius; de fet, el meu record d’en Pere és més aviat vague i llunyà. Recordo haver-lo vist per Balsareny, però no tinc present d’haver-hi parlat mai en persona. Estic d’acord amb tu que en Pere “juga a la mateixa lliga” que Gandhi, Luther King o Mandela, i aquesta sèrie contribuirà a divulgar les seves causes arreu. Unes causes que, més enllà d’ell mateix, les continuaran altres persones, compromeses amb la seva lluita gràcies al seu exemple. El premi Nobel que li van negar tres vegades seguides hauria estat un altre bon trampolí per internacionalitzar el seu testimoniatge, que ja és prou conegut, però sempre va bé un recolzament extern perquè sempre acabem tenint tendència a “mirar cap a una altra banda”.

      I aquesta sèrie en serà una baula més per mantenir viu el testimoni de la seva paraula i de la seva lluita. Personalment, no m’és significatiu que ell arribés a aquestes conviccions a través de la fe i de l’Evangeli; per a mi seria suficient que hi hagués arribat per amor de la Humanitat i de la justícia. Però ja m’està bé, que enfront d’una Cúria tan acomodada en els seus privilegis, ell els recordi que el seu primer Mestre es va posicionar clarament en favor dels oprimits, dels pobres, dels que patien persecució per causa de la justícia.

      Benvinguda, doncs, la sèrie, i molt bé el ‘Sense ficció’ que ens va fer una antologia dels seus fets, idees i paraules. Jo em quedo amb la que va dir cap al final, amb murrieria, quan insinuava que potser a Catalunya simpatitzem amb les seves causes perquè aquestes són tan lluny; però que si ell fos aquí, i fes el mateix que fa allà, potser això amoïnaria a més d’un. De fet, jo estic segur que si en Pere fos avui aquí, estaria a Melilla ajudant els que salten les tanques, i no sé si tothom ho entendríem, com no tothom aquí va voler entendre en Xirinacs. Ser conseqüent fins al final és molt difícil, perquè genera rebuig fins i tot entre els fidels. Com deia la versió de Paco Ibáñez d’una cançó de Brassens: “a la gente no le gusta que / uno tenga su propia fe”. Però els profetes la tenen, i la proclamen. i no s’arruguen. Per això ens són (o ens haurien de ser) model i exemple.

      Elimina
  3. UNES QUANTES PERLES DEL BISBE “ PERE CASALDÀLIGA”

    “Les meves causes valen més que la meva vida, perquè són les causes les que donen sentit a la vida. Una vida sense causes és una vida pobra, trista i buida.”

    “Així com ha costat tant, i encara costarà, defensar el dret de les persones, estem encara a l’abecé pel que fa als drets dels pobles, i els pobles grans han imposat les seves identitats i han negat les identitats petites.”

    “Tu creus que hi ha democràcia al món? Als Estats Units hi ha democràcia? A Espanya teniu democràcia? A Europa hi ha democràcia? Només per a alguns.”

    “Ser del centre pot ser una manera de rentar-se les mans.”

    “La llibertat per ser home i la pobresa per ser lliure.”

    “Com es pot ser l’Església dels pobres si no s’és al mateix temps, pobre.”

    “La Església es centralitzadora, no és prou “Catòlica”. Hi ha un gest una mica infantil a l’hora de “donar” la comunió, en part per potenciar el poder clerical.”

    “Joan Pau II és una mena de gegant absolut, físicament parlant; espiritualment te una actitud com de “padrinet”: comprensiu, acollidor. Es veu que el temps, els anys, fan be a tothom.”

    “Respectar totes les altres Identitats: estem en l’a,b,c, del dret dels pobles. Els pobles grans han imposat les seves identitats i han negat les identitats dels pobles petits.”

    “Em de començar dient que els indígenes no existeixen. Existeixen els Canejaris, Tapinobets, Xabantes, els Maia, els Túpi, els Goreni (1). Tu saps que la paraula “Indio” va ser una paraula “anivelladora” que va negar les identitats i en aquest nom d’”Indio” van decretar la mort cultural -i a molts llocs física- de pobles sencers.”

    “Son les causes que donen sentit a la vida. Una vida sense causes es una vida pobre, bruta, trista.”

    “No n’hi ha prou de ser CREIENT, també s’ha de ser CREÏBLE”

    Pere Casaldàliga

    He extret questes frases del Pare Pere, de la part final de la mini serie "Sense ficció". Son fetes en èpoques diferents de la seva vida i totes son molt anteriors al moment actual. Crec que perquè moltes d'elles son tan actuals que val la pena de reproduir-les. M'hauràs de perdonar que per fer-ho, m'aprofiti del teu interessant bloc. Que cadascú en faci la seva valoració que vulgui, però jo a desgrat de no ser creient la faig molt alta.

    Gracies Ramon

    ((1) No se si aquests noms dels pobles indígenes son correctes. Els he reproduït per la oïda i segur que no )

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una excel·lent col·lecció de pensaments d'un home lúcid i coherent. Gràcies, Josep. Posaré els teus comentaris al post següent, que és justament d'un poema d'en Pere Casaldàliga. Així qui el llegeixi els llegirà també.

      Elimina
  4. El Jaume em diu, per email:

    "Res de gros a esmenar, Ramon. Únicament aportar alguns records per
    llimar alguna cosa.

    Crec que aquest Festival mai va utilitzar el vot popular, fins l'any del "Se' va anar" i amb l'experiència d'aquesta ocasió es va tornar enrere i, si no recordo malament, mai més es van atrevir.

    De la cançó catalana de la primera edició, si no recordo malament, la va cantar un dona que provenia del món líric o lied. No puc recordar-ne el nom, malgrat l'estigui veient ara mateix; igual com recordo perfectament la melodia de la cançó. La tornada de cada estrofa deia: "..les velles places plenes d'encant de la comtal Barcelona...". M'agradaria tornar-la a escoltar i veure'n la filmació. Segur que a TVE en deuen tenir moltes imatges.

    La cançó guanyadora d'en Claudio Villa, és deia "Binario" (les vies del tren) i també l'entonaria en alguna estrofa.

    "Dans la croix de ta main" la va compondre i cantar Robert Jeantal (no Raymond).

    Finalment, també recordo que la cançó "La muralla de Berlín" la va
    cantar Ramon Calduch.

    Per avui, res més!"

    I jo li responc: "Gràcies, Jaume. T'agraeixo totes aquestes precisions, que incorporo als comentaris del blog.

    Buscant pel Google, trobo que “Les velles places de Barcelona” la va cantar Lina Richarte. Aquí hi ha la cançó (mira si és aquesta):

    https://www.youtube.com/watch?v=e5lMCm7Ujcw

    Una abraçada!"

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.