Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dilluns, 17 de març de 2014

Carreté - Les portes somniades













Ramon Carreté (1951)
Les portes somniades

Sabem la porta
sabem les claus que l’obren
sabem els panys que esperen
sabem l’escarceller que ens mira

I el verb es va fer
                           camí

(Ja era hora
                   que el verb
                                   es fes camí)

(Ja era hora que el verb es fes viatge)

(Ja era hora
               que les cançons poguessin
                                                    moure’ns al crit)

Sabem la porta
sabem les claus que l’obren
sabem els panys que esperen
                                           la visita
                                                      pels segles

Ignorem l’escarceller que aguaita
i el fem esdevenir llegenda    


17 de març
Dia de la Poesia Catalana a Internet

Perdoneu-me que, per celebrar el dia de la poesia catalana a internet, recuperi un vell poema que vaig escriure el 1967, l’únic que tinc salvat del recull Les portes somniades, d’aquell mateix any. Recordo que el vaig mecanografiar a la cuina de la tieta Pilar, amb una Olivetti Pluma 22, sobre paper autocopiatiu anglès (un paper que calcava sense necessitat de paper carbó, i que em proporcionava l’amic Jacint Orriols, de la impremta Orriols de Balsareny), per enviar-lo a un concurs.

Possiblement devia ser el de Cantonigròs en la seva penúltima o darrera edició, o bé a la primera de les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra, que va ser a Ripoll el 1969. Tant a Cantonigròs els últims anys com a les primeres edicions de les Festes Pompeu Fabra (Ripoll, Montblanc, Granollers, Ponts...), els balsarenyencs hi anàvem en un autocar organitzat pel sempre infatigable Llorenç Planes. Fos on fos, aquell ingenu recull de versos, que avui no reconeixeria, va passar merescudament sense pena ni glòria. 

Deixeu-me presumir que, més de vint anys després, el 1990, sí que vaig guanyar el premi de poesia Marià Villangómez de les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra d’Eivissa, amb un altre recull, Escarn de carn. La idea era que l’Ajuntament d’Eivissa el publiqués o en patrocinés l’edició; però si ja una moció de censura el 1989 havia donat l’alcaldia a AP (futur PP) amb el suport del CDS, les eleccions del 1991 van donar als populars la majoria absoluta i la cosa se’n va anar en orris.

Moltíssims anys després d’haver-lo escrit, el 2011, vaig recuperar aquest poema per recitar-lo amb el grup Joc i Foc, de Navàs (amb Dolors Claret, Assumpta Santacreu, Rossend Sellarés i Josep Vilarmau, i amb Martí Riera a la guitarra), a la Nit del Bages per la Independència, a Món Sant Benet. La utopia d’un adolescent de setze anys em va semblar extrapolable a la il·lusió col·lectiva dels meus seixanta, que potser ja no veiem tan tan utòpica.

El poema estava inspirat en la novel·la de Kafka El procés —que el llibreter Josep Monte m’havia deixat llegir, juntament amb altres obres del mateix autor, en edicions argentines que guardava amagades a la rebotiga—, i també en la pel·lícula homònima d’Orson Welles, de 1962, que em va impressionar molt, i en especial en la seqüència inicial sobre l’home que espera, atemorit, tota la vida a la porta d’una Llei aparentment inaccessible, per descobrir massa tard que aquell objectiu li havia estat reservat. Aquest conte formava part del recull kafkià Un metge rural, i Kafka el va inserir també cap al final d’El procés. Al film de Welles, el conte actua d’introducció a l’obra, i hi és representat amb la tècnica de dibuixos en pantalla d’agulles per Alexandre Alexeieff.

Un dels versos del meu poema es feia ressò d’una cançó de Raimon, del disc Raimon a l’Olympia (1966), No em mou al crit, que penso que val la pena de recordar:



Raimon (1940)
No em mou al crit

No em mou al crit
ni ocells ni flors.

Tu, tu que treballes
de sol a sol.
Tu, tu que notes i vius
tota la por.

Tu em mous al crit,
ni ocells, ni flors.

Tu, que estimant entre els homes
et deixen sol.
Tu, a qui el teu món nega
tot consol.

No em mou al crit
ni ocells ni flors.

Un món,
un món que ja és ben viu
en altres llocs.
Un món que ací ofeguen,
però no mor. 

No em mou al crit
ni ocells, ni flors.

Tu, tu que m'escoltes
amb certa por. 

Tu em mous al crit,
no ocells, no flors.
Tu em mous al crit.
Tu em mous al crit.

Un dels dibuixos d'Alexander Alexeieff a la pantalla d'agulles,
il·lustrant la pel·lícula The Trial, d'Orson Welles
Aquí podeu veure la pel·lícula sencera:

http://www.youtube.com/watch?v=Zhypl_nfZZE  Orson Welles; The trial. Versió original subtitulada en castellà. 

http://www.youtube.com/watch?v=50n0S6_3Tc0  Orson Welles: El proceso. Doblada al castellà.

La foto meva és de 1967, de quan tenia més cabells que no pas ara, i negres.

18 comentaris:

  1. En Jaume m’ha dit per email:

    «M'ha agradat el teu poema de joventut. Llegint-lo i sense ser cap expert en poesia, he vist de seguida que era una obra de joventut. Després he llegit l'explicació on dius que és teva i que la vas presentar a Cantonigròs... quants records! Hi vaig anar molts anys amb el Llorenç [...], en el seu tragí constant en favor de tot allò que fes olor de catalanisme i que el va acompanyar mentre va poder. El lligam amb la cançó de Raimon, molt oportú. El seu disc de l'Olimpia, del 66 el vaig deixar quan encara vivia a Balsareny, a no sé qui, i se'm va perdre. Ara fa uns anys,es va reeditar en CD i el guardo amb egoisme. Algunes vegades, quan em ve una mica de nostàlgia me'l poso i em torna a emocionar. Gràcies, Ramon!»

    I jo li dic: «Gràcies a tu, Jaume! El poemet és un pretext per evocar tot allò. Jo tinc, amb moltes altres coses de Raimon, el vinil de l'Olympia (el meu, eh, no el teu) i també el CD reeditat. Encara recordo la gràcia que em feia quan deia "je suis un peu fatigué, mais j'ai envie de chanter". Nostàlgia, sí, però encara és tot vigent. "Quan creus que ja s'acaba, torna a començar"».

    ResponElimina
  2. Molt premonitori em sembla, Ramon! No sé per què vas deixar de fer poesia. Però jo tampoc no puc garantir que continuaré provant de fer-ne sempre!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que ja ho deia Rimbaud, que tot poeta era un vident! És clar que jo aleshores pensava en les ominoses portes de la llei i en els murs infranquejables del franquisme, i ara són unes altres portes, murs i constitucions, que cal obrir. Potser la poesia no ajuda a guanyar batalles, però sí a mantenir viva la flama del personal. Que no és poc. Tu no defalleixis, que per molts anys ens puguis seguir instruint tot delectant-nos. Gràcies, Helena: petons!

      Elimina
    2. Ah, per cert, les Muses em van abandonar quan em vaig comprar el meu primer rentavaixelles. Perquè la inspiració em venia tot fregant els plats del sopar (sempre tenia paper i llapis a prop de l'aigüera). Des d'aleshores, l'aigua de la font de Castàlia no raja per a mi si no és amb comptagotes!

      Elimina
  3. Ves per on aquest poema m'ha portat vells records. Fa mes de 20 anys que son a casa, impecablement dedicats, "Hibris" i "Epigonals", i ben conservats -s'han esgrogueït un xic, però- ja que estan a prop de àlbums d'un que no envelleix mai. Gràcies per deixar-no llegir aquest.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Joan, sempre tan generós. M’agradaria saber qui és aquest que no es fa mai vell, al costat del qual tens els meus llibres! Tant de bo que se me n’enganxés alguna cosa! Una abraçada,
      KRT

      Elimina
  4. Doncs a mi també m'ha agradat, i força. Podríem dir que Raimon l'agües cantat amb molt de gust. Molt bona tota la història del que en aquell moment no va poder ser. Ara s'ha de guardar bé perquè encara la necessitem. Moltes gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com bé saps, la gràcia de la poesia és que sigui prou ambigua com per permetre interpretacions diverses. Aquesta potser sí que s'entén, com diu el meu amic Pere, però la vaig escriure pensant en el franquisme, i han passat 47 anys i mira, tot ha canviat molt, però la lletra encara sona com a vigent.

      Hi continua havent portes tancades. Vol dir que no vam assolir els objectius. "Queda tant per fer", deia Raimon. I Martí i Pol hi afegia: "tot és possible".

      No perdem la fe. Aquestes portes són tancades perquè nosaltres les puguem obrir, i que entri l'aire fresc d'una nova albada (això és d'un poema del Sendo Sellarés, que aquí tot s'aprofita, i si bades una mica ja t'han plagiat). Gràcies, Josep, una abraçada.

      Elimina
  5. La Teresina em diu per email:

    “Gràcies Ramon, per l'esplendor dels setze anys, en sóc testimoni... I per tot el que ets i fas ara. Una abraçada, Teresina”

    I jo li responc:

    “Gràcies a tu, Teresina. Sí, tu també hi eres, i els teus germans. Érem una petita banda de catalanistes. Érem joves i ens hauríem menjat el món. Després hem anat acumulant anys i no poques decepcions, però és bo comprovar que encara tenim il·lusions, i alguna força, si més no d’esperit.

    Com deia la sarsuela “Qué tiempos aquéllos!”, però res de nostàlgies, que “encara és molta la lluita / i queda tant per fer”. Una abraçada!”

    ResponElimina
  6. El Rossend em diu per email:

    “Sí, jo també recordo com vas recuperar aquest poema per recitar-lo a Sant Mateu de Bages. El penjo al meu facebook, si no em dius el contrari. Sendo”.

    I jo li responc: “Serà un honor. També vam recitar poemes teus, ara no dissimulis. Que ja ets gairebé un clàssic! M’agrada recitar-los, perquè veig que “arriben”, cosa que no tothom, ni tots els clàssics, poden dir. Gràcies. Una abraçada.”

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara em diu el Rossend:

      “Ara veig que he escrit Sant Mateu de Bages. No era Sant Mateu que era Sant Benet. Bé que, si tots són sants, tots deuen ser igual de bons.- Sendo”

      I jo li dic: “No pateixis, tots devien ser "verges per davant i màrtirs per darrere".

      Elimina

  7. El Pere em diu per email:

    “Fantàstic. M’agrada i em sorprèn llegir poesies que entengui. Enhorabona a l’autor (Kafkià, però autor).”

    I jo li responc: “Gràcies, Pere. No creguis, si s’entén és perquè jo encara era molt jovenet. Després ja vaig aprendre a ser críptic, que és el que veia que es portava. Una abraçada!”

    ResponElimina
  8. Què jove Ramon! Sempre tindrem que obrir portes i sempre tindrem escarcellers, a vegades nosaltres mateix, però conservant l’ il•lusió sempre podrem obrir portes o tombar estaques. Ànim i a seguir jove!
    Jo també crec que no tindries que deixar de fer poesia. Una abraçada.

    ResponElimina
  9. Gràcies, Alfons. L'Avi Ciset s'està fent vell, i cada dia van sortint noves estaques per tombar, i noves tanques de filferros (algunes amb ganivetes) per "desalambrar". La utopia no mor mai, i la realitat, tossudament decidida a tornar a temps passats, encoratja la gent a continuar, també tossudament, alçats "en poble, contra el vent".

    Jo no he parat pas d'escriure (al Sarment, al blog...), però les Muses em van deixar per impossible. Esporàdicament em surt alguna coseta de circumstàncies, però costa molt. I la poesia "ha de sortir", ha de sortir de dins. No crec que sigui un do del cel, però alguns deuen tenir alguna hormona, o alguna neurona, o una seqüència de proteïnes o aminoàcids a l'ADN, que els genera idees en forma de versos. I la meva neurona es va atrofiar fa temps. Això sí, m'agrada llegir el producte poètic de les neurones alienes i publicar-ne alguns tasts de degustació per als meus pacients amics i amigues. Gràcies per l'interès, de tota manera. Aferradetes!

    ResponElimina
  10. En aquells temps compartia el crit del que sap la clau, del que sap el pany però no té prou mans per obrir la porta. Més tard vaig descobrir que la porta no té el pany que endevinàvem en un parèntesi de realitat dins d’una realitat sense parèntesi. Només taulons amb mil claus reblats i un únic sistema d’obertura: l’enderroc.

    Felicitats, Ramon, per aquest crit de joventut en un temps en que la remor estava penada. Com ara.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les teves paraules, Petrus. Però un altre cop recorda’t de signar l’escrit, ja que hi surts com a Anònim i fa lleig.

      Si mires les observacions que hi ha a dalt a la part dreta del blog, veuràs que demano que els comentaristes, sempre benvinguts, signin els seus escrits. Al qui té un blog, ja li surt l'enllaç per defecte, i amb això ja n'hi ha prou per seguir-li el rastre; però si no és el cas, el comentari surt com a anònim, i no m’agrada publicar anònims, a part que fent-ho contradic les meves pròpies normes. La solució és signar l’escrit dintre del text.

      Quan els anònims són insultants o diuen parides (que de tant en tant n'arriben), senzillament no els autoritzo i "morta la cuca mort el verí". En el teu cas, naturalment, no és així, i no cal dir que ho publico de molt bon grat. “Si estirem tots” potser l’enderrocarem, aquesta porta dels nassos. Una abraçada!

      Elimina
  11. La Maria Lluïsa em diu per email:

    "Endavant amb la poesia catalana!!!
    Esperem que tinguem la força necessària per mantenir les portes obertes i que per fi entri l'aire de llibertat que tant desitgem!
    Gràcies pels teus escrits!”

    I jo li dic:

    "Gràcies a tu, Lluïsa. Mentre no perdem la il·lusió i la cohesió (que ja costa, enmig de tants partidisme i gallinacis interessos creats) podrem aspirar a obrir-les. Per marxar, és clar. I sí que a l’horitzó no s’hi arriba mai, perquè com més avances sempre trobes que s’allunya, però l’important és avançar, tenir horitzons i ganes d’acostar-s’hi. Una abraçada!”

    ResponElimina
  12. El Sebas em diu per email:
    “Ara ja ens es igual qui sigui l'escarceller, el que es tracta es d'obrir la porta...
    Un poema molt encertat per als temps que estem vivint.
    Salutacions. Sebas”

    I jo li responc: “Tens tota la raó, Sebas. Però pot passar que (igual que els horitzons, que no hi arribes mai, perquè se't van allunyant a mesura que t'hi vols acostar), aquí sembla que darrere cada porta que obres te n'has de trobar una altra de tancada, cada vegada més alta i gruixuda. És com un joc d'obstacles. Però "si estirem tots", l'esbotzarem, segur. I després continuarem tenint altres horitzons per somniar i altres portes per obrir; però sense tornar mai més enrere. Confiem-hi.
    Gràcies per les teves paraules. Una abraçada!”

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.