Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 14 de març de 2014

Giacosa-Illica - Tre sbirri

Puccini, Giacosa, Illica














Giuseppe Giacosa / Luigi Illica

Tre sbirri (Te Deum)

(Dopo aver accompagnato Tosca, Scarpia fa un cenno; subito si presenta Spoletta)

Scarpia: Tre sbirri! Una carrozza! 
Presto! Seguila 
dovunque vada! Non visto! Provvedi! 

Spoletta: Sta bene! Il convegno? 

Scarpia: Palazzo Farnese! 

(Spoletta parte rapidamente con tre sbirri) 

ScarpiaVa, Tosca!
Nel tuo cuor s'annida Scarpia! 
Egli ti segue e ti sospinge.
È Scarpia che scioglie a volo 
il falco della tua gelosia. 
Quanta promessa nel tuo pronto sospetto! 

(Esce il corteggio che accompagna il Cardinale all'altare maggiore; i soldati svizzeri fanno far largo alla folla, che si dispone su due ali. Scarpia s'inchina e prega al passaggio del Cardinale. Il Cardinale benedice la folla, che reverente s'inchina) 

Capitolo: Adjutorum nostrum in nomine Domini

Folla: Qui fecit coelum et terram.

Capitolo: Sit nomen Domini benedictum 

Folla: Et hoc nunc et usquem in saeculum. 

Scarpia:  A doppia mira 
tendo il voler, né il capo del ribelle 
è la più preziosa. Ah di quegli occhi 
vittoriosi veder la fiamma  
illanguidir con spasimo d'amor, 
fra le mie braccia... 
L'uno, al capestro; 
l'altra, fra le mie braccia... 

(Resta immobile guardando nel vuoto. Tutta la folla è rivolta verso l'altare maggiore; alcuni s'inginocchiano) 

Folla: Te Deum laudamus, 
Te Dominum confitemur! 

Scarpia:  Tosca, mi fai dimenticare Iddio! 

Tutti : Te aeternum Patrem 
omnis terra veneratur! 

De l’òpera Tosca (1900), basada en l’obra teatral de Victorien Sardou. Música de Giacomo Puccini.

)

https://www.youtube.com/watch?v=tgWW6o1y9xI   Ruggero Raimondi, Arena de Verona, 2006




Tres sicaris (Te Deum)

Scarpia (després d’haver acompanyat Tosca, fa un senyal; de sobte es presenta Spoletta):

Tres sicaris! Una carrossa! 
De pressa! Segueix-la 
allà on vagi! Que no et vegi! Espavila’t! 

Spoletta: Està bé! On quedem? 

Scarpia: Al Palau Farnese.

(Spoletta se’n va ràpidament amb tres sicaris) 

ScarpiaVés, Tosca!
Al teu cor hi fa niu Scarpia! 
Ell et segueix i t’empeny.
És Scarpia qui engega a volar 
el falcó de la teva gelosia. 
Quantes promeses, en el teu rampell de sospita! 

(Surt la comitiva que acompanya el Cardenal a l'altar major; els guàrdies suïssos fan apartar la gent, que es posa en dues files. Scarpia s’ajup i resa quan passa el Cardenal. El Cardenal beneeix la gent que reverent s’ajup) 

Capítol:  El nostre ajut és en el nom del Senyor

Gent:  Que va fer el cel i la terra.

Capítol:  Sigui beneït el nom del Senyor

Gent:  Ara i sempre i pels segles. 

Scarpia:  A un doble objectiu 
apunto el desig, i el cap del rebel 
no és pas el més preat. Ah, poder veure
la flama d’aquells ulls victoriosos
llanguir amb espasmes d'amor 
entre els meus braços! 
L'un, al patíbul; 
l'altra, als meus braços... 

(Es queda immòbil mirant al buit. Tothom s’ha girat cap a l’altar major; alguns s’agenollen) 

Gent:  Et lloem, Déu, 
et confessem, Senyor! 

Scarpia:  Tosca, em fas oblidar Déu! 

Tots:  A tu, Pare Etern,
tota la terra t’adori! 

[Versió de R. C.]





Tres esbirros (Te Deum)

(Tras haber acompañado a Tosca, hace una seña; de pronto se presenta Spoletta):

Scarpia: ¡Tres esbirros! ¡Una carroza! 
¡Date prisa! ¡Síguela 
vaya donde vaya! ¡Que no te vea! ¡Espabila! 

Spoletta: ¡Está bien! ¿Dónde nos vemos? 

Scarpia: En el Palacio Farnese.

(Spoletta se va rápidamente con tres esbirros) 

Scarpia¡Ve, Tosca!
¡En tu corazón anida Scarpia! 
Él te sigue y te empuja.
Es Scarpia quien lanza al vuelo 
el halcón de tus celos. 
¡Cuántas promesas, en tu pronta sospecha!

(Sale la comitiva que acompaña al Cardenal al altar mayor; los guardias suizos apartan a la gente, que se pone en dos filas. Scarpia se inclina y reza cuando pasa el Cardenal. El Cardenal bendice a la gente, que reverente se inclina) 

Capítulo: Nuestra ayuda está en el nombre del Señor

Gente: Que creó el cielo y la tierra.

Capítulo: Sea bendito el nombre del Señor

Gent: Ahora y siempre y por los siglos. 

Scarpia:  A un doble objetivo 
apunto mi afán, y la cabeza del rebelde 
no es el más preciado. ¡Ah, poder ver
la llama de aquellos ojos victoriosos
languidecer con espasmos de amor
entre mis brazos! 
El uno, al cadalso, 
la otra en mis brazos... 

(Se queda inmóvil mirando al vacío. Todos se han vuelto hacia el altar mayor; algunos se arrodillan) 

Gente: ¡Te alabamos, oh Dios, 
Señor, te confesamos! 

Scarpia:  ¡Tosca, me haces olvidar a Dios! 

Todos: ¡A ti, Padre Eterno,
toda la tierra te adore! 

[Versión de R. C.]

)


https://www.youtube.com/watch?v=jLGkXg3j49s   òpera sencera, amb Eva Marton, Jaume Aragall i Ingvar Wixell. Orquestra i cors de l’Arena de Verona. Director: Daniel Oren. Arena de Verona, 1984.

https://www.youtube.com/watch?v=2N853Uuvpfo  òpera sencera, amb Hildergard Behrens, Plácido Domingo i Cornel McNeil. Productor: Franco Zefirelli. Orquestra i cors del ‘Met’. Director: Giuseppe Sinopoli. Metropolitan Opera de Nova York, 1985. Subtitulada en castellà.

https://www.youtube.com/watch?v=0I0LnY5Nki0  òpera sencera, amb Maria Guleghina, Salvatore Licitra i Leo Nucci. Orquestra i cors de la Scala. Director: Ricardo Mutti. Teatro alla Scala, Milà, 2000.

https://www.youtube.com/watch?v=oU4Jynk0xx0  òpera sencera, amb Angelina Gheorghiu, Roberto Alagna i Ruggero Raimondi. Orquestra i cors del Covent Garden. Director: Antonio Pappano. Pel·lícula de Benoît Jacquot, 2001.

https://www.youtube.com/watch?v=li6VxJ-G1ds  òpera sencera, amb Amy Johnson, Alfredo Poertilla i Marc Delavam. Orquestra i cors del NYCO. Director: David Titcomb. New York City Opera, Lincoln Center, Nova York, 2000. Muntatge ambientat en temps de Mussolini. Subtitulada en anglès.

* * *

Lejeune, Batalla de Marengo, 1800

L’acció de Tosca representa que passa el 14 de juny de l’any 1800 a Roma, capital dels Estats Pontificis, sota un règim absolutista que sembla estar a les acaballes, perdent la guerra contra Napoleó, primer cònsol de la República francesa en aquells moments, i aviat emperador. L’obra comença justament el dia en què s’està lliurant la batalla de Marengo. Per situar-nos, recordem que en esclatar la Revolució Francesa, les monarquies absolutistes europees es van aliar per fer la guerra a França, un país que havia tingut la idea de guillotinar el rei i la reina: no fos cas que el costum s’estengués!

Les potències aliades van atacar França, que el 1797 va respondre ocupant el comtat d’Avinyó de Provença, que pertanyia al papat. Àustria, que posseïa tot el nord d’Itàlia, es va posar de part del papa per defensar els seus propis interessos; però els francesos avançaven, derrotant els uns i els altres. El 1798, les tropes de Napoleó van ocupar Roma i el vell papa Pius VI va abdicar poc abans de morir, quan se’l volien endur deportat a França.

Els invasors francesos portaven en teoria els ideals de la Revolució, és a dir, les llibertats burgeses d’un Estat laic i constitucional, enfront de l’absolutisme teocràtic del govern del papa. Per això van proclamar la República Romana (1798-1799); però les potències, principalment el regne de Nàpols i l’imperi austríac, van aconseguir reimplantar els Estats Pontificis el 1799, ja sota un nou papa, Pau VII. D'entrada, Napoleó hi va signar un concordat el 1801, però el 1809, ja emperador, va conquerir els Estats, els va annexionar a França i va fer presoner el papa. Després de Waterloo, el Congrés de Viena va restaurar l’autoritat del papa en els seus territoris, fins al 1870.

La nostra història transcorre durant un dia dels primers mesos del papat de Pius VII, en uns Estats Pontificis autocràtics, controlats pels cardenals, que defensaven amb ungles i dents els privilegis de l’Antic Règim, i per un funcionariat corrupte, que perseguia ferotgement els liberals, que poc abans havien intentat capgirar la truita del poder polític imposant un sistema constitucional.

Angelotti (ei, res a veure amb Ancellotti!) és un d’aquests simpatitzants de la causa liberal, un noble que havia estat cònsol de França a Roma i que ara, presoner al castell de Sant’Angelo, se n’ha pogut escapar. Ferit i famolenc, es refugia a l’església de Sant’Andrea de la Valle, on la seva germana, la marquesa Attavanti, li havia amagat roba perquè pogués fugir disfressat.

En aquesta església, el pintor Mario Cavaradossi, un altre liberal, està acabant una imatge de Maria Magdalena, a la qual ha pintat la cara de la marquesa Attavanti, a qui havia vist a l’església (és l’ària Recondita armonia). Arriba Floria Tosca, una cantant famosa que és l’amant de Mario, i s’engeloseix en reconèixer la cara de la marquesa en el quadre. Mario és amic d’Angelotti, i en trobar-se’l a l’església, li ofereix refugi a casa seva, on l'acompanya. Arriba el baró Scarpia, el cruel cap de la policia vaticana, que anuncia que els absolutistes han guanyat la batalla a Napoleó —cosa que després resultarà ser incerta— i que es prepara una repressió encara molt més dura.

Scarpia també reconeix la cara de la marquesa al quadre, i comprèn que el pintor i la germana del fugitiu l’han ajudat a amagar-se. Scarpia també desitja Tosca, i en veure-la engelosida, trama un pla maquiavèl·lic: de primer, convida l’actriu a cantar aquell vespre en una festa en honor de la reina Maria Carolina d’Àustria (germana de l’executada Maria Antonieta) per celebrar la suposada victòria; tot seguit, li explica que ha vist Mario que marxava amb la marquesa, cosa que enfureix la cantant.

Tosca decideix córrer a empaitar Mario, i és quan Scarpia crida el seu ajudant Spoletta i li mana que, amb tres esbirros, segueixi la dona, convençut que així descobrirà on s’amaga el fugitiu; i que, tenint també el pintor detingut per traïdor, podrà obligar Tosca a lliurar-se-li. És el moment en què entra un gran seguici de cardenals, capellans, frares, escolans i fidels: vénen a cantar un Te Deum d’acció de gràcies per la pretesa victòria sobre Napoleó.

No m’estendré sobre com continua la tragèdia, que ja se sap que difícilment pot anar bé per als interessos de ningú. Només que al segon acte Tosca canta l’ària Visi d’arte, i al tercer, Cavaradossi interpreta l’excelsa E lucevan le stelle. Tota l’òpera és, musicalment i vocalment, una orgia per als sentits. No sé si us n’havíeu adonat, que m’agrada Puccini...

Giacomo Puccini (1858-1924)

) 

https://www.youtube.com/watch?v=Wa0Ln6Ly70g   Plácido Domingo: Recondita armonia

)

https://www.youtube.com/watch?v=NLR3lSrqlww  Maria Callas: Visi d’arte

)

https://www.youtube.com/watch?v=4mX7ugJ5NM8 Luciano Pavarotti: E lucevan le stelle

El juny del 2010, abans d’obrir aquest blog, ja havia enviat als meus soferts penpals el text d’E lucevan le stelle; qualsevol dia el penjaré al blog, perquè és de les àries que trobo més sublims. Però avui tocava el Te Deum.

* * *

Giuseppe Giacosa (1847-1906)
Al Liceu hi va haver, a finals de 1976, una representació memorable, amb Montserrat Caballé, Josep Carreras i Ingvar Wixell, dirigits per Armando Gatto. En aquest enllaç podeu veure fragments de Tosca amb la Caballé i en Carreras, però no pas d’aquella nit, sinó de poc temps després, a Tòquio i a Niça:


Més tard, l’he vista en diverses ocasions al Liceu (ara em fa mandra buscar els programes); en recordo una amb Aprile Millo, Jaume Aragall i Joan Pons, dirigida per Marco Armiliato, l’abril del 1977; i una altra el juny de 2004, amb Daniella Dessi, Fabio Armiliato i James Morris, dirigida per Giuliano Carelli. El darrer cop que l’he vista va ser el novembre de 2012, quan els Amics de l’Òpera de Sabadell la van presentar al Kursaal de Manresa, amb Saioa Hernández, Javier Agulló i Ismael Pons, dirigits per Daniel Gil de Tejada. I ara, del 8 al 25 de març de 2014, la munten al Liceu, amb Sondra Radvanovsky, Ricardo Massi o Jorge de León i el gran Ambrogio Maestri fent de Scarpia, amb un muntatge de Paco Azorín dirigit per Paolo Carignani.

Luigi Illica (1857-1919)
Vegeu, sobre els personatges de Floria Tosca, Cavaradossi i Scarpia, aquest blog de Nina la pazza:




Vegeu en el meu blog altres posts sobre Puccini:



Imatges: Louis-François Baron Lejeune (1775-1848): Batalla de Marengo, 1800 (oli de 1802). Palau de Versalles. Domini públic.

Adolfo Hohenstein (1854-1928): cartell original de Tosca (1899). Domini públic.

Giacomo Puccini (1858-1924). Domini públic: Wikimedia Commons.

Giuseppe Giacosa (1847-1906) i Luigi Illica (1857-1919): domini públic.

A. Hohestein, cartell de l'estrena de Tosca (1900)

3 comentaris:

  1. El Jaume em diu per email:

    “Memorable fragment de "Tosca". Nosaltres ho vam anar dimecres. Per nosaltres, no ha estat pas la millor versió que hem vist, malgrat apreciar la notorietet de la producció i l'esforç del Liceu en oferir produccions una mica més agosarades que de costum. Al Liceu, també recordo, molt especialment, la que cites amb l'Aragall, en Pons i l'Aprille Millo, però de jove, n'havia vist alguna, amb noms mítics com Regine Crespin; Franco Corelli; Plàcido Domingo; Virginia Zeani.....etc., això en diverses temporades, de fa molts anys i generalment amb produccions molt clàssiques. En aquesta versió d'aquest dies, el fragment que envies, és especialment feliç. Gràcies, Ramon.”

    I jo li responc: “Gràcies a tu, Jaume. ‘Tosca’ és de les òperes que no em cansaria de veure. I per a mi el baró Scarpia és un personatge tan potent com el de Tosca. He vist muntatges en què el Te Deum és molt pobre; en canvi, amb uns bons cors infantil i d’adults, l’escena és sempre impactant, pel contrast. A mi em toca el diumenge 23 i espero gaudir-ne un cop més”.

    ResponElimina
  2. Ara mateix l'escolto sencera. Sempre amb queda el mateix dubte, que no té massa importància, però ja que hi sóc la faré. En Kraus també ho feia tan bé com en Plácido Domingo?, ho pregunto perquè a part de la meva ignorància en l'opera, jo no el sentia tant com l'altre, i si parlem de Tosca encara menys.

    Que la gaudeixis força!!

    Ara escolto aquesta:
    Reparto:
    Floria Tosca Hildegard Behrens
    Mario Cavardossi Plácido Domingo
    Il barone Scarpia Cornell MacNeil
    Cesare Angelotti James Courtney
    Il sagrestano Italo Tajo
    Spoletta Anthony Laciura
    Sciarrone Russell Christophee

    Metropolitan Opera, 1985
    Categoría
    Música

    ResponElimina
    Respostes
    1. Espero que t'agradi, Josep, a mi m'entusiasma. Seria millor en un bon CD, per la qualitat musical, però en fi, el youtube ja va bé.

      Kraus o Plácido? I Pavarotti, Carreras, Aragall, Alagna, Villazón, Flórez? Cadascú té les seves preferències. Jo només vaig sentir en persona Kraus una vegada, i em va agradar molt; tenia discos d'ell. Plácido l'he vist tres cops, igual que Carreras i Aragall, tres o quatre cops. Pavarotti en directe no el vaig veure mai. Sí que he vist Caballé, Victòria dels Àngels, Marton, Kiri Te Kanawa, Freni, Gruberova, Sutherland, Tebaldi, Scoto, Baltsa... Mai no vaig veure la Callas. I fixa’t que no parlo de barítons i de baixos! A mi m'agraden tots. Però si havia de votar, per veu, jo diria Kraus i Pavarotti, Callas i Caballé; encara que, pel conjunt d'expressió, actuació, veu i sentiment, Victòria dels Àngels era la millor, i també Plácido i Aragall destacaven en això, en la meva modesta opinió, jo que tinc les orelles a cal ferrer.

      Gràcies pel comentari.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.