Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 2 de març de 2014

Isaac - A Margalida











Joan Isaac (1953)
A Margalida

Vas marxar no sé on.
Ni els cims ni les aus
no et saben les passes.
Vas volar sens dir res
deixant-nos només
el cant del teu riure.

No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t'arriba,
pren-lo com un bes.
Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.

I potser no sabràs
que el seu cos sovint
ens creix a les venes
en llegir el seu gest
escrit per parets
que ploren la història.

I que amb aquesta cançó
reneixi el seu crit
per camps, mars i boscos,
i que sigui el seu nom
com l'ombra fidel
que és nostra tothora.



A Margalida és una cançó composta el 1976 per Joan Vilaplana i Comín (Joan Isaac) i publicada per primera vegada el 1977. Està inspirada en la condemna a mort de Salvador Puig Antich, que es va executar avui fa 40 anys, i dedicada a la seva parella, Margalida, que es va haver d’amagar quan en Salvador va ser detingut.

És un himne contra la pena de mort, que, per la seva bellesa i sensibilitat, ha esdevingut una cançó popular que forma part de la memòria col·lectiva a Catalunya.

Joan Isaac explica: «Jo sortia amb la Carme Puig Antich, una de les germanes del Salvador, i vaig conèixer la Margalida quan el van empresonar. Era una dona amb una força increïble. Després de l’execució hi va haver una cacera de bruixes a l’entorn del Salvador, i la Margalida va marxar a les Canàries. Un dia, mentre jo preparava el disc Viure, publicat el 1977, em va venir al cap i vaig escriure el vers “No sé on ets, Margalida”». En un parell d’hores, la cançó va quedar acabada.
  

Avui diumenge 2 de març, a les 7 de la tarda, Joan Isaac, amb Jaume Arnella i altres artistes, cantarà al teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat, en el marc del festival de cançó d'autor BarnaSants. L'acte, amb el nom de Cançons d’amor i anarquia, es fa en record de Salvador Puig Antich en el 40è aniversari de la seva execució.

A més de Margalida, el programa inclou des d'una versió catalana, obra de Miquel Pujadó, de La semaine sanglante, sobre la revolta de la Comuna de París el 1871, fins a Here's to you, la cançó de Joan Baez amb música d’Ennio Morricone de la pel·lícula Sacco e Vanzetti (1971), que recorda l'execució a la cadira elèctrica dels anarquistes italians Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti a Massachusetts l’any1927. 

(Informacions tretes del diari ‘Ara’, 1-03-2014, article de Xavier Cervantes)

Recordem aquí el post sobre la Balada de Sacco i Vanzetti:


I no oblidem esmentar la pel·lícula Salvador, de Manuel Huerga (2006), amb Daniel Brühl

Salvador Puig Antich (1948-1974)

11 comentaris:

  1. Què les famílies de les víctimes del franquisme hagin de sortir d'Espanya perquè es faci justícia, és una situació que d'hauria d'avergonyir a qualsevol demòcrata d'aquest País. Tant de bo Argentina ens doni la raó.

    La cançó A Margalida cada vegada que l'escolto en posa la pell de gallina. És molt coneguda, però crec que hauria d'estar a l'altura de "I si canto trist" L'altra cançó, "A l'alba" (Luis Eduardo Aute) no se si està dedicada a ell o no.

    Molt ferm!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep, tinc molts dubtes sobre l’eficàcia dels tribunals argentins, perquè tinc entès que un dels requisits perquè els tribunals internacionals puguin actuar en aquests casos, és que el país d’origen s’hagi negat a jutjar-los, i evidentment en aquest cas hi va haver judici; com també n’hi va haver amb Lluís Companys, Julià Peiró, Miguel Hernández, Julián Grimau, Francisco Granado i Joaquín Delgado, i altres. En aquests casos, s’han al·legat, davant tribunals espanyols, irregularitats en els respectius judicis; algunes evidents (en el cas de Miguel Hernández, condemnat a mort, amb la pena commutada després per 30 anys de presó, es va aportar una carta del cap de la Falange de València que l’exculpava dels fets de què l’acusaven, però fou condemnat igualment; en el cas de Granado i Delgado, condemnats a mort el 1963 acusats d’haver posat unes bombes, trenta anys després els auténtics responsables de les bombes van declarar-se’n culpables; però la revisió del cas va ser denegada perquè les declaracions dels culpables van ser considerades “insuficients” (¡?). En altres casos, les revisions s’han desestimat per “coherència jurídica” o invocant la llei d’amnistia de 1977 (quan el que es demanava no era l’amnistia, sinó l’absolució a títol pòstum o la nul·litat dels judicis). Cito dades de l’article de Sílvia Marimon, al diari ‘Ara’ de 1-3-14. Costarà, costarà. La memòria històrica no agrada gaire, en certs àmbits de poder…

      La cançó d’Aute sempre s’ha dit que estava inspirada en l’execució de Puig Antich i en altres execucions. Aquí hi ha la lletra, i un blog on es comenta això, amb enllaços a les interpretacions del mateix Aute i de Rosa León:

      http://blogs.elcorreo.com/musica-callada/2013/01/18/luis-eduardo-aute-al-alba/

      Luis Eduardo Aute
      Al alba

      Si te dijera, amor mío,
      que temo a la madrugada,
      no sé que estrellas son esas
      que hieren como amenazas,
      ni sé que sangra la luna
      al filo de su guadaña.

      Presiento que tras la noche
      vendrá la noche más larga.
      Quiero que no me abandones,
      amor mío, al alba,
      al alba, al alba,
      al alba, al alba…

      Los hijos que no tuvimos
      se esconden en las cloacas,
      comen las últimas flores,
      parece que adivinaran
      que el día que se avecina
      viene con hambre atrasada.

      Presiento que tras la noche
      vendrá la noche más larga.
      Quiero que no me abandones,
      amor mío, al alba,
      al alba, al alba,
      al alba, al alba…

      Miles de buitres callados
      van extendiendo sus alas.
      ¿No te destroza, amor mío,
      esta silenciosa danza?
      Maldito baile de muertos,
      pólvora de la mañana.

      Presiento que tras la noche
      vendrá la noche más larga.
      Quiero que no me abandones,
      amor mío, al alba,
      al alba, al alba,
      al alba, al alba…

      Gràcies, Josep, per la teva aportació.

      Elimina
  2. El advocat de Sanchez Camacho va redactar la sentencia de mort d’en Salvador i te la barra de dir que no es penedeix de res perquè tot el que va fer va ser en aplicació de la llei vigent. Ràbia es poc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Núria. Per això deia que la Transició no es va fer prou bé, i van quedar tantes coses "atadas y bien atadas" que després han resultat inamovibles. Així anem!
      Gràcies pel comentari.

      Elimina
  3. És tan maca aquesta cançó, i tan trista. L'any 1974 jo tenia tres anys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo feia la mili. Eren temps durs, però érem joves i confiàvem que tot era possible. Ara encara no ens deixem vèncer pel desànim, però cada dia costa més... Gràcies, Helena!

      Elimina
  4. Aquest disc en vinil, (Viure) la portada del qual està reproduïda en la foto de sota la lletra de "Margalida" és una de les joies que guardem a casa. A part d'aquest, Joan Isaac és un dels cantautors que més tenim entre els cd's actuals. Aquesta cançó és molt bona, però no fa ombra a la resta de la seva immensa obra.
    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xavier, per la teva aportació. Tens molta raó pel que fa a la qualitat de l'obra de Joan Isaac. Ara bé, ahir tocava publicar aquesta cançó, naturalment.

      Elimina
  5. La Maria Lluïsa em diu per e-mail:

    “Preciós aquest poema i la cançó d'en Joan Isaac que recordo molt bé quan la cantava. El que no sabia és que era dedicada a la novia d'en Puig Antich.
    Merci per la paciència en culturitzar-nos una mica més.
    Records!”

    I jo li responc: “Gràcies a tu! Una abraçada!”

    ResponElimina
  6. En Jaume C. em diu, per e-mail:

    “Ramon moltes gràcies per aquest blog en què hi vas penjant tantes coses interessants, Una abraçada. Jaume”

    I jo li dic: “Gràcies a tu, Jaume, per llegir-lo. Una abraçada!”

    ResponElimina
  7. I en Jaume T. em diu, per e-mail:

    “Una cançó ja mítica, dedicada a la memòria de Puig Antich.

    Aquest dos de març, recordem com si fos ara, el despuntar d'aquell dia fatídic que, després d'haver esperat hores, una commutació que no va arribar, vam sentir per la ràdio que l'havien executat, és a dir. l'havien assassinat legalment. Dia de dolor, de ràbia i d'impotència.

    Quan vaig escoltar, per primera vegada, aquesta cançó, un veritable calfred em va recórrer l'espinada. Una emoció que perdura cada cop que l'escolto de nou. Gràcies, Ramon”.

    I jo li dic: “Jo també recordo aquell dia, i altres: el procés de Burgos, la mort d’Allende, l’atemptat a Carrero... Aquest dia va ser dur. Molts governs estrangers, el Vaticà també, van intercedir demanant la commutació de la pena. Però el Consell de Ministres va signar un lacònic “enterado” i Salvador a Barcelona, i el que es feia dir Heinz Chez a Tarragona, van rebre garrot.

    Han passat 40 anys, i el fiscal que havia demanat la pena de mort per a ells continua en actiu. Així van tantes coses, en aquest país que de tant que ens estima ens atonyina. Gràcies, Jaume.”

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.