Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimarts, 11 de març de 2014

Panero - Dedicatoria

















Leopoldo María Panero (1948-2014)

Dedicatoria

Más allá de donde
aún se esconde la vida, queda
un reino, queda cultivar
como un rey su agonía,
hacer florecer como un reino
la sucia flor de la agonía:
yo que todo lo prostituí, aún puedo
prostituir mi muerte y hacer
de mi cadáver el último poema.

[De Last River Together, 1980]
 

El loco mirando desde la puerta del jardín


Hombre normal que por un momento 
cruzas tu vida con la del esperpento
has de saber que no fue por matar al pelícano
sino por nada por lo que yazgo aquí entre otros sepulcros
y que a nada sino al azar y a ninguna voluntad sagrada
de demonio o de dios debo mi ruina.

[De Poemas del manicomio de Mondragón, 1987]


Fill del que fou considerat «poeta oficial del règim», Leopoldo Panero, i de l’escriptora Felicidad Blanc, nebot del poeta Juan Panero i germà dels poetes Juan Luis Panero (mort el 2013) i Michi Panero (mort el 2004), Leopoldo María era l’últim rebrot d’aquesta dinastia de poetes.

Leopoldo (ja no cal posar-hi el María: ningú no el pot confondre amb el seu pare) va ser un dels «Nueve Novísimos poetas españoles» que Josep M. Castellet va antologar l’any 1970.  En pocs dies de diferència han mort Ana María Moix i ell; ben poc abans havia desaparegut l’antòleg, Castellet, i Manolo Vázquez Montalbán els havia precedit el 2003. La resta: Pere Gimferrer, Félix de Azúa, Antonio Martínez Sarrión, José María Álvarez, Vicente Molina Foix i Guillermo Carnero, afortunadament continuen vius.

De família molt conservadora, essent estudiant va participar en moviments de l’esquerra antifranquista i va conèixer la presó; després, els Guerrilleros de Cristo Rey el van voler assassinar. Antisistema i antitot, va viure una vida marginal, de Madrid a París en autostop, passant per Barcelona, malvivint com podia, però sempre llegint, escrivint i parlant de literatura. Des de 1970 va estar internat en sanatoris psiquiàtrics, de primer a Mondragón i després a Gran Canària, on ha mort; però en podia sortir («de vacances», en deia ell) per fer conferències o assistir a presentacions de llibres. Tot i la seva inestabilitat psíquica, va escriure una gran quantitat de llibres de poesia, i també de narrativa i d’assaig, i traduccions, que el van situar com un referent, gairebé un clàssic, de la literatura castellana del segle XX.

El 2005, en una entrevista a El País, va dir: «No soy yo, el que está loco: es España».  Altres frases seves, trobades en altres mitjans: «La locura existe, no así su curación. Contrariamente a lo que se cree, lo malo es el consciente, no el inconsciente». També, sobre la democràcia espanyola: «Es una tragedia de una horrorosa sordidez en la que al proletariado, tras 40 años sin ideología, no le queda más que la picaresca. Eso es España. Éste es un país de sudorosos obsesionados con el fútbol y con los toros por culpa de la represión sexual. Son tan machos...»". I encara: «Hay que replantearse la revolución. Hay que incluir a las mujeres y a los homosexuales. Más que cambiar el mundo, como decía Marx, hay que cambiar la vida, como decía Rimbaud. Hay que ir a una micropolítica de situación. Esto lo sabían perfectamente Guy Debord y los situacionistas. Hay que cambiar la manera de percibir el mundo

El 1976, el director de cine Jaime Chávarri el va fer protagonitzar, juntament amb la seva mare i els seus germans, la pel·lícula El desencanto: tot un impacte! Potser la recordareu. Més tard, el 1994, ja morta la mare, Ricardo Franco va reprendre el fil familiar en Después de tantos años, però aquesta ja no l’he vist. J. Benito Fernández en va escriure la biografia: El contorno del abismo (Tusquets, 1999), i tampoc no l’he llegit: hom no és perfecte!

Segons Gimferrer, el tema de la seva poesia «no és la destrucció de l’adolescència: és el seu triomf, i amb això, la destrucció i la disgregació de la consciència adulta». La veritat és que, arran de la publicació dels Novísimos, em vaig interessar per la seva obra, en vaig llegir coses i en vaig comprar alguns llibres. En valorava i en valoro el seu esperit iconoclasta, transgressor i provocador, tot i que no sempre era capaç d’entendre fins a quines profunditats s’embrancava la seva lògica, i al capdavall tant «malismo» em neguitejava: definitivament, hom no és gens perfecte, ja es veu. Per això no em veig amb cor de comentar la seva obra amb prou equanimitat, però sí que puc dir que el que n’he llegit m’ha semblat interessant.

En destacaria llibres com Así se fundó Carnaby Street (1970), Last River Together (1980), Poemas del manicomio de Mondragón (1987), Contra España y otros poemas de no amor (1990), Heroína y otros poemas (1992) o Águila contra el hombre: poemas para un suicidamiento (2001). L’editorial Visor n’ha publicat la poesia completa en dos volums: l’un, fins a l’any 2000, i l’altre, del 2001 al 2013, però confesso que jo no els tinc.


Vegeu un excel·lent comentari al no menys excel·lent blog Bereshit —aquest sí, d’un gran mestre:


Vegeu la seva extensa bibliografia aquí.

I vegeu una selecció de poemes seus aquí:


Els poemes i les fotografies els he baixats d’internet. Seran retirats a petició.

6 comentaris:

  1. I quin millor epitafi que "Dedicatoria", oi? A mi m'emociona la seva poesia sacrificial. Panero transsubstanciat en la seva pròpia obra!

    Moltes gràcies per l'enllaç!

    ResponElimina
    Respostes
    1. En molts artistes, el límit entre la bogeria i el geni és difús. Em fa l'efecte que Panero n'era conscient, i ens molts poemes fa de la seva pròpia vida una metàfora de l'absurditat de la vida dels altres. Gràcies, Enric, per aquesta teva aportació concreta, i en general per tot el que ens il·lumines en els teus escrits,

      Elimina
  2. Encara recordo el estreny de “El desencanto”. Va ser-hi tot un impacte entre el públic. Molts deien que això ni era cine ni res. A mi em va embadalir. M’admirava com es mantenia l’atenció, res més que amb la paraula. Cada un dels personatges portant la seva pròpia bogeria. Em va impressionar i després van ser-hi persones als que vaig tenir molta simpatia.
    Una abraçada Ramon

    ResponElimina
    Respostes
    1. Va ser una pel·lícula molt sorprenent. Gens comercial (no hi ha acció, ni assassinats, ni sexe explícit, només diàlegs i diàlegs), però l'espectador intuïa que es tractava d'un experiment interessant: la dissecció d'un model de societat a través d'una família atípica, però ben real. La poesia de Leopoldo fill és fantàstica, val la pena rellegir-la i reflexionar-hi. Gràcies, Alfons, pel teu comentari. Aferradetes!

      Elimina
  3. Gracias por tu visita e interesantisimo comentario
    No es por pecar de inculta que eleve la reflexion,pero me parece muy bien tu llamado a la verdad del autor.

    Saludos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias a ti, Abuela! Pongo el enlace a tu excelente blog para que se vea el contexto:

      http://abuelaciber1000.blogspot.com.es/2014/03/a-mis-hijos-no-culpes-nadie.html

      Un poema hermoso y digno de leer, pero cuya atribución a Neruda se me antoja falsa (o por lo menos así me lo parece). Veo que por internet está circulando hace tiempo, casi siempre bajo esa supuesta atribución. Otras veces ha pasado, con textos atribuidos al propio Neruda, a García Márquez, a Borges y a otros escritores de prestigio.

      En ocasiones aparece el autor real, que reivindica enojado su autoría; en otras no se queja nadie, y ello hace sospechar que tal vez fue el autor mismo quien atribuyó su obra a un famoso para darle más realce por la red. Quién sabe, lo que importa es la buena intención del que lo reenvía porque lo ha leído y le gusta lo que dice.

      Gracias de nuevo. Ya sé que te debo un tango: te prometo que pronto te lo voy a dedicar. Un fuerte abrazo a ti y a toda la buena gente de Uruguay, que es mucha.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.