Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 23 de març de 2014

Verlaine - Chanson d'automne


Paul Verlaine (1844-1896)
Chanson d’automne

Les sanglots longs
Des violons
     De l’automne
Blessent mon cœur
D’une langueur
     Monotone.

Tout suffocant
Et blême, quand
     Sonne l’heure,
Je me souviens
Des jours anciens
     Et je pleure;

Et je m’en vais
Au vent mauvais
     Qui m’emporte
Deçà, delà,
Pareil à la
     Feuille morte.

[De Poèmes saturniens, 1866]


Cançó de tardor

Els llargs sanglots
dels violins
     de la tardor
em fereixen el cor
amb una monòtona
     llangor.

Tot sufocat
i pàl·lid, quan
    arriba l’hora,
em recordo
dels dies passats
     i ploro;

després me’n vaig
amb el mal vent
    que se m’emporta
ençà i enllà,
semblant a la
     fulla morta.

[Versió de R. Carreté]


Cançó de tardor

Els llargs sanglots
    Dels violins
    Tardorencs
Punyen mon cor
Amb uns monòtons
    Llanguiments.

Molt sufocat
I pàl·lid, quan
   L’hora arriba,
Ploro afligit
Tot recordant
    Antics dies.

Llavors me’n vaig
Al vent dolent
    Que m’emmena
Ençà i enllà,
Com si fos una
    Fulla morta.

[Versió de Joan Peña, dins Poesia francesa, a cura d’Alain Verjat. MOLU, Ed. 62 i La Caixa, Barcelona 1985]


Canción de otoño

Los largos sollozos
de los violines
    del otoño
hieren mi corazón
de una languidez
    monótona.

Del todo sofocado
y pálido, cuando
    la hora suena,
me acuerdo
de los pasados días
    y lloro;

y me voy
con el viento malo
    que me lleva
aquí, allá,
semejante a la
    hoja muerta.

[Versió de Ramón Hervás, dins VerlainePoesía completa, edición bilingüe, 2 vol., Libros Río Nuevo, Ediciones 29, Madrid 1981]

                                       * * *

Fa prop de cinc anys, el juny de 2009, quan encara no havia entrat a l’univers bloguer, vaig enviar aquest poema als meus soferts penpals, juntament amb la meva versió. Ara hi torno, afegint-hi la versió de Joan Peña més una versió castellana i un comentari sobre Verlaine.

Paul Verlaine, nascut a Metz i fill d’un militar que aviat es va instal·lar a París, va ser un funcionari de l’Ajuntament. Freqüentà cercles de poetes: BaudelaireMallarméHerediaMendèsPrudhomme... Als 22 anys va publicar Poèmes saturniens (1866), d’estètica decadentista: parcs abandonats, jardins tardorals, fulles seques, estàtues antigues... El seu estil va ser innovador: inventor d’estrofes noves, versos amb síl·labes en nombre senar, accentuació en llocs insòlits, encavalcaments violents, inclusió de paraules vulgars o d’argot en contextos nobles, un aire falsament naïf, imitació de cançons populars i infantils... La seva poesia va exercir una gran influència en la literatura posterior, fins a crear una escola que arriba fins ben entrat el segle XX arreu d’Europa i d’Amèrica.

Tanmateix, la seva vida no va ser fàcil ni, sobretot, feliç. Verlaine 
patia trastorns nerviosos i una tendència a l’alcoholisme. Als 26 anys es va casar amb una noia de 16, de casa bona, i va semblar que trobava un cert equilibri a la vida familiar. Havia publicat Fêtes galantes (1869) i acabava d’editar La Bonne Chanson (1870) quan França va entrar en guerra amb Alemanya. La derrota de Sedan, la proclamació de la Tercera República i l’esclat revolucionari de la Comuna de París (març de 1871) l’emboliquen en una voràgine de canvis.

Arthur Rimbaud (1854-1891)
Mobilitzat per a la defensa de la ciutat contra els assetjants, coneix el jove Arthur Rimbaud, un poeta de disset anys encara no fets, que s’havia escapat de casa seva a Charleville per unir-se als communards. Verlaine, que té 27 anys, se n’enamora perdudament; de primer l’allotja a casa dels seus sogres, que aviat l’en fan fora, i després a casa de dos amics comuns, també poetes. Un cop derrotada la Comuna, la dona de Paul abandona el seu marit i els dos amants se’n van a viure a Bèlgica i després a Londres, on malviuen sense diners. Verlaine es lliura a la beguda. De primer, Arthur l’abandona i Paul, malalt, li suplica que torni; Rimbaud viatja a Londres amb la mare de Verlaine i tots dos l’acompanyen fins que es posa bo.

Després, Paul i la seva mare s’instal·len a Brussel·les. Paul pateix una crisi darrere l’altra. Un dia escriu a la seva dona dient-li que si no torna amb ell es matarà. Però també escriu a Rimbaud, que encara estava a Londres, i aquest se’n va a Brussel·les a passar uns dies amb ells. Verlaine està forassenyat i contínuament begut, i tan aviat vol tornar amb la seva dona com demana a Arthur de tornar-se’n amb ell a Londres, cosa que el jove no accepta. Finalment, Rimbaud decideix deixar-lo definitivament. El 10 de juliol de 1873, Paul torna borratxo a casa i ensenya a Arthur una pistola que s’ha comprat, i tan aviat l’amenaça amb matar-se com amb matar-lo. La discussió esdevé tempestuosa, fins que Paul, encegat d’ira, dispara dos trets a Arthur: un tret li fereix el canell, l’altre no el toca. La mare de Verlaine acompanya Rimbaud a l'hospital, on li embenen la ferida; després li dóna vint francs perquè es compri un bitllet de tren i marxi. Paul i sa mare l'acompanyen a l'estació; Verlaine encara li suplica que no el deixi. De sobte, Paul es fica la mà a la butxaca i en treu novament la pistola (segons va declarar després, ho va fer amb la intenció d’amenaçar Rimbaud amb suïcidar-se si se n'anava); però Arthur s’espanta, es pensa que el vol matar i demana ajuda a un guàrdia. Verlaine és arrestat. Rimbaud retira l’acusació, al·legant que Paul estava begut i no sabia què feia; però tot i això Verlaine és condemnat a dos anys de presó a Bèlgica. Paul té aleshores 29 anys, i Arthur en té tot just 18.

Henri Fantin-Latour, Le coin de table (1872).
Verlaine i Rimbaud són els dos de baix a l'esquerra
A la presó sembla recuperar la fe religiosa i escriu Romances sans paroles (1874), Sagesse (1880) i Jadis et Naguère (1884). En recuperar la llibertat, Verlaine troba feina de professor de francès en un col·legi de jesuïtes a les Ardenes, i allà —tornem-hi— s’embolica amb un alumne, Lucien Letinois (a qui va dedicar el poema de La Belle au Bois que vam comentar no fa gaire). Expulsats del col·legi, la parella se’n va a Anglaterra una temporada; finalment, tornen a les Ardenes i es posen a treballar en una granja. Però el noi ha de marxar a fer el servei militar, emmalalteix de tifus i mor als braços del poeta desesperat. Del dolor d’aquesta pèrdua en surt Amour (1888).

Verlaine dóna a conèixer també poemes trencadors de joventut, com les «escenes d’amor sàfic» que havia editat vint anys enrere amb pseudònim (Les Amies, 1867), i que ara publicarà amb el seu nom a Parallèlement (1889). Per altra banda, publica una antologia de poesia simbolista (Les poètes maudits, 1884), on dóna a conèixer versos de Rimbaud; després, publicarà Illuminations, la gran obra inèdita del seu amic (1886); i el 1895, ja mort aquest, li publicarà les obres completes, recopilades pacientment entre els seus manuscrits dispersos. Podem dir que la gran influència que, força anys després, tindrà Rimbaud sobre el moviment surrealista no hauria estat possible sense la fidel tenacitat de Verlaine a salvar la memòria literària del seu company.

Detall del quadre de Fantin-Latour
Confonent, com sol passar, l’art i la vida, Anatole France i els membres del Parnasse Contemporain rebutgen els seus poemes i el titllen d’«escriptor indigne». Verlaine, de les tavernes als hospitals, es va enfonsant al pou cada vegada més. En un nou rampell violent, agredeix la seva mare i el tanquen a la presó durant tres mesos. Després viu en un racó miserable de París, sense diners ni feina; la seva mare es mor, la seva dona ja s’havia casat amb un altre,
Rimbaud ha desaparegut i aviat morirà també... Tot li va de mal borràs.

En canvi, l’obra de Verlaine comença per fi a ser valorada: els seus llibres es reediten, els joves el llegeixen, els diaris parlen bé d’ell. El fan acadèmic i el nomenen «príncep dels poetes». Un dia d’hivern el troben mort. Al seu enterrament hi va la flor i nata de les lletres parisenques, i poetes com Mallarmé i Moréas fan discursos a la seva tomba. Molt tard, massa tard, li ha arribat un reconeixement gairebé unànime: ara és per fi reconegut com un dels poetes més importants de la literatura francesa, considerat el pal de paller del simbolisme.

                                     * * *
 
Retrat de Rimbaud, per Paul Verlaine
No sé que hi hagi cap versió catalana completa ni antològica de les obres de Verlaine, a part de traduccions de poemes esparsos, obra de Joan BrossaXavier BenguerelMarià VillangómezMiquel Forteza i Joan Peña.

En castellà conec la versió de Ramón Hervás, d’Ediciones 29, que en alguns poemes em sembla millorable. També sé que hi ha, però no conec, una antologia a Visor Libros: VerlainePoesías (versió de Jacinto Luis Guereña, 6a. ed., Madrid 2006); una altra antologia, i també una Poesía Completa en dos volums a Losada (no en sé el traductor); i una versió de La buena canciónRomanza sin palabras i Sensatez (a cura de Miguel Casado, Cátedra, Madrid 1991).

Per a aquests comentaris m’he basat en:

Anna BalakianEl movimiento simbolista. Guadarrama, Madrid 1969. [Un magnífic estudi sobre el simbolisme, molt lúcid i recomanable.]

Alain Verjat, “Paul Verlaine”, dins Poesia francesa. “MOLU” 44, pàg. 361-367. Edicions 62 i La Caixa, Barcelona 1985. [Una bona antologia.]

Lluís Maria Todó, “La poesía simbolista francesa” dins Jordi Llovet (ed.), Lecciones de literatura universal. Cátedra, Madrid, 1995. [Interessant síntesi, però molt breu, sobre el simbolisme francès.]

Gustave Courbet, Retrat de Paul Verlaine 

                                     * * *

El 7 de juny de 2009, en enviar aquest poema a les meves víctimes, els demanava: «sabeu on i per què es va recitar la primera estrofa d’aquest poema ahir va fer 65 anys?». Òbviament, la resposta era: en el desembarcament aliat a Normandia, el 6 de juny de 1944. La primera estrofa d’aquesta Chanson era la contrasenya que, emesa per la BBC, anunciava a la resistència francesa que el «dia D» havia començat. A la pel·lícula The longest day (El día más largo, 1962) es reflectia aquest fet.

                                     * * *

Sobre l’agressió de Verlaine a Rimbaud, en aquest blog es poden trobar els atestats policials i les declaracions dels implicats:


Imatges: 1: Fotografia de Paul Verlaine. De la Viquipèdia, via Netsurf17, de difusió lliure.

2: Fotografia de Rimbaud, de 1872, obra d’André Carjat (1828-1906). De la Viquipèdia: domini públic.

3. Le coin de table (1872), oli d'Henri Fantin-Latour (1836-1904). De Viquipèdia. The Yorck Project, domini públic. Asseguts: Paul Verlaine, Arthur Rimbaud, Léon Valade, Ernest d'Hervilly, Camille Pélletan. Drets: Pierre Elzéar, Émile Blémont, Jean Alcard.

4. Detall de Le coin de table. Verlaine i Rousseau.

5. Arthur Rimbaud, dibuix de Paul Verlaine, sense data. De la Viquipèdia. Wikimedia Commons, domini públic.

6. Bildnis der Paul Verlaine (Retrat de Paul Verlaine), de Gustave Courbet (1819-1877). De la Viquipèdia. Wkimedia Commons, domini públic.

4 comentaris:

  1. Quina història més forta! Mai me l'havien explicat tota.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Prepara't, que un dia d'aquests vindrà la de Rimbaud.
      Ja sé que ja saps que, per entendre i per gaudir d'una obra literària, no és imprescindible conèixer les circumstàncies personals dels autors; però certament aquest coneixement ajuda a l'hora de ponderar, per bé o per mal, allò que ens han llegat. A mi els poemes de Verlaine i Rimbaud m'agraden 'per se', Però segurament si haguessin tingut unes vides diferents no haurien escrit les mateixes coses, o no ho haurien fet igual. I també és cert que, si Verlaine no hagués publicat l'obra dispersa de Rimbaud, avui aquest seria un poeta menor, oblidat. Una abraçada!

      Elimina
  2. El Jaume em diu per email:

    “Poeta venerat per un cert "gauchisme" i detestat per la gent d'ordre i de seny. Un poeta que respon, perfectament, al clixé dels darrers poetes tràgics del romanticisme. M'ha agradat molt tot la teva recensió. Moltes gràcies!”

    I jo li responc:

    “Gràcies a tu, Jaume. Per a mi, el simbolisme francès (i els seus hereus, modernismes arreu d’Europa) em sembla un moviment literari molt suggeridor, que va marcar les diferents estètiques del segle XIX i el XX. Personalment, sempre m’ha interessat molt. Ja vaig comentar Baudelaire, ara tocarà aviat Rimbaud i després Mallarmé i potser algun altre.”

    ResponElimina
  3. La Lluïsa em diu per email:

    “Preciós poema! Caram, quina vida més intensa i desgraciada la de Verlaine! Molt interessant! Gràcies per ambdues coses!”

    I jo li dic:

    “Gràcies a tu, Lluïsa. Jo comento les vides, perquè n’hi ha de ben curioses. Però en literatura, la biografia dels autors no és imprescindible per gaudir de les obres. Les obres queden, tenen una presència pròpia i un valor per si mateixes; i les circumstàncies en què van ser escrites es van oblidant. Una abraçada!”

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.