Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimarts, 15 d’abril de 2014

Albert Manent - A Joan Miró



Albert Manent (1930-2014)
A Joan Miró

Vindrem d'antics palaus a noves sangs,
latents i obertes com serpents.
Tot és nostre i proper, refent-nos i nodrint-nos,
com una primavera que comença:
línies conjurant llunes o remoroses aus,
al·lucinants paraules mai no dites
i mons per néixer encara.
Ulls despresos del somni,
reals des d'una altra esperança.
Colors com reialmes pròdigs o tempestes;
estrelles d'infantesa i mans que s'obren
cap a esquerps horitzons.

I ens sobta aquesta sang, com somniades serpents,
com un vi nou i aspre,
i vetllem meravellats entre les formes pures.

[Del llibre Hoste del vent. Barcelona: Impremta Atenes, 1949]


Ha mort Albert Manent i Segimon. Fill del gran poeta Marià Manent, i ell mateix autor d’una vasta obra literària, de jove va escriure poesia (fou Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de la Llengua Catalana a París el 1959). Va publicar Hoste del vent (1949) i La nostra nit (1951). Però va destacar sobretot com a biògraf i estudiós de la cultura, amb obres com Carles Riba; Josep Carner i el Noucentisme; Jaume Bofill i Mates i Guerau de Liost; El molí de l'ombra; J. V. Foix; Marià Manent, biografia íntima i literària; Literatura catalana en debat; La literatura catalana a l'exili; Escriptors i editors del Nou-cents; L'Església clandestina a Catalunya durant la Guerra Civil (amb Josep Raventós); Retorn a abans d'ahir; Del Noucentisme a l'exili; Tomàs Garcés, entre l'Avantguarda i el Noucentisme; Llunari de noms i mots; La guerra civil i la repressió del 1939 a 62 pobles del Camp de Tarragona; La represa; Memòria personal, crònica d'una generació (1946-1956); Solc de les hores, retrats d'escriptors i de polítics; Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943); Bibliografia catalana: cap a la represa (1944-1946; Semblances contra l'oblit; o En un replà del meu temps, entre altres. Va guanyar els premis Serra d’Or, Ramon Llull i Josep Pla, i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2011, per "la maduresa literària i historiogràfica, el compromís i l'activisme cultural amb Catalunya".


Catalanista militant i actiu, va participar en l'Antologia Poètica Universitària el 1949, amb Joan Raventós, Josep M. Ainaud de Lasarte i Josep M. Espinàs; amb la revista cultural 'Curial', amb Antoni Comas, Joaquim Molas i Josep Porter; va col·laborar amb les classes clandestines de català que Joan Triadú donava a casa de Josep M. Folch i Torres, i va intervenir en lectures literàries clandestines; el 1957 va participar en la segona vaga de tramvies; el 1959, en la campanya contra Galinsoga i el 1966, en la campanya "Volem bisbes catalans". Amb la represa de la Generalitat, va ser director general de difusió cultural del Departament de Cultura, i després director del Centre d'Història Contemporània.


Amb el meu mestre Enric Moreu-Rey, Manent va ser fundador de la Societat d’Onomàstica, que va presidir al llarg de trenta anys, i ha mort pocs dies després que el seu successor, el també amic Josep Maria Albaigés i Olivart. Des de la presidència d’aquella societat, l’infatigable Manent va impulsar la realització d’una gran quantitat d’estudis de toponímia. Jo mateix sóc deutor del seu entusiasme, que em va ajudar —gairebé empènyer— a publicar un resum de la meva tesi sobre toponímia i antroponímia de Balsareny, que finalment va editar l’Institut Cartogràfic de Catalunya juntament amb la Societat d’Onomàstica, ja presidida per Albaigés, que va venir a la presentació del llibre —Manent no va poder, perquè estava convalescent d’una operació.



Recordo les trucades telefòniques del tenaç, incombustible senyor Manent, sempre havent sopat i sempre a càrrec d’ell, i que podien allargar-se una hora ben llarga, i més, parlant al principi d’onomàstica, però també de literatura, política, música, teatre, art... Sabia de tot i tot l’interessava. Recordem-lo com un gran catalanista i un gran home. 


Les imatges són baixades d'internet: es retiraran a petició.

4 comentaris:

  1. L'amic Joan, tintinaire conspicu, m'escriu això per correu electrònic:

    Bona tarda Ramon,

    Avui te'n deixo una que no saps, suposo, sobre l'Albert Manent.

    Extret de la biografia den Joaquim Ventalló feta per l'amic Pau Vinyes i Roig, historiador, tintinaire i nebot de la difunta Montserrat Roig:

    L'any 1964 n'apareix per primer cop l'edició catalana. És l'àlbum Les joies de la Castafiore, la traducció del qual la va fer en Joaquim Ventalló. I en feu totes les traduccions dels 24 àlbums acabats, així com de l'inacabat Tintín i l´Art Alfa. Aquest àlbum el traduí als 88 anys d'edat. Ja hem vist més amunt que en Joaquim Ventalló era un gran admirador de l'obra d'Hergé des de feia anys. Però com per saber com va arribar a traduir-lo, en una carta adreçada a Albert Manent, fill de Marià Manent, director literari de l´Editorial Joventut, datada el 21 de març de 1963, és on trobem l'entrellat de tot plegat:

    "Senyor Albert Manent

    Estimat amic:

    He sentit dir que l´Editorial Joventut anava a publicar el Tin Tin (ho escriu separat) en català.

    Suposo que ja deveu tenir traductor, cada editorial ja té el seu equip, clan o capelleta. Però us poso aquests mots perquè com que la traducció castellana que s'ha publicat és tan deplorable i el Tin Tin tan simpàtic queda disminuït, amb un text cursi que és llàstima, - sigui dit entre nosaltres i sense cap ganes d'ofendre ningú. Em sabria greu que la traducció catalana fes malbé el personatge, i per tant em brindo – si voleu, de franc, encara que em guanyo una mica la vida traduint per diverses editorials- a revisar el text del que faci la traducció, perquè no n'hi ha prou com sabeu amb haver viscut al país, per a collir les nuances [sic] o matisos del lèxic, i en català em sabria greu que l'edició fos tan malaguanyada com la castellana.

    He dit de franc [sic], si cal. Però que el Tin Tin no quedi una cosa carrinclona en català.

    Maneu sempre."

    Efectivament aquesta carta obria les portes per tal que Ventalló es fes càrrec de les traduccions de Tintín al català. L'amistat amb Albert Manent deuria fer de pont entre el pare d'aquest i Ventalló i aquest.

    Ja ho veus, els tintinaires som així. A més, quan estava redactant-la, em va enviar una còpia de l'original en paper ceba de la carta que hi ha a l'arxiu que conserva la seva filla Eulàlia Ventalló. Tot un detall!

    Em sembla que t'he marcat un gol, oi Ramon?

    N'hi adjunto còpia al Pau. En Pau forma part de la junta de 1001 i conjuntament amb ell i 2 més vàrem comisariar la recent exposició "Tintinaires de Catalunya" del Centre Cultural de Can Fabra.

    Una abraçada a tots dos,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un gol per tot l'escaire, sí senyor!

      La veritat és que les traduccions de Joaquim Ventalló de tots els àlbums de Tintín són excel·lents. Especialment destaquen els renecs del capità Haddock (més de 800 de diferents!), que, com bé saps, estan publicats al llibre 'Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp' (A contravent, 2011). Tot un repertori per als partits de futbol quan el Barça no guanya!

      Per cert, veig que en Ventalló va ser també el qui primer, molt abans que en Puyal, va retransmetre per ràdio un partit de futbol en català. Va ser l'any 1924, un partit Real Unión de Irun - Barça que el Barça va guanyar.

      També veig que era poeta, però lamentablement no conec cap poema seu.

      Gràcies pels teus comentaris, sempre tan pertinents i sempre ben rebuts. Una abraçada!

      Elimina
  2. El Joan tintinaire hi torna, novament carregat de raó:

    "Jo em limito a "intentar" informar-te de lo poc que no saps. I aprofitant l'avinentesa et marcaré un altre gol: A les 3 de la tarda del 8 d'abril de 1928, Ràdio Barcelona, EAJ1, primera estació de ràdio creada al país el 1922, transmetia el partit Real Unión de Irún-Barcelona ...

    Però, com diu el meu amic Xifort, això es una altra història.
    Una abraçada i, segueix, segueix...

    Joan"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Joan. No podia ser l’any 1924 (any de la fundació de Ràdio Barcelona, perquè, si bé aquell any el Barça va jugar contra l’Irun, el partit d’Irun el va perdre 1-0; va guanyar el de casa 2-0 i el desempat en camp neutral també el va perdre el Barça. Aquell mateix any, celebrant els 25 anys del club, el Barça va jugar encara dos partits amb l’Irun, però tots dos a Barcelona, i els va guanyar. Per tant, el 1924 no es podia haver retransmès una victòria blaugrana des d’Irun.

      En aquest enllaç (Pau Vinyes: ‘Visca la República! Joaquim Ventalló, periodista, polític, poeta i traductor’, Ed. Irla, 2010), a la pàg. 56 s’explica que el partit Irun-Barça va ser emès per Joaquim Ventalló, a Ràdio Barcelona, l’any 1928:

      http://www.irla.cat/documents/ventall%C3%B3.pdf

      Aquí no parla de resultats; però mirant la ‘Història del Futbol Club Barcelona’ (Gran Enciclopedia Vasca, 1971, pàg. 111), veiem que el partit va correspondre a la lligueta de la Copa d’Espanya (La primera Lliga espanyola va començar després, al setembre, la temporada 1928-29).

      Com molt bé dius, aquell partit es va jugar el 8 d’abril de 1928 i el Barça hi va guanyar 2-3. Va ser el mateix any i la mateixa competició en què el Barça, després d’eliminar l’Oviedo i l’Alabès, va arribar a la final de copa contra la Reial Societat de Sant Sebastià; és aquella famosa final a tres partits (no hi havia encara pròrrogues ni tandes de penals) en què el Barça va guanyar 3-1, després de dos empats a 1.

      En Ventalló també va radiar aquells partits. Va ser en el primer dels tres duels que es va produir la mítica lesió del porter Platko, que va tornar al camp amb el cap embenat, però la bena se li va desfer i ell va continuar jugant tot ensangonat (avui això estaria prohibit pel reglament). Un partit que Rafael Alberti va immortalitzar en la seva famosa ‘Oda a Platko’ (però que Gabriel Celaya, seguidor txuri-urdin, va reinterpretar d’una ben altra manera). Tots dos poemes els pots trobar, si vols, en aquest enllaç del present blog:

      http://ramoncarrete.blogspot.com.es/2011/05/alberti-oda-platko.html

      Gràcies, Joan, per tant d’esforç a intentar delimitar les esmunyedisses veritats històriques que se’ns escapoleixen. Continua marcant-me de prop. Visca Tintín, visca el Barça i visca Catalunya.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.