Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dilluns, 7 d’abril de 2014

Mistral - Mirèio

















Frederic Mistral (1830-1914)
Mirèio  (fragment)

— O, Magali, ma tant amado,
Mete la tèsto au fenestroun!
Escouto un pau aquesto aubado

De tambourin e de vióuloun.

Es plen d'estello aperamount!

L'auro es toumbado ;
Mai lis estello paliran,
Quand te veiran!

— Pas mai que dóu murmur di broundo

De toun aubado iéu fai cas!
Mai ièu m'envau dins la mar bloundo
Me faire anguielo de roucas.

— O, Magali! se tu te fas

Lou pèis de l'oundo,
Ièu lou pescaire me farai,
Te pescarai!
Je te pêcherai!

— Oh! mai, se tu te fas pescaire,

Ti vertoulet quant jitaras,
Ièu me farai l'aucèu voulaire,
M'envoularai dins li campas.

— O, Magali! se tu te fas

L'aucèu de l'aire,
Ièu lou cassaire me farai,
Te cassarai...

— I perdigau, i bouscarido,

Se vènes, tu, cala ti las,
Ièu me farai l'erbo flourido
E m'escoundrai dins li pradas.

— O, Magali! se tu te fas

La margarido,
Ièu l'aigo lindo me farai,
T'arrousarai.

— Se tu te fas l'aigueto lindo,
Ièu me farai lou nivoulas,
E lèu m'enanarai ansido
A l'Americo, perabas!

— O Magali! se tu t'en vas
Alin is Indo,
L'auro de mae ièu me farai,
Te pourtarai!

— Se tu te fas la marinado,
Iéu fugirai d'un autre las :
Iéu me farai l'escandihado
Doù grand soulèu que found lou glas!

— O Magali! se tu te fas
La souleiado,
Lou verd limbert iéu me farai
E te béurai!

— Se tu te rendes l'alabreno
Que se rescound dins lou bartas,
Iéu me rendrai la luno pleno
Que dins la niue fai lume i masc!

— O Magali! se tu te fas
Luno sereno,
Ièu bello nèblo me farai,
T'acatarai!

— Mai se la nèblo m'enmantello,
Tu, per acò, noun me tendras ;
Ièu, bello roso vierginello
M'espandirai dins l'espinas!

— O Magali! se tu te fas
La roso bello,
Lou parpaioun iéu me farai,
Te besarai!

—  Vai, calignaire, courre, courre!
Jamai, jamai m'agantaras,
Iéu de la rusco d'un grand roure
Me vestirai dins lou bouscas.

— O Magali! se tu te fas
L'aubre di mourro,
Ièu lou clot d'èurre me farai,
T'embrassarai!

— Se me vos prene à la brasseto,
Rèn qu'un vièi chaine arraparas ...
Ièu, papelan, counfessarai,
E t'ausirai!

— Se dòu couvènt passes li porto,
Touti li mounjo trouvaras
Qu'à moun entour saran pèr orto,
Car en susàri me veiras! [...]

— O Magali! se tu te fas
La pauro morto,
Adounc la terro me farai,
Aqui t'aurai!

— Aro coumence enfin de creire

Que noun me parles en risènt.
Vaqui moun aneloun de vèire
Per souvenènço, o bèu jouvènt!

— O, Magali! me fas de bèn!...

Mai, tre te vèire,
Ve lis estello, Magali,
Coume an pali!

[Mirèio, versió original, grafia mistraliana. Cant III, fragment]



















Mireia (fragment)

Oh Magalí, ma ben amada!
Guaiti ton cap al finestró!
Escolta un poc aquesta albada
de tamborins tota dolçor.

Lluu dels estels la munió;
l'aura és callada...
Mes els estels s'esblaimaran
quan et veuran!

A la cançó que el bosc entona
més que a ta albada jo faig cas:
me'n vaig a mar, i en poca estona
tornada anguila ja em veuràs.

Oh Magalí! Quan tu seràs
el peix de l'ona,
un pescador jo em tornaré:
te pescaré!

Oh! Mes, llavors, si et fas pescaire,
ton volantí quan llançaràs
jo esdevindré l'ocell volaire,
vola que vola i volaràs!

Oh Magalí! Quan tu seràs
l'ocell de l'aire,
un caçador jo em tornaré:
te caçaré.

A l'aucelleta més garrida
quan vulguis tu parar ton llaç,
jo esdevindré l'herba florida:
m'amagaré pels pedregars.

Oh Magalí! Mes, si tu et fas
la margarida,
jo l'aigua clara em tornaré:
te regaré.

Si tu et tornesses l'aigua pura,
jo esdevindria nuvolàs,
i endreçaria, a la ventura,
cap a l'Amèrica mon pas.

Oh Magalí! Si tu te'n vas
lluny per l'altura,
l'aura de mar jo em tornaré:
te portaré.

Mes si tu et fas la marinada,
quan de seguir-la provaràs
jo esdevindré la calorada
que escampa el sol quan fon el glaç!

Oh Magalí! Quan tu seràs
la soleiada,
la sargantana jo em faré
i te'm beuré.

Si et fas rèptil de dura esquena,
quan pel pedreny t'amagaràs
jo esdevindré la lluna plena
qui dels bruixots fa llum al pas.

Oh Magalí! Quan tu seràs
lluna serena,
jo blanca boira em tornaré:
t'embolcaré.

Mes, si la boira m'emmantella,
encara presa no em tindràs,
jo esdevindré rosa-poncella
entre espinals, i no m'hauràs.

Oh Magalí! quan tu seràs
la rosa bella,
la papallona jo em faré:
te besaré.

Corre que corre, bé et pots moure!...
Jamai, jamai m'agafaràs:
jo de l'escorça d'un gran roure
me vestiré sens fer-te cas.

Oh Magalí! Mes no seràs
encara a lloure:
jo branca d'heura em tornaré:
t'abraçaré.

Quan et creuràs tenir-me estreta,
sols un vell roure agafaràs;
seré a Sant Blai ben tancadeta,
i el monestir barra ton pas.

Oh Magalí! Mes, si tu et fas
monja blanqueta,
el teu confés jo em tornaré:
t'escoltaré.    [...]


Si del convent passes la porta
totes les monges trobaràs
cantant responsos amb veu forta
i amortallada allí em veuràs.

Oh Magalí! Mes, si tu et fas
la pobra morta,
llavors la terra em tornaré
i aquí t’hauré.

Ja de ma fe et puc dar fermança:
crec ton parlar que no és fingit.
Mon anellet de recordança
deixa que posi en el teu dit.

Oh Magalí! Com bat mon pit!
quina alegrança!
Mira els estels, oh Magalí!,
empal·lidir!

[Traducció de Maria-Antònia Salvà, 1917]



https://www.youtube.com/watch?v=oP4cNk9bwS4#t=19   Magalì

 
Georges Galleron interpreta un fragment de ‘Magali’


Agraïment al blog de Salvi Jacomet:
on podeu escoltar la versió de Jaume Arnella, [La ronda de cançons, TIC productora, 1972. Text: 1ª ronda de cançons. Ed. Hogar del Libro, Barcelona 1969]

Versió completa original del text occità de Mirèio en ortografia mistralenca

Versió completa original del text occità de Mirèio en ortografia moderna

Mireia, text de la traducció de Francesc Pelagi Briz, 1864, reed. 1914


Casa de Mistral a Malhana, on va escriure Mirèio
Mistral i Mirèio

El passat 25 de març es va complir el centenari de la mort de Frederic Mistral. El gran poeta, etnòleg i filòleg occità va escriure obres poètiques com Calendau, Nerto, Lis isclo d’or, Lis oulivado i El pouèmo dou Rose; però la seva obra més universalment coneguda és l’extens poema Mirèio (1859), sobre la qual Charles Gounod va fer una òpera el 1863.



Mirèio té com a argument els malaurats amors de la protagonista, Mireia, filla d’uns pagesos adinerats, amb el cisteller Vicenç, un noi pobre; com que els pares d’ella la volen casar amb un altre, la noia fuig de casa i, malalta, travessa a peu la Camarga fins arribar a les Santes Maries de la Mar, prop d’Arles, a les boques del Roine. Però a part de l’anècdota, el llibre és un vast retaule sobre el paisatge i la gent de la Provença, que inclou llegendes, cançons populars, mites i creences, costums religiosos i populars, esments a la flora i la fauna i la toponímia del país... Una obra que el va fer conegut internacionalment i que va ser traduïda a moltes llengües.




Versions catalanes de Mirèio

En català disposem d’una versió a càrrec de Francesc Pelagi Briz (publicada de forma periòdica els anys 1861-62 a la revista La Corona, editada en llibre el 1864 i reeditada el 1914). Poc després, el 1866, consta que el poeta Pere d’Alcàntara Penya en va voler fer una traducció, que, pel que sembla, devia restar inèdita, si és que es va arribar a fer. Finalment, en tenim una altra versió, excel·lent, de la mallorquina Maria Antònia Salvà, de 1917, de la qual va dir Josep Maria de Sagarra que era «una de les més belles gestes de la nostra poesia [...] tan pura i tan salvatge com el poema provençal



Val a dir que, en el seu dia, aquesta darrera versió va generar una certa polèmica. Salvà l’havia traduït abans de la consolidació de la normativa fabriana, fent servir un mallorquí molt ric en variants dialectals (recordem que les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra van sortir el 1913, i la seva Gramàtica catalana no va aparèixer fins al 1918). El poeta Josep Carner, gran amic i admirador de Salvà, va recomanar a l’Institut d’Estudis Catalans que publiqués l’obra, però aleshores l’Institut estava abocat a la tasca de fixar i promoure una llengua literària comuna a tot el territori lingüístic; per això, Carner va convèncer Salvà d’ajustar-se al flamant català normatiu, a fi que la seva obra tingués una major difusió en un àmbit lingüístic més ample. Vaja, era l’etern problema de les varietats diatòpiques, que cal preservar, envers la llengua estàndard, que dóna cohesió a tot el domini lingüístic. 

Es veu que el mateix Carner es va encarregar, juntament amb altres membres de la Secció Filològica, de revisar la versió i adequar-la a l’estàndard literari fabrià. Això va indignar l’il·lustre savi manacorí mossèn Antoni M. Alcover, el més furibund opositor a la normalització fabriana, qui va escriure que, entre tots els de la Filològica «sotmeteren l’obra literària [la versió de Mireia] a una vertadera tortura, capgirant-li una infinitat de versos, llevant mots o mudant-ne perquè [...] no s’usen a Barcelona o perquè al senyor Carner no li entraven per l’ull dret». 

En realitat, segons explica Josep Massot i Muntaner, Maria Antònia Salvà, aconsellada pels també mallorquins Miquel Ferrà i Miquel Costa i Llobera, va negociar els canvis lèxics a la seva versió —que no van ser tants—, i es va voler mantenir sempre fidel a les normes de l’Institut en favor d’una llengua comuna, sense fer cas de les exageracions de mossèn Alcover. El mateix 1917, Salvà escrivia a mossèn Frederic Clascar en aquest sentit, lamentant que pogués haver-hi hagut algun malentès amb l’Institut a causa de certs «atolondraments característics de qualcú que no cal anomenar» (en referència clara a Alcover). 


Monument a Maria Antònia Salvà, a S'Espigolera, Llucmajor
Després l’Institut va reeditar Mireia el 1924, amb lleugeres esmenes proposades per Salvà, i el 1935 en va fer una tercera edició, revisada per Josep M. Casas Homs, després d’una correspondència entre Salvà i Pompeu Fabra, publicada per Josep Maria Massot i Muntaner, on es pot apreciar la satisfacció de Maria Antònia Salvà per l’edició i reedicions de la seva versió i la perfecta sintonia que tenia amb Pompeu Fabra i amb la gent de l’Institut, amb qui consensuava els canvis.

El 2004, Quaderns Crema en va publicar una edició de Lluïsa Julià Capdevila que «recupera la primera versió de la traducció, amb tota la força i el ritme originals, sense els retocs extraliteraris que s’hi havien fet», però no disposo d’aquesta edició, que a més està exhaurida. Tan sols puc dir que la traducció «oficial», en la seva tercera edició de 1935, em sembla absolutament magistral.

Podeu trobar un extens comentari sobre aquesta polèmica alcoveriana a Josep Massot i Muntaner, Un altre epistolari de Maria Antònia Salvà, dins Miscel·lània Pere Bohigas, vol. I, Estudis de Llengua i Literatura Catalana III, Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1981. També a Ramon Aramon i Serra, Mirèio a Catalunya, dins Actes et Mémoires du II Congrès International de Langue et Littérature du Midi de France, Ais de Provença, 1961, pàgs. 281-310.

Mistral al primer aplec de felibres, 1854

Mistral i el Felibritge

Tornant a Mistral, diguem que, com a filòleg, és autor de l’obra lexicogràfica Lou tresor dóu Felibrige (1878-1886), un diccionari occità-francès molt complet, en el qual va treballar durant 20 anys i que encara avui és un referent filològic de l’occità.

Mistral, amb el també poeta Joseph Roumanille i cinc poetes provençals més, va ser també el creador i impulsor del moviment del Felibritge a partir del 1854. Aquest mot, inspirat en una antiga oració provençal, volia dir ‘savi’ o ‘entès’; el moviment li va donar el sentit de ‘poeta patriota occità’.

Els felibres van voler remuntar els seus orígens fins a l’edat mitjana; en concret, arran de la batalla de Muret el 1213, on França va derrotar el rei Pere I el Catòlic i va arrabassar als catalans els comtats provençals, que van quedar, per sempre més, sota domini francès. Després, set poetes llenguadocians es van reunir a Tolosa i es van conjurar per continuar escrivint en la seva llengua materna. Així, el 1323, a Tolosa de Llenguadoc es van instaurar els Jocs Florals, on van participar també trobadors i poetes catalans.


Frederic Mistral. Dibuix de Charles A. Downer
El Felibritge és un moviment literari que promou l’occità, amb les seves variants dialectals: el llemosí, l’alvernès, el provençal alpí, el gascó, el llenguadocià i el provençal. A més de forjar-lo com a llengua literària, els seus creadors volien arribar al màxim nombre de lectors; per la qual cosa van adoptar una ortografia afrancesada, per acostar-se als hàbits lectors de la població.

El 1876 el moviment felibritge, que es pretenia patriòtic i promotor d’un regionalisme literari, es va dotar d’uns estatuts, es va institucionalitzar i va fixar una estructura territorial que abastava els països d’Oc i els de parla catalana. La seva acció va ser suficient per permetre la supervivència d’una literatura, però insuficient per a un discurs polític.

El renaixement de la llengua d’Oc, impulsat per Frederic Mistral a la segona meitat del segle XIX, es va convertir en un referent mític per a Catalunya de la Renaixença. El 1859 es restauren els Jocs Florals de Barcelona, i el 1868 hi van convidar els felibres occitans, que van ser rebuts amb cerimònies, festes i parlaments. Posteriorment s’han celebrat trobades periòdiques amb els felibres.

Pel conjunt de la seva obra —però especialment per Mirèio, una autèntica obra mestra—, Frederic Mistral va rebre el 1904 el Premi Nobel de Literatura. Li volien donar compartit amb Àngel Guimerà, justament per subratllar la fraternitat catalano-occitana; però l’Estat espanyol va fer mans i mànigues per evitar que es concedís aquest premi a un autor en català quan encara no l’havia guanyat cap autor en castellà; i finalment el guardó de Mistral el va compartir amb el candidat alternatiu proposat pel govern: el mediocre dramaturg José Echegaray  És veritat que un francès, Sully Prudhomme, ja havia guanyat el primer Nobel de Literatura el 1901; en tot cas, França no va protestar en cap moment ni va pas posar cap impediment per evitar que el poeta occità fos premiat.

A més de la vocació literària, Frederic Mistral va recopilar cançons provençals i gràcies a la seva iniciativa —i als diners del premi Nobel, que va donar per a aquest fi— es va crear el Museu Arletà (Arles, 1899), el primer museu etnogràfic de França, amb l’objectiu de preservar la cultura provençal.

Frederic Mistral, tot i ser catòlic i conservador, va defensar la figura del revolucionari fins a la guerra de 1870. Fins aleshores es va postular com un patriota provençal, un activista de la llibertat de pensament i de la dels pobles. Però la guerra, la Comuna i les seves conseqüències el van fer tornar més conservador.

La figura de Frederic Mistral és molt coneguda a Catalunya. En el seu honor hi ha monuments, carrers o escoles, que porten el seu nom. Al 1930, després de la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, els organitzadors dels Jocs Florals van encarregar una columna, obra de Josep Puig i Cadafalch, amb un bust del poeta, obra d'Eusebi Arnau, per a les escales del Palau Nacional de Montjuïc, amb motiu del centenari del seu naixement. El 1939, els versos en provençal que hi havia en aquell monument van ser suprimits.  

L’any 1996, a l’avinguda Mistral de Barcelona, es va col·locar una obra de Lawrence Weiner, formada per tres grans paral·lelepípedes de formigó, amb uns versos, escrits el 1845 per Mistral en provençal, en una de les cares. Una inscripció diferent a cada sarcòfag evoca, en quatre idiomes —català, castellà, anglès i occità— la poesia de Mistral.

Article de Pere Rosselló Bover, ER (IEC), 2010

Informacions tretes en part del portal Gencat.cat: Departament de la Presidència - Commemoracions 2014

Caroline Carvallo, a l'òpera Mireille, de Gounod
El nom de Mireia

Voldria explicar encara una curiositat sobre el nom propi Mireia.
El mateix Mistral, a la seva autobiografia, reconeix que aquest nom l'havia sentit solament a la seva àvia i la seva mare:
«Mirèio, aquest nom afortunat que porta en si mateix la poesia, havia d'ésser fatalment el de la meva heroïna, car, des del bressol l'he sentit a casa, però solament a casa nostra. Quan la pobra Nanon, la meva àvia materna, volia complaure una mica una de les seves filles deia:
És na Mirèio —deia ella—, és la bella Mirèio, és na Mirèio, amors meus.
I la meva mare deia per complaure de vegades una noia:
—Atenció! La veieu, na Mirèio, amors meus!
Mes quan vaig demanar sobre Mirèio, ningú no me'n va poder dir res pus: una història perduda, de la qual tan sols existia el nom de l'heroïna i un raig de bellesa dins una bruma d'amor
El cas és que, quan Mistral va ser padrí de bateig d’una nena, el 1861 —ja feia dos anys de la publicació del llibre—, va insistir a posar-li Mirèio. El capellà s’hi va negar, perquè el nom no figurava al santoral catòlic; però Mistral li va fer creure que era una variant provençal de Maria o de Míriam. Com que el rector no tenia manera de verificar aquesta afirmació, i al capdavall Mistral era un filòleg de prestigi reconegut, la nena va ser batejada així: Mirèio Roumieux. I des d’aleshores, el nom s’ha anat estenent: Mireille en francès, Mirella en italià, Mireya en castellà, Mireia en català, Mirela en romanès i croat, Mirelha o Mirèia en occità modern... 

El meu admirat i recordat professor Enric Moreu-Rey també va posar Mireia a la seva filla, el 1942. Curiosament, aleshores el nom “va colar” al jutjat (ara i arreu, les propines fan miracles), però catorze anys després, un altre jutge més ferreny es va adonar que el nom estava registrat en la forma catalana, cosa il·legal en aquell temps, i l’hi va canviar, d’ofici, per Maria. Els pares van recórrer la decisió aportant documentació oficial (fe de baptisme, expedient escolar) i objectes personals de la nena amb el seu nom real, i així, un any més tard, el 1957, un altre jutge, potser content d’esmenar la plana al seu antecessor, va revocar la decisió anterior i va donar oficialitat al nom català: va ser, en paraules del seu pare, “la primera Mireia després de la guerra”. Avui, el nom ja és al santoral, i com a suposada variant de Maria, pot celebrar l’onomàstica el dia 15 d’agost o el 12 de setembre
L'etimologia real del nom es dubtosa. En cap cas, no sembla que sigui una variant local de Maria ni de Míriam, com va adduir el poeta el 1861. Segons alguns, el nom Mirèia o Mirelha a la Provença és una variant de meravilha, que significa ‘meravella’. D'altra banda, hi ha qui fa derivar el nom Mireia del provençal mirar o admirar; per tant, s'interpretaria com a ‘l'admirable’. N'hi ha, però, que diuen que significa mirall. També s'ha considerat de relacionar el nom amb una santa africana del segle V, santa Mirella. D'altres, encara, creuen que prové del llatí Mirella, forma femenina i diminutiva de Mirus/Mira (derivat de mirus ’admirable, digne d'admiració’; res a veure amb els noms catalans medievals Mir, Miró, d’origen germànic).
[Dades tretes de la Viquipèdia i de:
Enric Moreu-Rey: Antroponímia. Història dels nostres prenoms i cognoms i renoms, Universitat de Barcelona, segona edició, 1993, pàg. 169-170.] Vegeu l’article en aquest enllaç:
http://www.onomastica.cat/sites/onomastica.cat/files/06_mireia.PDF

Addenda

La versió original de ‘Mireia’

Estic llegint la versió original de la traducció de Marià-Antònia Salvà de Mireia en l’edició de Lluïsa Julià, basada en l’únic manuscrit consercvat, de finals de 1912 o començaments de 1913 (Quaderns Crema, 2004). Certament, hi ha canvis, i no pas pocs; la majoria hi són fets per adaptar el text a la normativa fabriana, i alguns per evitar dialectalismes que devien semblar molt locals. Cadascú pot opinar el que li sembli; el cas és que Salvà va acceptar tots els canvis —sens dubte per assegurar la publicació del llibre— i va intervenir en les modificacions, tot i que en alguns casos va cedir amb recança. La primera edició va aparèixer el 1917 (IEC); i en va sortir una segona, amb més canvis, el 1924. Encara, a l’edició ‘canònica’ de 1935, Salvà hi va afegir algunes esmenes per millorar la traducció. Com que l’edició de Julià no és crítica, no aclareix en quin moment es va introduir cada canvi. Perquè ens en fem una idea, he llistat els canvis que he detectat en els 100 primers versos. N’excloc els que afecten només la puntuació. Val a dir que Julià mateixa ha regularitzat l’ortografia del manuscrit.

Indico: número del vers; text del manuscrit; text de l’edició de 1935 (cito per Selecta 1979).

2 qui ses amors tot just comença / En les amors de sa jovença
3 dins el blat / entre el blat
13  menyspreuada / menyspreada
15  Vós qui / Vós que
22  arrenca / arranca
28  aucell / ocell
28  hi ve a espassar / ve a apaivagar
30  me fa goleta / me fa denteta
35  aucells / ocells
38  eixumorat / eixamorat
39  un panerer hi demorava / un paneraire s’estatjava
40  qui / que
56  Oh! Que és  / Oh! És
59  ametlers / ametllers
60  lo bo és que el mas / sinó que el mas
63  i en tira tans de peus / i tants de peus, la tira,
66  Oh! / I bé!
67  Vengui / Vingui
72  mentre el sol, qui / dementre el sol que
76  hala que hala, acompassada / la pica en l’aire ben alçada
78  Té! Del paller ja se colombra / Té! Vora l’era ja es colombra
79  la cinta alçada / l’ast del paller
83  assoleiada / assolellada
87  dins un safreig / en els vivers
89  a resistir les fredorades / que fan patir les tardorades
90  que als lledoners, per les diades / i que, de maig per les diades,
91  de maig hi fan eixams, amb fondo remoreig / fan cent eixams, que pengen als grossos lledoners
93  lo qui / ço que
96  qui ens va fer fer / la que ens féu fer
99 els dos / ambdós

De totes aquestes modificacions, potser podríem establir alguns criteris. Alguns diria que es van fer per millorar imprecisions del manuscrit:

22 Per la rima amb branca; el ms. no rimava.

D’altres eren estrictament per aplicar les flamants Normes ortogràfiques.

Alhora, però, es volia establir uns criteris generals sobre el català literari o estàndard que l’IEC propugnava. Mireia va ser el camp d’experimentació d’una proposta que ultrapassava la purament lingüística, molt necessària, per esdevenir estilística.

78-79  Per evitar la forma plena del pronom se i alhora evitar la sinalefa que es produiria amb es. La substitució de les formes plenes per les reforçades és un criteri general de la revisió de l’IEC. També a 72 s’evita una sinalefa, a canvi de proposar un, avui estrany, ‘dementre’.


87-91 Per evitar la forma popular safreig (per safareig) i no fer el vers hipermètric, hom va posar vivers i va traslladar els lledoners a final de vers per la rima.



Tant el poema de Mistral com les imatges emprades en aquest post són de domini públic. Els vídeos són baixats de YouTube: es suprimiran a petició.

2 comentaris:

  1. En Jaume em diu per e-mail:

    Un Nobel per a una literatura que fa la viu-viu, més aviat la mort-mort... és un dir. Una àrea lingüística enorme, entre tres estats i una llengua minoritzada i que els seus mateixos parlants l'anomenen "patuès"!!!

    No sé què en dieu els entesos, però jo ni li veig una renaixença
    actual possible. Què en penses?

    ResponElimina
    Respostes
    1. El Nobel era l'any 1904, i suposo que volien premiar dues literatures històriques de prestigi: la provençal dels trobadors i la catalana, de Llull i March. Però al final qui va acompanyar Mistral va ser Echegaray i no pas Guimerà: fa 110 anys les coses ja anaven així a les Espanyes...

      Una renaixença occitana avui? Ho tenen cru, certament. Difícil. A part dels problemes que detalles prou bé, hi ha el fet que el genocidi lingüístic francès va ser molt més sistemàtic i eficient que l'espanyol (per sort). I em temo que, com dius, falta cohesió popular, en efecte. No ho conec de prop, però l'occitanisme sembla minoritari. Perquè si la gent, majoritàriament, vol una cosa i es posa d'acord per obtenir-la, al final l'aconsegueix (vaja, això espero).

      Gràcies pel teu comentari, Jaume. Una abraçada.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.