Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 10 d’abril de 2014

Rimbaud - Après le Déluge
















Arthur Rimbaud (1854-1891)
Après le Déluge

     Aussitôt que l'idée du Déluge se fut rassise,
     Un lièvre s'arrêta dans les sainfoins et les clochettes mouvantes et dit sa prière à l'arc-en-ciel à travers la toile de l'araignée.
     Oh ! les pierres précieuses qui se cachaient, − les fleurs qui regardaient déjà.
     Dans la grande rue sale les étals se dressèrent, et l'on tira les barques vers la mer étagée là-haut comme sur les gravures.
     Le sang coula, chez Barbe-Bleue, − aux abattoirs, − dans les cirques, où le sceau de Dieu blêmit les fenêtres. Le sang et le lait coulèrent.
     Les castors bâtirent. Les "mazagrans" fumèrent dans les estaminets.
     Dans la grande maison de vitres encore ruisselante les enfants en deuil regardèrent les merveilleuses images.
     Une porte claqua, et sur la place du hameau, l'enfant tourna ses bras, compris des girouettes et des coqs des clochers de partout, sous l'éclatante giboulée.
     Madame*** établit un piano dans les Alpes. La messe et les premières communions se célébrèrent aux cent mille autels de la cathédrale.
     Les caravanes partirent. Et le Splendide-Hôtel fut bâti dans le chaos de glaces et de nuit du pôle.
     Depuis lors, la Lune entendit les chacals piaulant par les déserts de thym,  − et les églogues en sabots grognant dans le verger. Puis, dans la futaie violette, bourgeonnante, Eucharis me dit que c'était le printemps.
     − Sourds, étang, − Écume, roule sur le pont, et par dessus les bois; −draps noirs et orgues, − éclairs et tonnerres − montez et roulez; − Eaux et tristesses, montez et relevez les Déluges.
     Car depuis qu'ils se sont dissipés, − oh les pierres précieuses s'enfouissant, et les fleurs ouvertes ! − c'est un ennui ! et la Reine, la Sorcière qui allume sa braise dans le pot de terre, ne voudra jamais nous raconter ce qu'elle sait, et que nous ignorons.

[Del llibre Illuminations (1894)] Jo l’he tret de:



Després del Diluvi

    Tan bon punt la idea del Diluvi es va calmar,
    Una llebre es va aturar a la trepadella i a les campanetes que es bellugaven i va dir la seva oració a l'arc de Sant Martí a través de la teranyina.
    — Oh! Les pedres precioses que s'amagaven, − les flors que miraven ja.
    En un carrer gran i brut van parar els taulells, i van tirar les llanxes cap a la mar escalonada allà damunt, com en els gravats.
    La sang va brollar, a can Barbablava – als escorxadors, − als circs, on el segell de Déu va empal·lidir les finestres. La sang i la llet van brollar.
    Els castors van construir. Els "mazagrans” fumejaven a les cantines.
    A la gran casa de vidres que encara regalimava, els nens de dol van mirar les imatges meravelloses.
    Una porta va espetegar, i a la plaça del llogaret el nen va girar els braços, comprès pels penells i pels galls dels campanars de tot arreu, sota el temporal que esclatava.
    Madame *** va fer posar un piano als Alps. La missa i les primeres  comunions es van celebrar als cent mil altars de la catedral.
    Les caravanes van marxar. I l’Hotel Esplèndid va ser construït en el caos de gels i de nits del pol.
    Des de llavors, la Lluna va sentir udolar els xacals pels deserts de farigola − i les èglogues amb esclops grunyint a l'hort. Tot seguit, a l’arbreda violeta que brotava, Èucaris em va dir que allò era la primavera.
    − Brolla, estany − Escuma, roda sobre el pont, i per damunt de la fusta; −draps negres i orgues − llamps i tro − pugeu i rodeu; − Aigües i tristeses, pugeu i revifeu els Diluvis.
    Perquè des que s’han dissipat, − oh les pedres precioses enterrant-se, i les flors obertes! − és un avorriment ! I la Reina, la Bruixa que encén la seva brasa en un pot de terrissa, no voldrà mai contar-nos allò que sap, i que nosaltres ignorem. 

[Versió de R. Carreté]

Hi ha també una traducció, molt millor que la meva, de Josep Palau i Fabre, dins: Arthur Rimbaud, Una temporada a l’infern. Il·luminacions. Els deserts de l’amor. Versió renovada, estudi preliminar i notes de —. ‘Els llibres del mirador’, Bruguera, Barcelona 1984. Però NO és la que faig servir aquí: per no lesionar drets de traductors i editorials, he optat per publicar les meves pròpies versions al català, sens dubte millorables. Perquè la qüestió dels copyrights s’està posant «estupenda», que diria Valle Inclán.

Vegeu altres poemes de Rimbaud a:



Después del Diluvio

    Tan pronto como la idea del Diluvio se hubo serenado, Una liebre se detuvo entre las esparcetas y las campanillas móviles y dijo su plegaria al arco iris a través de la tela de araña.
    ¡Oh!, las piedras preciosas que se ocultaban, — las flores que miraban ya.
    En la ancha calle sucia se alzaron los tenderetes, y arrastraron las barcas hacia el mar escalonado arriba como en los grabados.
    La sangre corrió, en casa de Barba Azul, — en los mataderos, — en los circos, donde el sello de Dios palideció las ventanas. La sangre y la leche corrieron.
    Los castores construyeron. Los "mazagranes" humearon en los cafetines.
    En la casona de cristales, todavía chorreante, los niños de luto contemplaron las maravillosas imágenes.
    Una puerta crujió, - y en la plaza de la aldea, el niño hizo girar sus brazos, comprendido por las veletas y los gallos de los campanarios de todas partes, bajo el resplandeciente aguacero.
    Madame *** instaló un piano en los Alpes. La misa y las primeras comuniones se celebraron en los cien mil altares de la catedral.
Partieron las caravanas. Y el Splendide-Hôtel fue edificado en el caos de hielos y noche polar.
    Desde entonces, la Luna oyó gimotear a los chacales por los desiertos de tomillo, - y a las églogas en zuecos gruñir en el huerto.
    Luego, en el oquedal violeta, lleno de brotes, Eucaris me dijo que era la primavera.
    — Mana, estanque, — rueda, Espuma, sobre el puente, y por encima de los bosques; — paños negros y órganos, — relámpagos y trueno, — subid y rodad; — Aguas y tristeza, subid y reanimad los Diluvios.
    Porque desde que se disiparon, — ¡oh las piedras preciosas enterrándose, y las flores abiertas! — ¡qué aburrimiento!, y la Reina, la Bruja que enciende su brasa en la olla de barro, nunca querrá contarnos lo que ella sabe, y que nosotros ignoramos.

[Desconec de qui és la versió castellana. Jo l’he tret de:]




Comentari a 'Després del Diluvi'

Al lloc lliure citat abans (abardel.free.fr) hi ha aquest comentari no signat sobre el poema Després del Diluvi, que tradueixo. Si hi entreu hi trobareu, a més d'aquest, altres comentaris molt detallats i molt extensos sobre aquest poema i d'altres.

Després del Diluvi és un poema en prosa que tracta de la rebel·lió. Quin és el seu missatge? Rebel·lem-nos, un cop i un altre cop, encara que el triomf sembli improbable mentre no haurem descobert el secret dolorós que ens impedeix de ser feliços. El text que ens vol transmetre aquest missatge reposa sobre l’encavalcament de tres històries:

a) La història del Diluvi, és a dir, la història de la civilització des dels seus orígens, tal com ens la conten els mites: després que la còlera de Déu contra els homes hagués comportant la destrucció gairebé total del món antic, la vida va recomençar igual que abans: superstició, treball, comerç, violència, mistificacions religioses i artístiques, amor mentider.

b) La història de la Comuna de París, és a dir, per a Rimbaud la història immediata. Els estereotips de valor al·legòric emprats pel fabulista evoquen Thiers, el botxí de la Comuna; les grans obres de Haussmann, les expedicions colonials de la Tercera República, els negocis que es reprenen, el turisme de luxe que va florir, els debats literaris i les divisions consegüents al “diluvi” revolucionari.

c) La història personal de l'autor, en la forma estilitzada i també una mica mítica que ell ha anat afaiçonant de text en text: infantesa, fugida, vagància, reinvenció de l'amor, revolta...

Aquestes tres històries són històries de ruptura entre l'antic i el nou, de revoltes, cosa que assegura la unitat profunda del text. 



Arthur Rimbaud és un dels personatges més fascinants de la literatura francesa, per les circumstàncies de la seva vida i per la qualitat innovadora de la seva obra. Tanmateix, com veurem, la seva influència sobre el món literari va venir molt després de la seva mort.

Rimbaud als 11 anys, Primera Comunió
Va néixer a Charleville, a les Ardenes, en un entorn rural. Als quinze anys, ja havia guanyat alguns premis literaris i havia fet versos en llatí. El seu mestre, Georges Izambard, li deixava llibres de poesia francesa, i va ser el seu mentor literari. Arthur es va escapar de casa diverses vegades; una d’aquestes va ser l’any 1871,amb 16 anys, que va anar a París i va participar en la revolta de la Comuna de París (vegeu més avall). De les seves experiències revolucionàries en parla en alguns poemes, com ara L'Orgie parisienne ou Paris se repeuple , Chant de guerre parisien, Les mains de Jeanne-Marie o Le Coeur supplicié. A París va publicar alguns dels seus poemes més celebrats: Le bateau ivre, Voyelles, Chanson de la plus haute tour...  

Manuscrit autògraf de 'Voyelles'. Museu Rimbaud de Charleville-Mezières
El jove Arthur freqüenta ambients anarquistes i bohemis i es lliura al món de la beguda (absenta) i de la droga (haixix), mentre va escrivint i publicant poemes a la premsa. També des de la capital escriu al seu mestre, Izambard, i al seu amic poeta Paul Demeny, dues cèlebres cartes (les “cartes del Vident”) en què explica la seva concepció de la poesia com a transcendència, que per mitjà dels somnis permet arribar a un estat visionari, la vidència, i s’hi pot arribar a través d’un complet «desajustament de tots els sentits». És allà on descriu el desdoblament de personalitat del poeta que s’enlaira per damunt de les coses terrenals: «Je est un autre» («Jo és un altre»).
Rimbaud als 15 anys
A París va conèixer un dels admiradors de la seva obra, el també poeta Paul Verlaine; ja hem vist com aquest, deu anys més gran que Arthur, se n’enamora follament. De primer s’instal·la a casa dels sogres de Paul, que aviat l’en fan fora; després viu amb altres poetes, Ernest Cabaner i Charles Cros, però de seguida Verlaine, abandonat per la seva dona, el ve a buscar i tots dos se’n van a Bèlgica i després a Londres, malvivint en la misèria. Allà Rimbaud comença a escriure Une saison en enfer (Una temporada a l’infern) i Illuminations (Il·luminacions), dos poemes en prosa altament innovadors. A Brussel·les es va produir la discussió en què Verlaine disparà dos trets a Rimbaud, que en resultà ferit al braç. Arthur no va voler presentar denúncia, però un jutge va condemnar Paul a dos anys de presó.
Rimbaud dibuixat per Verlaine
Rimbaud va tornar a Charleville, on va acabar Une saison en enfer, una mena d’autobiografia psicològica, que va fer imprimir. Tanmateix, no va poder pagar l’impressor, de manera que tota la tirada del llibre, excepte uns quants exemplars que el poeta es va reservar per regalar als seus amics, va restar als magatzems de la impremta, sense poder arribar al públic.
El 1874 torna a Londres, ara amb el poeta Germain Nouveau, que l’ajuda a copiar el manuscrit de les Illuminations, que tanmateix van quedar inèdites en fulls dispersos. Germain, però, no vol lligar la seva vida amb la del seu amic, i el deixa. Aleshores Arthur decideix abandonar la literatura (aquests dos llibres es consideren el seu testament poètic) i comença a viatjar per Europa, de vegades a peu, i a estudiar idiomes. A Alemanya, el 1875, es retroba amb Verlaine, però Arthur el rebutja.
Rimbaud per Verlaine
Se’n va a peu a Itàlia amb la intenció de passar a l’Àfrica, però cau malalt i és repatriat a Marsella. Des d’allà vol anar a Espanya per enrolar-se a les files carlistes, però abans torna al seu poble per veure morir la seva germana petita Vitalie. Després se’n va a Viena, on l’atraquen i malviu sense papers ni recursos, fins que és expulsat del país. Se’n va a Holanda, on s’enrola com a soldat mercenari; l’envien a Java. Allà deserta de l’exèrcit i viatja en un vaixell per Southampton, Rotterdam, Gibraltar, Nàpols, Suez, Aden, Sumatra, Java, Ciutat del Cap, Santa Helena, l’Ascensió, les Açores, Irlanda, Liverpool... Fa d’intèrpret en un circ i viatja per Suècia i Dinamarca. S’embarca cap a Alexandria, però, malalt, el desembarquen a Roma. Torna a les Ardenes, però, quan està bo, se’n va a peu a través dels Vosges cap a Suïssa i, d’allà, també a peu, pel Sant Gotard, cap a Itàlia. De Gènova s’embarca cap a Alexandria, des d’on viatja a Xipre. El 1879, malalt de tifus, torna a les Ardenes i treballa a la granja familiar. Allà li diu al seu amic Delahaye que «ja no pensa gens en la literatura».
Rimbaud per Verlaine
El 1850 torna a Xipre, i d’allà se’n va a Aden, al Iemen, on treballa en una empresa que comercia amb cafè. L’envien a una sucursal que han obert al Harar (Etiòpia). Ell s’hi instal·la, després de viatjar durant 20 dies a cavall pel desert de Somàlia; al cap de poc, s’hi avorreix i, després de fer una excusió a Bubassa, on agafa febres, se’n torna a Aden. L’empresa el torna a enviar al Harar, des d’on explora Somàlia i la desconeguda regió d’Ogadina, on potser cap occidental no havia estat mai. Escriu un informe sobre aquesta zona, que publicarà a la Societé de Géographie; res de poesia, és clar.
L’empresa on treballava fa fallida i ell es queda en atur a Aden. es dedica al tràfic d’armes per al rei Menelik II d’Etiòpia, a Djibouti. El 1887 viatja a Ankober, i d’allà a Antoto, sota temperatures extremes de calor. L’any següent el trobem novament al Harrar, dedicat per compte propi a la importació i exportació del que s’escaigui. Té diverses amants —femenines— i acaba convivint amb una noia abissínia. Malalt d’un carcinoma a la cama, escriu sobre ell mateix: «Faig por: semblo un esquelet». Torna a França el 1891, on la seva altra germana, Isabelle, l’ajuda. A Marsella li amputen una cama, però els metges no poden evitar la seva mort, als 37 anys.
Verlaine, que ja el 1884 havia publicat Les poètes maudits, una antologia de la poesia simbolista francesa, on va dedicar un espai important a l’obra de Rimbaud, és qui es dedica aleshores a recopilar i ordenar tots els manuscrits que pot trobar del seu antic amic, incloent Une saison en enfer i Illuminations, i li publica el 1895 les obres completes tal com les coneixem. Podem ben dir que, si avui donem a Rimbaud la importància que té, és gràcies a la fidelitat de Verlaine, qui, a part d’enamorar-se’n físicament i espiritual, va saber valorar l’enorme força i qualitat de la seva obra poètica i la va voler salvaguardar per a la posteritat —és a dir, per a nosaltres.
En vida, doncs, l’obra de Rimbaud va tenir escassa difusió, ja que va publicar pocs poemes, i sempre en diaris i revistes de circulació efímera. Després de mort, Verlaine va poder difondre bona part de la seva obra, i també ho va fer, després, Paterne Berrichon, el marit d’Isabelle, el 1912. Tot i així, l’edició del cunyat de del poeta és sospitosa d’haver tergiversat o omès textos que es podrien considerar «inapropiats» per a la bona memòria del difunt. Ja en el llit de mort del poeta, Isabelle va haver d’insistir molt fins que li va imposar la presència d’un sacerdot que l’ajudés a «ben morir». Després, un poeta catòlic, Paul Claudel, es va esforçar per trobar elements cristians, «místics en estat salvatge», en l’obra d’un autor que, en la seva època literàriament creativa, no sembla pas que es distingís per la seva religiositat, més aviat al contrari.
És ben possible, per tant, que una part de l’obra de Rimbaud no publicada en vida ni recollida per les còpies que en va aplegar Verlaine s’hagi perdut. Però ens ha quedat prou material com per poder col·locar el poeta en el lloc, ben important, que li correspon. Un poeta que creia que la poesia havia de servir per a «canviar la vida». I que, en els poemes en prosa, com els que he seleccionat aquí, fa servir un llenguatge ple d’imatges delirants, desencaixades, fruit d’al·lucinacions —provocades pels diferents «paradisos artificials» amb què s’ajudava a «desajustar tots els sentits»— i que de vegades semblen fluir directament de l’inconscient a través d’un procés que, més endavant, els surrealistes en dirien d’escriptura automàtica.
En efecte, força anys després, a la dècada de 1910-1920, els surrealistes francesos (Breton, Aragon...) van reivindicar Rimbaud per la seva teoria de les visions i els somnis que alliberen l’inconscient a l’hora de crear unes realitats més elevades unides per nexes que s’escapen de la nostra lògica quotidiana; i en van fer, juntament amb Lautréamont, el principal precursor del seu moviment estètic. I són aquests, els que definitivament el van posar a l’alt pedestal que avui, merescudament, ocupa, malgrat que tan sols va escriure entre els quinze i els vint-i-dos anys.
Vegeu molts comentaris de i sobre Rimbaud en aquest lloc:


Communards després d'abatre la Columna Vendôme

La Comuna de París

La política expansionista i imperialista de Napoleó III va portar França a una guerra innecessària i suïcida contra Prússia. França va ser immediatament envaïda per l’exèrcit de Bismarck. L’exèrcit francès va sofrir una desfeta humiliant a Sedan (2 de setembre de 1870), on els alemanys van fer presoner Napoleó III. Dos dies després es va produir un aixecament popular a Lió i a París, i Léon Gambetta va proclamar la Tercera República.

La guerra continuava i els alemanys arriben a les portes de París i l’assetgen; Gambetta ha de fugir de la ciutat en globus. Els ciutadans, armats, resisteixen com poden, durant mesos d’hivern i sense provisions, un setge duríssim, fins que el gener de 1871, el govern provisional de la República, ara amb el monàrquic Adolphe Thiers com a home fort, decideix demanar l’armistici. Els alemanys l’accepten i permeten celebrar una mena d’eleccions tutelades —imaginem en quines condicions—, que donen com a guanyadora una coalició monàrquica que s’instal·la a Versalles i que vol la rendició. El poble, amb la Guàrdia Nacional fent-li costat, es rebel·la alhora contra els invasors alemanys i contra el nou règim monàrquic (tants patiments per defensar la República, per acabat ocupats i amb un govern titella que imposaria una nova monarquia), i el 26 de març de 1871 proclamen la Comuna de París.


La paraula Commune, de fet, significa només «govern municipal», com en el català d’aquella època, que de l’Ajuntament en deien «el Comú». Per la semblança amb la paraula comunisme, i per les característiques revolucionàries del moviment, hom va vincular aquella revolta amb un intent d’establir un govern comunista. De fet, però, la Comuna no va abolir la propietat privada, ni va col·lectivitzar empreses ni va nacionalitzar la banca; i ideològicament, els revoltats incloïen una amalgama d’obrers socialistes, republicans jacobins i ciutadans indignats —avui en diríem antisistema—, tot i que, per a mi, les afinitats ideològiques majoritàries del moviment s’inclinaven cap al socialisme utòpic, és a dir, l’anarquisme.

Els communards instauren —sempre a nivell municipal— una democràcia participativa, assembleista: proclamen la llibertat religiosa i de premsa (després la restringiran) i l’escola laica (abolint la llei Failloux que deixava l’ensenyament en mans dels clergues); instauren també la laïcitat de l’administració i l’elecció de funcionaris per sufragi universal; estableixen la gratuïtat de la justícia i l’emancipació de la dona; declaren el dret d’ocupar edificis buits i fàbriques abandonades pels seus amos; creen cooperatives obreres autogestionades  pels treballadors i un sistema de pensions per als ferits de guerra i per als orfes... Un somni utòpic, que aviat es demostraria insostenible en un ambient de guerra, setge i fam.


Per altra banda, és segur que no tothom a París estava d’acord amb els postulats polítics de la Comuna: sens dubte, la burgesia que no havia pogut fugir de la ciutat abans del setge alemany desitjava la tornada d’un sistema autoritari, fos del color que fos, que restablís l’ordre; i no cal dir que els burgesos que havien fugit a altres ciutats més segures ho desitjaven també.

El govern de Thiers va bloquejar carreteres i ferrocarril i va deixar París incomunicat. Tot seguit va començar un nou setge de la ciutat, ara atacada no pas pels alemanys, sinó pels mateixos francesos de Versalles. La Comuna mobilitza els joves a partir de 17 anys per resistir. Afamats, desesperats, sense recursos, els communards executen 47 ostatges, entre els quals l’arquebisbe de París.

Amb l’últim assalt de les tropes versallesques comença la «setmana sagnant»: el 21 de maig, els assetjadors ocupen París i comencen una repressió brutal: afusellen indiscriminadament tota la gent que troben sospitosa d’haver participat en la revolta. Hi va haver uns 20.000 executats, sense comptar els milers de deportats a les colònies africanes i americanes, enfront d’uns 800 morts del bàndol de Versalles.


La revolta de la Comuna s’havia estès a altres ciutats franceses: Lió, Marsella, Narbona, Tolosa de Llenguadoc, Saint-Étienne, Llemotges, etc.; però arreu va ser sufocada de seguida, excepte a París, on va durar 70 dies.

Thiers va ser nomenat president de la República, i la majoria monàrquica de l’Assemblea va intentar convertir novament l’Estat en una monarquia. Però estaven dividits entre els legitimistes, que volien coronar un descendent de Carles X de Borbó, i els orleanistes, que partidaris d’un descendent de Lluís Felip d’Orléans, però que finalment van acceptar el règim republicà abans que tornar a veure coronat un Borbó.

El 1876, el Partit Republicà de Gambetta va guanyar les eleccions i els ciutadans van aprovar un seguit de lleis constitucionals que van establir les bases de la Tercera República (democràcia parlamentària amb Assemblea i Senat, president amb un mandat de 7 anys, sufragi universal masculí, ensenyament públic laic, llibertat de premsa i impremta, capitalisme basat en la indústria, l’agricultura i el colonialisme), que durarà fins al 1940.  El 1879, Gambetta va promoure una àmplia amnistia per a tots els condemnats per delictes relacionats amb la Comuna. Malauradament, per als 20.000 afusellats el perdó arribava massa tard.


Per a aquests comentaris, m’he basat en aquestes obres:

Anna Balakian, El movimiento simbolista. Guadarrama, Madrid 1969. [Un magnífic estudi sobre el simbolisme, molt lúcid i recomanable.]

Daniel Leuwers, ‘Préface, commentaires et notes’, dins Rimbaud, Poésies complètes, Le livre de poche, Paris 1984.

Georges Duby – Robert Mandrou, Histoire de la civilisation française. 2 vols. Armand Colin éditeur. Paris 1984. [Un llibre interessantíssim per entendre la història política, social, cultural i econòmica de França.]

Alain Verjat, “Arthur Rimbaud”, dins Poesia francesa. “MOLC” 44, pàg. 369-376. Edicions 62 i La Caixa, Barcelona 1985. [Una bona antologia.]

Lluís Maria Todó, “La poesía simbolista francesa” dins Jordi Llovet (ed.), Lecciones de literatura universal. Cátedra, Madrid, 1995. [Interessant síntesi, però molt breu, sobre el simbolisme francès.]

Lucien Bély, Connaître l’Histoire de France. Gisserot, 1997. [Un manualet  pràctic per visualitzar de forma general la història de França.]

Jean d’Ormesson, Une autre histoire de la littérature française, vol. I. Gallimard, Paris 1997; vol. II, Paris 1998. [Uns punts de vista originals i interessants sobre els principals escriptors francesos.]

http://abardel.free.fr/index.htm  Un excel·lent web sobre l'obra de Rimbaud, molt recomanable.

Vegeu altres posts sobre Rimbaud en aquest blog:



El retart de Rimabud que encapçala el post és d'Etienne Carjat (1882) i el d'aquí a sota és un fragment del quadre Le coin de table, d'Henri Fantin-Latour (1872), tots dos de domini lliure, així com la resta de les imatges del post, que són baixades d'internet. Es retiraran a petició.

Rimbaud. Fragment del quadre de Fantin-Latour, 1872

2 comentaris:

  1. L'amic Joan m'escriu per e-mail:

    "Valga'm Déu, quin rodamón. Quanta misèria i aventura. Tot plegat per acabar tant jove...

    Excel·lent traducció la teva. M'ha sorprès veure-hi l'expressió "mazagrans", que l'has deixat igual, i m'ha fet venir a la ment en Massagran den Folch i Torras, l'heroi de la meva infància juntament amb el Pere Virolet, Boi Delit, Tupinet, Bolavà, Pere Fi, Friquet, que ens llegia a classe puntualment, un cop per setmana, el mossèn Martí, el meu primer mestre.

    Vivint dels records vol dir que ens anem fent vells, però...

    Una abraçada,

    Joan"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Joan. Un mazagran, en francès, és un recipient de porcellana, terrissa o vidre, com una copa o una tassa alta sense nansa i amb peu, per beure cafè. Es veu que el nom ve del d’una ciutat d’Algèria on, el 1840, un grup de 123 soldats de l’exèrcit colonial francès van ser assetjats, i durant el setge bevien cafè amb aigua (o aiguardent) en tasses d’aquestes. Es veu que els assetjats tenien un pou que els subministrava aigua, i també tenien cafè, i una mica d’aiguardent, i passaven amb això.

      Després, els veterans van posar de moda beure el cafè “com allà a Mazagran”. El nom es va fer popular cap al 1866, i venia a significar un cafè amb aigua (o amb licor: un “carajillo” llarg), servit en una tassa gran amb sucre i una cullera; un cafè que es bevia a peu dret i de pressa. El nom del beuratge va passar després al del recipient.

      A França, segons on, un “mazagran” és avui un cafè amb gel servit en un recipient d’aquests. Caps als anys 1990, la casa Starbucks, juntament amb la marca Pepsi, van comercialitzar un refresc de cafè fresc amb soda que es deia Mazagran, però no devia tenir èxit i no es va generalitzar (dades de la Wikipedia francesa i anglesa).

      Jo podia haver traduït simplement per “tassa”, però vaig optar per posar el nom entre cometes, com va fer Palau i Fabre, i com, de fet, havia escrit a l’original Rimbaud; aleshores, posar aquest neologisme en un poema devia sonar trencador.

      Pel que a fa a ‘Les Aventures d’en Massagran’, és clar que de menut havia llegit el llibre d’en Folch i Torres, ja centenari: és de 1910; em semblava fantàstic! També recordo que el conte, enregistrat en disc (Odeón, 1958) amb la veu d’Isidre Sola, el passaven per Ràdio Barcelona: només recordo l’episodi quan en Massagran arribava a l’illa dels negres Buska-bronka, que, quan el veien tan blanc, fugien cridant: “Kuka blanka, kuka blanka”, i això em feia gràcia, i em va quedar a la memòria. (El text avui seria una mica políticament incorrecte, com quan diu dels negres: “aquests sapastres de color de betum” i altres gracietes per l’estil. També a ‘Els Pastorets’, quan apareix el patge del Rei Negre, en Rovelló li dedica alguna brometa d’aquesta mena, que fa un segle potser devien semblar divertides).

      Ara he buscat i trobat el disc i m’ha agradat d’escoltar-lo novament:

      https://www.youtube.com/watch?v=m6Gb2lpYTHo

      L’original de 1910 i la continuació els va dibuixar Junceda; després, el va il·lustrar J. M. Madorell per a Cavall Fort; també se n’han fet còmics, teatre, televisió… El personatge fins i tot va aparèixer a ‘Tintín a Barcelona’, em sembla. Tot un clàssic!

      Una abraçada!

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.