Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 25 d’abril de 2014

Shakespeare - Romeo and Juliet - III


William Shakespeare (1564-1616)
450 aniversari del seu naixement

Romeo and Juliet (fragment)

          JULIET 

Wilt thou be gone? it is not yet near day: 
It was the nightingale, and not the lark, 
That pierced the fearful hollow of thine ear; 
Nightly she sings on yon pomegranate-tree: 
Believe me, love, it was the nightingale.

          ROMEO 

It was the lark, the herald of the morn, 
No nightingale. Look, love, what envious streaks 
Do lace the severing clouds in yonder east. 
Night's candles are burnt out, and jocund day 
Stands tiptoe on the misty mountain tops. 
I must be gone and live, or stay and die.

          JULIET 

Yon light is not daylight, I know it, I: 
It is some meteor that the sun exhal'd, 
To be to thee this night a torch-bearer, 
And light thee on thy way to Mantua. 
Therefore stay yet; thou need'st not to be gone.

          ROMEO 

Let me be ta'en, let me be put to death; 
I am content, so thou wilt have it so. 
I'll say yon grey is not the morning's eye, 
'Tis but the pale reflex of Cynthia's brow; 
Nor that is not the lark, whose notes do beat 
The vaulty heaven so high above our heads. 
I have more care to stay than will to go: 
Come, death, and welcome! Juliet wills it so. 
How is't, my soul? let's talk; it is not day.

          JULIET 

It is, it is: hie hence, be gone, away! 
It is the lark that sings so out of tune, 
Straining harsh discords and unpleasing sharps. 
Some say the lark makes sweet division; 
This doth not so, for she divideth us. 
Some say the lark and loathed toad change eyes, 
O, now I would they had changed voices too! 
Since arm from arm that voice doth us affray, 
Hunting thee hence with hunt's-up to the day. 
O, now be gone; more light and light it grows.

[Act III, Scene V, fragment]





Francesco Hayez: Comiat de Romeo, 1823
(Villa Carlotta, Tremezzo)

Romeo i Julieta (fragment)

          JULIETA

Ja vols marxar? Si no es fa pas clar encara;
ha estat el rossinyol, no pas l’alosa,
qui t’ha ferit la temorenca oïda:
refila cada nit al magraner.
Creu-me, estimat, ha estat el rossinyol.

          ROMEO

Ha estat l’alosa, que el matí anuncia,
no el rossinyol. Mira aquella envejosa
claror que esquinça els núvols a llevant.
Les llànties de la nit s’han apagat
i el dia atrafegat ve de puntetes
pels cims ennuvolats de les muntanyes.
Cal marxar i viure o quedar-me i morir.

          JULIETA

La llunyana claror no és pas l’albada;
és algun meteor que el sol t’envia
per portar-te la torxa i fer-te llum
aquesta nit quan facis camí a Màntua.
Resta una estona encara amb mi, no marxis.

          ROMEO

Doncs que m’agafin i em portin a la mort,
m’està molt bé, ja que és el que desitges!
Diré que la claror que es veu no és l’alba,
sinó un pàl·lid reflex del rostre de la lluna;
i que no és pas l’alosa qui retruny
al firmament damunt dels nostres caps.
El desig de quedar-me pot més que el de fugir.
Ets benvinguda, mort, si ho vol Julieta.
Què et passa, amor? Parlem: no és pas de dia.

          JULIETA

Oh, sí que ho és, de dia: fuig corrents!
Sí que és l’alosa, sí, que desafina
amb cants tan aspres i desagradables.
I diuen que el seu cant és dolç i harmònic!
No és cert, perquè ens separa. I també diuen
que aloses i gripaus es van canviar els ulls...
Oh, tant de bo que haguessin canviat
les veus també! Perquè el seu cant t’arrenca
dels meus braços i se t’enduu amb l’albada.
Oh, vés-te’n! Cada cop es fa més clar!

[Acte III, escena V, fragment]

[Aproximació de R. C.]

Suposada casa natal de Shakespeare, a Stratford-upon-Avon
D’entrada voldria precisar que la commemoració dels 450 anys del naixement de Shakespeare no és del tot exacta. No sabem quin dia va néixer: sí que va ser batejat a Stratford-on-Avon el 26 d’abril de 1564. Per tant, podia haver nascut uns dies abans i per això haureu vist que alguns han decidit celebrar l’efemèride el dia 23, festa de Sant Jordi i Dia del Llibre. Bé, tot l’any és bo per celebrar un aniversari, i qualsevol hora va bé per comprar-se un llibre, de Shakespeare o d’algú altre.

També s’ha dit que va morir el 23 d’abril de 1616 —el mateix dia que Cervantes, i mira si n’ha fet córrer, de tinta, aquesta imprecisió—. Perquè, com és sabut, l’any 1582, molts països catòlics van adoptar la reforma gregoriana del calendari, que establia els anys de traspàs (un dia més cada 4 anys, excepte els anys múltiples de 100 que no siguin múltiples de 400) per ajustar la data dels equinoccis amb la realitat, i que, per recuperar el desfasament acumulat al llarg del temps, des del Concili de Nicea al segle IV, va suprimir 10 dies de l’any 1582: de manera que, aquell any 1582, del dia 4 d’octubre es va passar directament al 15 d’octubre. Tanmateix, molts països protestants no van secundar aquesta iniciativa, a la qual es van anar incorporant paulatinament (per exemple, Rússia ho va fer el 1918). Doncs bé, Anglaterra, que en temps d’Enric VIII havia partit peres amb el papa de Roma, no va acceptar aquesta reforma, i va continuar comptant els dies segons el calendari julià fins l’any 1752.

Per tant, en certa manera és veritat que Shakespeare va morir «oficialment» el 23 d’abril de 1616 (perquè era la data «Old Style», la que marcava el calendari julià, vigent allà en aquell moment), però en realitat, segons el «New Style», va morir el 3 de maig. En canvi, Cervantes sí que va morir el 23 d’abril de 1616 segons el calendari gregorià. Per això es dóna la curiosa circumstància que Shakespeare, en el món real, va morir 10 dies més tard que Cervantes, mentre que oficialment tots dos ho van fer el mateix dia, només que comptant sobre calendaris diferents. El mateix dia, mes i any que Cervantes moria també l'Inca Garcilaso (no confondre amb Garcilaso de la Vega); molts anys, després, el 23 d'abril de 1981, moria Josep Pla, i tot just abans-d'ahir ens deixava Gerard Vergés. Les editorials i llibreries celebren el Dia del Llibre per Sant Jordi i aprofiten aquesta avinentesa per promoure les vendes, que bona falta fan. 



* * *

Aquests dies vaig de bòlit intentant complir amb el programa atapeït que m’he autoimposat. Perdoneu, doncs, que abusi de les entrades al blog. Però és que, després d’homenatjar, com calia, l’Albert Manent quan va morir, he volgut posar un poema adient al Divendres Sant (i aquest any he triat Augats, seyors); un de Pasqua (de Joan Maragall); i un de Sant Jordi (d’Alfons Maseras, de qui es compleix el 75è aniversari de la mort), a més dels Goigs de lo Gaiter del Calders. Però s’escau que demà, dia 26, es commemora el 450 aniversari de Shakespeare, i volia celebrar-ho amb aquest conegut fragment d’una de les seves obres més celebrades. He estat dubtant entre la tan famosa escena del balcó o aquesta altra, el no menys cèlebre diàleg sobre el rossinyol i l’alosa. I no podia ajornar-ho per a dies propers, ja que també vull festejar demà el dia de les Montserrats (amb el poema de Verdaguer que ja podeu imaginar) i el primer de maig (amb un de Joan Brossa). Per això he d’apel·lar a la vostra comprensió, tot esperant poder recuperar el ritme normal del blog, que aquest abril se m’ha escapat una mica de les mans.

Bé, en altres ocasions ja he parlat prou dels magnífics Sonets de Shakespeare i m’he referit a les diferents (i excel·lents) versions que se n’han fet en català (Magí Morera, Carme Montoriol, Cèsar A. Jordana, Marià Manent, Joan Triadú, Marià Villangómez, Gerard Vergés, Salvador Oliva, Txema Martínez...).

Precisament abans-d’ahir moria, als 83 anys, el poeta tortosí Gerard Vergés, que en va fer una magnífica traducció (Columna, 1994); un altre poeta que ens deixa el dia de sant Jordi. Prometo dedicar-li un modest, però ben merescut, homenatge; mentrestant, quedem-nos amb el record del poema que va publicar aquest blog fa gairebé dos anys:


Del teatre de Shakespeare comptem també amb dues traduccions extraordinàries: la de Josep Maria de Sagarra (28 obres, la dècada dels 50) i la de Salvador Oliva (el teatre complet, 37 obres, entre 1984 i 1992). Tanmateix, en aquest fragment NO faig servir les seves traduccions, sinó que us n’ofereixo una de meva, feta ad-hoc (i, no cal dir-ho, sense cap punt de comparació amb la d’aquells grans experts). Accepteu-me-la com el que és, una modesta aproximació —tampoc literal, ans amb certes llicències que m’hi he permès per ajustar-me a la mètrica— que espero que us sigui d’alguna utilitat.

Altres entrades sobre Shakespeare en aquest blog:








Fort Madox Brown: L'escena del balcó, 1870
(Delaware Art Museum)
El retrat de Shakespeare que encapçala l'article, atribuït a John Taylor, és conegut com el Chandos Portrait perquè havia pertangut al Duc de Chandos. Ara és a la National Portrait Gallery de Londres. Totes les imatges que il·lustren aquest article són de domini lliure.

2 comentaris:

  1. Ramon,
    et recomano Contes de les tragèdies de Shakespeare, de Charles i Mary Lamb. Ajuden molt a entendre l'autor. Romeo i Julieta és la meva preferida, al costat de Nit de reis. I el seu poema que més m'agrada és el CXVI, traduït per Vergés. La traducció d'Oliva també és bona.

    ResponElimina
  2. No conec l'obra dels germans Lamb; veig que és un clàssic també, de 1807, i que a les primeres edicions va ser il·lustrat per Arthur Rackham, tot un luxe! De tota manera, llegir directament Shakespeare, o les seves versions canòniques a altres llengües, és un plaer. I també els sonets: a mi me n'agraden bastants (el 116 entre ells). Són com un monument poètic, sempre a punt per obrir el llibre a l'atzar, llegir-ne un o dos i descobrir-hi coses noves. Gràcies pel teu comentari!

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.