Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 27 d’abril de 2014

Verdaguer - Virolai

















Jacint Verdaguer (1845-1902)
Virolai

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau.
Reina del Cel que els serafins baixaren,
deu-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d’estrelles coronada,
ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs us dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu princesa,
dels espanyols estrella d’orient;
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.

Doneu consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu els cors que l’han deixat.

Mística font de l’aigua de la vida,
rageu del cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.

Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen!
ditxós el cor que s’obri a vostra llum!
Roser del cel que els serafins voltegen,
a ma oració doneu vostre perfum.

Cedre gentil, del Líbano corona,
arbre d’encens, palmera de Sion,
el fruit sagrat que vostre amor ens dóna
és Jesucrist, el redemptor del món.

Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
siguin per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d’abril, morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al cel.

[1880. Música de Josep Rodoreda i Santigós (1851-1922)]


http://www.youtube.com/watch?v=7-Fkh3mUqWY  Escolania de Montserrat, 2012


La lletra del Virolai, composta per mossèn Jacint Verdaguer, fou publicada en el programa del certamen artístic i musical celebrat amb motiu de les festes del Mil·lenari de Montserrat, el 1880.

En el mateix programa s’oferia el premi d’un flabiol d’or amb esmalts a la millor melodia popular que s’adaptés al text de Verdaguer. El 25 d’abril del mateix any fou declarada guanyadora —enmig d’una setantena de composicions— la melodia de Josep Rodoreda.

El Virolai esdevindria no només signe d'espiritualitat, sinó també de catalanisme. Durant la dictadura de Franco, quan no era permès cantar Els Segadors, el Virolai en va ser un succedani, que feia les funcions d'himne de Catalunya, sobretot en cercles confessionals cristians.


Aquí el text és transcrit en una versió actualitzada ortogràficament i morfològica: Verdaguer escrivia, naturalment, un català prefabrià: iluminau, guiau, siau, sien, ab (per amb), etc. En canvi, s'hi manté el lèxic, amb mots com ditxós/ditxosos, Líbano o Sion; i també un subjuntiu vegen (per vegin) a fi de preservar la rima.

Com a nota interessant cal remarcar que a les cançons de l'anomenat Llibre Vermell de Montserrat hi havia la cançó Rosa plasent, cant que avui no és al còdex, publicada pel pare Villanueva arran del seu viatge al monestir el 1806.



La publicació del text del Rosa plasent, amb el títol de Birolay, en un moment en què hom considerava definitivament perdut el Llibre Vermell durant el saqueig i l'incendi de Montserrat de l’any 1811, causà un veritable impacte, les conseqüències del qual s’anirien descabdellant fins a la recuperació del còdex.

La nova actualitat del còdex, marcada pel segell d’una mítica supervivència, s’inicià amb la popularització propiciada per la literatura romàntica i patriòtica, eixida principalment de les plomes de Pau Piferrer i de Víctor Balaguer, que veia en el còdex tot un símbol del Montserrat medieval. Mentrestant, com a contrapartida erudita, els col·leccionistes i estudiosos del cançoner tradicional català i de la poesia trobadoresca incorporaven el Rosa plasent als seus reculls i vivien atents a la possible troballa d’alguna de les altres cançons catalanes del còdex perdut.

Foren ambdós corrents els que l’any 1879, poc abans de la celebració del mil·lenari de la suposada descoberta de la santa imatge de Montserrat, ressuscitaren novament el Llibre Vermell.


Per inspiració del canonge Jaume Collell, hom adoptà el nom de Virolai per a l’himne popular compost per mossèn Cinto Verdaguer que comença «Rosa d'abril» com a rèplica o reminiscència d’aquell Rosa plasent. I encara en ple esclat de les festes del mil·lenari, pel setembre de 1880, el canonge vigatà, des de les planes de «La Veu del Montserrat», assegurava que Marian Aguiló havia trobat l’antiga melodia del Rosa plasent.

En realitat no existia tal troballa sensacional, com mostra la lectura de la carta d'Aguiló de l’any 1879 a partir de la qual Collell bastí aquella conjectura. Tanmateix, l’afirmació del canonge ha estat donada per bona, i encara als nostres dies ha fet sospitar si entre els papers dispersos d'Aguiló no existiria almenys una transcripció d’aquesta melodia, o fins i tot el full corresponent del Llibre Vermell. El que en realitat tenia Aguiló —i ho confirmen els seus papers— eren dues còpies d’un altre cant del Llibre Vermell: l’Imperayntz.


L'una, molt matussera i amb gairebé tota la melodia, prové de les antigues pàgines 121–124 del volum tercer dels «Sacra antiquitatis Cataloniae monumenta» del canonge Jaume Pasqual, com ho demostra una còpia conservada a l'Arxiu de Montserrat feta abans que en fossin arrencades. L’altra còpia també porta tota la lletra, però solament una línia de melodia, que semblaria escrita per la mà de l’arxiver montserratí Dom Benet Ribas. Aguiló, tal com comunicà a Collell el 1879, pensava editar l’Imperayntz al seu Cançoner gòtic tan aviat com F. Asenjo Barbieri li solucionés els problemes de transcripció musical que ningú no li havia resolt fins aleshores. Posteriorment, però, tot i haver esmenat la primera de les còpies sobre el còdex ja retrobat, abandonà aquesta idea i publicà altres cobles de Montserrat.

http://muntanyamontserrat.gencat.cat/ca/el_parc/cultura/patrimoni_immaterial/virolai/ 



El text del Virolai i les imatges són de domini públic, baixats de Viquipèdia. El vídeo, oficial de l'Escolania, està sota la llicència genèrica de Youtube: es retirarà a indicació.

Felicitats a totes les Montserrats!

2 comentaris:

  1. Si, ja recordo que aquesta cançó era la que és cantava quan no es podia cantar Els Segadors. En castellà no l'havia escoltat mai o almenys no ho recordo y ara em fas descubrir el perquè Verdaguer escrivia, naturalment, un català prefabrià: iluminau, guiau, siau, sien, ab (per amb), etc. Sempre aprenc amb tu.

    Moltes gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó que el Virolai va actuar de succedani d'himne catalanista. 'Els Segadors' va estar prohibidíssim durant el franquisme, i l'himne substitutiu era 'El cant de la senyera'; però aquest també el prohibien moltes vegades, igual que 'La santa espina', per la seva lletra prou explícita. En canvi, el Virolai és una cançó dedicada a la Mare de Déu, i això difícilment ho podia prohibir un règim que presumia de "nacionalcatolicisme".

      No sé per què vaig triar aquesta versió "modernitzada". Sí que és corrent, en els textos prefabrians, actualitzar l'ortografia (més que res per regular l'ús caòtic de certes grafies), però la morfologia i el lèxic es poden respectar perfectament perquè tot plegat resulta igual d'entenedor. De fet, aquest és el sistema que he seguit en publicar altres textos més antics. Una altra cosa és que, per cantar aquesta cançó avui dia, és més lògic fer servir les formes actuals per no embolicar la gent amb històries de filòlegs. Gràcies, Josep.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.