Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dissabte, 24 de maig de 2014

Aznavour - Que c'est triste Venise



Charles Aznavour (1924)
Françoise Dorin (1928)


Que c’est triste Venise

Que c'est triste Venise
au temps des amours mortes,
que c'est triste Venise
quand on ne s'aime plus!

On cherche encore des mots,
mais l'ennui les emporte.
On voudrait bien pleurer,
mais on ne le peut plus.

Que c'est triste Venise,
lorsque les barcarolles
ne viennent souligner
que des silences creux.

Et que le cœur se serre
en voyant les gondoles
abriter le bonheur
des couples amoureux.

Que c'est triste Venise
au temps des amours mortes,
que c'est triste Venise
quand on ne s'aime plus!

Les musées, les églises
ouvrent en vain leurs portes:
inutile beauté
devant nos yeux déçus.

Que c'est triste Venise
le soir sur la lagune
quand on cherche une main
que l'on ne vous tend pas.

Et que l'on ironise
devant le clair de lune
pour tenter d'oublier
ce qu'on ne se dit pas.

Adieu, tout les pigeons
qui nous ont fait escorte,
adieu, Pont des Soupirs,
adieu, rêves perdus!

C'est trop triste Venise
au temps des amours mortes,
c'est trop triste Venise
quand on ne s'aime plus!

Lletra: Françoise Dorin. Música: Charles Aznavour




Françoise Dorin (1928), dramaturga i poeta francesa

Quina tristor, Venècia

Quina tristor, Venècia,
al temps que els amors moren,
quina tristor, Venècia,
quan s’ha acabat l’amor!

Encara busques mots,
però l’aire te’ls crema;
tens ganes de plorar
i sents els ulls eixuts.

Quina tristor, Venècia,
des que les barcaroles
no poden subratllar
més que silencis crus.

Ara que el cor se’t nua
quan les góndoles passen
protegint un feliç
diàleg amorós.

Quina tristor, Venècia,
al temps que els amors moren,
quina tristor, Venècia,
quan s’ha acabat l’amor!

Els museus, les esglésies,
per què obren les portes?
Cap tresor no val res
per als teus ulls vençuts.

Quina tristor, Venècia,
al vespre d’aigua mansa,
quan busques una mà
que ja no pots trobar.

I que fas ironies
davant el clar de lluna,
per provar d’oblidar
allò que ja no viu.

Adéu, tots els coloms,
la nostra companyia;
adéu, pont  dels Sospirs,
adéu, somni perdut!

Massa trista, Venècia,
al temps que els amors moren,
massa trista, Venècia,
quan s’ha acabat l’amor!

[Versió d’Emili Xerta, pseudònim de Jordi Sarsanedas. Interpretada per Lluís Olivares. Edigsa, 1965]





Chahnour Varinag Aznavourian va néixer a París, fill d’immigrants armenis, el 22 de maig de 1924. El seu avi havia estat cuiner a la cort del tsar Nicolau II. El seu pare era baríton; va emigrar a França, on va conèixer la que seria la seva esposa. Tots dos van obrir a París, l’any 1922, un restaurant armeni, que era freqüentat per cantants i actors bohemis. El pare, a més de cuinar i servir taules, hi cantava. El 1931, a l’edat de 9 anys, el petit Chahnour també hi va començar a cantar. I no ha parat: porta 81 anys cantant.

Que c'est triste Venise. Barclay, 1964
Aznavour té cançons molt conegudes, com Sur ma vie, Aprés l'amour, La Mamma, La bohème, Les comédiens, Comme ils disent o aquesta Que c’est triste Venise, que és de 1964 (ara fa, doncs, cinquanta anys).  El cantautor, compositor i actor va complir 90 anys dijous passat i ho va celebrar cantant a Berlín; el mes que ve, el 26 de juny, ho farà al Gran Teatre del Liceu de  Barcelona. Tot un artistàs!


Aznavour ha fet sempre costat a la causa dels poble armeni, sotmès durant segles a l’imperi Otomà —que a començaments del segle XX va fer els armenis víctimes d’un genocidi brutal—. Després d’una efímera independència l’any 1920, el país va entrar en guerra amb Turquia i va ser envaït per la Unió Soviètica, que el va acabar integrant com a part de la República Transcaucàsica. El 1988, Armènia va viure uns altres episodis dramàtics arran d’un enfrontament amb l’Azerbaidjan. Finalment, el 1991, Armènia es va independitzar i actualment és una república democràtica amb capital a Erevan. 

Erevan, capital d'Armènia, amb l'Ararat al fons.
L’estat compta amb uns 3 milions d’habitants, de religió majoritàriament apostòlica armènia (cristiana ortodoxa oriental, amb un 93% de la població) i llengua armènia (indoeuropea satem, amb un alfabet propi que data del segle IV dC). És membre de l’ONU, del Consell d’Europa i de la CEI (Comunitat d’Estats Independents, antics membres de la Unió Soviètica), i està en bones relacions amb la Unió Europea i amb la Federació Russa. Tot i això, les tensions territorials amb els seus veïns, Turquia i Azerbaidjan, continuen.

Vegeu en aquest enllaç totes les lletres de les cançons d’Aznavour:


Web oficial del cantant:



Aquest post vol retre un homenatge d’admiració als artistes que s’hi esmenten, sense cap afany de lucre ni voluntat de perjudicar els drets de ningú. Vídeos, fotos i textos es retiraran a indicació.


2 comentaris:

  1. Ara no se si encara existeix, però hi havia un local a la Plaça Reial de Barcelona que alguna vegada hi havia anat, era un club de jazz, el Jean Boree (no se si està ben escrit) segurament tu el coneixes. Jo havia perdut bones actuacions, per treballar i estudiar fora de Catalunya, o perquè era molt car. Però en Charles Aznavour no és pot perdre, igual que havia escoltat a Bàrbara i en Georges Moustaki allà mateix

    En Charles Aznavour, sempre m'agradat, són gent de la nostra joventut que mai s'oblida. El que no entenc és com a la majoria de gent d'abans no els hi agradava la cançó francesa.
    I solidari amb Armènia a més no poder, és considerat el primer genocidi sistemàtic modern. Bé tot el demés ho dius tu molt bé. Un gran post, Ramon, com sempre

    Això si, a mi com artista de cinema no m'ha agradat mai, tampoc és que hagi vist gaires coses d'ell, clar.
    Moltes gràcies.

    ResponElimina
  2. Oi tant, el Jamboree de la plaça Reial. Hi tocava Tete Montoliu, entre molts altres! Va tancar, però feliçment, va tornar a obrir:

    http://www.masimas.com/jamboree/jazz-club-barcelona

    Jo era de poble i espais com Jamboree, la Cova del Drac, Boccaccio, Zeleste, la cúpula del Coliseum, el Romea, el Liceu… eren llocs mítics per a mi. Fins que vaig ser grandet, baixar a Barcelona era una aventura complicada pels horaris del transport públic. Anar a veure el Barça o al teatre, i no diguem a una sala de festes, implicava quedar-t’hi a fer nit. Sort que els del meu poble teníem la ‘Casa Jaume’ (Consell de Cent 222), bar i fonda propietat d’un balsarenyenc, que era com el nostre consolat a la capital i ens resolia els problemes logístics de sopar i dormir. Qué tiempos aquellos!

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.