Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 9 de maig de 2014

Gabriela Mistral - Despedida


Gabriela Mistral (1889-1967)
Despedida

Ya me voy porque me llama
un silbo que es de mi Dueño,
llama con una inefable
punzada de rayo recto:
dulce-agudo es el llamado
que al partir le conocemos.

Yo bajé para salvar
a mi niño atacameño
y por andarme la Gea
que me crió contra el pecho
y acordarme, volteándola,
su trinidad de elementos.
Sentí el aire, palpé el agua
y la Tierra. Y ya regreso.

El ciervo y el viento van
a llevarte como arrieros,
como flechas apuntadas,
rápido, íntegro, ileso,
indiecito de Atacama,
más sabe que el blanco ciego,
y hasta dormido te llevan
tus pies de quechua andariego,
el Espíritu del aire,
el del metal, el del viento,
la Tierra Mama, el pedrisco,
el duende de los viñedos,
la viuda de las cañadas
y la amistad de los muertos.
Te ayudé a saltar las zanjas
y a esquivar hondones hueros.

Ya me llama el que es mi Dueño...

[De Poema de Chile, edició pòstuma, 1967]

Gabriela Mistral el 1945
Lucila María del Perpetuo Socorro Godoy Alcayaga, mestra i poeta xilena, va adoptar el pseudònim amb què signava els seus llibres com a homenatge a dos poetes que admirava: Gabrielle d’Annunzio i Frederic Mistral.

Tot i que de petita la van expulsar de l’escola de Montegrande (Coquimbo), als 15 anys ja era mestra ajudant i als 19 ja va ser mestra titular a diferents escoles de poble, des d'Antofagasta, al nor del país, fins a Punta Arenas, a l'extrem sud. A Punta Arenas va dirigir el seu primer institut; després es va traslladar al de Temuco (Araucània), on va tenir per alumne Neftalí Reyes, el futur poeta Pablo Neruda. Ell tenia 16 anys; ella, la directora de l’escola, ja havia publicat un llibre de poemes, i li deixava llibres que d’alguna manera devien ajudar a la formació literària del jove estudiant. Qui els havia de dir que anys enllà es retrobarien a Espanya, essent tots dos cònsols del seu país.
 
Escola a Montegrande, on va estudiar i ensenyar Gabriela
En efecte, als 30 anys Gabriela, després d'haver regit un altre institut a la capital, Santiago de Xile,va començar de viatjar per Amèrica i Europa i va encetar la carrera diplomàtica. Així, el 1933 va ser destinada al consolat de Xile a Madrid, mentre que Pablo Neruda era cònsol adjunt a Barcelona: els dos poetes es van trobar a Barcelona i a Madrid en diverses ocasions. Tanmateix, ella es queixava que el seu govern no li pagava cap sou. Per això s’havia de guanyar la vida escrivint articles periodístics i no es trobava a gust a Madrid: sempre va ser molt crítica envers els antics colonitzadors del seu país, els «godos» que al segle XX continuaven, al seu entendre, mantenint actituds colonials respecte dels sud-americans, i en especial dels indígenes i els mestissos, com ella mateixa era. També els criticava la intransigència literària envers les variants lingüístiques sud-americanes, que certs escriptors de Madrid menystenien o ridiculitzaven.
 
Monument a Montegrande (Coquimbo, Xile)
Sense pèls a la llengua, i havent publicat unes crítiques agres sobre el seu desencant envers el país on treballava, va haver-hi una dura campanya contra ella que va acabar obligant-la a dimitir el mateix any 1935. Va ser traslladada com a agregada al consolat de Lisboa i fou substituïda al de Madrid per Neruda. El govern de Xile, presidit aleshores pel liberal Arturo Alessandri, la va nomenar cònsol perpetu del seu país, se suposa que ja amb un salari digne; per això, sota diversos governs xilens, però sempre d’una manera molt independent, va desenvolupar càrrecs consulars a diferents ciutats d’Itàlia, França, Estats Units i Mèxic, entre altres.

Nomenament de directora de l'institut de Punta Arenas
Als 25 anys havia guanyat, amb Sonetos de la muerte, el premi dels Jocs Florals de Santiago de Xile; però, tot i que estava present a la sala, per timidesa no va voler sortir a recollir el premi. Altres obres seves importants són: Desolación, Lecturas para mujeres, Nubes blancas y breve descripción de Chile, Tala, Lagar, Recados contando a Chile i, ja pòstumament, Poema de Chile. Els seus temes principals són l’amor i la mort.

El 1954 va guanyar el Premi Nobel de Literatura. L’hi van donar perquè la seva poesia era «un símbol de les aspiracions idealistes del món llatinoamericà sencer». Dona, mestissa i de família humil, pedagoga i feminista, va ser la primera dona que, escrivint en castellà, obtenia el Nobel de Literatura, que fins aleshores tampoc no havia guanyat cap escriptor d’Hispanoamèrica.

Monument a Pablo Neruda i Gabriela Mistral, a Viña del Mar
La relació amb Neruda va continuar amb els anys, tot i que no sabria dir que fos especialment cordial, atès el caràcter eixut de tots dos i les diferències ideològiques que els separaven: l’un, ateu i comunista; l’altra, d’una religiositat intransigent. Tot i així, van ser amics i s’escrivien: s’han publicat unes 25 cartes entre ells dos, que reflecteixen, no pas intimitat, però sí franquesa, respecte i simpatia mútua.
Neruda recordava així, en un escrit de 1954, el primer cop que es van conèixer:
«Por ese tiempo llegó a Temuco una señora alta, con vestidos muy largos y zapatos de taco bajo. Iba vestida de color arena. Era la directora del liceo. Venía de nuestra ciudad austral, de las nieves de Magallanes. Se llamaba Gabriela Mistral.
La vi muy pocas veces porque yo temía el contacto de los extraños a mi mundo. Además no hablaba, era enlutado, afilado y mudo.
Gabriela tenía una sonrisa ancha y blanca en su rostro moreno por la sangre y la interperie. Reconocí su cara. Era la misma del palanquero Monge, sólo le faltaban las cicatrices.
Era la misma sonrisa entre pícara y fraternal y los ojos que se fruncían, picados por la nieve o la luz de la pampa.
No me extrañó cuando entre sus ropas sacerdotales sacaba libros que me entregaba y que fui devorando.
Ella me hizo leer los primeros grandes nombres de la literatura rusa, que tanta influencia tuvieron sobre mí.»
Al seu torn, Gabriela Mistral, cap al final de la seva vida, recordava que el govern anticomunista del radical Rodríguez Videla (1946-1952) li va prohibir un cop que rebés Neruda al seu consolat (no indica on), i ella, indignada, va desobeir les ordres:
«Una vez me prohibieron desde allá (Chile), y por orden de González Videla, recibir en el consulado a Neruda. Qué poco me conocen. Me hubiera muerto cerrándole la puerta de mi casa al amigo, al gran poeta y, por último, a un chileno perseguido y a quien en sus primeros pasos influí con lecturas que le seleccioné y que afirmaron su recio espíritu.
Yo fui perseguida. Y cómo. También fui echada de revistas y diarios. Y lo serán muchos escritores que gritan las verdades. ¿Anonadarse o callar? ¡Semimuerte! Allá se persigue o se les hace sombra a los escritores mientras están vivos y son valientes. O se atreven a declarar sus ideas y sus anhelos.»

Segell xilè commemoratiu
Retirada a Nova York per motius de salut, hi va morir de càncer el gener de 1967. Avui, a diferència de Neruda, em temo que la seva poesia ha caigut en un cert oblit, potser per la seva temàtica sentimental de ressons decadentistes, o per la senzillesa dels seus poemes per a infants, o per la religiositat ingènua que sovint ensucrava els seus versos. En tot cas, a mi m’agrada llegir-la.

Monument a Viña del Mar
Vegeu més informació sobre Gabriela Mistral i una selecció de poemes seus en aquests enllaços:




I un article interessant d’Ana Caballé, Gabriela Mistral en Madrid, sobre la seva estada a Espanya, les seves opinions sobre Madrid i els espanyols i la seva relació amb Neruda:


[Anales de literatura hispanoamericana, 22. Universidad Complutense, Madrid 1993]

També sobre els dos grans poetes xilens:


Mural de Fernando Daza al Cerro de Santa Lucía, Santiago (1971)
Totes les imatges d'aquesta entrada són de domini públic, baixades de Wikipedia/Viquipèdia. El text del poema és baixat d'internet sense ànim de vulnerar cap dret; si fos així, es retiraria a indicació de part.

5 comentaris:

  1. El Jaume em diu per email:

    "Tens raó. Avui és una escriptora gairebé oblidada. Recordo que, de petit, a Balsareny, a les classes que ens feia el Pepito Ortega, entre moltes inutilitats i adoctrinaments falangistes, ens va voler introduir a la poesia de la Mistral. En tinc un record difós d'una religiositat, que llavors admiràvem, ara semblaria, fins i tot ridícula. Després, mai més n'he llegit res. Ara, amb aquest motiu, miraré de trobar alguna cosa de les que anomenes. Gràcies de nou!"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Jaume. Si entres en algun dels enllaços que hi poso, podràs trobar un tast de poemes d'aquesta senyora. Hi ha de tot, certament: qui sap si en recordaràs algun dels que us posava Don Pepito. Jo, per sort, no vaig patir aquell mestre: a l'escola de mossèn Felip llegíem "El mar, la plana, la muntanya", d'Artur Martorell, i això marcava una diferència evident. Martorell també havia escrit "Les plantes, els animals, els elements" i "Els pobles, les ciutats, els homes"; una antologia de textos literaris catalans que, en conjunt, formava una "Selecta de Lectures" publicada el 1937 per Gustau Gili. Aquests eren els llibres —no pas oficials!— que de manera mig clandestina (però nosaltres no ho sabíem, ho trobàvem normal) fèiem servir a l'escola; més tard, Teide els va reeditar el 1968. Artur Martorell i Emili Vallès eren el "Jeroni Marvà" de les gramàtiques catalanes que ens van ensenyar d'escriure la llengua; dos grans homes que van "salvar-nos els mots" en temps ben difícils, i avui injustament oblidats. Una abraçada!

      Elimina
  2. En Jaume em respon:

    Tu vas tenir la sort de trobar-te amb Mn. Felip. Jo, després de Don Pepito, com dius, em vaig trobar amb un tal Mn. Àngel que, com a primer senyal, et bufetejava amb una gran manota de pagès, i a més, molt peluda. Molt desgraciat, tot plegat. Després, vaig tenir el gran privilegi de poder entrar a l'Escolania de Montserrat. Això si que va ser un autèntic privilegi, en tots els aspectes, excepte que era un internat, però en aquells temps, no era tan problemàtic com després s'ha vist. Malgrat tot, el balanç el considero absolutament positiu.
    En fi, algun dia n'escriuré la crònica d'aquells anys d'infantesa.
    Miraré alguns dels teus enllaços a veure que trobo de la Mistral!

    Gràcies, Ramon.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A veure si l'escrius, Jaume! El Jordi, al Sarment, ens està deixant un retaule magnífic d'aquells anys. El podries complementar, que la història sempre és polièdrica. Quan érem joves, hi havia una expressió per subratllar que hom proposava un repte: "Digues llenga!" (Dèiem "llenga", no pas "llengua"). I si deies "llenga" volia dir que el repte quedava acceptat. Doncs vinga, digues llenga!
      Una abraçada!

      Elimina
    2. I el Jaume conclou:

      "Llenga... sí, sí..., però el termini sense data!"

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.