Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 15 de maig de 2014

Jiménez - Platero y yo



Juan Ramón Jiménez (1881-1958)
Platero y yo

Capítulo sexto -  La miga 

      Si tú vinieras, Platero, con los demás niños, a la miga, aprenderías el a, b, c, y escribirías palotes. Sabrías tanto como el burro de las Figuras de cera —el amigo de la Sirenita del Mar, que aparece coronado de flores de trapo, por el cristal que muestra a ella, rosa toda, carne y oro, en su verde elemento—; más que el médico y el cura de Palos, Platero.

      Pero, aunque no tienes más que cuatro años, ¡ eres tan grandote y tan poco fino ! ¿En qué sillita te ibas a sentar tú, en qué mesa ibas tú a escribir, qué cartilla ni qué pluma te bastarían, en qué lugar del corro ibas a cantar, di, el Credo?

      No. Doña Domitila —de hábito de Padre Jesús Nazareno, morado todo con el cordón amarillo, igual que Reyes, el besuguero— te tendría, a lo mejor, dos horas de rodillas en un rincón del patio de los plátanos, o te daría con su larga caña seca en las manos, o se comería la carne de membrillo de tu merienda, o te pondría un papel ardiendo bajo el rabo y tan coloradas y tan calientes las orejas como se le ponen al hijo del aperador cuando va a llover...

      No, Platero, no. Vente tú conmigo. Yo te enseñaré las flores y las estrellas. Y no se reirán de ti como de un niño torpón, ni te pondrán, cual si fueras lo que ellos llaman un burro, el gorro de los ojos grandes ribeteados de añil y almagra, como los de las barcas del río, con dos orejas dobles que las tuyas.



                                                         *  *  *
Amb motiu del centenari de Platero y yo em ve de gust reivindicar un poeta que em sembla que avui és bastant poc llegit. Va deixar una obra molt important, però difícil, i així hom l’ha inscrit en el cens dels poetes hermètics. Suposo que a ell ja li estava bé així.

Nascut a Moguer, Juan Ramón va deixar inacabada la carrera de Dret a Sevilla. La mort del seu pare quan ell tenia 19 anys el va afectar molt, i es va haver d’internar en un sanatori a Bordeus —on, per cert, es va enrotllar amb la dona del seu psiquiatre— abans d’establir-se a Madrid. La seva poesia primera, que cobreix el període entre 1902 i 1916, és molt influenciada pel modernisme i el simbolisme: Rimas, Arias tristes, Jardines lejanos, Elegías, La Soledad Sonora, Pastorales, Laberinto, Sonetos espirituales, Platero y yo i Estío.
 
Joaquín Sorolla: Zenobia Camprubí (1918)
El 1916 viatja als Estats Units, on es casa amb Zenobia Camprubí, una dona molt culta, traductora de Rabindranath Tagore, que es convertirà en el suport extern (esposa, secretària, representant, criada) que necessitava JRJ per poder-se aïllar del món quotidià i poder-se dedicar a escriure el que ell en deia “la Obra”. Zenobia va sacrificar la seva pròpia vida intel·lectual en anorrear-se al servei de la creativitat del seu marit; tan sols per suportar-lo ja es mereixeria ser beatificada, opinaven alguns. Per a Juan Ramón comença una etapa de depuració estilística i conceptual, amb una poesia més intel·lectual, despullada de musicalitat i d’ornamentació, buscant l’art en la simplicitat de les coses: el mar, la flor, les olors, la bellesa... Fa una poesia «pura», «nua», abstracta, interioritzada, creixent cap endins: Diario de un poeta reciencasado (reconvertit anys després en Diario de Poeta y Mar), Eternidades, Piedra y cielo, Belleza , Sesión, Hojas, Canción o Las voces de mi copla són títols dels anys 20 i 30.

Republicà convençut, s’exilia el 1937 a Puerto Rico, on dóna classes a la Universitat i coincideix amb Pau Casals i Federico Ayala. Després d’uns anys de silenci, en què revisa i refà obsessivament la seva obra, publica als anys 40 els seus llibres més descarnats i essencialistes: Animal de fondo, En el otro costado i Dios deseado y deseante. El 1946 pateix una nova crisi depressiva. El 1956 li donen el Premi Nobel de Literatura, però als tres dies Zenobia mor de càncer i ell queda molt decaigut i afectat: no es refarà mai més d’aquesta pèrdua i ell mateix morirà al cap de dos anys.

Segurament el Nobel volia premiar un autor espanyol (només havien obtingut aquest guardó José Echegaray —substitut «suggerit» pel govern espanyol en comptes d’Àngel Guimerà—  el 1904 i Jacinto Benavente el 1922). Després d’anys d’aïllament polític, i ja en plena Guerra Freda, Espanya havia estat ser admesa a l’ONU l’any abans, 1955. Morts Lorca i Miguel Hernández, sens dubte el comitè Nobel no volia de cap manera guardonar un escriptor vinculat al franquisme, però tampoc notòriament comunista com Alberti; la solució per marcar distàncies era premiar un exiliat. A l’Espanya de l’època, Jiménez, com els altres artistes a l’exili, era obertament ignorat pel règim; però el ressò internacional del guardó va fer que li oferissin un retorn digne i amb garanties a la pàtria.

Jiménez va refusar taxativament: ell s’havia mostrat molt crític amb els artistes que havien tornat de l’exili: Menéndez Pidal, Marañón i Pérez de Ayala, i blasmava Jorge Guillén per haver fet, el 1936, un discurs favorable al franquisme a la Universitat de Sevilla en presència del general Queipo de Llano i del Gran Visir del Marroc. També va anul·lar un contracte amb l’editorial Espasa-Calpe de l’Argentina, en saber que des d’Espanya la forçaven a no publicar autors republicans a l’exili. I es va negar que un amic seu, Juan Guerrero, publiqués una selecció de poemes d’ell perquè els havia de prologar elogiosament un falangista, José María Alfaro, coautor de la lletra del «Cara al sol». Jiménez havia dit ben clar que no tornaria a Espanya mentre Franco governés. I ho va complir en vida. Però poc després de morir, el govern franquista va aconseguir que les restes del poeta i de la seva muller fossin repatriades, com havien fet anys abans, des de l’Argentina, amb les de Manuel de Falla. Es va dir que el poeta havia deixat escrit que volia ser enterrat a Moguer. Com que no tenien fills, el trasllat el va autoritzar un nebot, el seu marmessor testamentari, Francisco Hernández-Pinzón. Molt més tard, l’any 2000, la filla d’aquest i reneboda del poeta, Carmen Hernández-Pinzón, es queixava del mal estat en què l’Ajuntament de Moguer i la Fundación Zenobia-JRJ tenien la tomba del poeta (ABC, 12-06-2000, p. 44). L’esmentada fundació té la seu a la casa natal del poeta, a Moguer, i vetlla per la conservació i divulgació de l’obra del poeta.

Joaquín Sorolla: Juan Ramón Jiménez (1903)
Jiménez tenia un caràcter ferreny. Una vegada es va negar a autoritzar la publicació d’uns poemes seus en un volum d’homenatge a Góngora perquè els hi posaven després dels d’Unamuno i ell volia que anessin abans. Va insultar José Bergamín i altres poetes de la Generació del 27, dels quals deia que eren «unos mariconcillos de mierda». Al seu torn, els joves Salvador Dalí i Luis Buñuel li van escriure, arran de la publicació de Platero y yo, felicitant-lo perquè era «el burro más burro de todos los burros que hemos conocido». També es va parlar molt del manifest de Pablo Neruda a la revista Caballo Verde para la Poesía (1935) en què, enfront de la «poesia pura» dels poetes que, com JRJ, es tancaven en una torre d’ivori allunyada de la realitat, defensava la «poesía impura» en aquests termes: «Así sea la poesía que buscamos, gastada como por un ácido por los deberes de la mano, penetrada por el sudor y el humo, oliente a orina y a azucena, salpicada por las diversas profesiones que se ejercen dentro y fuera de la ley. Una poesía impura como un traje, como un cuerpo, con manchas de nutrición, y actitudes vergonzosas, con arrugas, observaciones, sueños, vigilia, profecías, declaraciones de amor y de odio, bestias, sacudidas, idilios, creencias políticas, negaciones, dudas, afirmaciones, impuestos. Sin excluir deliberadamente nada, sin aceptar deliberadamente nada». Per altra banda, Jiménez va dir de Neruda que «No sabe escribir ni una carta».

El poeta era igualment peculiar, d’idees fixes, en el seu concepte de llengua. Volia reformar l’ortografia castellana d’acord amb uns criteris respectables —un so, una grafia—, però no coincidents amb els de la RAE: així, escrivia amb J antolojía, jitano, jente, verjel, virjen, colejio i amb S espresar, esplicar, espulsar, estender. També reduïa els grups consonàntics NS>S (trasparencia) i PT, BT>T (sétima, ostáculo). Però no va dur mai a l’extrem la seva idea, ja que mantenia les H mudes (excepte en la interjecció oh, que escrivia o); diferenciava B/V sense problemes; i conservava la U muda rere G i Q, diferenciant la grafia de les síl·labes ca, que, qui, co, cu,  ga, gue, gui, go gu, així com la de za, ce, ci, zo, zu, per exemple. No es va atrevir mai a escriure ombre, ambre (per hombre, hambre), ni bida, ber (per vida, ver), ni cerer, cinze (per querer, quince), ni gerra, gión,(per guerra, guión), ni zielo, zeleste, tot i que ho hauria pogut argumentar amb el nom de Zenobia.

D’altra banda, s’inventava paraules per composició o afixació: amarillomar, cuerpialma, niñodiós, olvidanzas, ondeajes, antecielo, ultracielo, frutecer, idiotear, enmemar, soñear, ojeante, rosaoro, sonllorar (format com sonreír), pleacielo, pleadiós (com pleamar), ultracielo, ultratierra (com ultramar)... Ell ho justificava així: «Escribo así porque yo soy muy testarudo, porque me divierte ir contra la Academia y para que los críticos se molesten conmigo. [...] Para mí el capricho es lo más importante de nuestra vida». Com que en vida exigia als seus editors que respectessin el seu sistema ortogràfic, convencionalment s’ha continuat fent així, i per això la seva obra fins avui s’escriu respectant les seves manies.
                                                         *  *  *
León Ortega: Monument a Platero (1963). Casa Museu JRJ, Moguer
Platero y yo desenvolupa una poètica diferent. Es pot considerar un poema en prosa, o una prosa poètica: a JRJ no li agradava diferenciar gèneres. Des del punt de vista d’un nen petit, i a través dels seus diàlegs amb un ruquet al llarg de tot un any, el poeta dóna un visió volgudament ingènua de la vida rural en un poblet de l’Andalusia de començaments del segle passat. L’obra porta com a subtítol «elegía andaluza»; en efecte, evoca amb nostàlgia els paisatges lluminosos de la infantesa de l’autor, descriu aspectes costumistes de la vida quotidiana de la gent humil i retrata diversos personatges populars —vells, nens, gitanos, esguerrats, marginats— amb una sensibilitat que en alguns casos s’ha relacionat amb la crítica social, tot i que expressada de forma molt subtil i entre línies. S’ha dit sovint que és un llibre per a nens, i el mateix Juan Ramón es va acomodar a aquesta interpretació reductiva; en canvi, jo crec que és un llibre per a adults en què un jove s’expressa per mitjà del punt de vista innocent d’un infant.  JRJ va començar a escriure’l el 1905, quan, amb 24 anys, va tornar a Moguer després de l’estada en un sanatori francès. La primera edició, incompleta, amb només 64 capítols, va aparèixer per Nadal de 1914, aviat farà cent anys; l’edició sencera, amb 138 capítols, és de 1917; l’autor tenia 36 anys.

Primera edició de Platero y yo, 1914

                                                         *  *  *

Com a curiositat localista, recordaré que Zenobia Camprubí era néta de Josep Camprubí, natural de la Pobla de Lillet, defensor de Balsareny durant el setge del Comte d’Espanya durant la Primera Guerra Carlina el febrer de 1839. Ho explica Josep M. Sabala a El setge de Balsareny (Manresa 1987; reed. Balsareny 1994).

                                                         *  *  *

Acabaré citant un breu poema de JRJ, amb una endevinalla senzilleta per als que ja tenim una edat. El poema és del recull Baladas de primavera (1907), i diu així:

Canción nocturna

     ¡Allá va el olor
de la rosa!
¡Cójelo en tu sinrazón!
     ¡Allá va la luz
de la luna!
¡Cójela en tu plenitud!
     ¡Allá va el cantar
del arroyo!
¡Cójelo en tu libertad!

Bé, vet ací l’endevinalla: els tres primers versos d’aquest poema van gaudir d’una difusió molt àmplia, i no pas precisament a través de cap llibre. La gent que els podia llegir n’estava prou contenta. Segur que recordeu per què.

                                                         *  *  *

Vegeu també en aquest blog una entrada amb dos poemes de JRJ:


Per a aquests comentaris he fet servir els següents textos:

Gerald G. Brown: Historia de la literatura española, vol. 6/1: El siglo XX. Ed. Ariel, Barcelona 1974; 10a. edició, 1983. [Una excel·lent estudi en set volums, a càrrec de prestigiosos especialistes: A. D. Deyermond, R. O. Jones, Edward Wilson, Duncan Moir,Nigel Glendinning, Donald L. Shaw, G. G. Brown i Santos Sanz Villanueva]

Vicente Gaos: ‘Introducción’, a Juan Ramón Jiménez, Antolojía poética, [edició del mateix Gaos], Cátedra, 8a. ed., Madrid 1982.

Rogelio Reyes Cano, ‘Juan Ramón Jiménez’, dins: dins Jordi Llovet (ed.), Lecciones de literatura universal. Cátedra, Madrid, 1995, pàgs. 877-884.

Arturo del Villar: Juan Ramón Jiménez, poeta republicano. Colectivo Republicano Tercer Milenio, Madrid, 2006.

*  *  *
Text complet de l’edició de 1917 de Platero y yo (ai las, amb alguna errada d’impremta, que, amb una mica més de condícia, hom podria haver corregit):


Una edició anotada d’aquest capítol, de l’IES El Palo, de Màlaga:


Un interessant estudi sobre Platero y yo, publicat al web de la Fundación Zenobia - Juan Ramón Jiménez —i que, infaustament, n’omet el nom de l’autor, probablement un empleat a sou de la fundació— es pot trobar en aquest enllaç:


També em sembla interessant l’estudi biobibliogràfic de Javier Blasco, de la Universidad de Valladolid:


Les imatges són de domini públic, tretes de Wikipedia. Els textos de JRJ i de Neruda són baixats d'internet: es retiraran a indicació.

Monument a JRJ. Plaza del Cabildo, Moguer. Foto: Miguel Ángel

10 comentaris:

  1. Hombre Don Juán Ramón..... palabras mayores , estuve en la casa museo en el centenario de Platero y yo , pero de Juán Ramón hay más obras muy buenas . Me alegra que te acuerdes de él.
    Un saludo ¡¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ya recuerdo que comentaste tu visita a su casa-museo. No sé si todavía es as´, pero leí que hace unos años hubo ciertas desavenencias entre la Fundación JRJ y la familia del poeta, en concreta su sobrina-nieta, Carmen Hernández-Pinzón. Es una lástima que en torno de las celebridades haya estos desencuentros.

      Es verdad que Juan Ramón tiene poemas muy buenos. Yo puse algunos en este blog hace tiempo, y soy consciente de que la obra del poeta merecería más. También es verdad que, de tanto tormentarse en busca de la poesía pura y desnuda, JRJ llegó a escribir poemas muy difíciles de comprender, pese a su aparente sencillez. No es un poeta fácil de leer, como no debió de ser una persona fácil de tratar.

      Gracias por tu comentario. Un abrazo!

      Elimina
  2. Precisament ja que parles del Centenari, l'altre dia preguntava a la Mireia si en el seu col·legi li deixarien llegir aquest llibre. Trobo que és obligació fer-ho! Abans ho feien...

    Tot el tema del Nobel que volia premiar a un autor espanyol —substitut «suggerit» pel govern espanyol en comptes d’Àngel Guimerà ja coneixia el que van fer. No era d'estranyar, no et sembla? Nosaltres, amic KRT som invisibles per qualsevol Gobern de Madrid, des de sempre, a mi no m'estranya gens.

    És molt interessant el que dius a partir de: "Jiménez tenia un caràcter ferreny...

    Ho dic perquè fa molts anys si que havia llegit alguna cosa en referència amb aquest tema, però ja no recordava gairebè res. Seguiré llegit, KRT, repeteixo que és interessant. El teu post és molt bo.

    Moltes gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No tinc tan clar que la lectura de Platero hagi de ser obligatòria a l'escola primària d'avui. Els referents, l'entorn, el llenguantge... han canviat molt, i jo crec que per fomentar als nens i nenes l'amor a la lectura els han de fer llegir coses més properes a ells, que els interessin i que s'hi identifiquin. Una altra cosa seria ja a l'ESO o al batxillerat. Estudiant literatura, potser sí que a més del Lazarillo o el Tirant lo Blanc podrien llegir Platero.

      Les coses de la cultura i la llengua catalana sempre han estat força "invisibles" des d'Espanya; i quan han estat visibles, les perceben com una amenaça (o com un objectiu sensible per a nosaltres) i les torpedinen.

      Molts grans artistes han tingut caràcters difícils, deu ser cosa del geni (en tots els sentits de la paraula). Aquest devia ser "de armas tomar". Però no volia tornar a Espanya mentre governés Franco, i tot va ser morir-se que el seu nebot va accedir a la repatriació dels cossos del matrimoni. Amb Falla havia passat igual. En canvi, casos com Machado, Cernuda o Picasso (i altres) la família va voler deixar testimoni post-mortem de l'exili en què van viure. El cos de Pau Casals, mort el 1973, va ser repatriat ja en democràcia, el 1979. Buñuel ja va morir en democràcia, i va ser incinerat a Calanda. En fi, cadascú s'ho sap.

      Elimina
  3. Exactamente , yo personalmente me cuesta bastante entender algunas letras , y sí cierto esas desavenencias , pero no se como estará ese tema a día de hoy.
    Un saludo ¡¡

    ResponElimina
  4. Era molt jovenet, al voltant dels 10 anys, quan el meu mestre em va administrar la vacuna contra el virus de la Juan Ramonitis. L’aplicació va ser més tediosa que dolorosa i va consistir en prolongades lectures orals del Platero reblades amb unes quantes redaccions sobre els passatges que més l’entusiasmaven. Crec, però, que el tractament no em va deixar seqüeles.

    Com sempre, magistral la teva didàctica aproximació al poeta amb la que m’has temptat de tornar a posar-me en contacte amb el virus. A veure què passa. No cal dir que t’eximeixo de qualsevol responsabilitat.

    Petrus

    ResponElimina
    Respostes
    1. Espero que amb tantes vacunes ja estiguis ben immunitzat.Ai, aquells mestres, que bé que ens forjaven l'espíritu nacional! No com avui, que adoctrinen la canalla... Una abraçada, Petrus!

      Elimina
  5. L'amic Sebas em diu per email:

    Canción nocturna

    ¡Allá va el olor
    de la rosa!
    ¡Cójelo en tu sinrazón!
    ¡Allá va la luz
    de la luna!
    ¡Cójela en tu plenitud!
    ¡Allá va el cantar
    del arroyo!
    ¡Cójelo en tu libertad!

    Perdona, Ramon, però jo no "pillo" l'endevinalla. L'hauria de saber? És que ja tinc una edat... Si et va bé, me l'expliques.

    Bona nit

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com que ningú més no ha fet cap comentari sobre aquesta modesta endevinalla, faig pública la meva resposta, que l'explica:

      "Potser ets massa jove encara... Fa més de 30 anys, el 1983, el Banc d'Espanya va emetre per primer cop bitllets de 2.000 pessetes. Portaven a l'anvers l'efígie de Juan Ramón Jiménez i al revers l'Ajuntament de Moguer, una rosa vermella i els tres primers versos d'aquest poema, manuscrits del puny i lletra de l'autor. Per això dic que a tothom li agradava llegir-los.

      Salut!"

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.