Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimarts, 27 de maig de 2014

Le Pera - Por una cabeza















Alfredo Le Pera (1900-1935)
Por una cabeza

Por una cabeza 
de un noble potrillo 
que justo en la raya 
afloja al llegar, 
y que al regresar 
parece decir: 
No olvidés, hermano, 
vos sabés, no hay que jugar. 
Por una cabeza, 
metejón de un día 
de aquella coqueta 
y risueña mujer, 
que al jurar sonriendo 
el amor que está mintiendo, 
quema en una hoguera 
todo mi querer. 

Por una cabeza, 
todas las locuras. 
Su boca que besa, 
borra la tristeza, 
calma la amargura. 
Por una cabeza, 
si ella me olvida 
qué importa perderme 
mil veces la vida, 
para qué vivir. 

Cuántos desengaños, 
por una cabeza. 
Yo juré mil veces, 
no vuelvo a insistir. 
Pero si un mirar 
me hiere al pasar, 
su boca de fuego 
otra vez quiero besar. 
Basta de carreras, 
se acabó la timba. 
¡Un final reñido 
yo no vuelvo a ver! 
Pero si algún pingo 
llega a ser fija el domingo, 
yo me juego entero. 
¡Qué le voy a hacer...!

[Música: Carlos Gardel. Lletra: Alfredo Le Pera,  1935]


http://www.youtube.com/watch?v=8dStp5hq294  Del film Tango Bar, de John Reinhardt (1935).


http://www.youtube.com/watch?v=ZgcqijaUxdg  Instrumental. The Tango Project 



Un lloc web molt complet pel que fa als tangos:

Carlos Gardel i Alfredo Le Pera
Proposo avui un tango molt popular a l’Argentina. Un tango que ha sortit en moltes pel·lícules: recordo especialment Scent of a woman (Perfum de dona —Esencia de mujer—, de Martin Brest, 1992) i True lies (Mentides veritables —Mentiras arriesgadas—, de James Cameron, 1994), però també sonava en Schindler’s list (La llista de Schindler, de Steven Spielberg, 1993), All the King’s Men (Tots els homes del rei, de Steven Zaillian, 2006), Frida (de Julie Taylor, 2002) i Delicatessen (de Jeunet i Caro, 1992), entre altres.

El tango és un fenomen curiós. Neix als suburbis de Buenos Aires i Montevideo, poblats d’immigrants negres, gauchos i gent vinguda d’arreu del món, i es consolida com una barreja de ritmes: el candombe d'arrels africames, el flamenc andalús, l’havanera cubana, la milonga argentina, la canzonetta napolitana, les balades de l’Europa central… Era originàriament un ball d’ambient portuari, canallesc. Inicialment era només musical, interpretat per piano, violins, contrabaix, percussió i l’imprescindible bandoneó.

Cap a la dècada de 1910, alhora que el ball es popularitzava internacionalment des de París, es van anar imposant els tangos amb lletra; els lletristes primerencs, gauchos urbanitzats o compadritos, feien cançons de to masclista, lloant la superioritat del mascle —al més pur estil Cañete— tant en el ball com en la brega tabernària i sobretot en l’amor («No hay ninguno que me iguale / para enamorar mujeres [...] Soy terror del malevaje / cuando en el baile me meto, / porque a ninguno respeto / de los que hay en la reunión. / Y si alguno se retoba / queriendo meterse a guapo, / yo le encajo un castañazo / y a buscar quien lo engendró»).

Després arriben les lletres que narren una història d’amor, sovint insatisfet, ja que la dona —infidel, desagraïda— abandona el pobre mascle que tant se l’estimava («¿No te acordás que te traje / aquella crema (de) lechuga / que hasta la última verruga / de la cara te planté?»). Molt sovint les històries tenien un aire decadent, pessimista, sovint misògin. Un dels autors més prolífics, Enrique Santos Discépolo, definia el tango com a un «pensamiento triste que se baila».

Més endavant, les lletres esdevenen crònica social i reflexió filosòfica, amb peces tan reeixides com el mític Cambalache, Yira, yira o Silencio. Moltes lletres de tangos estaven escrites en lunfardo, un argot dels barris baixos porteños, de vegades amb termes de difícil comprensió fora del seu àmbit natural. En canvi, Alfredo Le Pera, el gran lletrista de Carlos Gardel, va escriure cançons molt notables en un castellà estàndard, que va permetre que es divulguessin per tot l’espai lingüístic de la llengua castellana, on van guanyar una merescuda fama.


Voldria recordar aquí una gran novel·la de Manuel Vázquez Montalbán, Quinteto de Buenos Aires (1997), que fa dels tangos —així com de les «desaparicions» d’esquerranistes i el tràfic de nadons durant la dictadura, i de la difícil recuperació social amb una democràcia encara feble— un dels leitmotiv principals del llibre.

Vicenç Piera, Carlos Gardel i Josep Samitier (Montevideo, 1928)

No voldria acabar sense recordar que Carlos Gardel va ser un enamorat del futbol i un barcelonista declarat.

Gardel (dret) i Samitier (assegut, amb la família). Barcelona 1928
Vegeu i escolteu en aquest enllaç la versió que el mateix Gardel va fer del tango Patadura, adaptant-lo amb el noms dels jugadors del Barça Josep Samitier, Franz Platko, Josep Sastre,Vicenç Piera i Ricardo Zamora. En aquest altre enllaç hi podeu trobar el text original del tango i els canvis que hi va fer, i també el podeu sentir:




http://gardel-es.blogspot.com.es/2011/01/la-cancion-de-la-amistad-patadura.html    

Gardel, Aguirre (fotògraf) i Samitier

Carlos Gardel
Patadura

Piantáte de la cancha, dejále el puesto a otro;
de puro patadura estás siempre en orsay;
jamás cachás pelota, la vas de figurita,
y no servís siquiera para patear un hand. 

Querés jugar de forward y ser como lo es Piera
pa' hacer como hace Sastre, de media cancha un gol,
querer hacerle goles al colosal Zamora
y ser, como lo es Sami, el mago del balón.

Chingás a la pelota, chingás en el cariño,
el corazón de Platko te falta, che, chambón.
Pateando a la ventura no se consiguen goles;
con juego y picardía se altera el marcador.

Piantáte de la cancha, que hacés mala figura,
con fouls y brusquedades te pueden lastimar.
Te falta tecnicismo, colgá los piparulos.
De linesman hay puesto, si es que querés jugar.

El juego no es pa' otarios, tenélo por consejo,
hay que saber cortarse y ser buen shoteador
en el arco que cuida la dama de tus sueños,
mi shot de enamorado acaba de hacer gol...

Sacáte los aspavientos, vos no tenés más chance,
ya ni tocás pelota, la vas de puro aubol.
Te pasa así en el campo de amor, donde jugamos:
mientras corrés la liebre te gano un corazón.

Samitier, Franz Platko i Gardel (1928)
A més de saber cantar, hi entenia molt de futbol: és clar que sí. Per altra banda, aquest tango ha resultat profètic: ja s'ha vist prou com poden canviar les coses "por una cabeza", sobretot si és al minut 93... "Un final reñido / no lo vuelvo a ver [...] ¡Qué le voy a hacer!"

* * *

Hace tiempo le prometí un tango a la Abuela Cyber, del blog Acunando palabras: con retraso, pero no me olvidé: aquí lo tienes. Vendrán más, seguro. En este blog ya colgué alguno:





5 comentaris:

  1. La verdad que no sabía nada de este señor , pero he leído " por una cabeza " y me parece fascinante ......a la vez he indagado en google a cerca de este hombre y sus obras no tienen desperdicio , otra y mil veces , muchas gracias por publicar grandes maestros de las letras que para mí eran totalmente desconocidos y que gracias a tu blog y a ti naturalmente , los estoy descubriendo y conociendo , creo que me he quedado muy " retrasado " en las literatura universal. Otra vez , muchas gracias , y sigue publicando autores de esta índole y así no dejaré de aprender y no quedarme anclado en el pasado.
    Un abrazo fuerte desde Sevilla Ramón.

    ResponElimina
  2. El tango és l'amor que no va poder ser. És trist, és elegant, és dansa.

    Un dia en el bloc de la Gianna, una jove de Buenos Aires deia: "El tango es magia en el encuentro, en el alma no hay más lugar que para el tango milonguero. Que no quede viruta en el piso de la academia, brilla el charol siguiendo el compás. Ciñendo el talle y mirándose a los ojos, así se baila el tango, sentido y pasión".

    Un altre post molt bo, Ramon.

    Moltes gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com arreu, hi ha de tot, Josep. Hi ha alguns tangos memorables (tu mateix recordaves, no fa gaire, 'Cambalache'), i n'hi ha molts que han passat sense pena ni glòria. De lletres, també hi ha de tot, però algunes sonen una mica ràncies. De músiques, n'hi ha de genials. I el ball, jo no hi entenc, però veure un tango ben ballat és espectacular. Ara, tot un concert de tangos (igual que tot un concert de sardanes, o de valsos, o de sarsueles) m'acaba cansant.

      Elimina
  3. La muerte prematura —en el mismo accidente de aviación en que murió Gardel— cortó en seco una carrera prometedora. Le Pera, brasileño de nacimiento, escribió en castellano varias obras teatrales de ambiente porteño, y también guiones de cine. Pero la aportación que lo hizo pasar merecidamente a la posteridad fueron las letras que escribió para los más celebrados tangos de Gardel: Volver, Mi Buenos Aires querido, Melodías de arrabal, Silencio en la noche, El día que me quieras, Sus ojos se cerraron, Soledad, Cuesta abajo, Golondrinas… Ciertamente, una obra sólida que dice mucho de su calidad como escritor, entre tantísimos grandes poetas hispanoamericanos: Darío, Martí, N. Parra, N. Guillén, Neruda, G. Mistral, Borges, Huidobro, Vallejo, Paz, Yupanqui, Benedetti, Jara, Viglietti… Y los que me dejo en el tintero. ¡La mies es mucha, en verdad! Gracias por tu comentario: un fuerte abrazo!

    ResponElimina
  4. En Jaume m’escriu, per email:

    Gardel m'ha agradat sempre. Ja el sentia de petit, a casa, a la ràdio. De gran, l'he escoltat amb més atenció i té algunes peces d'antologia. Amb dos o tres minuts, t'explica una història d'amor o desamor en una poesia a l'abast (excepte les que, com dius, són en l'argot portuari i canallesc), molt apreciables. "Por una cabeza" n'és un bon exemple.

    I jo li responc:

    Sí, en Gardel era molt bo (a part de ser del Barça). Ell i en Le Pera van morir en el mateix accident d'avió. No sabem què més haurien pogut aportar a l'evolució del gènere, però segurament que haurien anat fent. Gràcies pel comentari.

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.