Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimarts, 6 de maig de 2014

Mallarmé - Don du poème



Stéphane Mallarmé (1842-1898)

Don du Poème 

Je t'apporte l'enfant d'une nuit d'Idumée!
Noire, à l'aile saignante et pâle, déplumée,
Par le verre brûlé d'aromates et d'or,
Par les carreaux glacés, hélas! mornes encor,
L'aurore se jeta sur la lampe angélique.
Palmes! et quand elle a montré cette relique
A ce père essayant un sourire ennemi,
La solitude bleue et stérile a frémi.
O la berceuse,  avec ta fille et l'innocence
De vos pieds froids, accueille une horrible naissance :
Et ta voix rappelant viole et clavecin,
Avec le doigt fané presseras-tu le sein
Par qui coule en blancheur sibylline la femme
Pour les lèvres que l'air du vierge azur affame ?


Do del Poema

Aquí et porto el nadó d’una nit d’Idumea!
Negra, amb l’ala sagnant i pàl·lida, plomada,
pel vidre cremat d’aromes i d’or,
pels finestrons glaçats, ai!, encara moixos,
l’aurora s’abocà sobre la llàntia angèlica.
Palmes! I quan ha mostrat aquesta relíquia
a aquest pare que assaja un somriure enemic,
la solitud, blava i estèril, s’ha estremit.
Oh, bressoladora, amb la teva filla i la innocència
dels vostres peus freds, acull una horrible naixença:
i mentre la teva veu recorda viola i clavecí,
¿amb el dit pansit t’espremeràs la sina
per on brolla la dona en blancor sibil·lina
pels llavis famolencs per l’aire d’atzur verge?

[Versió de R. Carreté]


Don del Poema

¡Aquí te traigo el hijo de una noche de Idumea!
Negra, con ala sangrienta y pálida, desplumada,
por el vidrio quemado de aromas y de oro,
por los ventanucos gélidos, aún mustios,
la aurora se lanzó sobre el candil angélico.
¡Palmas! Y cuando ha mostrado esta reliquia
a este padre que ensaya una sonrisa enemiga,
la soledad, azul y estéril, se estremeció.
¡Oh, mecedora, con tu niña y la inocencia
de vuestros pies helados, acoge un nacimiento horrible,
y mientras tu voz suena como viola y clavecín,
¿tu dedo marchito apretará el seno
por el que emana en blancura sibilina la mujer
para los labios hambrientos por el aire del azul virgen?

[Versión de R. Carreté]


Mallarmé va escriure aquest poema el 1865, mentre estava escrivint Hérodiade, el llarg poema que havia de ser la seva obra mestra, però que al final va deixar inacabat. Aquella obra es centrava en el personatge d’Herodies, princesa d’Idumea, casada primer amb el seu oncle Herodes Filip i després amb el germà d’aquest, Herodes Antipas, tetrarca de Galilea, i mare de Salomé. A l’obra hi juguen un paper important la dida de la princesa i una sibil·la o profetessa.

Mallarmé i la seva dona tenien una filla petita. El poeta ha passat tota la nit insomne escrivint un dels poemes que conformen Hérodiade, i finalment l’ha acabat de matinada: el poema és acabat de néixer, per això és «el nadó d’una nit d’Idumea». Però no li agrada com ha quedat: el poema no té vida, ha tingut «una horrible naixença», és una relíquia estèril. Arriba l’albada (que, paradoxalment, és negra, simbolitzada per un ocell d’ales sense ploma i sagnants) que s’imposa sobre la poca claror que feia una llàntia (en aquest cas, «angèlica», símbol de la inspiració poètica minvant). El poeta troba la seva dona, que està bressolant la nena; totes dues tenen els peus freds. Ell li ofereix el seu poema, que troba tan horrible, amb l’esperança que li infongui vida, de la mateixa manera que, tot i fer-ho amb uns dits pansits, es prem el pit per alletar l’infant, com la dida d’Herodies. Per mitjà de la llet (que és d’una blancor que simbolitza la puresa i la veritat, com les paraules de la sibil·la verge del poema maldestre), la dona alimenta la petita, li transfereix vida als seus llavis famolencs, igual com el poema necessita il·luminar-se de la puresa verge del cel (l’atzur) del nou dia que neix.

Conec almenys una versió catalana d’aquest poema, obra de Joan Peña (Poesia francesa, MOLU, Ed. 62, Barcelona 1985) i una de castellana, de Pablo Mañé (Ediciones 29, Madrid 1979), evidentment molt millors que les meves; però NO les he fet servir per a aquest post. Qüestions de copyright, ai las!, que penalitzen l’admiració i l’homenatge. Entenc que es prohibeixin les reproduccions no autoritzades fetes amb ànim de lucre, però per què perseguir la difusió —parcial i sense benefici— de textos que podrien incentivar en els lectors la decisió de comprar els llibres sencers?



Mallarmé, per Manet (1876)

Un cop de daus

La darrera obra de Mallarmé, Un coup de dés jamais n’abolira le hasard (un cop de daus mai no abolirà l’atzar) va suposar una ruptura estètica important. Ell mateix no estava segur que no fos una aventura massa agosarada; en tot cas, dubtava de si seria entesa o ben rebuda, però després que aparegués el 1897 en una revista, el poeta va estar un any revisant els detalls d’una edició definitiva, en format de llibre i amb un breu pròleg seu, fins que la mort va interrompre el projecte. El llibre no va ser editat fins al juliol de 1914, aviat farà cent anys.

El poema Un coup de dés juga amb els espais en blanc de les dobles pàgines de l’edició, i amb la tipografia: el cos (la mida) de les lletres, les majúscules o minúscules, les cursives, la disposició fragmentada a l’ample de la pàgina… Les paraules amb lletres més grans, que van apareixent de mica en mica, componen el títol general: un cop de daus mai no abolirà l’atzar. Però el poema es pot llegir de llarg o de través: ja seguit de dalt a baix, ja de manera transversal, llegint tan sols les frases en cursiva o només les paraules amb majúscules; i, com en una simfonia, hem de tenir presents els silencis (els espais en blanc) i l’harmonia del conjunt. És a dir, que admet diverses lectures, totes difícils i cap de simple, és clar.

Pel que jo hi entenc, es tracta de rebel·lar-se, segurament en va, contra la inutilitat dels actes humans —i, en particular, de les creacions artístiques. El món, l’univers, és un caos: no hi ha Déu ni Destí, tan sols un buit immens on impera l’Atzar. Qualsevol decisió que prenem, qualsevol cosa que fem, no és més que una aposta, com tirar els daus al buit, i esperar a veure què passa: ens pot anar bé o no, tot i que al final, ja ho sabem, hi ha la mort. Si decidim estudiar idiomes, o casar-nos o separar-nos, o agafar una feina o deixar-la, o emprendre un viatge o quedar-nos a casa, o si resem o blasfemem…, qualsevol cosa que fem ens pot anar bé o malament: tan sols depèn de la casualitat, d’un Atzar que no podem controlar. Igualment passa si escrivim un poema, o componem una peça musical, o pintem un quadre o fem una escultura; però l’art pot fer que l’artista perduri, sobrevisqui més enllà del seu destí final. Mallarmé creu que l’esforç humà és impotent davant l’atzar, però en el fons valora la voluntat de l’home, de l’artista creador, d’intentar-ho: de tirar i tornar a tirar els daus, malgrat el silenci hostil o indiferent del Cosmos. I potser al capdavall hi ha una minsa possibilitat d’esperança, que potser es defineix al darrer vers: Tot pensament emet un cop de daus.

Mallarmé caracteritzat com a faune. Portada de L'homme d'aujourd'hui, 1887

                                   * * *

Per a aquests comentaris m’he basat en:

Anna Balakian, El movimiento simbolista. Guadarrama, Madrid 1969. [Un magnífic estudi sobre el simbolisme, molt lúcid i recomanable.]

Alain Verjat, “Stéphane Mallarmé”, dins Poesia francesa. “MOLU” 44, pàg. 391-400. Edicions 62 i La Caixa, Barcelona 1985. [Una bona antologia.]

Lluís Maria Todó, “La poesía simbolista francesa” dins Jordi Llovet (ed.), Lecciones de literatura universal. Cátedra, Madrid, 1995. [Interessant síntesi, però molt breu, sobre el simbolisme francès.]

Yves Bonnefoi, Préface, dins Stéphane Mallarmé, Poésies, édition de Bertrand Marchal. Gallimard, París 1992; i també Préface, dins Stéphane Mallarmé, Igitur. Divagations. Un coup de dés. Gallimard, París 1992. [Dos estudis introductoris molt agraïts; i especialment interessants són les notes i comentaris de Marchal en el primer dels dos volums esmentats.]

En canvi, NO he aprofitat res de:

Edison Simons, Poética de Mallarmé. Editora Nacional, Madrid 1977. [Un paradigma, crec jo, del que no hauria de ser mai un estudi literari. En comptes d’analitzar i aclarir per al lector llec les complexitats d’un poeta d’estil prou difícil, el panameny Simons (1933-2001) es limita a barrejar obscures citacions de Mallarmé amb textos propis encara més revessos, farcits de jocs de paraules i d’associacions d’idees que augmenten la confusió del lector, en comptes d’aplanar-li el camí sobre la teoria poètica de Mallarmé, que seria allò que aparentment promet el títol del llibre. Com si digués: Mallarmé escrivia de forma críptica, però jo no li vaig a remolc: també en sé, de fer jeroglífics i pirotècnia verbal i intel·lectual. Un llibre que no recomano a cap estudiós del simbolisme, perquè, en comptes d’ajudar a entendre’l, hi genera rebuig.]

Podeu trobar sencer el poema Un coup de dés en aquests enllaços:

Primera edició: revista Cosmopolis, París 1897. Bibliothèque Nationale de Paris, amb notes manuscrites (de Mallarmé mateix?) i dibuixos a mà (no sé de qui).

text complet: La Nouvelle Révue Française, París 10-VII-1914.

Uns comentaris ben interessants de Quentin Meillassoux.

Fotos de domini lliure. La de l'encapçalament és una fotografia de Nadar (Gaspar Félix Tournachon) de 1896. La del mig és també de Nadar, sense data (Tucker Collection, New York Public Library). El retrat d'Édouard Manet és de 1876 i es troba al Musée d'Orsay, a París. El de baix no té data ni autor. Font: Viquipèdia/Wikipedia.


2 comentaris:

  1. Propuse su blog para el Versatile Blogger Award en http://verbiclara.wordpress.com/2014/05/06/complacencia-y-gratitud/
    Si se llega allí verá las bases. ¡Felicidades! Amparo (VerbiClara)

    ResponElimina
  2. Pues muchas gracias, Amparo. Yo sigo con agrado su blog. Por mi parte, no espero reconocimientos: simplemente, hablo de poesía porque me gusta y porque tengo una pequeña parroquia de lectores que me leen de vez en cuando, y eso ya compensa. Un fuerte abrazo!

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.