Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 18 de maig de 2014

Wagner - Himne a la Primavera















Richard Wagner (1813-1883)
[Himne a la Primavera] Die Walküre I, 3

Winterstürme wichen

      SIEGMUND
Winterstürme wichen
dem Wonnemond, ­­­­
in mildem Lichte
leuchtet der Lenz; —
auf linden Lüften
leicht und lieblich,
Wunder webend
er sich wiegt;
durch Wald und Auen
weht sein Atem,
weit geöffnet
lacht sein Aug': —
aus sel'ger Vöglein Sange
süss er tönt,
holde Düfte
haucht er aus;
seinem warmen Blut entblühen
wonnige Blumen,
Keim und Spross
entspringt seiner Kraft.
Mit zarter Waffen Zier
bezwingt er die Welt;
Winter und Sturm wichen
der starken Wehr: —
wohl musste den tapfern Streichen
die strenge Türe auch weichen,
die trotzig und starr
uns — trennte von ihm. —
Zu seiner Schwester
schwang er sich her;
die Liebe lockte den Lenz:
in unsrem Busen
barg sie sich tief;
nun lacht sie selig dem Licht.
Die bräutliche Schwester
befreite der Bruder;
zertrümmert liegt,
was je sie getrennt:
jauchzend grüsst sich
das junge Paar:
vereint sind Liebe und Lenz!

Du bist der Lenz

      SIEGLINDE
Du bist der Lenz,
nach dem ich verlangte
in frostigen Winters Frist.
Dich grüsste mein Herz
mit heiligem Grau'n,
als dein Blick zuerst mir erblühte.
Fremdes nur sah ich von je,
freudlos war mir das Nahe.
Als hätt' ich nie es gekannt,
war, was immer mir kam.
Doch dich kannt' ich
deutlich und klar:
als mein Auge dich sah,
warst du mein Eigen;
was im Busen ich barg,
was ich bin,
hell wie der Tag
taucht' es mir auf,
o wie tönender Schall
schlug's an mein Ohr,
als in frostig öder Fremde
zuerst ich den Freund ersah.

[Die Walküre (La Valquíria), 1870. Acte I, escena 3]


[Himne a la Primavera]

      SIEGMUND
Les tempestes d’hivern
s’han esvaït al maig.
Amb claror delicada
la primavera lluu.
Entre dolços oratges,
lleu, gràcil es gronxa,
tot teixint prodigis.
Per boscos i prades
bufa el seu alè;
els seus tendres ulls,
ben oberts, somriuen.
Se senten cantar
els ocells feliços;
una dolça flaire
sa presència exhala.
De la sang calenta
esclaten poncelles;
nous rebrots floreixen
d’aquest seu vigor!
Amb armes ben tendres
conquereix el món;
hivern i tempesta
pel seu poder fugen.
I també ha cedit
als seus cops la porta,
tan ferma i tossuda,
la que ens separava!
La noia s’atansa
vers el seu germà.
L’amor ha portat la primavera.
Al fons del nostre pit
l’amor s’amagava:
ara riu, feliç,
quan surt a la llum.
El germà a la núvia
germana allibera;
vet ací, ensorrat,
el que els separava.
Alegre s’abraça
la jove parella:
ja per sempre units
amor i primavera!

      SIEGLINDE
Tu ets la primavera
que jo delejava
en el glaçat hivern.
El meu cor et saluda
amb temença sagrada,
quan la teva mirada
ha florit per a mi.
Jo, estrany tot ho veia,
res no em semblava amic;
com si no ho conegués,
temia el que em passava.
Però a tu t’he conegut,
t’he conegut ben clar:
quan els meus ulls t’han vist,
ja has estat meu per sempre.
Allò que al meu pit
s’amagava, el que sóc,
se m’ha aparegut
tan clar com el dia:
com un eco sonor
m’ha sonat a l’oïda,
quan en aquest estrany
país desert, glaçat,
he vist el meu company.

[Aproximació de R. C.]

 

Peter Hofmann, Jeannine Altmeyer. Pierre Boulez, Bayreuth 1976.


Vet ací el celebrat «Himne a la Primavera» del primer acte de La Valquíria, de Wagner, al seu torn la primera jornada de la Tetralogia de ‘L’anell del Nibelung’, de fet el segon episodi, després del pròleg, L’or del Rin. L’himne de Siegmund és un dels rars exemples wagnerians de cant melòdic, gairebé belcantista, i la resposta de Sieglinde és també una pàgina plena de lirisme.

L’heroi Siegmund, un jove pur, que ha viscut sempre en plena natura, és fill natural de Wotan, el primer entre els déus del Walhalla. L’heroi ha arribat ferit a la casa del guerrer Hunding, on l’ha acollit l’esposa d’aquest, Sieglinde, que s’hi havia casat per força. Ella és la germana bessona de Siegmund, del qual havien estat separats en néixer i per això no es coneixen. Siegmund aconsegueix arrancar del tronc d’un freixe l’espasa Nothung, que Wotan havia clavat allà perquè només un heroi la pogués empunyar. La jove parella s’enamora; Sieglinde reconeix el seu germà i li revela la seva identitat; però ni això, ni el fet d’estar ella casada amb Hunding, no impedeix que es llancin l’un en braços de l’altra, amb aquest duet apassionat que s’enfila sobre una orquestració sublim.

Die Walküre. Final de l'acte I.
L’adulteri i l’incest indignaran la deessa Fricka, esposa sempre enganyada de Wotan i alhora protectora dels vincles matrimonials —com Hera, l’esposa de Zeus, a la mitologia clàssica grega—, la qual exigirà de Wotan que castigui els germans; el pare dels déus, a contracor, ha d’obeir. Així, quan arriba Hunding, desafia i mata l’heroi, a qui el seu pare mateix, amb la seva llança, li ha trencat abans l’espasa. Wotan, després, d’un cop de llamp, mata Hunding.

Wotan té també nou filles, les Valquíries, verges encarregades de recollir els cossos morts dels herois i portar-los al Valhalla (com s’esdevé en la famosa Cavalcada de les Valquíries de l’acte tercer). La valquíria més gran, Brünnhilde, que havia intentat sense èxit defensar Siegmund malgrat la prohibició del seu pare, s’apiada de Sieglinde, que espera un fill del seu germà, i amaga la noia en un bosc fins que tingui la criatura; també amaga els fragments de l’espasa, per si el noi, quan sigui gran, la pot reconstruir. 

Acte II. Hunding mata Siegmund.
Wotan, assabentat de la seva desobediència, condemna Brünnhilde a dormir en una muntanya rodejada de flames fins que aparegui algú prou valent per desafiar els elements; algú que travessi la barrera de foc, desperti la Valquíria i s’hi casi. No cal dir que qui la despertarà, anys més tard, serà el fill de Siegmund i Sieglinde, l’heroi Sígfrid; però això ja serà l’argument de la segona jornada, o tercer episodi de la Tetralogia.

Wagner volia ser l’artista total, i per això en les seves obres, a part del llibret i la partitura, s’encarregava de l’escenografia, els decorats, el vestuari, la il·luminació, la coreografia i la direcció escènica i musical. Excel·lia sobretot com a compositor; com hem pogut apreciar en altres textos d’ell, si d’alguna cosa coixejava era de la qualitat lírica dels seus poemes.

Ara, al Liceu, des del 19 de maig fins al 3 de juny, en presenten un muntatge de Robert Carsen. Jo no el veuré fins al 25 de maig, però ja hi vaig una mica amb prejudicis. La direcció de Josep Pons serà excel·lent i no dubto que l’orquestra del Liceu i els intèrprets estaran a l’altura. Tot i això, em fa por que l’escenografia, tot i que sembla espectacular, em costarà de pair: una vegada més, un muntatge d’aquests que cedeixen a la moda fàcil i gratuïta d’ubicar l’acció en un entorn històric més immediat, vestint Wotan de general americà, Fricka de directiva de multinacional i Brünnhilde de partisana d’estètica de postguerra nuclear. En fi, als directors escènics els fa l’efecte que així «aproximen» l’òpera a la sensibilitat moderna i creuen que ens l’han d’«actualitzar» perquè l’entenguem; i ens parlen de la degradació ecològica del planeta i de la filosofia de Schopenhauer... Però per a mi, a vegades fan el ridícul, perquè el text que canten no lliga amb la imatge que veiem. Potser m’equivoco, tant de bo. Vaja, això sí, la música és fantàstica i serà tota una festassa per a l’oïda, hi podem pujar de peus.

http://www.liceubarcelona.cat/temporada-2013-2014/opera/la-valquiria/presentacio.html



https://www.youtube.com/watch?v=xeRwBiu4wfQ
Cavalcada de les Valquíries (acte III). Deborah Voigt com a Brünnhilde al MET de Nova York, 2012. Deutsche Gramophon. 


Edward Robert Hughes (1851-1914), The Valkirie's Vigil
La fotografia de Wagner que encapçala l'entrada és de 1871, obra de Franz Hanfstaengl (1804-1877), La il·lustració de l'escena final del primer acte  és de Joseph Hoffmann (1831-1904). La de la mort de Siegmund a mans de Hunding és de la revista Illustrirte Zeitung (Leipzig 1876). La portada de l'edició anglesa (B. Schott editor, 1899) de la partitura de La Valquíria és d'autor anònim. El quadre La vetlla de la Valquíria és obra del prerafaelita E. R. Hughes (abans de 1914). Totes les il·lustracions són de domini públic, baixades de Wikipedia, sota llicència de Wikimedia Commons. El text alemany és baixat d'internet; l'adaptació catalana és meva. Els vídeos tenen la llicència estàndard de Youtube: es retiraran a petició.

4 comentaris:

  1. Ramon tens tota la raó en allò que expresses en l’últim paràgraf. A vegades, els directors escènics es omplen de la vanitat dels artistes i pressento que ho que reialment busquen es que es parli del seu muntatge per sobre de la música o els interpretes.
    Com sempre, magnífic. Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Alfons. Sí, penso que és l'ego dels directors escènics, que els mou a voler destacar per sobre dels altres i fer coses "diferents". He vist autèntiques barrabassades: un 'Lohengrin' (epopeia medieval) ambientat en una escola de nens dels anys 1920, on els guerrers són nens que es tiren guixos i esborradors pel cap; o unes 'Noces de Fígaro' (on es discuteix el "dret de cuixa" dels senyors feudals) ambientat al Chicago dels anys 1930, on el senyor feudal és un capo mafiós i els seus serfs són els gàngsters de la banda. Alguns muntatges de Calixto Bieito són transgressors, però almenys tenen sentit, com la seva recent 'Carmen', traslladada a un ambient de legionaris que encaixa bé amb els toreros i contrabandistes de l'original; però li recordo 'Un ballo in maschera' que començava amb uns wàters i tot de senyors (cortesans ranaixentistes a l'original) amb americana i corbata i els pantalons baixats, cagant, que era pura provocació a l'espectador però no hi vaig trobar gaire sentit. En fi, els artistes són així, de "divins".

      Elimina
  2. El Jaume em diu per email:

    "Tot serà una festassa i un goig enorme per a l'oïda, com bé dius. Wagner és la culminació de l'òpera romàntica i des del Liceu ens en donen en compta-gotes, però l'aprofitarem i ens n'empaparem!"

    I jo li responc:

    "Gràcies, Jaume. A mi m'agrada molt, Wagner. El que passa és que (com deia Josep Pla) és "excessiu". Les seves òperes són massa llargues. Però quan les escolto, penso: "I què suprimiríem?" I no sabria per on retallar. Gaudim-ne!"

    ResponElimina
    Respostes
    1. I erll em diu:

      Ho comparteixo, amb algunes excepcions. "Els mestres cantaires", " Tanhauser", "Lohengrin"...

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.