Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 13 de juny de 2014

F. Vallverdú - Jurament - Complanta

 

             Francesc Vallverdú (1935-2014)
Jurament 

               Per a Joaquim Molas i Alfons Quintà, 
               que me'l van 'descobrir' dues vegades
 

Jo juro no blasmar el meu país minúscul, 
per no haver, freturós, eixamplat el seu múscul, 
ni maleir tampoc aquesta parla estreta 
que entenen solament quatre gats i el poeta. 
Prometo no enyorar països menys mesquins, 
ni lliurar fel amarg de Catalunya endins. 
Per testimoni, tu, lector de català: 
tal dia com avui la recança se'n va. 
He mudat simplement l'escala de valors, 
perquè els desigs d'adob floreixen en temps llords, 
perquè, després de tot, de terra en tinc sols una 
i si vull ser estranger només em val la lluna. 

      1959  [De Com llances, 1961]

Complanta interrogativa 

Ja ho he dit tot 
en l'últim mot? 
Rellegir versos 
de temps diversos 
em duu ofec 
sovint a frec 
de la ranera 
o m'exaspera. 
Dins el meu pit 
creix un neguit 
per les paraules 
que amaguen maules, 
per tants estramps 
que eixorden clams, 
per les complantes 
a les marfantes, 
pels cants de goig 
amb toc de boig, 
per haver escrit 
i no haver dit. 
Al capdavall, 
un devessall 
de sentiments 
humils, prudents, 
sincers, vulgars 
o amb males arts, 
sovint impúdics 
o massa lúdics, 
molt compartits, 
però esvaïts, 
sense la flama, 
quan ens ablama 
d'emoció. 
¿El meu fogó 
és massa vell 
per l'atuell 
que ha d'escalfar 
l'urc català? 
¿Veig la guspira 
que a tots admira 
lluny dels meus versos 
banals, perversos, 
obscurs o clars? 
¿El meu compàs 
té poca traça 
i no percaça 
el que la gent 
més amatent 
cerca en els llibres 
els bateaux ivres 
fogar de llum 
no pas de fum? 
¿La meva ment 
és impotent 
per endinsar-se 
—eixint del càrcer 
que és el meu món— 
en el pregon 
de l'existència 
i la ciència? 
¿Els meus sentits 
són abaltits 
quan els comparo 
—si m'hi descaro— 
amb els poetes 
de clares metes, 
la meva guia 
i única via? 
Em sento mut 
quan se m'acut 
aquesta pila 
—i com s'enfila!— 
de qüestions 
tocant a fons. 
He estat així, 
i el meu camí 
no mira enrere: 
la carretera 
és ja al final 
per bé i per mal. 
Vet aquí, doncs, 
tots aquests ponts 
que he anat bastint 
—despert, dormint— 
amb l'art d'escriure 
i el clam de viure. 

      Estiu 2006 / Primavera 2008 
      [De Temps sense treva, 2009]


Ha mort Francesc Vallverdú i Canes, poeta barceloní que va començar escrivint en el marc del realisme poètic dels anys 60, centrat en la temàtica social, i després va evolucionar cap a temes més lírics, metafísics i existencials.

Autor, entre altres, dels poemaris Com llances (1961), Qui ulls ha (1962), Cada paraula, un vidre (1968),  Retorn a Bílbilis (1974), Leviatan i altres poemes (1984) i Encalçar el vent  (1995), la seva obra poètica completa es recull a Temps sense treva (2009).

Va ser un gran filòleg, especialitzat en sociolingüística, amb obres importants com L’escriptor català i el problema de la llengua (1968), Dues llengües, dues funcions? (1970), La normalització lingüística a Catalunya (1979), Aproximació crítica a la sociolingüística catalana (1980) i El català estàndard i els mitjans audiovisuals (2000), entre altres.

Va presidir el Grup Català de Sociolingüística i va dirigir la revista Treballs de Sociolingüística; va ser cap dels serveis lingüístics de la CCRTV i membre del Consell Social de la Llengua Catalana de la Generalitat. També va ser traductor; en destaca la seva versió del Decameró de Boccaccio al català.


Vegeu la seva biografia, una antologia i comentaris a la seva obra aquí:


I una entrevista que li va fer Alexis Llobet (2011):


Els poemes i les imatges són baixats d’internet (els poemes, de l’enllaç que he citat). Es retiraran a indicació.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.