Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dissabte, 19 de juliol de 2014

Vilamala - Auca del Pi de les Tres Branques



Joan Vilamala (1949)
Auca del Pi de les Tres Branques

Aquesta auca fa memòria
d’un arbre que ha fet història,

tot i que és un esquelet
que amb dignitat s’alça dret,

com si fos una escultura
al bell mig de la natura.

El vell pi, però, reviu
en un pi jove i altiu.

Amb tres branques i un sol tronc,
es troba al Pla de Campllong,

al terme de Castellar,
al bell mig del Berguedà.

Ha fet ombra a mil ramats,
rodamóns i homes armats,

i ha estat símbol gloriós
de la Pàtria, i religiós.

Un emblema trinitari,
tant o més que un santuari,

icona d’eternitat
i de catalanitat.

Segons conta Verdaguer,
vora seu Jaume I,

una nit plena d’encís
es veié rei d’un país

que en tres regnes s’eixamplava.
I més li caigué la bava,

quan Guillem de Mont-rodon
li llegí el somni pregon

en què ens sabíem germans
els catalanoparlants.

A finals, doncs, del XIX,
l’arbre prengué un sentit nou.

I des del XX una festa
commemora aquesta gesta,

malgrat les dificultats
d’adversaris i exaltats.

Per això, pel juliol,
ens trobem al seu redol

amb la gent d’aquests verals
per cantar el «Bon cop de falç».

I al peu de l’arbre sagrat,
els que som del Principat,

de la Franja d’Aragó,
de l’Alguer i el Rosselló,

de Balears i València
afirmem amb persistència

que tant avui com abans
som Països Catalans.

Dibuixos de Jaume Gubianas


  












Jacint Verdaguer (1845-1902)
Lo pi de les tres branques (fragment)

Lo Campllong té com un bres
dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins
verds tot l’any com l’esmaragda.
Corona immensa de tots
és una hermosa pinassa;
pinetells semblen los pins
entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus,
que per sang té rius de saba.
Com una torre és son tronc,
que s’esbadia en tres branques,
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s’abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova muntanya.
Don Jaume cau de genolls
i en son èxtasis exclama: […]
—He somiat que era gran
i d’un bell país monarca,
d’un bell país com aquest,
entre el mar i la muntanya.
Com eix pi meravellós,
mon regne posà tres branques:
foren tres regnes en un;
ma corona els coronava. […]
Preguem que sia aqueix pi
l’arbre sagrat de la Pàtria.

El Pi de les Tres Branques l'any 1905. Foto: Cèsar A. Torras


El Pi de les tres branques, o com Verdaguer es rellegia

El pi de les tres branques és una de les poesies patriòtiques de Verdaguer més llegides i celebrades. Llegida i celebrada per ell mateix. Sí, molts poetes s’han rellegit i autocomentat els propis versos. És el cas de Verdaguer i d’aquesta poesia. La va compondre l’any 1887 després de recórrer el Berguedà. La va publicar l’any següent a Barcelona en revista i la va incloure a primera fila del llibre Pàtria, però deu anys més tard, el 1897, la va publicar i actualitzar en un opuscle amb comentaris on es llegeixen afirmacions com aquestes: 

«El pi de les tres branques, aquella magnífica meravella de la naturalesa, és el símbol vivent i misteriós del reialme de Don Jaume, arbre gegant de tres branques, que es diuen Catalunya, Mallorca i València. 
És avui encara el símbol immusteïble de nostra llengua catalana, en los tres sobredits regnes parlada i, gràcies a Déu, cada dia més volguda i millor conreada. 
Avui que el simbolisme està de moda i té escola oberta en els grans centres, per què els veritables aimadors de nostra terra, per què els catalanistes no l’han pres per sagrada divisa? El cel no fa les coses endebades i menys coses tan belles, harmonioses i significatives.»

Això era l’any 1897, quan Verdaguer, «calumniat» i «perseguit»,  escrivia les desafiants cartes En defensa pròpia i resistia heroicament un setge que fins i tot li negava la capacitat de poeta. Però cinc anys més tard encara tornaria als seus versos de «l’arbre sagrat de la pàtria» i, just un any abans de morir, el juny de 1901, en el Discurs del Certamen Literari de Berga tornava a invocar els seus propis dos versos afortunats: 
                                     
          Preguem que sia aqueix Pi
          l’arbre sagrat de la Pàtria,

alhora que convocava els catalans a l’alegria, perquè la nostra pàtria té un símbol gloriós i digne d’ella i perquè «com tots sabeu, darrerament, en l’Assemblea de Terrassa, sos generosos amos n’han feta voluntària oferta a la Unió Catalanista. Alegrau-vos-en, catalans de França i d’Espanya. Gaudiu-vos-en fills d’Ausiàs March i de Ramon Llull.»
          
No sona això d’«assemblea» i d’«unió catalanista»? Llegir avui com Verdaguer, llegint-se, sentia en els propis versos el creixement de la força simbòlica del Pi de les tres branques és més que una simple lectura o relectura del símbol que ell mateix havia creat per a referir-se a la llengua catalana i als seus territoris. Era a començaments del segle XX i la Unió Catalanista  reunia les assemblees que acabarien trobant-se en el moviment de Solidaritat Catalana, el primer moviment unitari català creat a partir del fet nacional català.  

Avui, el 2014, en impacient espera i ardorosa esperança, a més d’un alliçonador exercici d’Història, és un goig llegir El pi de les tres branques com el rellegia el seu propi autor. En els temps que l’Assemblea Nacional Catalana, ACN, ha plantat a Folgueroles un plançó d’aquell mateix pi simbòlic, els catalans sentim créixer la força del símbol: la plenitud política de la pàtria, esdevinguda un Estat de la Unió Europea.      

Ricard Torrents

President de la Societat Verdaguer i patró de la fundació Jacint Verdaguer

http://www.verdaguer.cat/ 



El Pi de les Tres Branques l'any 2005
XXXV APLEC DEL PI DE LES TRES BRANQUES
Diumenge, 20 de juliol de 2014
Castellar de Riu (Berguedà)

El Pi de Les Tres Branques és el símbol de la unitat dels territoris de parla catalana. Aquests territoris de Catalunya, País Valencià i les Illes es veuen simbolitzats en les tres branques que surten del tronc comú d'aquest pi monumental, que és, des que Verdaguer el va immortalitzar en el seu poema Lo pi de les tres branques, una metàfora de la unitat de tots els Països Catalans. En el poema, el rei Jaume I, l’any 1214, de camí des de Montpeller cap a les Corts de Lleida, somia al peu del Pi el seu regne i les futures conquestes de Mallorca i València.

Situat al Pla de Campllong (Berguedà), el Pi, amb més de 25 metres d'alçada, presideix una esplanada i al seu voltant s'organitza cada any un aplec de contingut patriòtic i reivindicatiu de la unitat dels Països Catalans. L’arbre va ser vist al segle XVIII com un símbol de la Santíssima Trinitat i, al XIX, va ser testimoni de les guerres carlines. A finals del XIX, amb la Renaixença i l’auge de l’excursionisme, esdevé centre d’aplecs i cantades.

A principis del segle XX, s'hi comencen a celebrar trobades de joves patriotes separatistes, majoritàriament de la Unió Catalanista, a qui el propietari del lloc, Tomàs Campà, en va cedir la titularitat l’any 1901.  A partir de 1904, cada any s’hi celebrà un aplec patriòtic fins que, sota la dictadura de Primo de Rivera, l'acte fou prohibit el 1924. Represa la celebració de l'Aplec amb la República, fou altre cop prohibit amb la dictadura del general Franco, que coincideix amb la mort de l'arbre. Salvat diverses vegades d'ésser talat, va esdevenir un símbol de lluita per les llibertats nacionals.

Malgrat la mort de l'arbre, ja fa més de 50 anys, s'hi continua celebrant cada any el tradicional Aplec del Pi de les Tres Branques. A uns 200 metres d'on es troba situat el Pi, hi ha un altre pi amb tres branques, conegut popularment com el Pi Jove, amb prop de 20 metres d'alçada i que encara viu, i simbolitza la renascuda lluita de les noves generacions per la unitat del nostre territori nacional, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

El Pi Jove
Enguany, diversos motius fan especial l’Aplec: és el Tricentenari de la pèrdua de les llibertats nacionals catalanes; és l’any de la consulta del 9-N; fa 800 anys de l’arribada, amb 6 anys d’edat, del rei En Jaume a Catalunya; i es farà un acte de desgreuge de la bretolada del passat mes de maig, en què li van tallar una branca.




 El Pi amb una branca tallada (maig 2014).



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.