Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimecres, 13 d’agost de 2014

Safo - El més bonic de la terra



















Safo (segles VII-VI aC)
El més bonic de la terra [fragment 16]

Ο]ἰ μὲν ἰππήων στρότον οἰ δὲ πέσδων
οἰ δὲ νάων φαῖσ’ ἐπ[ὶ] γᾶν μέλαι[ν]αν
ἔμμεναι κάλλιστον, ἔγω δὲ κῆν ὄτ -
τω τις ἔραται

πά]γχυ δ᾽εὔμαρες σύνετον πόησαι
πάντι τ[ο]ῦτ᾽, ἀ γὰρ πόλυ περσκόπεισα
κάλλος [ἀνθ]ρώπων Ἐλένα [τὸ]ν ἄνδρα
τόν [πανάρ]ιστον

καλλ[ίποι]σ’έβα’ς Τροΐαν πλέοισα,
κωὐδ[ὲ πα]ῖδος οὔδε φίλων το[κ]ήων
πά[μπαν] ἑμνάσθη, ἀλλὰ παράγαγ᾽αὔταν
[πῆλε φίλει]σαν

Ὠρος. εὔκ]αμπτον γὰρ [ἀεὶ τὸ θῆλυ]
[αἴ κέ τις] κούφως τ[ὸ πάρον ν]οή[σῃ]ν.
οὐδὲ νῦν, Ἀνακτορίας, ὀνέμναι -
σ’οὐ παρειοῖσας.

τᾶ]ς κε βολλοίμαν ἔρατόν τε βᾶμα
κἀμάρυχμα λάμπρον ἴδην προσώπω
ἢ τὰ Λύδων ἄρματα κἀνὄπλοισι
πεσδομ]άχεντας

[εὶ μεν ἴδαμεν οὔ δύνατον γένεσθαι
λῷστ᾽ ὀν᾽ ἀνθρώποις, πεδέχην δ᾽ ἄραστηαι,
τῶν πέδειχόν ἐστι βρότοισι λῷον
λελάθεσθαι.]





















                                16

Diuen que és un exèrcit de genets
o un escamot a peu, o bé una flota
de naus, el més bonic que hi ha a la terra:
     jo dic que és la persona a qui t’estimes.

I és ben senzill fer entendre això a tothom,
si penses que fins Hèlena, formosa
més que cap altra al món, va abandonar
      el seu espòs, poderós i honorable,

i a Troia va fugir, creuant la mar,
i es va oblidar fins i tot del seu fill
i dels seus pares, i és que una deessa
      la va guiar pel camí de l’amor.

Afrodita en va ser la incitadora,
la que, invencible, li va encendre el cor;
i això fa que em recordi d’Anactòria,
      la meva amiga enyorada, que és lluny.

Jo més voldria veure el seu pas dolç
i el rostre com li lluu quan riu alegre,
més que no pas els carros desfilar,
      o els soldats amb les llances.

[Bé sabem prou que en un món com aquest
no podem complir sempre els grans desitjos;
però preguem que la Fortuna ens deixi
      gaudir dels que puguem, mentre puguem.]



L’única font documental contemporània sobre la persona de Safo són els seus propis poemes, que s’han conservat molt fragmentàriament. Va viure a l’illa de Lesbos tota la vida, excepte un temps en què es va haver d’exiliar a Sicília. Va ser contemporània i paisana del poeta Alceu i del dictador Pítac, tots de Mitilene i que van viure a cavall del segles VII i Vi abans de Crist. Es creu que Safo podia haver nascut cap al 620 a.C. i que va arribar a vella. Se sap el nom dels seus pares, dels seus tres germans i del seu marit, així com el d’una filla que va tenir.


A Mitilene, Safo dirigia una escola de noies (la «casa de les serventes de les Muses»), a les quals educava en la música i el cant per a les festes religioses i nupcials. No era una secta religiosa —tot i que sembla que veneraven Afrodita, la deessa de l’amor—, sinó més aviat una escola que preparava per al matrimoni de noies de casa bona; el grup era un esbart de noies joves que aprenien a fer corones i rams de flors, i a recitar, cantar i ballar a les festes populars i de culte.

El paper de Safo en la literatura és important perquè per primera vegada la poesia s’aparta de l’èpica (narració de proeses de guerrers), de l’hímnica (himnes als déus) i de la cançó popular (fins aleshores, molt senzilla: ritmes, danses i frases breus): obres que normalment reproduïen textos més antics, anònims o atribuïts a autors mítics. La poesia de Safo —hereva de la de Terpandre, poeta de Lesbos del segle VII a.C., de qui tan sols s’han conservat fragments escadussers, i relacionada amb la d’Alceu— és la primera en què un autor expressa els propis sentiments, encara que els envolti de referències mitològiques. I aquests sentiments són diversos. N’hi ha alguns de convencionals, com les felicitacions als nuvis, i altres de més personals, com les crítiques a rivals (en l’amor o mestres d’altres escoles). Però sobretot fa poemes d’amor; poemes en què es parla de desig eròtic, de passions que no deixen viure, de gelosies, de nostàlgia, de la bellesa física i del drama del pas del temps, que porta a l’envelliment i a la mort. Poemes dedicats majoritàriament a les noies de la seva colla, les quals estima amb un amor molt profund, sense que puguem afirmar fins a quin punt depassa el que fóra purament l’amistat. Dissortadament, només ens n’ha pervingut un poema sencer —una Oda a Afrodita— i uns pocs poemes incomplets més o menys llargs; la resta que en coneixem són fragments dispersos, o versos solts que ens han arribat a través de cites d’altres autors posteriors.


En aquest poema a Anactòria (del qual almenys un fragment s’ha perdut), aprofita el mite d’Hèlena de Troia, que va abandonar l’espòs i la família moguda per l’amor, per explicar que no hi ha res més bonic al món que la persona estimada, que l’amant troba molt més bonica que un exèrcit de peu, a cavall o una flota naval (ho afirma en una societat molt militaritzada, d’una illa que era una potència naval). I amb  aquesta lloança genèrica de l’amor, de cop li ve el record d’una noia «que és lluny» i de la qual evoca el pas dolç i la lluïssor del seu rostre, que per a ella val més que tot un exèrcit de carros i d’infanteria. L’última estrofa sembla apòcrifa: segurament és un afegit posterior.

De les nombroses traduccions de Safo que hi ha al mercat, conec —i recomano— la de Maria Rosa Llabrés (La Magrana, 2006) en català, i les de Joan Ferraté (Seix Barral, 1968) i Francisco Rodríguez Adrados (Gredos, 1980).  No tinc a mà la versió de Josep Carles Rubio (L’Oronella, 2000), com tampoc la versió clàssica de Menéndez Pelayo (reed. Torremocha, 2003). En tot cas, no faig servir cap d’aquestes traduccions, per respecte als drets dels traductors i editors, sinó que us presento una versió pròpia, absolutament lliure i sens dubte més maldestra, però que he fet de franc i la cedeixo en domini lliure a qui en vulgui disposar.

En aquest enllaç podeu trobar versions d’aquest poema: en italià, de Riccardo Venturi, Salvatore Quasimodo i Gian Piero Testa; d’Odysseos Elytis en grec modern, i de Bartleby en anglès:




El bust de Safo Eresia és una còpia romana d’un original grec i es troba als Museus Capitolins, a Roma. El bust amb el nas trencat, còpia hel·lenística d’un model anterior, es va trobar a Esmirna i actualment és al Museu Arqueològic d’Istanbul. El vas en què està mirant una noia que toca la lira és del 470 a.C., i el vas en què està llegint és del 435 a.C. El mosaic és de Pompeia. El quadre 'Safo tocant la lira' és de Jules-Élie Délaunay (1828-1891) i és al Museu de Belles Arts de Brest. Tot és tret de la Wikipedia, en domini lliure. El text grec del poema és baixat d'internet.

5 comentaris:

  1. M'agrada molt el principi d'aquest poema, sobretot. No coneixia aquesta poetessa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha una bona traducció catalana de Maria Rosa Llabrés (La Magrana, 2006) de tota l’obra de Safo que s’ha conservat; malauradament, poca. Dintre la lírica grega arcaica, crec que es pot dir que ella va ser la primera que va parlar de l’amor en primera persona, expressant amb paraules senzilles uns sentiments reals. A més, el fet de ser dona (en una societat tan bel•licosament masclista) li dóna el valor afegit de mostrar-se públicament com una dona que estima, i que ho diu i ho escriu, per als seus contemporanis i per a la posteritat. Gràcies per les teves paraules, Helena.

      Elimina
  2. El més bonic : "La persona que estimes...", oi que no es pot dir més clar?
    Et felicito pel bon treball d'aquesta entrada, perquè ajuda a reviscolar el mite que per alguns encara roman ben viu.

    Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Josep. Jo n'he fet una versió adaptada; no sé fins a quin punt he estat fidel al text grec de Mitilene del segle VI abans de Crist. Però crec que la versió que he posat serveix tant per a avui com per a aleshores.

      Elimina
    2. La versió de Llabrés és un eclèctic, bé que correctíssim, “el que un estima” en què l’article “el” podria ser masculí o neutre; pel context ja es veu que ha de ser neutre, ja que és paral·lel a un “el més formós” clarament neutre ("la cosa més formosa").

      Rodríguez Adrados opta també per un neutríssim i impersonal “aquello que uno ama”. Jo, amb el meu escassíssim grec tan rovellat, diria que aquestes versions s’adeqüen molt a l’original, ja que “to tis erato” em sembla és neutre.

      En anglès, Denys Page ho tradueix “what you love”: “Some say a host of horsemen, others of infantry, and others of ships, is the most beautiful thing on the dark earth: but I say, it is what you love." També Gregory Nagy tradueix “is is that one thing thay anyone passionately loves”. Per tant, hem de reconèixer que el text original és en gènere neutre.

      En canvi, José María Valverde va optar per “la persona amada”, i jo, a l’hora de fer-ne una versió lliure, m’hi he apuntat decididament.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.