Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimarts, 5 d’agost de 2014

Sassoon - Cinc poemes de guerra















Siegfried Sassoon (1886-1967)
Cinc poemes de guerra

To my brother

Give me your hand, my brother, search my face;
Look in these eyes lest I should think of shame;
For we have made an end of all things base.
We are returning by the road we came.

Your lot is with the ghosts of soldiers dead,
And I am in the field where men must fight.
But in the gloom I see your laurell’d head
And through your victory I shall win the light.  
                                                                       [18 desembre 1915]

Al meu germà

Dóna’m la mà, germà, mira’m la cara;
mira aquests ulls, que no s’avergonyeixen;
perquè hem fet net de tot el que era bàsic.
Ara tornem pel camí d’on veníem.

T’ha tocat ser amb les ànimes dels morts,
mentre jo estic al camp on els homes combaten.
Però en la fosca veig el teu cap llorejat
i per la teva victòria guanyaré la llum.


The General

«Good-morning; good-morning!» the General said
When we met him last week on our way to the line.
Now the soldiers he smiled at are most of ’em dead,
And we’re cursing his staff for incompetent swine.
«He’s a cheery old card», grunted Harry to Jack
As they slogged up to Arras with rifle and pack.
            . . . .
But he did for them both by his plan of attack.
                                                      [Denmark Hill Hospital, abril 1917]

El General

«Bon dia, bon dia», va dir el general
fa una setmana, quan anàvem camí del front.
Ara, els soldats que va saludar són quasi tots morts
i maleïm el seu estat major d’incompetents porcs.
«Sembla una vella postal», li va dir en Harry al Jack
quan pujaven cap a Arras amb fusell, manta i sac.
           . . . .
Però ell se’ls va carregar tots amb el seu pla d’atac.


Attack

At dawn the ridge emerges massed and dun
In the wild purple of the glow'ring sun,
Smouldering through spouts of drifting smoke that shroud
The menacing scarred slope; and, one by one,
Tanks creep and topple forward to the wire.
The barrage roars and lifts. Then, clumsily bowed
With bombs and guns and shovels and battle-gear,
Men jostle and climb to, meet the bristling fire.
Lines of grey, muttering faces, masked with fear,
They leave their trenches, going over the top,
While time ticks blank and busy on their wrists,
And hope, with furtive eyes and grappling fists,
Flounders in mud. O Jesus, make it stop!
                                                                    [Craiglockhard, 1917]

Atac

A trenc d’alba apareix el cim, enorme i gris,
contra la porpra salvatge d’un sol que arrufa el front,
cremant entre columnes de fum que, errants, cobreixen
el marge esgarrinxat, amenaçant;  i, un rere l’altre,
els tancs s’arrosseguen i escometen el filat.
Les canonades rugeixen i s’enlairen. Llavors, ajupits com poden,
amb bombes i fusells i pales i tot l’equip,
els homes empenyen i salten per unir-se al foc furiós.
Files de cares grises, renegant, amb màscares de por
deixen les trinxeres i van cap a la carena.
mentre el temps passa lent i de pressa als seus canells,
i esperen, amb ulls furtius i punys tancats,
rebolcar-se en el fang. Oh, Jesús, fes que s’acabi!


The investiture

GOD with a Roll of Honour in His hand
Sits welcoming the heroes who have died,
While sorrowless angels ranked on either side
Stand easy in Elysium’s meadow-land.
Then you come shyly through the garden gate,
Wearing a blood-soaked bandage on your head;
And God says something kind because you’re dead,
And homesick, discontented with your fate.

If I were there we’d snowball Death with skulls;
Or ride away to hunt in Devil’s Wood
With ghosts of puppies that we walked of old.
But you’re alone; and solitude annuls
Our earthly jokes; and strangely wise and good
You roam forlorn along the streets of gold. 
                                                                 [Craiglockhard, 1917]

La investidura

Déu, amb una Llista d’Honor a la mà,
seu i dóna la benvinguda als herois morts,
mentre àngels sense pena s’arrengleren a la vora,
tranquil·lament, dempeus, als Camps Elisis.
Llavors arribes tu, tímid, a la porta del jardí;
portes al cap una bena ensangonada,
i Déu et diu una paraula amable perquè ets mort
i enyores casa teva, descontent del teu destí.

Si jo hi fos també, tiraríem calaveres a la Mort,
o ens escaparíem per caçar al Bosc del Dimoni,
amb els fantasmes dels cadells amb què jugàvem de petits.
Però estàs sol, i la solitud anul·la
les nostres bromes terrenals; i, estranyament savi i bo,
vagareges desemparat pels passadissos d’or.


Suicide in the trenches

I knew a simple soldier boy
Who grinned at life in empty joy,
Slept soundly through the lonesome dark,
And whistled early with the lark.
In winter trenches, cowed and glum,
With crumps and lice and lack of rum,
He put a bullet through his brain.
No one spoke of him again.
You smug-faced crowds with kindling eye
Who cheer when soldier lads march by,
Sneak home and pray you'll never know
The hell where youth and laughter go.
                                       [The Cambridge Magazine, 23 febrer 1918]

Suïcidi a les trinxeres

Vaig conèixer un soldat un dia,
que somreia a la vida amb alegria.
Sol en la fosca dormia i roncava,
i de bon matí, amb l’alosa, xiulava.
A la trinxera, a l’hivern, trist i desanimat
per les bombes i els polls, i amb el rom acabat,
es va fotre un tret al cervell.
Ningú no va parlar més d’ell.
Vosaltres, gent altiva d’ulls tancats,
que feu visques quan desfilen els soldats,
torneu a casa i pregueu no saber, en veritat,
a quin infern la joventut i l’alegria han acabat.

[Aproximacions de R. C.]

Siegfried (al davant) amb el seu germà Hamo i altres estudiants. May Ball College, Cambridge, 1906

L’anglès Siegfried Sassoon és conegut, amb justícia, com el Poeta de la Guerra. Va estudiar a Cambridge, però va deixar inacabats els estudis de Dret i d’Història i va començar a escriure novel·la satírica i poesia de to neoromàntic. En esclatar, ara fa cent anys, la Primera Guerra Mundial, s’hi va allistar voluntari. Va lluitar a França, on va conèixer Robert Graves, de qui va adoptar l’estil realista i cru.

Fotos de la campanya de Gal·lípoli (1915)
La mort, el 1915, del seu germà Hamo a la batalla de Gal·lípoli (o dels Dardanels) el va colpir profundament; tot i això, va combatre amb gran valor, fins al punt que els seus companys li deien «Jack el Boig», i va guanyar una creu al mèrit militar. Però en els seus poemes reflecteix la «cruel veritat» de la guerra d’una forma brutalment realista: la brutícia, les malalties, els suïcidis, els cossos mutilats, la brutalitat o ineptitud dels oficials... Amb tot, ja es comprèn que al front no podia publicar aquests poemes.

La mort al front d’un amic seu, David Cuthbert Thomas, el va deprimir. Ferit ell mateix en una acció de guerra, va ser hospitalitzat a Anglaterra. Allà va llençar al riu la seva medalla i, aconsellat per Bertrand Russell, va escriure un manifest pacifista: «Acabem amb la guerra. Declaració d’un soldat», que va ser publicat a la premsa i llegit al Parlament. El podeu llegir aquí. En comptes de perseguir-lo i jutjar-lo, el govern anglès va optar per hospitalitzar-lo com a presumpte malalt mental.

Text de la Declaració d'un soldat, que es va llegir al Parlament

Al sanatori de Craiglockhard, prop d’Edinburg, va conèixer el poeta  Wilfred Owen, amb qui va fer molta amistat. El 1918 els van declarar curats i els van tornar a enviar al front; Owen hi va morir, i Sassoon va ser ferit (per una «bala amiga»!) i va ser repatriat novament. En acabar la guerra, va ser director literari del diari socialista Daily Herald. El mateix 1918 va publicar Counter-Attack, i el 1919, The War Poems: «El meu tema és la guerra, i la compassió de la guerra: la poesia és compassió», solia dir.

La seva estada al sanatori va ser objecte d’una novel·la de Pat Barker, de títol Regeneration (1991); amb el mateix títol, Gilles McKinnon en va fer una pel·lícula el 1997. La seva amistat amb Owen va ser el tema d’una obra de teatre de Stephen McDonald, titulada Not About Heroes (1982).

Jo tinc l’edició «canònica» de The War Poems, amb 113 poemes, a cura de Rupert Hart-Davis (Faber & Faber, 1983; edició de butxaca, 1999). Ara bé, el text anglès dels cinc poemes que he escollit no l'he copiat pas d’aquella edició, sinó que l'he baixat d’internet, on els textos ja hi eren: d’aquest meu blog, seran retirats a petició. Les versions al català, maldestres i aproximatives, són meves: si en l’original els versos rimen i s’ajusten a un metre iàmbic, les meves adaptacions, com diria en Van Gaal, no tenen ritme, i només en una he intentat de forçar-hi uns rebles ben poc reeixits. De fet, no sé que existeixi cap traducció catalana dels poemes de Sassoon, o en tot cas no la conec.

Buscant a la base de dades de l’ISBN, només he trobat, en castellà, una edició de Contraataque (Santander: El Desvelo, 2011) i, en prosa, les Memorias de un oficial de infantería (Madrid: Turner, 2002). I en català, també en prosa, un assaig de Mireia Llorens Ruiz sobre la vida i obra del poeta: Siegfried Sassoon: l’experiència de la Gran Guerra i la seva transformació literària (Barcelona: Pagès, 2011). Probablement aquest assaig inclou o comenta algun poema, però no ho sé, perquè lamentablement no tinc aquest llibre. Potser ara que s'acosta sant Ramon, algú tindrà un detall...

Les imatges del blog són baixades de la Viquipèdia i són de domini lliure, inclòs el quadre de Glynn Warren Philpot (mort el 1937), que data de 1917 i és al Fitzwilliam Museum de Camdridge. La foto que encapçala el post és de George-Charles Beresford, de 1915.

Siegfried Sassoon, oli de Glynn Warren Philpot, 1915

8 comentaris:

  1. A vegades, en aquesta vida, no caldria llegir res més que un poema com “Suïcidi a les trinxeres”. Quanta raó tenen les seves paraules, de la primera fins a l’última.
    L’altre dia et deia l’Alfons que li admiraven les teves explicacions. Avui jo també em faig meves les seves paraules.
    Moltes gràcies, Ramon.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Josep. Et dic, com a l'Alfons, que el mèrit és dels poetes. Els comentaris normalment els trec d'algun llibre i sovint cito la bibliografia. En aquest cas, m'he guiat pel pròleg del llibre 'The War Poems' (que cito) i per la Wikipedia (que no havia citat, i ara ho faig).

      Elimina
  2. A la carrera vam estudiar tots aquests poetes. Són sempre molt colpidors. Recordo un poema d'un d'ells que fa somriure en parlar de com una rata se'n va d'un cantó a l'altre de les trinxeres sense ser conscient de la guerra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En una pel·lícula (Joyeux Noel, de Christian Carlon, 2005), que explica com van confraternitzar els contendents la nit de Nadal de 1914 a la Lorena. Ho dic perquè allà és un gat, que va passant d'una banda a l'altra, i a tot arreu el mimen i li donen coses. Quan gairebé tots s'han matat, el gat sobreviu, aliè a tot el conflicte. Beatus ille! Gràcies, Helena.

      Elimina
  3. El Jaume em diu, per email:

    "La veritat és que, fins ara, no n'havia sentit parlar mai, 'mea
    culpa'. Com a profà hi veig similituds amb Bertolt Brecht. No sé si ho
    comparteixes, Potser és que parla de guerra molt cruament. Els poemes
    que ens has tramès m'han agradat molt. Gràcies Ramon, un cop més!"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Brecht va escriure molts poemes contra la guerra. Alguns els va recollir Feliu Formosa en 'A la paret, escrit amb guix'. Sassoon va conèixer 'in situ' la vida i la mort a les trinxeres, però els que decidien les guerres no hi eren. "Mans fines, que manen matar...". Han passat 100 anys i el món no n'ha après, Jaume. Gràcies per les teves paraules..

      Elimina
  4. El Rossend m'envia un e-mail des de la platja:

    "Ramon,

    Tot just acabo de llegir els poemes de Sassoon i les teves explicacions sempre tan aclaridores. Noi, sóc a la platja i això de no fer res porta molta feina.

    Els versos m'han agradat molt, son emotius i el tema de la guerra entronca profundament amb la pròpia naturalesa humana.

    No t'excusis per les traduccions, jo crec que traduir poesia amb un 100% de fidelitat és impossible; pots donar més o menys prioritat al ritme o al sentit, però un poema traduït sempre acaba sent un poema nou. Jo conec una poetessa russa, la Xenia Dyakonova i tu també la coneixes, que tradueix els poetes russos al català i al castellà i es troba que hi ha qui li critica la fidelitat a l'original; també tradueix els seus propis versos i llavors diu que es pot permetre el luxe de ser tan infidel com li dóna la gana i ningú la critica.

    Sendo"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Sendo. "Traduttore traditore", ja se sap. Però n'hi ha que en saben molt i jo, com que conec les meves limitacions, ja no m'hi escarrasso i tiro pel dret i avall que fa baixada. Evidentment, quan algú com la Xènia es tradueix els seus propis poemes es pot permetre tantes "infidelitats" com vulgui, i no s'ha d'amoïnar per les crítiques. Quan un gran poeta (penso en el Riba de l'Odissea o el Sagarra de la Divina Comèdia) tradueix un poema adaptant-lo al metre i al ritme i, si escau, a la rima, per força ha de cometre petites transgressions, i sempre sortirà un setciències que el critiqui; però una traducció al peu de la lletra només et transcriu fidelment el contingut de les paraules de l'autor, a costa de sacrificar tota la riquesa del poema original. Penso que una bona solució és la de Salvador Oliva amb els Sonets de Shakespeare: a) publica el text original en anglès; b) publica la seva traducció en vers, amb mètrica i rima inclosa; c) publica una traducció literal, en prosa, de l'original, perquè puguem comparar; i d) afegeix tot de notes comentant el text original, amb els seus jocs de paraules i detalls accessoris que ajudin a comprendre el sentit, i justificant si cal la seva opció traductora, quan el sentit és doble). D'aquesta manera ja és difícil criticar.

      Gaudeix de la platja!

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.