Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimarts, 2 de setembre de 2014

Góngora - Letrilla














Luis de Góngora y Argote (1561-1627)
Letrilla

Ande yo caliente,
y ríase la gente.

Traten otros del gobierno,
del mundo y sus monarquías,
mientras gobiernan mis días
mantequillas y pan tierno;
y las mañanas de invierno,
naranjada y aguardiente,
y ríase la gente.

Coma en dorada vajilla
el príncipe mil cuidados
como píldoras dorados,
que yo, en mi pobre mesilla,
quiero más una morcilla
que en el asador reviente,
y ríase la gente.

Cuando cubra las montañas
de plata y nieve el enero,
tenga yo lleno el brasero
de bellotas y castañas,
y quien las dulces patrañas
del rey que rabió me cuente,
y ríase la gente.

Busque muy en hora buena
el mercader nuevos soles;
yo, conchas y caracoles
entre la menuda arena,
escuchando a Filomena
sobre el chopo de la fuente,
y ríase la gente.

Pase a media noche el mar,
y arda en amorosa llama
Leandro por ver su dama;
que yo más quiero pasar
de Yepes a Madrigar
la regalada corriente,
y ríase la gente.

Pues Amor es tan cruel,
que de Píramo y su amada
hace tálamo una espada,
do se junten ella y él,
sea mi Tisbe un pastel,
y la espada sea mi diente,
y ríase la gente.


https://www.youtube.com/watch?v=XuugyxhRLpA    Paco Ibáñez à l’Olympia (1969)

NOTES

Estrofa 1 i següents. El poema reprèn en to burlesc el tòpic de la Descansada vida de Fra Luis de León: aquell qui té assegurats uns mínims de menjar i sostre, portant una vida senzilla i humil de treballador rústic, en té de sobra per anar fent; mentre d’altres es capfiquen en aspiracions més elevades: ambició de poder, negocis, riqueses, amors... que poden acabar decebent i generant malestar.

Estrofa 3. El Rey que rabió és una expressió que, segons el vocabulari de refranys i frases proverbials de Gonzalo Correas (1627), fa referència a una cosa molt antiga. L’expressió també la fa servir Quevedo (Visita de los Chistes, 1627); i, més tard, Calderón (Las Carnestolendas, 1645) i l’anònima Mojiganga del Cid (finals del XVII). Aquí, Góngora l’empra per al·ludir a faules i contes de l’any de la picor.

Estrofa 4. Els «nuevos soles» fan referència als nous horitzons i expectatives comercials que el descobriment d’Amèrica havia obert. Filomena o Filomela és el nom grec del rossinyol, i també en castellà, poèticament, es fa servir en aquest sentit, com aquí.

Estrofa 5. El vers «De Yepes a Madrigar» és una antonomàsia vossiana —un cas especial de sinècdoque: fer servir un nom propi per designar un genèric comú; de res!— per referir-se al vi. El vi de Yepes (prop d’Ocaña, a Toledo) era i és prou famós: una dita d’allà diu «El que vino a Yepes y no bebió vino, ¿a qué coño vino?»  També és conegut el «vino de Pitarra» de Madrigal de la Vega (Cáceres), nom que Góngora fa acabar en –r per la rima. Aquest vers va ser substituït a l’edició pòstuma de Chacón (1628) per una variant, potser del mateix Góngora: «del golfo de mi lagar», que manté la metàfora relativa al vi. Leandro és un personatge de les Metamorfosis d’Ovidi: enamorat d’una noia, Hero, que vivia en una torre en un illot, ella li encenia un llum («amorosa llama») per guiar-lo, i ell cada nit nedava cap on era ella; fins que un dia un temporal va apagar el llum i el noi es va ofegar al mar. Quan la noia va trobar el seu cos, una onada se’ls va endur tots dos.

Estrofa 6. Els amors de Píram i Tisbe també fan referència a un conegut mite ovidià. Píram i Tisbe eren dos enamorats que van decidir fugir plegats. S’havien de trobar al bosc, però Tisbe es va topar amb una lleona i va fugir, deixant caure un vel. La lleona va esgarrapar el vel i el va deixar brut de sang d’algun animal que havia devorat. Píram va trobar el vel ensangonat, va creure que un lleó s’havia menjat Tisbe i es va clavar una espasa. Ella va tornar aleshores i, en veure el seu amant mort, es va llevar també la vida amb la mateixa espasa. Segons el mite, la sang de Píram va tacar el fruit d’una morera, i per això les móres són vermelles. Hem de suposar que el pastís que es volia cruspir Góngora devia ser de móres. 


Altres obres de Góngora en aquest blog:





El retrat de Góngora, obra de Diego Valázquez, és al Museu de Belles Arts de Boston; domini públic, llicència de Wikimedia Commons. El vídeo de Paco Ibáñez és sota llicència genèrica de Youtube: serà retirat a indicació. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.