Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 18 de setembre de 2014

Pere Alemany - Dança















Pere Alemany (segle XIII)
Dança

—Ay, sènyer, saludar m’ets?
—Ma dança, Déus vos don jay.
D’un venits? —Eu ’s o diray:

de leys que n’es blanxa, saura.
—Dança, quo·l va? —Sènher, bé,
         per ma fe.
—Ay las, porets pendre haura
qu’eu la veja çela re?
  
      —Far cové,
qu’autreyat m’o ha tres vets.
—Er me diats, donchs, quo·l play.
—Mon sènyer, eu ’s o diray:

que·n veníats una nuyt foscha
ab paubr’ arnès descosuts
        e romputs,
per ço qu’om nuls no us conoscha.
Direts: «Fay bé a l’hom nuts»,
       e Na Luts
fara ’ntrar vostre cos quets.
Adonchs veyrets son cors guay
e mays qu’eras no us diray.

Ab tan guarrets d’aytal bascha.
—Oc, si vos no·m vas trixan
       gualian.
—A Déu prech, que buba·m nascha
si u fas, En Per’Alamayn,
       tan ne quan;
enperò, vós o veyrets.
—Vostre sia tot quan hay.
—Mercè, sènyer, vos diray.

—Ffay tot bés. —Vós, que u farets.
Vas Na Luts me’n tornaray,
       e·s un pauquet li diray.















Dansa

—Ei, senyor, que em saludeu?
—Dansa, joia et doni Déu.
Mes, d’on véns?  —Ja us ho diré:

d’aquella que és rossa i blanca.
—I com li va?  —Senyor, bé,
        per ma fe.
—Podries fer per manera
que amb ella em pugui trobar?
        —Bé es farà:
tres cops m’ho ha demanat ja.
—Digues-me, doncs, què he de fer.
—Mon senyor, jo us ho diré:

Veniu de fosc, a la nit,
amb un vestit descosit
        i estripat,
que no us conegui ningú.
Digueu: «feu bé a un home nu»,
        i Na Llum
us farà entrar d’amagat.
Llavors el seu cos veureu,
i més d’això no us diré:

d’aquest mal us guarireu.
—Sí, si no m’estàs mentint
        o enredant.
—Que em surtin bubes arreu
si us faig, En Pere Alemany,
        cap engany;
però ja ho comprovareu.
—Tot el que tinc serà teu.
—Gràcies, senyor, jo us diré.

—Fes-ho bé.  —Vós, ho fareu!
Vers Na Llum me’n tornaré
i un xic d’això li diré.

Arxiu de la Corona d'Aragó. Manuscrit 129 de Ripoll, foli 28v.
Adaptació lliure al català actual: R.C.

El Cançoneret de Ripoll (manuscrit 129 de l’Arxiu Reial de Barcelona o de la Corona d’Aragó) conté, entre altres poemes, aquesta dansa d’un desconegut Pere Alemany (Alamayn, al manuscrit). Lola Badia, en la seva excel·lent edició del Cançoneret, explica que al segle XIV el cognom Alemany era corrent, tant entre diverses branques descendents dels Alemany de Cervelló com entre persones no pertanyents a la noblesa. També el prenom Pere era molt corrent.

Aquesta dansa té una particularitat: és un diàleg entre el poeta i la seva pròpia composició. En efecte, el poeta —que de manera convencional  espera que el poema li obri camí cap a la seva estimada— li demana a la dansa que l’ajudi a aconseguir l’accés a la dama. La dansa, curiosament, ve de veure la dama, i li diu que ella està bé, i que ja li ha manifestat tres vegades el seu desig de rebre el trobador. Per aconseguir el seu objectiu, li demana que es disfressi de pobre, amb vestits esquinçats, i demani acolliment per caritat a casa de la dama, la qual li obrirà la porta i així ell la podrà veure i guarir-se dels seus mals. El poeta dubta de si la dansa l’enganya, però la dansa diu que no, i el poeta li promet una recompensa, ben bé com si el poema fos un alcavot o un mitjancer d’amors. Finalment, la dansa diu que se’n va a veure la dama per explicar-li “un poquet” de tot això que han parlat.

Com es pot veure, és tot un joc convencional de l’amor cortès trobadoresc, on la composició poètica fa el paper que s’espera dels poemes d’amor: arribar a la persona estimada perquè sàpiga com l’estima el poeta. Però la innovació és la personificació de la dansa, que fa de missatgera en els dos sentits (de la dama al poeta i d’aquest a ella) i negocia amb el trobador la forma d’aconseguir el seu desig a canvi d’una recompensa. Dintre de la convenció de tot plegat, és una curiositat a destacar.

El llibre de Lola Badia publica en facsímil les pàgines del manuscrit delCançoneret. Del manuscrit, justament, he transcrit el text, desenvolupant les abreviatures i compulsant-ne, això sí, les lliçons difícils amb l’edició que en fa la il·lustre filòloga; però accentuant-lo, puntuant-lo i separant les paraules segons el meu propi criteri. D’aquesta manera m’aparto de la seva versió per fer-ne, ben modestament, una de pròpia, amb les reserves i excuses que calgui; sense amagar mai el deute contret amb ella, però alhora sense reproduir mecànicament la seva edició. El títol Dança també és meu, d’acord amb la grafia amb què aquest mot figura en el poema; al manuscrit, on els títols van en llatí, el poema XI, que és el que ens ocupa, porta per encapçalament «Dancia Petri Alamayn».

Bibliografia:

Badia, Lola. Poesia catalana del s. XIV. Edició i estudi del Cançoneret de Ripoll. Barcelona: Quaderns Crema, 1983. Un estudi modèlic, que recomano a qui estigui interessat per la poesia medieval.





Les il·lustracions de trobadors pertanyen al Còdex Manesse (segle XIV) de la Universitat de Heidelberg. El segell que representa el trobador Guilhem de Peitièu és de la Bibliothéque Nationale Française. Totes són de domini públic, sota llicència de Wikimedia Commons.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.