Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dilluns, 15 de setembre de 2014

Sterbini - La calunnia











Cesare Sterbini (1784-1831)
La calunnia

La calunnia è un venticello,
un'auretta assai gentile
che insensibile, sottile,
leggermente, dolcemente
incomincia a sussurrar.
Piano piano, terra terra,
sottovoce, sibilando,
va scorrendo, va ronzando;
nelle orecchie della gente
s'introduce destramente
e le teste ed i cervelli
fa stordire e fa gonfiar.
Dalla bocca fuori uscendo
lo schiamazzo va crescendo
prende forza a poco a poco,
vola già di loco in loco;
sembra il tuono, la tempesta
che nel sen della foresta
va fischiando, brontolando
e ti fa d'orror gelar.
Alla fin trabocca e scoppia,
si propaga, si raddoppia
e produce un'esplosione
come un colpo di cannone,
un tremuoto, un temporale,
un tumulto generale,
che fa l'aria rimbombar.
E il meschino calunniato,
avvilito, calpestato,
sotto il pubblico flagello
per gran sorte va crepar.

[Il barbiere di Siviglia (1816), acte I, quadre 2. Música de Gioacchino Rossini]


La calúmnia

La calúmnia és un ventet,
una brisa molt gentil
que, insensible i ben subtil,
suaument i dolçament,
comença a xiuxiuejar.
Poc a poc, arran de terra,
en veu baixa, com xiulant,
va brunzint i es va escampant:
per l’orella de la gent
s’entafora destrament
i les testes i els cervells
va atordint i estarrufant.
Tot passant de boca a orella,
el murmuri es va estenent;
prenent força a poc a poc
va volant de lloc en lloc;
sembla un tro, una tempesta
que entremig d’un bosc feréstec
va bufant i espetegant
i de por et  va corglaçant.
A la fi s’aboca, esclata,
es propaga i es dilata
i provoca una explosió
com un fort cop de canó,
un gran sisme, un temporal,
un temperi general
que l’espai fa tremolar.
I el pobre que és calumniat,
envilit i trepitjat
per la pública vergonya,
amb prou sort rebentarà.

[Versió de R.C.]


https://www.youtube.com/watch?v=YUtoL-IDUlk   ‘La calunnia’, amb Robert Lloyd. Stuttgart, 1988

Ahir va començar la temporada del Liceu amb Il barbiere di Siviglia —que aviat complirà dos segles, en un muntatge de Comediants amb direcció escènica de Joan Font, escenografia i vestuari de Joan Guillén, il·luminació d’Albert Faura i coregografia de Xevi Dorca. La direcció musical és a càrrec de Giuseppe Finzi. És una coproducció de Houston Grand Opera, Canadian Company, Opéra National de Bordeaux i Opera Australia. Un muntatge colorista, àgil i desenfadat —res a veure amb el més clàssic dels vídeos que acompanyen aquest post— i amb uns cantants-actors que s’hi llueixen. En podeu gaudir fins al 25 de setembre. Vegeu-ne detalls —i també l’argument, que per conegut us estalvio— en aquest enllaç  al web del teatre:




Le barbier de Séville era una comèdia musical que Pierre Augustin Caron de Beaumarchais va escriure el 1772, però l’Opéra Comique de París la va rebutjar. El 1773 la va convertir en una obra teatral en quatre actes, parlada però amb peces cantades. La Comédie Française la va admetre en principi —malgrat no tenir els cinc actes preceptius—, però es van repensar i no la van deixar representar, segurament per motius ideològics (hi devien veure una actitud poc respectuosa envers el rígid ordre social de l'Ancien Régime). Per fi es va poder estrenar el 23 de febrer de 1775, ja en una versió de cinc actes, però la presentació no va agradar al públic. Beaumarchais va intervenir ràpidament: va suprimir algunes escenes i va refondre dos actes en un. Així, finalment, tres dies després del primer fracàs, el 26 de febrer de 1775, la va tornar a presentar, de nou amb quatre actes. Aquest cop sí que va tenir èxit, i avui es considera una de les obres més brillants del teatre còmic francès. La Comédie, des d’aleshores, l’ha posada en escena més de mil vegades.


Nou anys després, el 1784, Beaumarchais n’estrenava la continuació: La diada boja o les noces de Fígaro, on la crítica al poder absolut de la noblesa era més evident que en l’anterior. Només dos anys més tard, Mozart hi posava música: és la gran òpera Le nozze di Figaro (1786). Ja el 1782, Paisiello havia musicat Il barbiere di Siviglia (estrenada a Sant Petersburg, es va representar a Barcelona el 1787). Tot això passava ben poc abans de la Revolució Francesa. Quan Rossini, el 1815 —tot just restaurada a França la monarquia borbònica després de Waterloo—, va decidir fer la seva versió, la de Paisiello encara es representava amb èxit.

He escollit aquesta celebrada ària de ‘La calúmnia’, perquè ja fa temps que sembla que s’ha aixecat la veda i ara ja tot s’hi val, veritats selectives o mentides pel broc gros, a fi d’imposar amb males arts l’immobilisme per damunt de la voluntat democràtica i pacífica d’un poble que vol decidir el seu futur. En sentirem de grosses, però nosaltres —com aconsellava ahir Carles Capdevila a l’Ara— “Keep calm XXL”: no perdem la serenitat ni els nervis; tampoc la il·lusió ni el coratge. Al final, l’amor de Rosina triomfa per damunt de tots els obstacles. És clar que és una òpera bufa, i qualsevol semblança amb la realitat… En fi, keep calm XXL i el 9N a votar, que ara és l’hora.

https://www.youtube.com/watch?v=YUtoL-IDUlk   ‘La calunnia’, amb Robert Lloyd. Stuttgart, 1988

Altres àries de l’òpera:


https://www.youtube.com/watch?v=LFt-iSxjmGs   ‘Largo al factotum’, amb Gino Quillico. Stuttgart, 1988


https://www.youtube.com/watch?v=mDyXqf0at_w    ‘Una voce poco fa’, amb Cecilia Bartoli. Stuttgart, 1988


https://www.youtube.com/watch?v=lIMvCHl_Dyo   ‘A un dottor de la mia sorte’, amb Carlos Feller. Stuttgart, 1988


https://www.youtube.com/watch?v=WINcIP15YxE   ‘Servitor di tutti quanti’, ‘Buona sera’, ‘Bricconi, birbanti’, amb Robert Lloyd, Cecilia Bartoli, David Kuebler, Gino Quillico, Carlos Feller. Stuttgart, 1988

https://www.youtube.com/watch?v=oSjyDH4MJCc   Òpera sencera (2 h 20’). Amb Teresa Berganza, Stefania Malagu, Hermann Prey, Luigi Alba, Enzo Dara i Paolo Montardo. Orquestra de La Scala de Milà. Director: Claudio Abbado (1972).

Tots els vídeos són sota llicència estàndard de Youtube i es retiraran a indicació, igual que les imatges. Les dues fotos del muntatge del Liceu són de R. A. Bofill, tretes del web del teatre. El text de 1816 és de domini lliure i la traducció és meva. 


Sandro Botticelli, La calúmnia d'Apel·les (1495). Galleria degli Uffizi, Florència. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.