Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimarts, 14 d’octubre de 2014

Anònim - Memorial a Felipe IV
















Anònim atribuït a Francisco de Quevedo (1580-1645)
Memorial a Felipe IV (fragments)

Católica, sacra, real majestad,
   que Dios en la tierra os hizo deidad:
un anciano pobre, sencillo y honrado,
   humilde os invoca y os habla postrado.
Diré lo que es justo, y le pido al cielo
   que así me suceda cual fuere mi celo. [...]
Aun aquí lloramos con tristes gemidos,
   sin llegar las quejas a vuestros oídos.
Mal oiréis, señor, gemidos y queja
   de entrambas Castillas, la Nueva y la Vieja.
Alargad los ojos al Andalucía:
   sin zapatos anda, si un tiempo lucía.
Si aquí viene el oro, y todo no vale,
   ¿qué será en los pueblos de donde ello sale? [...]
A cien reyes juntos nunca ha tributado
   España las sumas que a vuestro reinado.
Ya el pueblo doliente llega a recelar
   no le echen gabela sobre el respirar.
Aunque el cielo frutos inmensos envía,
   le infama de estéril nuestra carestía.
El honrado, pobre y buen caballero,
   si enferma, no alcanza a pan y carnero.
Perdieron su esfuerzo pechos españoles.
   porque se sustentan de tronchos de coles. [...]
Familias sin pan y viudas sin tocas
   esperan hambrientas, y mudas sus bocas.
Ved que los pobretes, solos y escondidos.
   callando os invocan con mil alaridos. [...]
Todas son desdichas después que heredaste:
   huiste la paz, la guerra compraste.
Más culpa fue vuestra que de los privados,
   que a errar comenzaron por vuestros pecados.
Pero ya que hay gastos en Italia y Flandes,
   cesen los de casa superfluos y grandes.
Y no con la sangre de mí y de mis hijos
   abunden estanques para regocijos.

Plazas de madera costaron millones,
   quitando a  los templos vigas y tablones.
Crecen los palacios, ciento en cada cerro,
   y al gran San Isidro, ni ermita, ni entierro.
Madrid a los pobres pide mendigante,
   y en gastos perdidos es Roma triunfante. [...]
Un ministro, en paz, se come de gajes
   más que en guerra pueden gastar diez linajes. [...]
Más de mil nos cuesta el daros quinientos;
   lo demás nos hurtan para los asientos.
Los que tienen puestos, lo caro encarecen
   y los otros plañen, revientan, perecen. [...].
En vano el agosto nos colma de espigas,
   si más lo almacenan logreros que hormigas.
Cebada que sobra los años mejores
   de nuevo la encierran los revendedores.
El vulgo es sin rienda ladrón homicida;
   burla del castigo; da coz a la vida.
"¿Qué importa mil horcas, dice alguna vez,
   si es muerte más fiera hambre y desnudez?"
Los ricos repiten por mayores modos:
   "Ya todo se acaba, pues hurtemos todos."
Perpetuos se venden oficios, gobiernos,
   que es dar a los pueblos verdugos eternos.  [...]
Así en mil arbitrios se enriquece el rico,
   y todo lo paga el pobre y el chico. [...]
Consentir no pueden las leyes reales
   pechos más injustos que los desiguales. [...]
Si en algo he excedido, merezco perdones:
   duelos tan del alma no afectan razones.
Servicios son grandes las verdades ciertas;
  las falsas razones son flechas cubiertas.
Estímanse lenguas que alaban el crimen,
   honran al que pierde, y al que vence oprimen. [...]
El que por la guerra pretende alabanza
   con sangre enemiga la escribe en su lanza.
Del mérito propio sale el resplandor,
   y no de la tinta del adulador.
La fama, ella misma, si es digna, se canta:
   no busca en ayuda algazara tanta.
Contra lo que vemos, quieren proponernos
   que son paraíso los mismos infiernos.
Las plumas compradas a Dios jurarán
   que el palo es regalo y las piedras pan.
Vuestro es el remedio; ponedle, señor;
   así Dios os haga, de grande, mayor. [...]

Francisco Pacheco, Quevedo (1618)
Ja en vida de Quevedo, aquest poema li va ser atribuït. Segons es va dir, el rei se’l va trobar a sota del tovalló en un banquet el desembre de 1639. Encara que l’escrit era anònim, es va dir de seguida que era obra del poeta castellà, i Felip IV de Castella (III d'Aragó) i el comte-duc d’Olivares el van fer empresonar.

El poema és una crítica molt dura dels excessos dels poderosos, de la corrupció de la nobles i de la Cort i un a denúncia de la misèria en què vivia la gent senzilla de les dues Castelles, d’Andalusia i de Madrid. És un punt de vista exclusivament castellà: de Catalunya no se’n parla, ni de la resta de la Corona d’Aragó. No oblidem que, en temps dels Àustries, la Corona d'Aragó era encara un Estat propi, amb usatges, furs i constitucions pròpies, i vinculat amb Castella tan sols pel fet de compartir un mateix rei. Tot i així, les estructures d'Estat radicaven a Castella, i Catalunya la governava un virrei designat a dit per un dit castellà, ja fos el del rei o el d'algun dels seus «validos». Precisament Catalunya estava patint les conseqüències de la política d’Olivares, amb els allotjaments de les tropes castellanes que guerrejaven contra França, que al cap de pocs mesos faria esclatar la guerra dels Segadors. Ja és sabuda l’animadversió de Quevedo contra els catalans son los catalanes aborto monstruoso de la política»; «en tanto que en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra»), i especialment amb motiu d’aquella guerra que, segons ell, no es feia «ni por el fuero ni por el huevo»; de la mateixa manera, aquí, l’anònim poeta no es plany ni es recorda de la situació dels catalans, que a causa de la guerra amb França s’ho devien passar, sens dubte, pitjor que els castellans, però que, des de Castella, eren considerats estrangers, si no una colònia.

El pamflet, en un fragment que no he inclòs, esmenta pel seu cognom, Guzmán, el comte-duc com a culpable de la mala gestió política i econòmica de l’Estat. El poeta adreça les seves queixes al rei com si aquest estigués per damunt del bé i del mal i no veiés les malvestats que feien els seus nobles; tot i així, en un dístic s’apunta directament a la responsabilitat del monarca («más culpa fue vuestra… por vuestros pecados»).

Avui es dóna per fet que Quevedo no va ser l’autor d’aquest memorial. Ell, que havia estat protegit del comte d’Osuna, havia estat ja empresonat en temps de Felip III, quan aquell va caure en desgràcia i va ser nou «valido» el duc d’Uceda; i justament havia recobrat la llibertat, i obtingut càrrecs a palau i una bona reputació com a poeta, en temps de Felip IV i d’Olivares, de qui era amic. No semblaria lògic que arrisqués la seva posició per fer arribar al rei la seva protesta contra el govern de qui l’havia ajudat. De fet, en tota la poesia de Quevedo no hi ha ni una sola invectiva o sàtira contra Olivares, ni menys contra el rei, no cal dir-ho.

Velázquez, El Conde-Duque de Olivares a caballo (detall)
El desembre de 1639, per ordre d’Olivares, Quevedo va ser detingut; però també ho va ser el seu benefactor, el duc de Medinaceli, que fou desterrat. Això fa pensar que la causa de la detenció devia ser una altra. Es conserva un escrit d’Olivares adreçat al rei on es diu que «Como V.M. sabe, para el negocio de D. Fco. de Quevedo, fue necesario que el Duque del Infantado, siendo ínt¡mo de Don Fco. de Quevedo… le acusase de infiel y enemigo del gobierno y murmurador dél, y últimamente por confidente de Francia y correspondiente de franceses» [J.M. Blecua, introducció a la seva edició dels Poemas escogidos de Quevedo; Madrid: Castalia, 1980: 7]. Aquesta frase «fue necesario…» fa pensar en una conxorxa molt pròpia de les males arts del comte-duc. Quevedo no era pas un angelet. El seu odiat Góngora, entre altres fineses, li deia «Don Francisco de Quebebo», perquè  es veu que era un beverri; també era un buscabregues i freqüentava les cases de mala nota. Però sobretot era un crític mordaç, un moralista ferotge que fregava l’integrisme i que, amb les seves sàtires punyents contra tot i tothom, es guanyava enemics a cor-què-vols. Un personatge incòmode per al comte-duc i per a molta gent; potser per això devia ser calumniat per algú que havia estat objecte de la seva ploma enverinada, en el marc d’alguna de les moltes picabaralles internes de la Cort. A risc de cometre un judici temerari, jo tinc força clar que devia ser el comte-duc mateix qui, per les raons que fos, va instigar el duc de l'Infantado a denunciar Quevedo; i, amb tota probabilitat, havia de ser ell mateix, tan proper al rei, qui amagués el manuscrit al tovalló del monarca.

A. Querol. Quevedo. Madrid, 1902
Hi ha un estudi modèlic de José M. Blecua sobre aquest Memorial i la seva autoria: estic d’acord amb ell que no és l’estil de Quevedo, qui es mostra molt més enginyós en els seus poemes reconeguts. Però està ben escrit, i dóna una idea clara del malestar social d’una Castella sotmesa a l’absolutisme i al caprici d’una elit poderosa i corrupta, que tenia carta blanca per enriquir-se a costa del poble baix. L’estudi conté també l’edició crítica del poema. Jo m’havia baixat el text d’internet (hi és a diferents llocs), però he revisat i reordenat els meus fragments d’acord amb l’edició d’aquest gran erudit:


Quevedo va estar reclòs en una freda cel·la del convent de San Marcos (Lleó) durant quatre anys. El 1643 va morir Olivares i Felip IV el va alliberar. Però ja estava molt malalt: es va retirar a la seva casa de Torre de Juan Abad (Ciudad Real). Dos anys després moria al convent dels dominics de Villanueva de los Infantes.
Velázquez, Felipe IV
Ja veiem, doncs, que això de la corrupció ve de lluny, allà i aquí i pertot arreu. I que qui gosava criticar-ho era degudament silenciat amb la contundència de rigor, sense proves concloents i sense poder-se defensar. Dèiem fa poc, citant Auden, que no hem de valorar els artistes per la seva biografia, i és ben bé així. Quevedo, malgrat que a nosaltres ens dolgui el seu anticatalanisme furibund, és un dels més grans poetes i prosistes del Siglo de Oro, i com a tal l’admirem sense reserves. Però en aquest cas, a més, crec de justícia destacar que Don Francisco, tot geni i figura, va ser —en altres textos, ja que aquest no sembla d’ell— prou valent, o inconscient, per criticar el sistema polític del seu temps des d’un punt de vista ètic; i es va arriscar a donar la cara i en va sofrir les conseqüències. Olivares tenia sempre tots els trumfos a la mà; i el més fumut és que, com diu el meu amic poeta Rossend Sellarés, encara continua cavalcant amb arrogància. I se li’n ben refot, que els poetes el critiquin.

El retrat de Quevedo que encapçala el post és atribuït a Hans van der Hammen, còpia d'un original de Velázquez, i es troba a l'Instituto Valencia de Don Juan, de Madrid. El de Francisco Pacheco és del seu llibre Descripción y retratos de ilustres varones (1618). El monument a Quevedo, del 1902, és del tortosí Agustí Querol, i es troba a la plaça de Quevedo, a Madrid. El retrat del comte-duc d'Olivares a cavall, de Velázquez, és de l'any 1638 (l'any abans de la detenció de Quevedo), i es troba al Museo del Prado. El retrat de Felip IV, també de Velázquez, és a la National Gallery de Londres. Totes les il·lustracions són de domini públic, tretes de Wikimedia Commons. El text del poema, també de domini públic, l'he baixat d'internet, l'he fragmentat i puntuat segons el meu criteri i n'he ordenat els dístics segons l'edició de Blecua que cito.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.