Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dilluns, 6 d’octubre de 2014

Auden - Brussels in winter


W. H. Auden (1907-1973)
Brussels in winter
Wandering the cold streets tangled like old string,
Coming on fountains silent in the frost,
The city still escapes you, it has lost
The qualities that say “I am a Thing.”
Only the homeless and the really humbled
Seem to be sure exactly where they are,
And in their misery are all assembled;
The winter holds them like the Opera.
Ridges of rich apartments rise tonight
Where isolated windows glow like farms:
A phrase goes packed with meaning like a van,
A look contains the history of man,
And fifty francs will earn the stranger right
To warm the heartless city in his arms.
                                                                          [1938]

Brussels in winter
Wandering through cold streets tangled like old string,
Coming on fountains rigid in the frost,
Its formula escapes you; it has lost
The certainty that constitutes a thing.
Only the old, the hungry and the humbled
Keep at this temperature a sense of place,
And in their misery are all assembled;
The winter holds them like an Opera-House.
Ridges of rich apartments loom to-night
Where isolated windows glow like farms,
A phrase goes packed with meaning like a van,
A look contains the history of man,
And fifty francs will earn a stranger right
To take the shuddering city in his arms.
                                                     [Collected Poems, 1976]


Brussel·les a l’hivern
Errant per carrers freds embullats com cordills,
trobant-te fonts callades en el glaç,
encara se t’escapa la ciutat: ha perdut
les qualitats que indiquen que «sóc alguna Cosa».
Tan sols els sense sostre i els humiliats de debò
sembla que estan segurs d’on són exactament,
i en la seva misèria s’han aplegat tots junts;
l’hivern els arreplega com a l’òpera.
Files de cases riques s’aixequen aquest vespre,
i aïllades finestres que llueixen com granges;
una frase ve carregada de sentit com una furgoneta,
una mirada conté la història de l’home,
i per cinquanta francs el foraster té dret
a escalfar en els seus braços la ciutat sense cor.
                                                                       [1938]

Brussel·les a l’hivern
Errant per carrers freds embullats com cordills,
trobant fonts que el glaç ha enrigidit,
se t’escapa la fórmula; ha perdut
la certitud que constitueix una cosa.
Tan sols els vells, els famolencs, els humiliats
conserven sota el fred un sentiment de lloc,
i en la seva misèria s’han aplegat tots junts;
l’hivern els arreplega com un teatre d’òpera.
Files de cases riques sorgeixen aquest vespre,
amb aïllades finestres que llueixen com granges;
una frase ve carregada de sentit com una furgoneta,
una mirada conté la història de l’home,
i per cinquanta francs un foraster té el dret
d’acollir en els seus braços la ciutat que tremola.
                                                       [1976; versions de R.C.]



Quan va escriure aquest poema, Wystan Hugh Auden ja havia estat testimoni de dues guerres. L’any 1937 havia estat a Espanya, durant la Guerra Civil, com a voluntari: hi va fer de conductor d’ambulància, d’encarregat de premsa i de portalliteres al front. Després, el 1938 va estar a la guerra entre la Xina i el Japó amb la seva parella, l’escriptor anglès Christopher Isherwood; d’aquesta estada en va sortir el llibre en prosa i vers, signat per tots dos, Journey to a War, a més de diversos poemes. L’hivern d’aquell mateix any va visitar Brussel·les. El 1939 es va traslladar als Estats Units amb Isherwood. Més tard, s’ajuntaria amb el poeta nord-americà Chester Kallman, amb qui compartiria la resta de la seva vida. Abans, el 1935, Auden s’havia casat amb l’escriptora, periodista i actriu Erika Mann: va ser un matrimoni de conveniència perquè la dona pogués obtenir un passaport britànic que li permetés fugir de l’Alemanya nazi. El matrimoni, formalment, va durar fins que Erika va morir el 1969.

El jove Auden dels anys 30 era un poeta socialment compromès, que creia en el poder de la paraula per a millorar el món. El contacte directe amb dues guerres sagnants va fer que es desenganyés de la política convencional de partits; va dir que la poesia «no fa que passi res», i que «l’art és conseqüència, i no pas causa, de la història». Es va continuar considerant sempre «d’esquerres», però amb un individualisme crític, intentant desmarcar-se alhora de la poesia intel·lectual (el «lujo cultural de los neutrales», que diria Celaya), però  també dels poetes «engatjats» al servei d’una ideologia («del que toma partido hasta mancharse»). Un equilibri difícil, una «tercera via» arriscada, en què Auden va intentar expressar honestament la seva visió total de l’existència humana.

La primera versió d’aquest poema és contemporània del cèlebre «Museu de Belles Arts», on Auden comenta el quadre atribuït a Pieter Brueghel el Vell sobre la caiguda d’Ícar, que va veure a Brussel·les. També d’aquell viatge, poèticament tan productiu, són poemes com «Rimbaud» o «Epitafi d’un tirà». Més endavant, Auden va modificar una mica aquest poema, i així va aparèixer en els Collected Shorter Poems (1966) i després, el 1976, ja mort l’autor, en l’obra quasi-completa pòstuma (Collected Poems, a cura d’Edward Mendelson, on tan sols manquen els poemes que el mateix Auden va deixar escrit expressament que volia eliminar). Aquí publico les dues versions, amb sengles traduccions meves, en què m’he pres les llibertats de rigor, però intentant conservar les diferències.

El poeta hi adopta el paper, tan baudelairià, de flâneur, de badoc que passeja per una ciutat. En aquest cas, la ciutat li és hostil: no la troba acollidora i l’observa de lluny amb recel.

El poema és escrit en segona persona: el poeta assumeix que les seves idees, les seves intuïcions, les seves reflexions poden ser compartides pel lector. No és el poeta-jo, doncs, sinó el lector-tu, qui vagareja per Brussel·les en una freda nit d’hivern. Per això diu que la ciutat “se t’escapa” (a tu), perquè ha perdut, per a tu, aquelles qualitats que defineixen l’existència, les que et confirmarien la certesa que la teva vida és una cosa que té sentit. Una vida, un sentit, que s’ha congelat com el raig de la font.

Tu, glaçat al carrer, t’adones que formes part d’un conjunt de persones humiliades gent gran, gent sense sostre, gent que passa gana amb les quals t’identifiques, perquè, en la seva misèria, conserven encara la consciència de ser un col·lectiu que es pot reunir i fer sentir la seva veu indignada, com si fossin —sarcasme cruel— en un teatre d’òpera.

Allà lluny veus les cases de la gent rica, càlides i lluents, però també aïllades: no pel fet de ser més rics són més feliços. Després, sents una frase «carregada de sentit», igual com una furgoneta que va carregada de mercaderies. I et trobes amb algú —sens dubte, el qui ha dit la frase— i us mireu.

Pel context dels últims dos versos, hem d’entendre que la persona que t’ha parlat i que et mira és una prostituta —o potser és un noi, si és que en aquest intercanvi poètic de mirades i abraçades (i de francs belgues) hi hagués algun rerefons realment viscut. És igual: en la mirada d’aquell personatge el poeta (o sigui, tu) hi creu reconèixer tota la història de la humanitat: la humiliació del desesperat que s’ha de vendre per diners, com l’obrer necessita vendre la seva força de treball, com el soldat és obligat a posar en risc la seva vida per defensar els interessos dels poderosos; com el desheretat que ho ha perdut tot i ha d’espavilar-se com pugui enmig de la indiferència de la societat.

La persona que et mira passa ara a convertir-se en metàfora de la ciutat sencera. Així, de la mateixa manera que un foraster pot, amb uns quants diners, comprar els serveis d’algú que es ven, així ara tu (que ets el poeta) veus la ciutat com una prostituta que es deixa abraçar per quatre quartos. Una ciutat, tanmateix, que ja no és tan hostil com al principi semblava, perquè està «tremolant» de fred, i aquest sofriment la humanitza.

De totes les petites variants entre les dues versions del poema, en trobo dues de destacables. L’una, al vers 5, on el 1938 es parlava de gent «sense sostre» i «humiliats de debò», mentre que a la versió dels anys 70 els col·lectius de desvalguts el formen «els vells, els famolencs i els humiliats». I l’altra, a l’últim vers: on el 1938 es parlava d’una «ciutat sense cor», inhumana, ara la ciutat és algú «que tremola» de fred; i tu (el poeta) no l’escalfes, sinó que l’aculls en els teus braços. Em sembla que la versió definitiva dóna al poema un acabament més tendre, més humà.   


Auden estava plenament convençut que la comprensió de qualsevol poema ha de ser independent de la biografia de l’autor, i no ha de tenir en compte la seva ideologia o les seves experiències vitals. Llevat dels crítics positivistes, la resta dels mortals podem admirar la poesia de Dant sense parar-nos a pensar si era güelf o gibel·lí (tot i que saber-ho pot ajudar a entendre per què posa segons qui a l’infern); i els Sonnets d’amor de Shakespeare són extraordinaris, independentment de si van adreçats a un home o a una dona. Per altra banda, Auden també sostenia, amb raó, que un poema s’ha de poder interpretar per si sol, sense necessitat de cap explicació (i encara que les conclusions que en traguem en la nostra lectura particular no coincideixin amb les idees que l’autor pensava estar expressant). Aquí he comès, per tant, dues infraccions greus als seus codis, ja que he apuntat dades biogràfiques d’ell i he intentat explicar la meva lectura del poema —que ni és única ni té per què ser, necessàriament, la bona. Ja m’ho disculpareu.

Tinc en català dos llibres d’Auden: els Poemes de W. H. Auden, versió de Salvador Oliva (Quaderns Crema, Antoni Bosch Editor, Barcelona 1978) i Horae Canonicae i altres poemes del cicle d’Ischia, traducció d’Eduard Feliu (Llibres del Mall, Barcelona 1985). Cap dels dos no conté aquest poema.
Hi ha també, que jo sàpiga, almenys tres antologies més d’Auden en català, que no conec: Digue'm la veritat sobre l'amor , en versió de Narcís Comadira (Empúries, 1997); Vint-i-set poemes, en versió de Salvador Oliva (Quaderns Crema, 1996); i W. H. Auden, versió de Marcel Riera (‘Papers de Versàlia’, Sabadell 2014).

Tinc també els Collected Poems, edició a cura d’Edward Mendelson (Faber and Faber, London 1976) i un llibre d’assaig molt interessant del poeta asturià Jordi Doce: La ciudad consciente. Ensayos sobre T. S. Eliot y W. H. Auden (Vaso Roto Ediciones, Barcelona-México 2010), que conté una anàlisi molt crítica d’aquest poema i d’altres.

El llibre esmentat de Jordi Doce aporta una notable bibliografia d’antologies d’Auden en castellà, a la qual em remeto; en destacaria Poemas escogidos, versió d’Antonio Resines (Visor, Madrid 1995). Trobo divertit —o penós— que aquesta bibliografia porti per títol «Auden en España (Bibliografía selecta)» i no inclogui ni una de les cinc edicions en català que he esmentat. Observeu que no diu «en español», sinó «en España»: sembla que, mentalment, ja ens veuen independents... o simplement no ens veuen, no se’n recorden, no es molesten a prendre en consideració que hi ha altres llengües. En fi, així van les coses. 

Christopher Isherwood i W. H. Auden el 1939
Altres entrades sobre Auden en aquest blog:


http://ramoncarrete.blogspot.com/2011/05/auden-fall-of-icarus.html   The fall of Icarus

W. H. Auden i Chester Kallman als anys 50
Per fer el meu comentari m'he servit dels pròlegs de Salvador Oliva i d'Eduard Feliu, així com de l'estudi de Jordi Doce, tres llibres citats més amunt. Les fotos i els textos en anglès són baixats d'internet i es retiraran a petició. 

4 comentaris:

  1. Quantes coses hi has vist en aquest poema! Les teves entrades són exhaustives i molt ben escrites, es nota que t'interessen molt els temes que tractes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Helena. El que és cert és que, com més dens és el poema, més risc hi ha que hi llegim coses que no diu, o que l'autor no pretenia dir; però en el fons això és indiferent.

      Cada cop que llegim un poema el re-creem a la nostra mida, aportant-hi coses del nostre magí, i en fem un poema nou, vàlid per a nosaltres, independentment del fet que allò que hi trobem hi fos, o no, quan el poeta el va escriure.

      De fet, quan el mateix poeta, anys després, modifica un poema (ho va fer moltes vegades Auden, i Carner també, i Espriu), vol dir que ell mateix ha descobert, en la versió primera, aspectes que ara creu que pot matisar, ampliar o escurçar. I aleshores els lectors tenim encara més possibilitats d'enriquir-nos, fent la "nostra" pròpia lectura a partir de cada una de les diferents versions que l'autor ens ofereix.

      Una abraçada!

      Elimina
  2. Hola.

    Avui, buscant una cosa d'Auden per la xarxa, m'ha aparegut aquest post teu. Com a traductor d'Auden (t'agraeixo l'esment perquè poca gent coneix la magnífica feina que fan els de Papers de Versàlia) m'ha interessat. Si et vols posar en contacte amb mi (tinc un munt d'inèdits del senyor Wystan) em trobaràs a marcelrierabou@gmail.com. Gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Marcel. Felicitats per la feina que fas.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.