Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 10 d’octubre de 2014

Guimerà - El cap d'en Josep Moragues


    















     
               
Àngel Guimerà
El cap d'en Josep Moragues

Els caçadors són destres
i amaguen el parany;
mes, si l’afront vos deixa
els parpres aixecar,
ja la veureu ben alta,
la gàbia amb el reclam.
L’aucell no beu, ni menja,
ni sap d’aletejar.

A la claror del dia,
sobre el barrot callat,
no sent les mestralades
ni el calabruix ni els llamps;
mes, en venint les ombres,
fa por son refilar.

Viatger, vingues d’on vingues,
si tens el cor honrat,
flecta els genolls i prega
com fill, davant el cap
del pros Josep Moragues,
el nostre general.

Mireu-lo a clar de lluna
sobre el portal de Mar:
té el pergamí del rostre
fet clapes i brufat;
la boca, sense llavis;
els ulls, dos esvorancs;
dels polsos arrapats;
contret de front i celles;
verdós i negrejant.

Dintre un gabiot de ferro,
tot de gairell penjat,
les aus avalotades
el piquen revolant
i ell cruix i traqueteja
i es mou d’ací d’allà.

De sobte, se li encenen
els ulls com a fornals;
li bull la cabellera,
tot punxes, onejant;
solquen sa faç les venes
com vetes d’un penyal;
dintre el gabiot s’adreça;
fugen al vol les aus,
i ell diu, amb les dents closes
i amb veu d’agarrotat:

—Oh, torre de cent braces,
ja pols del camí ral!
Oh, mar de feres ones,
ja abisme ressecat!
Oh, altíssima Galera,
ja estelles en la llar
on couen les bagasses
pel ventre del tirà!
Nissaga desvalguda,
el que ets i el que has estat!
Tu, que de mar i terra
te feres dos esclaus,
de pellingots vestida,
traient pertot la carn,
vas de genolls per terra,
rebent als ulls el fang.

En el teu pit indòmit
pels cuiros masegat,
on s’han partit els ferros
de llances i panars,
el somiqueig de dona
que bé que ara li escau!

Allà on el cor tenies,
hi deus tenir un cranc:
abans que jo ets podrida,
primer que jo has passat!
Quan sonin les trompetes
del jutjament final,
els hèroes de la Terra
que dormen oblidats
pel mig de les gentades
sos fills han de cercar.

I jo els diré: amb vosaltres
el roure s'ha assecat,
i els nous borrons moriren
abans de plançonar.
Mireu allà els que s'alcen
d'entorn el Montserrat:
porten al coll reblada
l'anella de l'esclau:
sa cara és esllanguida,
son pit i front ben baix;
sa parla és forastera,
no és nostre el seu tirat:
tots són de Catalunya,
ni un sol és català!
I els hèroes de la terra
sens veure't passaran!

Oh pàtria, pàtria meva,
bé et toca de penar,
que per graons d'abismes
vas sens repòs tombant.
L'horrible criatura
que ahir te rematà,
si no té al cos el diable,
s'hi troba emparentat.

Ai trista Catalunya,
bé et cal el treballar!
Per eixa vida impura,
que és món, dimoni i carn,
el sol no té mai posta:
deixonda't, que ella jau.
Tu no pots ser, oh folla,
el Júpiter tonant
que arruixa sa Danae
amb pluja d’or canviat.

Ton lloc és baix la taula;
ja els ossos te daran;
llepa la mà que et pega,
resa per ella als sants,
i obre't el pit, que xuclin
a glops a glops ta sang!—
Així, al clar de lluna,
sobre el portal de mar,
la testa bramulava
de l’hèroe català.

I, ai, roda el temps; dels homes
s’esborra lo passat!
Caigueren les muralles,
tombaren els portals,
i agermanats s’apleguen
els propis i els estranys.

Mes, si l’afront vos deixa
els parpres aixecar,
bé la veureu, ben alta,
la gàbia amb el reclam:
i els aucellots, com sempre,
que el piquen revolant.

El general Josep Moragues va ser un militar que va combatre durant la guerra de Successió al bàndol austriacista. El 1713 va defensar Castellciutat, i el 1714 el Pallars. Un cop caiguda Barcelona, ell encara resistia: va defensar Cardona, fins que va capitular el 18 de setembre de 1714. De moment, d’acord amb les bases de la capitulació, va quedar lliure i se’n va tornar a casa seva, a Sort; però tement-se que Felip V no li perdonaria que hagués lluitat contra ell, va fugir d’amagat cap a Montjuïc, per intentar traslladar-se a Mallorca, que encara no havia caigut a mans dels Borbons.
Tanmateix, algú el va delatar i va ser detingut a Barcelona el 22 de març de 1715, juntament amb els capitans Jaume Roca i Pau Macip. Els van fer un judici sumaríssim i van ser torturats i executats d’una forma infamant, a Barcelona, el 27 de maig de 1715. A Moragues no li van reconèixer els honors militars a què tenia dret: en comptes d’això, va ser condemnat a tres penes de mort.
Van fer que un cavall l’arrossegués pels carrers de la ciutat; finalment, va ser decapitat i esquarterat. El seu cap, com a escarment, el van posar en una gàbia de ferro, penjada al portal de Mar perquè tothom la veiés. Tot i les súpliques de la seva vídua, les macabres restes van estar exposades a la gàbia durant 12 anys, fins al març de 1727.
En aquest poema de Guimerà, el cap del general es plany de les humiliacions que estava sofrint i havia de sofrir Catalunya sota el jou borbònic. Fa unes admonicions espaordidores, però que tanmateix crec que hauríem de llegir atentament, ja que tot ve que torna…


Vet ací una excel·lent auca de Joan Vilamala sobre Josep Moragues:

He tret aquest poema del recull Les veus de Catalunya (1923), del qual ja vaig parlar al post sobre El Fossar de les Moreres. N'he modernitzat l'ortografia allà on es podia fer sense desgavellar res. El monument a Josep Moragues és a Sort, com la placa de la seva casa natal. i el bust de Guimerà, de Josep Codina, és a la plaça del Pi de Barcelona (i a Tenerife, que n'hi ha un d'idèntic). Totes les imatges són de domini lliure.

1 comentari:

  1. El Jaume em diu, per email:

    "És molt bo i molt pedagògic. El cas és poc conegut i s' ha de saber com ens van tractar els borbons. Val més que es dediquin a rentar la cara de la dinastia ..."

    Gràcies, Jaume. Com sempre, ben d'acord.

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.