Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 17 d’octubre de 2014

Teixidor - Cançó dels soldats avergonyits


Jordi Teixidor (1939-2011)
Cançó dels soldats avergonyits

La milícia m’ha cridat
a defensar la ciutat,
però m’han ben enredat:
contra ella m’han llançat.
Un vestit m’he comprat, un vestit m’he comprat
amb la paga, amb la paga de soldat.
Si la gent ha escomès,
aquí hi ha raons de pes.
Aquí hi ha un malentès:
d’això no me’n van dir res.
Un vestit holandès, un vestit holandès
que semblava, que semblava de burgès.
No és pas a l’enemic,
sinó al meu cunyat Enric
a qui he fet un bon estrip
a la vora del melic.
El vestit s’han cruspit, el vestit s’han cruspit
dues rates, dues rates: mal profit!
Varen dir-me: «tu que ets fort
faràs córrer aquells porcs».
M’ho vaig creure, carallot:
sort que no hi ha cap mort.
Cobrem un escut d’or, cobrem un escut d’or
i a les rates, i a les rates fem el joc.
Quan em neguin el salut
tots els qui m’han conegut,
m’ho tindré ben merescut:
si almenys ho hagués sabut!
Contra mi m’he venut, contra mi m’he venut,
i la paga, i la paga... tururut!

             [El retaule del flautista, 1968. Música de Carles Berga]


Jordi Teixidor ens va deixar El retaule del flautista, una petita obra mestra que, 45 anys després, continua per desgràcia tan vigent. La vaig poder veure interpretada per Pau Garsaball fa més de 40 anys, i recordo com em van impactar algunes de les cançons, formalment tan senzilles, però tan directes i en un llenguatge tan clar i català.

Recordem-ne breument l’argument. A la vila de Pimburg, al segle XIV, una plaga de rates va envair els barris baixos, on vivia la gent pobra. Els vilatans, liderats pel Sabater, es manifesten davant l’Ajuntament (democràtic, ep!, però casualment format pels burgesos comerciants més rics). El Burgmestre els respon que és una qüestió privada, que cadascú es mati les seves rates. El poble canta la «Cançó de les Vies Legals»:  «Tu sol, fer res no pots; dos ja som més forts». El Reverend Grundig els predica el «Sermó dels Càstigs Divins»; segons ell, tota la culpa és del poble pecador: «Resignació, conformitat, / tingueu paciència i humilitat». Però el poble s’asseu a la plaça, disposat a protestar pacíficament, i canta el «Gospel-song de la Resistència Passiva»: «No ens n’anirem d’aquí, / no ens n’anirem, / fins que ens treguin per la força. / Vine i seu al costat nostre».


De cop, Hans i Frida, dos vilatans especialment proactius, tenen una idea lluminosa i passen a la resistència activa: es dediquen a caçar rates i les engeguen a les cases dels rics. Aleshores, quan els comerços dels burgesos es vegin atacats, el problema privat esdevindrà una emergència pública, i el consistori decidirà intervenir. Mentrestant, els gremis de manyans i d’apotecaris presenten al Burgmestre una oferta conjunta de rateres i verí, tot insinuant que hi haurà una sucosa comissió per a ell.


El consistori es reuneix («Ball de Regidors»); d’entrada, tothom està en contra d’esmerçar diner públic en la desratització, però a mesura que els van arribant notícies que els seus negocis estan infestats de rates, van canviant d’opinió. Un cop han decidit que cal intervenir, el Burgmestre presenta l’oferta dels gremis;  tothom la veu bé, excepte el Cap de la Milícia, que voldria obligar els gremis a vendre rateres i verí a preu de cost. El Burgmestre li fa veure que això va contra la llibertat de mercat, i que la solució «raonable» és comprar rateres i verí a preus «raonables» (i casualment s’oblida de parlar de la seva comissió).

Un cop acceptada la proposta de compra, el problema és per on es pot retallar el pressupost. No pas pels tributs senyorials, ni tampoc pels sous dels regidors, ni per les obres de l’església de sant Rogacià, ni per la restauració de les muralles (el Cap de la Milícia s’hi oposa enèrgicament). L’Ajuntament decideix demanar un crèdit als banquers locals, i amortitzar-lo amb un impost especial que els vilatans hauran d’acceptar; impost que, quan el crèdit s’haurà retornat, es continuarà cobrant in sæcula sæculorum.


En aquestes, es presenta el Flautista, qui, per un mòdic preu, es compromet a eradicar les rates de la vila («Falca publicitària del Flautista»). El Burgmestre, a desgrat del seu propi interès, veu que la solució és bona i barata i frena la signatura de la pòlissa de crèdit (amb gran desencís del regidor que l’havia gestionat, que veu esvair-se la comissió que el banc li havia promès a canvi d’acceptar un interès lleugerament més alt).

Un pregoner anuncia al poble la contractació d’un especialista («Pregó»). Els manyans i apotecaris s’esveren, però troben la solució: acusen el Flautista de ser un bruixot. El Reverend Grundig, alarmat, n’exigeix la detenció, i el Cap de la Milícia empresona el Flautista de motu proprio, adduint que l’autoritat del rector en matèria de fe està per damunt de la del Burgmestre democràticament elegit pel poble. El Burgmestre és conscient de la injustícia que s’està cometent, i del rerefons corrupte que la provoca; però, prudent, se’n renta les mans («Tango de les Mans Netes»).


Quan s’anuncia al poble la detenció del Flautista, esclata una revolta popular. El Cap de la Milícia —que és formada per homes del poble que tenen les cases plenes de rates— obliga els soldats a reprimir l’avalot, enfrontant-se als seus amics i parents. En acabat, dos soldats reflexionen sobre el que els han fet fer (i és aquesta «Cançó dels Soldats Avergonyits»).

Després, la filla del burgmestre, Lisbeth, intenta ajudar el Flautista a escapar. També s’hi presenta el Burgmestre, no menys avergonyit que els soldats, i és ell qui deixa escapar el pres. Li ofereix diners, més que ell no havia demanat, perquè netegi el poble de rates, però el Flautista no accepta, i li torna la bossa, mentre fuig tot dient: «Compreu rateres!».



El Burgmestre reuneix novament el consistori; hi convida també el cap de l’oposició popular, el Sabater, perquè ja veu que serà aquest qui guanyarà les properes eleccions: així començarà a aprendre com funcionen les coses en aquell Ajuntament. Es signa el crèdit i, després d’un regateig inútil, es compren les rateres i el verí a un preu excessiu («Song dels Negociants»: «El negoci no té cor, / el negoci no té entranyes»).

Per a més inri, a l’hora de distribuir aquests recursos, resulta que la pràctica totalitat se’ls queden els mateixos comerciants «per protegir els queviures de la vila». El Sabater s’esgarrifa: els vilatans pagaran impostos per unes rateres que no els protegiran a ells, sinó tan sols els béns de consum propietat dels burgesos, perquè aquests els puguin vendre després a la gent del poble. Però, a preguntes del Burgmestre, ha de reconèixer que ell no hauria pas sabut distribuir les rateres i el verí de forma gaire diferent (tocar el poder té això, ja es veu).


Total, que les rates es van estendre per Pimburg i després per tots els pobles veïns, i ara n’hi ha per tot el món («Apoteosi de les Calamitats Públiques»). La conclusió, en boca de Frida, és: «Si ensenyem forats, els apedaçaran; si demanem remeis, ens donaran calmants. Ben mirat, sempre pegats. Caldrà trobar la manera d’imposar les solucions expeditives». Avui com ahir, amén.



Molts anys després, el 1997 la Coral Sant Esteve de Balsareny, dirigida per Joan Bajona, i el grup de teatre de la Colònia Soldevila, dirigit per Jordi Payerols, la vam representar: jo hi feia el paper parlat del Reverend Gründig (la cançó la va interpretar Joan Bajona, perquè es veu que jo ho feia massa bé).

http://www.viasona.cat/grup/joan-manuel-serrat/banda-sonora-d-un-temps-d-un-pais/el-soldat-avergonyit   Joan Manuel Serrat, Banda sonora d’un temps, d’un país (Ariola, 1996)

http://www.rtve.es/alacarta/videos/arxiu/arxiu-tve-catalunya-lletres-catalanes-retaule-del-flautista/1430549/  TVE Catalunya (17-10-1977). 75 minuts. Amb Pau Garsaball, Enric Majó, Joan Vallès, Margarida Minguillon, Josep M. Domènech, Carme Molina, Ramon Teixidor, Enric Serra i altres.  La cançó dels soldats és a partir del minut 54.

http://www.tv3.cat/videos/4409591/El-retaule-del-flautista  TV3 (7-01-2013). 81 minuts. Amb Joan Pera, Carles Canut,  Ivan Labanda, Arnau Puig, Gisela, Enric Serra, Xènia Reguant i Joan Oliver, entre altres. La cançó dels soldats és a partir del minut 61.






Textos, imatges, àudio i vídeos són baixats d'Internet. Es retiraran a indicació.

2 comentaris:

  1. Hola Ramón , siempre he tenido dudas no he sabido nunca si este hombre era valenciano o catalán ¡¡ , acabo de tirar de wikipedia y ya he salido de dudas .
    Me llamó muchísimo la atención " la canço dels soldats avergonyits " , no lo conocía pero sólo el título tenía buena pinta , lo he traducido y me parece magnífico ¡¡ , Gracias Ramón por llevarnos este arte a tu blog
    Un abrazo desde Andalucía ¡¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pues ya ves, nació en Barcelona en julio de 1939, aunque muy pocos días después, sus padres (como tantos otros miles de personas) tuvieron que exiliarse a Francia. Regresaron once años después, y Jordi se convirtió en un dramaturgo importante, con más de veinte obras teatrales escritas, además de ensayos y narraciones.

      El Retablo del Flautista está publicado también en versión castellana, por la editorial Algar, de Alzira. Si puedes encontrarlo en alguna librería o biblioteca, te lo recomiendo. Es un texto sencillo y directo, eficaz, que llega al público con facilidad y transmite unas ideas muy claras. Sus canciones también eran directas y pegadizas: yo mismo, tras intervenir en una representación local hace 17 años, aún recuerdo la mayoría de las letras y las tarareo con frecuencia. Un abrazo!

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.