Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 24 d’octubre de 2014

Shakespeare - Band of Brothers
















William Shakespeare (1564-1616)
Band of brothers
Saint Crispen’s Day Speech at Agincourt
(from King Henry the Fifth, act IV, scene III. 1599)

WESTMORELAND. O that we now had here 
But one ten thousand of those men in England
That do no work to-day!


KING. What's he that wishes so?
My cousin Westmoreland? No, my fair cousin;
If we are mark'd to die, we are enow
To do our country loss; and if to live,
The fewer men, the greater share of honour.
God's will! I pray thee, wish not one man more.
By Jove, I am not covetous for gold,
Nor care I who doth feed upon my cost;
It yearns me not if men my garments wear;
Such outward things dwell not in my desires.
But if it be a sin to covet honour,
I am the most offending soul alive.
No, faith, my coz, wish not a man from England.
God's peace! I would not lose so great an honour
As one man more methinks would share from me
For the best hope I have. O, do not wish one more!
Rather proclaim it, Westmoreland, through my host,
That he which hath no stomach to this fight,
Let him depart; his passport shall be made,
And crowns for convoy put into his purse;
We would not die in that man's company
That fears his fellowship to die with us.
This day is call'd the feast of Crispian.
He that outlives this day, and comes safe home,
Will stand a tip-toe when this day is nam'd,
And rouse him at the name of Crispian.
He that shall live this day, and see old age,
Will yearly on the vigil feast his neighbours,
And say 'To-morrow is Saint Crispian.'
Then will he strip his sleeve and show his scars,
And say 'These wounds I had on Crispian's day.'
Old men forget; yet all shall be forgot,
But he'll remember, with advantages,
What feats he did that day. Then shall our names,
Familiar in his mouth as household words-
Harry the King, Bedford and Exeter,
Warwick and Talbot, Salisbury and Gloucester-
Be in their flowing cups freshly rememb'red.
This story shall the good man teach his son;
And Crispin Crispian shall ne'er go by,
From this day to the ending of the world,
But we in it shall be remembered-
We few, we happy few, we band of brothers;
For he to-day that sheds his blood with me
Shall be my brother; be he ne'er so vile,
This day shall gentle his condition;
And gentlemen in England now-a-bed
Shall think themselves accurs'd they were not here,
And hold their manhoods cheap whiles any speaks
That fought with us upon Saint Crispian's day.


















Colla de germans
Discurs del dia de Sant Crispinià a Agincourt

WESTMORELAND: Oh, si ara, aquí, tinguéssim
tan sols deu mil dels homes que, a Anglaterra,
no treballen avui!

REI ENRIC: Qui és que desitja això?
¿És el meu cosí Westmoreland? No, bon cosí!
Si estem marcats per morir, ja som prous
com a pèrdua de la nostra pàtria. I si hem de viure,
com menys serem més gran serà l'honor rebut.
Per Déu us prego que no desitgeu ni un home més!
Per Júpiter: no sóc gens àvid de riqueses,
ni m'importa saber qui s'aprofita dels meus béns;
no em sap greu que altres portin vestits meus;
aquests afers externs no em mouen el desig.
Però si fos pecat cobejar honors,
seria l'ànima vivent més pecadora.
No, cosí meu, no vulgueu cap més home d'Anglaterra.
Per Déu que no voldria perdre aquest honor tan gran,
com el que em sembla que em trauria un home més,
ni a canvi de més altes esperances.
Ah, no en vulgueu cap més!
Més aviat digueu al meu exèrcit, Westmoreland,
que qui no tingui ànim per aquesta batalla
que se'n vagi, i que tingui un salconduit,
i, a la bossa, diners per al viatge.
No volem pas morir amb la companyia
de qui té por de morir al costat nostre.
Avui és Sant Crispinià,
qui sobrevisqui avui, i torni indemne a casa
s'alçarà de puntetes quan es parli d'aquest dia,
i el nom de sant Crispinià el farà sentir gran.
Qui sobrevisqui avui i arribi a vell,
cada anys en aquest dia convidarà els veïns
i els dirà: “Demà és sant Crispinià”
i es pujarà les mànigues i mostrarà les seves cicatrius
dient: “Vaig ser ferit el dia de sant Crispinià”.
Els vells obliden; però per més que ell ho hagi oblidat tot,
sempre es recordarà del que va fer aquell dia
amb més esclat del compte. I aleshores els nostres noms
als seus llavis seran familiars com els noms casolans:
Enric, el Rei, Bedford i Exeter,
Warwick i Talbot, Salisbury i Gloucester,
tots serem recordats entre copes escumejants,
i els homes bons ho explicaran als seus infants
i Sant Crispí i Sant Crispinià no passaran
-des d'ara fins el dia que s'acabi el món-
sense que tots nosaltres no hi siguem recordats.
Nosaltres pocs, feliços pocs, nosaltres, colla de germans,
perquè els que avui vessin la seva sang amb mi
seran els meus germans. Qui sigui baix de rang
serà, des d'aquell dia, alçat a la noblesa.
Molts cavallers anglesos que s'han quedat al llit
maleiran el fet de no trobar-se aquí
i trobaran vulgar el seu rang quan escoltin
algú que hagi lluitat el dia de Sant Crispinià.

[Enric V. Acte IV, escena III. traducció de Salvador Oliva] 


https://www.youtube.com/watch?v=cRj01LShXN8


La batalla d'Agincourt va tenir lloc el 25 d'octubre de 1415: demà farà exactament 599 anys.

Reposo aquesta entrada que ja vaig publicar fa tres anys, acompanyada d'un article de Josep Maria Fonalleras (El Punt Avui, 9-12-2014: el dia abans d'un Reial Madrid - Barça). L'article deia així: 

«Demà juga Enric V

Guardiola faria bé de passar el vídeo 
del monòleg del rei Enric V

El futbol, des dels seus inicis, ha usat i abusat de les metàfores bèl·liques. Es deu, en bona part, a dues o tres circumstàncies que equiparen el rectangle de joc amb un camp de batalla. L'espai és acotat; el temps, acordat i comú: els exèrcits es citen a la mateixa hora i al mateix lloc; la perspectiva de la victòria és incerta; el combat, cos a cos. Parlo, és clar, de les batalles d'abans, de les de genets i cavalleries. Com la d'Agincourt, per exemple, al segle XV. Les tropes, minvades i dèbils, d'Enric V, un dels Plantagenet, van derrotar un exèrcit francès més nombrós i convençut del triomf, i aquell dia, el de Sant Crispí, es va convertir en una data memorable per als anglesos. Ho va escriure Shakespeare, amb exuberància i esperit poètic, en un dels drames històrics més coneguts. He tingut sort de veure'l, a Temporada Alta, representat per la colla d'homes robustos i sensibles de la companyia Propeller Theatre. Una experiència única que ara m'aboca a parlar de l'arenga que el rei adreça als súbdits que l'acompanyen en la guerra. Estan desanimats, amb ganes de fugir i tornar a casa, temorosos del final que els espera i desitjosos de disposar de més forces, les que ara els fan falta, tots aquells anglesos que s'han quedat al llit, tan tranquils. L'arenga, com a discurs, com a forma estructurada, també té molt de predicament en el món de l'esport. Els exemples precisos i preciosos de Pep Guardiola, a la final de Roma, a la de Wembley, certifiquen la vigència del crit entusiàstic d'alerta i encoratjament a les tropes, ara futbolístiques.

L'arenga d'Enric V és un monòleg majestuós de Shakespeare que conté aquells versos blancs magnífics, enlairats, que advoquen per la solidaritat dels lluitadors: “We few, we happy few, we band of brothers”. Des del dia de la batalla i fins a la fi del món, tothom recordarà la data del combat que és a punt de començar, i tots aquells que vessin la seva sang seran germans del rei, mentre que aquells que romanen al llit, tranquils, no podran sinó retre homenatge, en el futur, als “pocs, feliços pocs, colla de germans” que van ser a Agincourt en una jornada tan homèrica. Faria bé Guardiola de passar aquest fragment, demà, al Bernabéu. Si troba el vídeo dels Propeller, millor. Si no, que busqui el discurs de Kenneth Branagh a Youtube, que tampoc no està gens malament.»

Canvieu "Guardiola" per "Luis Enrique" en el títol de l'article i en aquesta última frase, i observeu que a la pel·lícula de Branagh el rei Enric V va vestit de blaugrana. Demà farà exactament 599 anys de la batalla d'Agincourt: i aquest discurs funciona encara avui com una suggestiva metàfora no pas tan sols de futbol. Per cert, el partit de fa tres anys va ser aquell en què Benzema va marcar al minut 1, però després van marcar Alexis, Xavi i Cesc per acabar 1-3, dies abans de guanyar el Mundialet 4-0 davant el Santos.  Band of Brothers...






1 comentari:

  1. Bé, sant Crispinià no ens ha estat favorable aquest any. Què hi farem! Esperem que altres conteses no ens trobin amb els sants tan de cul. Visca el Barça i visca Catalunya! - KRT

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.