Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 14 de novembre de 2014

Piave - Sempre libera


Francesco Maria Piave (1810-1876)
Sempre libera
VIOLETTA -  È strano! è strano! in core
scolpiti ho quegli accenti!
Sarìa per me sventura un serio amore?
Che risolvi, o turbata anima mia?
Null'uomo ancora t'accendeva...
O gioia ch'io non conobbi,
essere amata amando!
E sdegnarla poss'io
per l'aride follie del viver mio?
Ah, fors'è lui che l'anima
solinga ne' tumulti
godea sovente pingere
de' suoi colori occulti!
Lui che modesto e vigile,
all'egre soglie ascese,
e nuova febbre accese,
destandomi all'amor,
a quell'amor ch'è palpito
dell'universo intero,
misterioso, altero,
croce e delizia al cor.
Follie! follie, delirio vano è questo!
Povera donna, sola
abbandonata in questo
popoloso deserto
che appellano Parigi,
che spero or più?
Che far degg'io! Gioire,
di voluttà nei vortici
di voluttà perir! Gioir, gioir!
Sempre libera degg'io
folleggiar di gioia in gioia,
vo' che scorra il viver mio
pei sentieri del piacer,
nasca il giorno, o il giorno muoia,
sempre lieta ne' ritrovi
a diletti sempre nuovi
dee volare il mio pensier.

    [Acte I de La Traviata, 1853. Música de Giuseppe Verdi]


Sempre lliure
VIOLETTA – És estrany, és estrany!
Porto clavats al cor aquells mots!
Seria, per a la meva dissort, un amor de debò?
Què hi dius, angoixada ànima meva?
Cap home encara no ha aconseguit encendre’t…
Oh, joia que no he conegut,
d’estimar i ésser estimada!
És que puc jo menysprear-la
per l’àrida follia del meu viure?
Ah, potser és ell, el qui l’ànima,
sola enmig del desori,
s’agradava sovint de pintar-me
amb els seus colors amagats!
Ell, que modest i sol·lícit
als trons més egregis pujava,
i m’encenia nova febre
que em desperta a l’amor;
a aquell amor que és batec
de l’univers sencer,
misteriós i altiu,
creu i delícia per al cor.
Folia! Follia! Inútil deliri!
Pobra dona, sola,
abandonada en aquest
desert tan populós
que anomenen París,
què més puc esperar?
Què he de fer? Gaudir, gaudir
del vertigen de la voluptat:
de voluptat morir! Gaudir, gaudir!
Sempre lliure he de ser,
voleiant de joia en joia;
vull que la vida s’escoli
pels camins del plaer.
Tant si el dia neix o mor,
que tothora em trobi alegre:
cap a delits sempre nous
m’ha de volar el pensament.
                                               [Versió de R.C.]

La voràgine del 9N em va distreure de penjar aquesta ària quan es representava La Traviata al Liceu el passat mes d’octubre; però com que la tornaran a programar, amb el mateix muntatge, el juliol de 2015, teniu temps d’anar-la a veure si no ho heu fet el mes passat. El muntatge, de David McVicar, em va semblar pertinent: trenca bastant amb l’esplendorositat d’altres posades en escena i busca un intimisme i una senzillesa molt més adient a l’ambient que l’obra recrea: no pas un món de grans palaus, sinó de petits salons privats, clandestins, on la burgesia i una aristocràcia de poc relleu anaven a desfogar-se.

La interpretació em va semblar excel·lent: Patricia Ciofi va fer una gran Violeta; Vladímir Stonianov, un magnífic Germont; i Charles Castronovo, un bon Alfredo. L’orquestra, sota la batuta d’Evelino Pidò, em va anguniejar una mica al començament —la voluntat d’intimisme li feia baixar massa el volum per al meu gust, o potser és que la sordesa m’ha augmentat—, però al final em va convèncer. I també l’escenografia i vestuari de Tanya McCallin, amb un petit però: al segon acte, el terra prefigurava la làpida de Violeta, i s’hi veia parcialment inscrita la data de la seva defunció, amb les lletres inicials del mes: JU... Ja fos juin o juillet, la data no es correspon de cap manera amb el llibret, ja que al tercer acte es diu explícitament que Violeta mor durant el Carnaval, i per tant hauria de ser el febrer, com a molt a començament de març, però mai l’estiu. Diria que algun dissenyador, aquí, la va cagar innecessàriament. De tota manera, al marge d’aquests petits detalls, recomano amb entusiasme el muntatge.
No cal dir que la llibertat que somnia Violeta —i que no aconseguirà en aquest món— és de caire individual, però penso que qualsevol persona, col·lectiu o nació que aspiri a ser lliure hi té dret i compta amb les meves simpaties.


  

https://www.youtube.com/watch?v=49UZa0TO2zQ    Òpera sencera. Marie McLaughlin, Walter MacNeil, Brent Ellis. London Philarmonic Orchestra. Director: David Nolan - Bernard Haytink. Glyndebourne Festival Opera (1988).

1 comentari:

  1. El Jaume em diu per email:

    "Comparteixo totalment la teva opinió. Jo també hi vaig anar i vaig veure la 'cagadeta' del dissenyador. Per la resta, molt bé. És un perfecte melodrama i, si es fa bé, no falla mai!"

    Gràcies, Jaume.

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.