Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimecres, 3 de desembre de 2014

Verdaguer - Lo follet


Jacint Verdaguer
Lo follet
En mos catorze anys,    quan n’era donzella,
entre dos llençols    dormia soleta.
Quin dormir tan dolç!    Que ditxosa n’era!
Mes ai!, que un follet    m’aixecà gran guerra.
Malhaja el follet    nuador de trenes!
En sentir-lo a prop    ja n’era desperta
cridant esverada:    —Correu, mare meva,
que sento quelcom    que aquí prop fresseja,
ja el tinc aquí al llit,    que els cabells me pesca.
Malhaja el follet    nuador de trenes!
Encenent lo llum    pujava de pressa
ma mareta adés    posant peus a terra:
—Ja et torna a enfadar,    la dolenta bèstia?
No l’esquivarem?—    neguitosa deia.
Malhaja el follet    nuador de trenes!
Jo que, com un cuc    recargoladeta,
m’estava, del llit    aixecava’m trèmula,
i ella em duia creus    i medalles belles,
posava les butlles    a la capçalera.
Malhaja el follet    nuador de trenes!
Ruixava l’envà    amb aigua beneita
i en lo passadís    plena una escudella
posava de mill,    puix diuen que el vessa
i collint gra a gra    perd la paciència.
Malhaja el follet    nuador de trenes!
Dolenta de mi!     Que en fui, de dolenta!
Marxava ella a baix    i encara no hi era
ja tornava jo    amb uns crits que feia:
—Mare, ja és aquí!—    com si ho fes per befa!
Malhaja el follet    nuador de trenes!
Tant i tant durà    sempre la mateixa,
cremada em digué    d’aqueixa manera:
—Bah, bah, jo no estic    per a tal masega,
cerca’t un marit    que l’esporuguesca!
Malhaja el follet    nuador de trenes!
Ara que en tinc un    com una carreta,
no em fa por el follet,    no só pas tan bleda,
que era per casar-me    traïdoria meva,
que era mon follet    mal de casanera.
Malhaja el follet    nuador de trenes!
No fos estat ell,    jo fóra donzella!


Un poema de joventut de Jacint Verdaguer, del seu llibre Jovenívoles (publicat el 1925, 23 anys després de la seva mort), on es pot veure que, a part d’èpica i mística, també sabia fer poemes d’amor, fins i tot amb un punt d’erotisme bonhomiós i comprensiu —ben allunyat de l’estricta moral oficial del seu temps.


Fa uns mesos, amb una colla de bons amics, vaig estar a Folgueroles. Vam fer una visita molt interessant a la Casa-Museu Verdaguer (on vam veure un excel·lent audiovisual amb guió d’en Joan Vilamala) i un recorregut per la Ruta Verdagueriana, amenitzat per una guia excel·lent, Pilar Canudas, molt bona coneixedora de la vida i obra del poeta, que ens va recitar de cor una bona selecció de poemes i proses del «Fadrí de Muntanya», entre els quals un fragment d’aquest poema.


A Balsareny, l’any 2009 els rapsodes dels Pastorets de Balsareny vam fer una lectura poètica d'una antologia de Verdaguer, que també incloïa aquest poema. Per tot plegat, penso que és bo de recordar-lo, com a homenatge.



Text i imatges de Verdaguer són de domini públic. El carbó de Ramon Casas que encapçala aquest post és al MNAC. Les fotos de Folgueroles són de Valentí Iglesias i Josep Reguant.

10 comentaris:

  1. M'agrada moltíssim Verdaguer, no sé què és el que l'hi trobo!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser hi trobes que té un immens sentit innat de la llengua, mamada a pagès, a Folgueroles, i millorada amb el parlar de les muntanyes del país per on trescava amb la sotana arremangada. I perquè va omplir el buit de la decadència (i ja sé que no ho va ser del tot, de decadent, però Déu n’hi do) aportant a la nostra literatura la poesia èpica i mística que li faltava. No la va posar al dia —recordem que va ser contemporani estricte de Verlaine i Mallarmé: aquesta tasca de modernització correspondria després a Maragall, Carner i Salvat—, però va dignificar la llengua poètica i la va elevar a uns nivells mai assolits des de Llull, i només continuats potser per Carner i Foix. O així ho veig jo. Gràcies, Helena.

      Elimina
  2. Una mostra de la fascinant difícil senzillesa amb que Verdaguer ens fa còmplices de la seva poesia

    Petrus dixit

    ResponElimina
    Respostes
    1. Petrus, tu que ets poeta saps bé com de difícil és la senzillesa, enfront de tants versaires pomposos i vacus "com bombolles de sabó". Verdaguer és enorme, tant en l'èpica més poderosa com en la simplicitat dels versos més subtils, que sembla que li rajaven directament del cor a la ploma. Gràcies pel teu comentari.

      Elimina
  3. Moltes gràcies pels vostres comentaris tant elogiosos de la nostra ruta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a vosaltres per oferir unes explicacions tan completes de la vida i obra de Verdaguer, i amb tasts notables dels seus poemes. Ho he recomanat a diversos amics: s'ho val!

      Elimina
  4. Molts fruits que estem recollint, encara són dels que va sembrar (en paraules seves) aquest llaurador de poesia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Poeta i llaurador só,
      i en tot faig feina tan neta,
      que llauro com un poeta
      i escric com un llaurador."

      No sé si va llaurar gaire; però la veritat és que va escriure magistralment. El llegim i el rellegim, i sempre hi trobem sorpreses agradables. Gràcies, Xavier.

      Elimina
  5. El Joan V. em diu per email:

    "Quin regust de romanço o balada popular que té aquest poema, oi? Ja he endevinat que el vas treure de la meva antologia... "

    I jo li dic: "Com ho has endevinat?"

    ResponElimina
  6. El Miquel C. em diu per email:

    "Els han de deixar casar. Tothom té pensaments, necessitats... A veure si el papa Francesc ho arregla. Tu vés enviant coses que puguem llegir, pensar... Mercès!"

    I jo li dic:

    Mercès a tu, Miquel. Sí, el celibat deu ser una llauna. També s'hauria d'arreglar l'accés de les dones al sacerdoci, em sembla. Però vaja, doctors té l'Església, mai tan ben dit. Nosaltres, gaudim de la poesia i de la vida i mirem de treballar per un futur millor. Una abraçada!

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.