Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimarts, 13 de gener de 2015

Francesc de la Via - Llibre de Fra Bernat















Francesc de la Via (~1380 ~1443)
Llibre de Fra Bernat (fragment)

—Frare, digueu per vostra fe:
      de quin monestir
sou vós, i com es fa dir?
      No m’ho amagueu.1
—Senyor, si saber ho voleu,
      no en faig secret:
frare sóc de Sant Belluguet,
      a sota Empeny.
Aquest sant, pel seu noble seny,
      fou coronat
al Paradís, i col·locat
      enmig dels sants;
aquest fa miracles molt grans,
      que allà on ell fer2 
no pot curar-ho cap barber:
      tampoc cap metge.
Qui això no cregui serà heretge
      i home badoc,
car allà on fereix son estoc3   
      no hi val metgia,
ni tota l’art de cirurgia
       no ho pot cosir.4  
El sant sofreix sempre martir
      pels companyós,
i els dóna ajuda i socors
      tant com ho pot,
car vol conduir-los al lloc
      on sovint entra.
Mes, quan el beneit sant és dentre5,
      sos companyós
deixen el dit sant gloriós
      del tot solet;
i ell roman dintre, en molt destret,
      fent-se gran dol,
per tal com la presó li tol6
     sos bons amics,
i per congoixes i fatics7
      li ve suor;
i aquest beneït senyor
     tan fort en plora,
pel desplaer que en ell mora
      i per l’afany.

[Adaptació lliure de R. C.]

Francesc de la Via va ser un prohom gironí de començaments del segle XV; se sap que va ser sotsveguer de la ciutat de Girona entre 1403 i 1425, i va deixar escrits diversos textos lírics i narratius en vers. Autor de diverses cançons i cobles, seguint la moda dels fabliaux francesos —novel·les morals o satíriques escrites en octosíl·labs apariats—, va escriure extenses obres narratives en vers, com Lo procés de la senyora de Valor contra Bertran Tudela (3.000 versos apariats; també conegut com Lo procés de Corona d’Aur), on retrata diversos personatges gironins del seu temps; A bella Venus, elegant text en prosa i vers sobre l’amor a una dama; i aquest Llibre de fra Bernat, de més de 2.000 versos, escrit en codolades —apariats que combinen un vers de vuit síl·labes amb un de quatre, amb algunes irregularitats mètriques.

En aquest llibre, l’autor ens conta de forma desimbolta una divertida història eròtica. El protagonista és el mateix Francesc de la Via, qui es troba amb un frare, fra Bernat, que li explica —amb jocs de paraules de doble sentit— de quin convent procedeix, el convent de «sant Belluguet», i narra els miracles d’aquest sant: que allà on fereix, el forat ja no es pot apedaçar; que va amb dos companyons, però quan cada dia entra en una presó estreta, tot i esforçar-se perquè els seus companys hi puguin entrar també, no ho aconsegueix; així, els companys es queden a fora, mentre ell, a dins, tot sol, sofreix un martiri tan gran que el fa suar i plorar.

El frare es troba amb una monja molt atractiva, els favors de la qual es disputen un cavaller i un canonge. Aquests dos li fan regals molt valuosos, que ella accepta contenta; i els cita, separadament, per al vespre, fent-los creure que accedirà als seus desigs. També fra Bernat se li insinua, però quan ella li demana algun regal, ell —que és pobre i avar— s’hi nega, adduint que el seu regal és la seva virilitat (en uns versos que per força ens recorden la divertida Balada de Fra Rupert de Manresa, de Josep Maria de Sagarra):

Diu fra Bernat: —I quin barber
      per afaitar
voldríeu vós, segons que em par8,
     que us donés paga?—
Llavors ficà mans a la braga,
      mostrà son rave.
La monja es mostrà molt brava
      a fra Bernat,
veient son matràs ben format
      que estava dret,
car feia un gran pam i tres dits,
      amb gran esquena.
Sí que li clarejava la vena
      d’un tret de dard,
que no hi havia cap embarg,
      drap ni cortines.
—Tenen tal bec, vostres gallines?—
      diu fra Bernat,
qui li ofereix de molt bon grat
      aquell present,
que estava aixecat fermament,
      més dur que ferre.
Les palles llevà de terra
      per gran calor [...]
—Senyora —diu—, voleu escriure
      amb eixa ploma?

La monja cita fra Bernat també per aquell vespre. Arriba primer el cavaller, i la monja li demana que es despulli i s’esperi ficat dintre una bassa que hi ha a tocar del monestir, perquè quan serà fosc li obrirà una portella per on el farà entrar a la seva cambra. Fra Bernat, disfressat de metge i acompanyat de Francesc de la Via, truca al convent i demana per la monja; aquesta el rep i li dóna un beuratge (un lletovari) dient-li que és per reforçar la virilitat («el confit fa bé percudir»). El frare s’ho creu i s’ho beu; però en realitat era una purga, de manera que li agafen uns forts cargolins de ventre que l’obliguen a sortir, bo i despullat, del dormitori:

[...] es va tot ben nu despullar
       per fer la lluita;
mes el ventre li donà tal cuita
      i tal dolor,
que hagué d’eixir del dormidor
      contra el seu grat [...]

El soroll que fa el frare desperta les monges, que l’empaiten i el colpegen:

[...] el ventre li dava dolor:
      cregué morir.
Les monges el varen sentir:
      se’n són llevades
i donen grans bastonades
      a fra Bernat,
qui semblava un gat remullat,
      tal com saltava,
car amunt i avall anava
      com hom perdut,
i es tingué molt per decebut:
      no sap què passa.9
La portera li pegà amb la maça
      per los ronyons;
totes li daven amb bastons
      sobre l’esquena  [...]
Una monja li va trencar
      pel mig el braç;
fra Bernat, desfet i las,
      va embrutar
les monges amb son esmirlar10;
      tan lluny va anar,
que les va totes esquitxar [...]

Finalment, el frare salta per una finestra i cau a la bassa just davant del cavaller. Aquest, a les fosques, s’espanta, pensant que no sigui una aparició; quan el frare li explica que estava amb la monja, el cavaller s’indigna i agredeix fra Bernat. Mentrestant, el canonge havia entrat al convent pel terrat; les monges, encara armades amb bastons, el descobreixen i l’ataquen fins que salta a la bassa:

Al cap de poc vingué el canonge,
      que era al terrat.
Les monges, havent-lo trobat,
      volent-lo occir,
li començaren a percudir
      amb grans bastons:
sí que no li valien raons
      ni el seu bon dret.
Aviat li fan passar el fred:
      tant l’han cascat,
que si de cop no hagués saltat,
      l’haurien mort,
car les monges no hi miren tort,
      ni dret ni invers.

El canonge, a la bassa, es baralla amb el cavaller i el frare, fins que ve la força pública i els arresta. Com que el cavaller i el canonge tenien recursos, són alliberats de seguida; en canvi, el pobre fra Bernat, apallissat i amb el braç trencat, és condemnat a estar-se uns dies a la picota, amb el cos nu untat de mel perquè les abelles el piquin:

Un saig el pren encontinent;11
      li va lligar
les mans, i ben fort l’estacà
      dalt del costell.12
Llavors va venir un gran tropell
      d’abelles,
que el fiblaven a meravelles
      per totes parts.
Aquí es va estar fins al dimarts
      aprés dinar [...]

Així, la religiosa es va desfer dels tres borinots que la rondaven. Però mentrestant, què feia Francesc de la Via? Doncs  quan va veure que fra Bernat sortia corrents del dormitori urgit per necessitat peremptòria, es va esmunyir a l’habitació de la monja i la va satisfer de franc amb gran plaer per part de tots dos:

[...] car la monja volia tancar
      la porta amb balda:
jo la vaig agafar per la falda.
      Me’n vaig entrar
i la vaig començar d’abraçar
      estretament;
i no us penseu que en cap moment
      li sabés greu,
ans m’acollí com home seu
      i em va besar.
I jo de cop li vaig saltar
      sobre el paner,
contornant-li el seu broquer13
      amb grans estocs [...]
I jo em vaig estar amagat
      al monestir
de la monja, qui em féu servir
     igual que un rei,
i home del món jo no crei14
     fos tan pagat:
que els altres no han pas caçat
      el que jo he pres;
i cadascú havia despès
      els seus diners
i a mi no em va costar res [...]
      amb ella dormir.
Quan he volgut marxar d’allí,
      n’he pres comiat;
i molts cops ella m’ha pregat:
      —Torna sovint!

GLOSSARI

(1) amagueu... voleu: l’original diu celets... volets: he pogut regularitzar les terminacions verbals mantenint-hi una rima; (2) fer: fereix; (3) estoc: espasa, cop d’espasa (tant aquí com cap al final, en sentit figurat); (4) dentre: dintre; (5) cosir: l’original diu clausir ‘cloure, tancar’; (6) tol: pren, lleva; (7) fatics: l’original diu destrics ‘danys, perjudicis’; (8) par: sembla; (9) passa: l’original diu faça ‘faci’ (no sap què fer); (10) esmirlar: cagar (amb perdó); (11) encontinent: tot seguit; (12) costell: picota; (13) broquer: escut rodó amb una cavitat al mig per posar-hi la mà (aquí, en sentit figurat); (14) crei: crec.


L’original del Llibre de fra Bernat va circular en còpies manuscrites (n’hi ha referències en testaments i inventaris del XV) i va ser imprès almenys una vegada, el 1482; se sap que al XVI encara hi havia llibreters a Barcelona i a València que el tenien a la venda. El 1914, Ramon Miquel i Planas en va publicar una edició parcial (Bibliofília I, col. 547-580). El 1935, Antoni Llorens va publicar A bella Venus (Estudis Universitaris Catalans, XX)

Arseni Pacheco (1932-2011) el va editar el 1968, al segon volum de l’obra completa de Francesc de la Via en dos volums (Biblioteca Catalana d’Obres Antigues, Barcelona 1963-1968); es va reeditar a Blandín de Cornualla i altres narracions en vers dels segles XIV i XV (MOLC 96, Edicions 62 i La Caixa, Barcelona 1983); i més endavant, amb text revisat, a Francesc de la Via. Obres (Quaderns Crema, Sèrie Gran 20, Barcelona 1997).

L’obra de Francesc de la Via s’inscriu en una literatura d’àmbit burgès que satiritza la societat del seu temps amb referències a personatges segurament identificables pels lectors (o oients) de l’època. Més que amb intenció crítica, que no podria descartar, l’autor fa paròdia de les tradicions literàries del seu temps, amb plena llibertat i molt d’enginy, amb la intenció de divertir el públic. No cal adduir referents clàssics (el Decameró, els Contes de Canterbury), sinó els abundosos fabliaux de l’època i altres obres catalanes coetànies, com ara el Testament de Bernat Serradell o la Disputació de Buc amb son cavall, que un dia ja vaig comentar.


He tret algunes d’aquestes dades de la ressenya que Josep Pujol va fer de l’edició de Quaderns Crema, ressenya publicada a Llengua i Literatura, 2003, pàg. 495-505:


Pujol assenyala la disparitat de criteris d’edició entre els texts de 1963-68 i el de 1997.

Jo, tanmateix, no transcric de cap de les edicions de Pacheco, sinó que m’he permès la llibertat d’adaptar el text de Miquel i Planas al català modern, llevat d'alguns mots-rima, que he intentat d’explicar en nota. He tingut, això sí, a la vista l’edició de MOLC per a escatir algun punt en què l’edició de 1914 em semblava dubtosa.

Sobre el Llibre de fra Bernat podeu veure aquest interessant article de Josep Antoni Ysern, A propòsit del Llibre de fra Bernat:



Sobre Lo procés de Corona d’Aur, podeu veure l’interessant article d’Anna Alberni  ’El procés de Francesc de la Via, una nota de societat gironina de l’any 1406’, dins Actes del tretzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Universitat de Girona, 8-13 de setembre de 2003, volum III. Biblioteca Abat Oliba, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007):





El quadre que encapçala l'entrada és El frare i la monja (1591), de Cornelius van Haarlem, Franz Hals Museum, de Haarlem. Els dibuixos La monja i El frare són de Wenceslas Hollar (1607-1677): Wenceslas Hollar Digital Collection, Thomas Fischer Rare Books Library. La miniatura del còdex d'aquí a baix és de Simon Marmion (1425-1489): La glòria dels bons monjos i monges (1475), Paul Getty Museum, Los Angeles. Totes són de Wikimedia Commons, de domini lliure.

2 comentaris:

  1. D'això en podríem dir una burla cruel, per a després concedir el seu amor al mateix Francesc de la Via.I si la intenció era divertir el públic, ho va bé aconseguit plenament!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Josep, es tracta només d'un escrit per fer riure. Les sàtires sobre capellans i monges eren cosa corrent a l'Edat Mitjana. A part del Decameró i els Contes de Canterbury, hi ha històries picants al Libro de Buen Amor, al Tirant lo Blanc i al Curial e Güelfa; però n'hi ha moltes més, de no tan conegudes, a totes les literatures. Era una àpoca tolerant. El Concili de Trento i la Inquisició van acabar amb aquest sentit de l'humor irreverent... I encara avui dia, lamentablement, la intolerància fa estralls i vol imposar-se per la por sobre els que lliurement es riuen de les coses humanes i divines.

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.