Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 15 de març de 2015

Wagner - Nothung, Nothung!


















Richard Wagner (1813-1883)
Nothung, Nothung!
Nothung! Nothung!
Neidliches Schwert!
Jetzt haftest du wieder im Heft.
Warst du entzwei,
ich zwang dich zu ganz;
kein Schlag soll nun dich mehr zerschlagen.
Dem sterbenden Vater
zersprang der Stahl,
der lebende Sohn
schuf ihn neu:
nun lacht ihm sein heller Schein,
scine Schärfe schneidet ihm hart.
Nothung! Nothung!
Neidliches Schwert!
Zum Leben weckt' ich dich wieder,
Tot lagst du
in Trümmern dort,
jetzt leuchtest du trotzig und hehr!
Zeige den Schächern
nun deinen Schein!
Schlage den Falschen,
fälle den Schelm!
Schau, Mime, du Schmied:
so schneidet Siegfrieds Schwert!
                [Siegfried, acte I, escena 3]

Nòtung, Nòtung!
Nòtung, Nòtung, espasa desitjada!
Ja tornes a estar ferma en el teu mànec.
Si abans eres a trossos, jo he aconseguit soldar-te;
mai més ningú no et trencarà.
Al pare moribund vas cedir, feta estelles,
però el seu fill t’ha tornat a forjar,
i ara em somrius amb nova brillantor:
ja, forta espasa, ho podràs tallar tot.
Nòtung, Nòtung, espasa desitjada!
T’he despertat novament a la vida.
Jeies aquí trossejada, com morta;
ara llueixes, desafiant, gloriosa.
Ensenya el teu fulgor als malfactors:
fereix el traïdor, anorrea el malvat!
Mira bé, ferrer Mime:
mira com talla l’espasa de Sígfrid!

                        [Adaptació lliure de R.C.]


https://www.youtube.com/watch?v=n0H_DokyVhM    Siegfried Jerusalem, Heinz Zednik. Director>: James Levine. The Metropolitan Opera, 1990


Rackham, Sígfrid forjant Nòtung
En aquesta tercera part de la tetralogia L’anell del Nibelung, trobem Sígfrid (Siegfried, en l’original), el fill orfe de Sígmund i Siglinda (Siegmund i Sieglinde). Sígfrid no va conèixer mai els seus pares i ha viscut sempre al bosc, a cura del nibelung Mime. Quan va morir el seu pare —La Valquíria, acte segon—, Wotan, el pare dels déus, li va trencar l’espasa Notung, invencible per a qualsevol altre adversari; una espasa que el mateix Wotan havia fabricat per a Sígmund, i que va es va veure obligat a destruir a causa del jurament que havia fet a la deessa Fricka. Ara, tant Wotan com Mime esperen que Sígfrid creixi i sigui capaç de reconstruir l’espasa, ja que l’heroi, que no sap què és la por, és l’únic que, amb l’ajut de Notung, pot matar el drac Fafner, que guarda el tresor dels Nibelungs —i en especial l’anell, que dóna a qui se’l posi el poder absolut sobre el món, a canvi de renunciar a l’amor; l’objectiu que tant Wotan com Mime cobegen. Aquest fragment és el final de l’escena en què Sígfrid aconsegueix de reforjar l’arma meravellosa davant l’estupor de Mime, que portava anys fabricant espases inservibles.

Rackham, Sígfrid tastant la sang de Fafner
Mime espera que Sígfrid, amb l’espasa, mati el drac, amb el propòsit d’assassinar-lo tot seguit i apoderar-se del tresor. Però Sígfrid, gràcies a la sang de Fafner, aprèn el llenguatge dels ocells; i un ocell l’avisa de les intencions del pèrfid nibelung. Sígfrid mata Mime i, sempre guiat per l’ocell, s’endinsa en el bosc fins trobar el lloc on dorm la valquíria Brunilda (Brünnhilde). Aquesta —recordem el final de La Valquíria—, dorm des de fa anys en un roquer feréstec, rodejada per un foc inextingible. La va castigar així el seu pare, Wotan, per haver-lo desobeït en salvar Siglinda perquè pogués infantar Sígfrid. El càstig deixava la valquíria a mercè de l’home que la trobés, que havia de ser un heroi prou valent com per no témer el foc que envoltava la bella dorment. Aquest heroi és, naturalment, Sígfrid, que no coneix la por —ni tampoc l’amor, almenys fins ara. Perquè quan veu Brunilda se n’enamora de sobte; la besa, la desperta, s’abracen… i acaba l’òpera en un devessall líric d’amor i de música.

Cobhan Brewer, Sígfrid despertant Brunilda
Un final que és preludi tan sols de les desgràcies que, en la quarta part de la Tetralogia (El capvespre dels déus, després de L’or del Rin, La Valquíria i aquest Sígfrid) deixaran el món desmanegat, sense déus ni gegants ni nibelungs ni herois, tan sols amb homes i dones sotmesos a la cobdícia i a la injustícia dels poderosos, enmig d’una natura en perill i amb l’única arma de l’amor per intentar de sobreviure en un entorn tan perillós.

Heinrich Gudehus fent de Sígfrid
Aquest mes de març (del dia 11 al 23) podem veure Siegfried al Liceu. És un muntatge de Robert Carsen, —com el de les altres parts de la Tetralogia que el teatre de la Rambla ve oferint des de 2013—, amb escenografia i vestuari de Patrick Kinmonth i sota la batuta, sempre excel·lent, de Josep Pons. Vegem què diu de l’obra el programa liceístic:
«El cicle dirigit per Robert Carsen mostra en una producció espectacular com l’ésser humà viola les lleis de la natura en un impuls autodestructiu. L’obligada reconciliació amb la natura és el missatge de Richard Wagner. Carsen diu: “Vivim i patim la destrucció de la natura per l’avarícia del poder. L’aigua escasseja i la contaminem, com la terra i l’aire. Wagner ja va vaticinar que les lleis de la natura i de l’ésser humà han seguit camins divergents, que mai hem comprès el que la natura ens donava. Podem seguir així?”»


Aquesta fotografia de Wagner és feta pel fotògraf Franz Hanfstaengl (1804-1877); i el retrat del compositor que encapçala el post és obra del pintor Caesar Willich (1862). Les il·lustracions de Sígfrid són d’Arthur Rackham (Forjant Nothung, 1901; Tastant la sang de Fafner, 1911) i d’Ebenezer Cobham Brewer (Despertant Brunilda, 1892). El tenor de la fotografia de Sígfrid a la forja —ignoro qui n’és l’autor— és l’alemany Heinrich Gudehus (1832-1909). El vídeo té la llicència genèrica de YouTube. Tant el text com les imatges —baixades de Wikimedia Commons— són de domini lliure, igual que la meva versió, que allibero per a qui la volgués.


2 comentaris:

  1. GRACIES¡¡¡,PER UN INSTAN AS FET TORNAR LA VEU,ESTIMADA I PERDUDA DINS LA FOSCOR ETERNA,GRACIES...I VISCA WAGNER¡¡¡

    ResponElimina
  2. Bé, gràcies a Wagner primer, i als que el programen regularment després.
    L'acabo de veure, amb un Stefan Vinke potent, i un repartiment molt bo (Irene Theorin, Ewa Podles, Peter Bronder, Albert Dohmen i altres, sota la batuta de Josep Pons. El muntage de Robert Carsen, l'escenografia i el vestuari, com ja vaig comentar arran de 'L'or del Rin' fa dos anys i de 'La Valquíria' l'any passat, estan molt treballats, però em semblen discutibles en aspectes puntuals. Gràcies pel comentari entusiasta.

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.