Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 14 de juny de 2015

Antoni M. Badia i Margarit, en el record


«Els meus anys de batxillerat van coincidir amb els de la II República espanyola i l’autonomia de Catalunya. No cal dir que vaig vibrar amb tot l’entusiasme de què era capaç a l’uníson amb aquella lluna de mel d’un poble que, després de més de trenta anys d’expectació activa i esforçada, veia reconegudes una bona part de les seves possibilitats de realització. Però ja se sap que les coses bones no duren. El 1939 el gran castell d’il·lusions es va enfonsar. Vam passar d’aquella construcció d’un país i una cultura a la seva destrucció. I a mi em va correspondre ser testimoni impàvid, tot i que encara no compromès formalment, de l’hecatombe.

No obstant això, des d’aleshores em vaig sentir presa d’un compromís profund, que enllaçava amb l’orientació de la meva vida abans de la guerra civil: la llengua i la cultura catalanes. Però el camí havia de ser llarg i penós.»”

[A.M. Badia i Margarit. «Autopercepción intelectual de un proceso histórico: ensayo de autobiografía». Anthropos. 1988, núm. 81, p. 13-48.]


El doctor Antoni M. Badia i Margarit va morir, als 94 anys, el 16 de novembre de 2014. Jo em trobava de viatge a l’estranger i no em vaig fer ressò de l’òbit en aquest blog. Tampoc no calia: en van parlar a bastament la majoria dels cercles acadèmics i intel·lectuals d’Europa i els mitjans de comunicació catalans i estrangers. Però li ho devia, i ara esmeno la meva omissió, que no oblit.



Va ser catedràtic de Filologia Romànica i de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, on també va exercir el rectorat (1978-86). També va ser professor visitant a les universitats de Munic, Heidelberg, Georgetown. Wisconsin i la Sorbona de París. Va ser nomenat Doctor Honoris Causa per almenys deu universitats diferents. 


Va presidir la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, la North-American Catalan Society i la Deutsch-Katalanische Gesellschaft.


Filòleg d’una trajectòria impressionant, va impulsar la gestació de l’Atlas Lingüístic del Domini Català, juntament amb Joan Veny, que és qui l’ha dit a bon terme. 


Badia és autor, entre moltes altres obres, de llibres tan fonamentals com: Gramática Catalana (1962); Llengua i cultura als Països Catalans (1962); La llengua dels Barcelonins (1968); La formació de la llengua catalana (1981); Gramàtica Històrica Catalana (1951,en castellà; revisada i reeditada en català el 1981); i la Gramàtica de la Llengua Catalana (1994) 





Una de les seves últimes grans obres és Les ‘Regles d’Esquivar Vocables’ i la ‘Qüestió de la llengua’ (2005), que completa l'anàlisi que havia fet d'aquest manuscrit lexicogràfic l'any 1950. En aquest estudi, els seus deixebles d’un seminari de doctorat de la UB hi vam participar col·laborant en el buidatge de les principals obres lexicogràfiques catalanes a partir del segle XV ençà; a mi em va tocar analitzar els dos grans diccionaris bilingües (llatí-català) medievals: el Liber Elegantiarum  de Joan Esteve (Venècia 1489) i el Diccionari llatí-català, català-llatí de fra Gabriel Busa (Barcelona,1507), adaptació del Vocabularium llatí-castellà de Elio Antonio de Nebrija (1492). 


També vaig poder col·laborar en un estudi dirigit per ell sobre els vestigis de noms propis romans en la toponímia, a fi de comprovar sobre el terreny de forma exhaustiva un dels aspectes de la seva teoria sobre la Romanització com a factor rellevant en la partició dialectal del català. A mi i a la Sabina Salat ens va tocar d'estudiar els topònims de possible origen romà de la Catalunya central.


En aquest blog he recordat algun dels grans mestres que he tingut la sort de tenir i que ja no són entre nosaltres (Enric Moreu-Rey, Joan Solà, Albert Manent...) i alguns, com Joan Veny, feliçment actius: per sort, encara me'n queden qui-sap-los! Avui he volgut parlar d'Antoni M. Badia, un mestre pacient i bonhomiós, treballador infatigable, savi reconegut a tota la Romània i patriota sense escletxes.

8 comentaris:

  1. No tengo el gusto de conocer a este señor , pero estoy seguro que será otro de los grandes de la literatura catalana.
    Un saludo desde Sevilla amigo ¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pues sí, muy grande. Y tuve la fortuna de ser discípulo suyo un par de años.

      Elimina
  2. Era mestre de mestres. Quina sort hem tingut a Catalunya d'atresorar personatges tan il·lustres com A.M. Badia i Margarit
    Ens resta el consol que va tenir una llarga vida. I Fructífera.
    Gràcies per recordar-lo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Queda la seva obra, que és molta i molt sòlida.

      Elimina
  3. Quin privilegi de treballar amb ell! Sí que feia falta aquesta entrada teva.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaig agafar una bona època a la universitat, i he tingut realment molts bons mestres, autors d'una obra sòlida que puc anar rellegint i no me l'acabo. La majoria, afortunadament, continuen en actiu. I jo, a distància, vaig llegint el que publiquen i en gaudeixo.

      Elimina
  4. L'amic Francesc C. em diu per email: "Vaig tenir el goig de conèixer-lo, ja que un fill seu va estudiar geografia amb mi. M'ha agradat molt llegir el teu escrit."

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Francesc. Va ser un gran home i deixa una gran obra.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.