Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimarts, 23 de juny de 2015

Próixita - Lo cor e·ls huelhs













Gilabert de Próixita (s. XIV)
Lo cor e·ls huelhs m'an lo cors mis en pena

Lo cor e·ls huelhs m'an lo cors mis en pena
amb fin’amors que s'i és enardida,
que·ls huells han fait tant que mon cor entena
en amar vós, qu·etz de tots bés garnida;
qu·als prims qu'yeu vi vostra gentil bellesa
fon mon cor pres d'un amorós voler,
d'on s'és amor en mé tan fort encesa,
dona, que·n mor lo vostre cavalher.

Ayssí·m destreny fin’amor e·m desena,
qu·al llit, cant dorm, mantes vets me reixida;
cant m'esbandesch, d'un esmay grieu m'estrena,
e perd l'ausir sovent quan hom me crida;
cant vuelh parlar, trob ma llengua represa,
e planh e plor cant xançós vuelh mover;
tant ha sus mé Amor potença mesa,
dona, que·n mor lo vostre cavalher.

Que·l desir fort qu·amor coral amena
ha dins mon cor fayta mortal ferida,
tant que languesch e no say qui·m defena,
si doncs mercè no·m pren de sa partida.
Mas si bé·us vey en tots bos fayts cortesa,
ja no m'albir mercè·m vulhatz haver,
car d'un refús xascún jorn faits empresa,
dona, que·n mor lo vostre cavalher.


El cor i els ulls m'han posat pena al cos

El cor i els ulls m'han posat pena al cos amb l’amor noble que s’hi ha encès; els ulls han fet que el meu cor aprengui a estimar-vos, vós que esteu de tots els béns guarnida. Car tan bon punt vaig veure la vostra gentil bellesa, el meu cor va ser pres d'un amorós desig, del qual en mi l’amor es va encendre tan fort, senyora, que el vostre cavaller en mor.

Així l’amor noble m’assalta i em fereix; al llit, quan dormo, molts cops se m’apareix; quan em desperto, em pren un greu desmai i sovint perdo l’oïda quan algú em crida; quan vull parlar, em trobo la llengua travada, i gemego i ploro quan vull cantar cançons; fins a tal punt Amor ha posat el seu poder mi, senyora, que el vostre cavaller en mor.

Que el desig fort que l’amor cordial provoca ha fet una ferida mortal en el meu cor; tant, que llangueixo i no sé qui em defensarà, car la pietat no es posa de part meva. Però, malgrat que us veig cortesa en totes les vostres bones accions, jo ja no espero que em vulgueu tenir pietat, perquè cada dia em trobo amb un nou refús, senyora, que el vostre cavaller en mor.

[Assaig de traducció de R. C.]­­­­



El cor i els ulls al cos m’han portat pena

El cor i els ulls al cos m’han portat pena
pel noble amor que en ells troba acollida.
Els ulls han fet que el cor pugui a balquena
estimar algú de tals virtuts guarnida.
Que, sols veient vostra gentil bellesa,
mon cor fou pres d’un amorós voler,
deixant en mi d’amor la flama encesa,
dama, que en mor el vostre cavaller.

Així m’estreny l’amor i m’encadena
si al llit, dormint, ma pena és deseixida,
i quan em llevo, un gran desmai m’estrena
que en resto sord sovint quan algú em crida;
quan vull parlar, la llengua sent feblesa,
ploro i em dolc quan sort voldria haver.
Tant sobre meu l’amor feia escomesa,
dama, que en mor el vostre cavaller.

Que el fort desig que el noble amor emmena
dintre el meu cor ha fet aital ferida,
que em fa patir, i ajut ningú m’ofrena
si no és l’atzar que em trobi una sortida.
Mes jo, que us veig en el que feu cortesa,
no espero ja que em doneu cap mercè,
car cada jorn d’un refús em feu presa,
dama, que en mor el vostre cavaller.

[Adaptació lliure de R.C.]

Joan I. Rotlle Genealògic de Poblet, c. 1400
Se suposa que Gilabert de Próixita devia néixer a la Plana de Castelló, a mitjan segle XIV. Apareix documentat entre 1392 i 1405, any en què va morir a Nàpols. De família noble, descendent de l'italià Giovanni di Procita, es va passar la vida combatent en empreses militars o bé en les bandositats del Regne de València, on va lluitar amb el bàndol dels Centelles contra els Vilaragut, dues bel·licoses famílies rivals.

En temps del rei Joan I «l’Amador de Tota Gentilesa», Gilabert va obtenir el càrrec de tallador reial, és a dir, l’encarregat de proveir la carn i el peix a la taula del rei; un ofici ben definit a les Ordinacions Reials, i que va continuar exercint en temps de Martí I «l’Humà». Suposo que, en funció d’aquesta delicada tasca, devia acompanyar el monarca en els seus viatges i, per tant, possiblement també li devia omplir la copa a Balsareny, en aquell festí en què, en paraules del mateix rei Joan I, bisbes i nobles van agafar una llufa tan memorable que van acabar parlant en hebreu, grec i llatí:

«N’Andreu de Peguera, de qui és lo castell, ha tengut tinell a nós e a tots los que són venguts ab nós, així prelats, ço és l’archabisbe d’Atenes, bisbe d’Urgell e abat de Ripoll, com altres; e ha donat de fort fin vi vermell aytal com lo de Beuna, e vin cuyt que ha XIV anys que és fet, e és estat cascun vin així amorós, que de tots estaments n’ich ha qui parlen ebrayce, grece et latine, que peça no se’n té ab altra»  [Carta de Joan I a la reina Violant de Bar, el 12 de maig de 1392, publicada per Daniel Girona Llagostera, Itinerari del rei en Joan I (1387-1396), ‘Estudis Universitaris Catalans’, XIV, 1929, pàgs. 115-126; citat per Josep M. Sabala, Antoni Pladevall i Pere Català-Roca a «Castell de Balsareny», dins Els Castells Catalans, vol. V, Rafael Dalmau editor, Barcelona 1976,  pàgs. 496-518; i per Josep M. Sabala i Sanfont, Estudis d’Història de Balsareny, Col. Pau Bròquil, 8, Cercle Cultural de Balsareny i Ajuntament de Balsareny, 1994, pàg. 23-24].  
Autògraf de Joan I
Com a poeta, Gilabert de Próixita segueix l’estil dels trobadors occitans, en un provençal acatalanat, com era encara costum en la lírica de l’època. Va formar part dels organitzadors dels Jocs Florals de Barcelona el 1392, a instàncies de Joan I i a imitació dels prestigiosos Jocs de la «Sobregaya Companyia del Gay Saber» del Consistori de Tolosa, fundats el 1323. La seva obra conservada, vint-i-un poemes de temàtica amorosa, la va aplegar i editar Martí de Riquer (Poesies de Gilabert de Próixita a cura de Martí de Riquer. ‘Els Nostres Clàssics’ 76, Ed. Barcino, Barcelona, 1954).
Joan I, imaginat per Manuel Aguirre Monsalbe (1885)
El manuscrit de l'encapçalament és una esparsa de Gilabert de Próixita (Puys he d'amor ço qu·aver ne solia), del foli 26 del Cançoner Vega-Aguiló (Biblioteca de Catalunya). Totes les il·lustracions són de domini lliure. No en conec cap del poeta.

2 comentaris:

  1. A mi m'agraden aquests dos versos, especialment, d'aquest poeta:

    "Mes encar mort cels qui vindran mirar
    dins en mon cor en veuran vostra figura".

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'amor que perdura enllà de la mort. Un tema, com el dels ulls i el cor, que va donar molt de si en la poesia antiga, i que encara és vàlid avui dia. Gràcies, Helena.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.