Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 12 de juliol de 2015

Welles - Chimes at midnight


William Shakespeare (15-1616)
King Henry IV (second part)


[Acte V, escena 5, fragment]

















No et conec, ancià; au, vés-te’n a resar.
Els cabells blancs no escauen als bufons ni als ximples.
He somiat molt temps amb un home com tu,
tan ple de greix, tan vell, tan barroer;
però, despert, menyspreo aquell meu somni.
Des d’ara, cuida’t menys del cos, i més de l’ànima;
no siguis tan golafre; ves que et caldrà una tomba
tres cops més ampla a tu que la dels altres.
No em vinguis amb ganyotes d’idiota;
no et pensis que sóc més el que vaig ser,
perquè Déu sap, i el món ha de conèixer,
com he foragitat el meu jo antic,
i així ho faré amb aquells que m’envoltaven.
Si mai sents dir que torno a ser el d’abans,
acosta’t i seràs de nou aquell qui fores:
el mestre que em peixia les disbauxes.
Fins llavors, et desterro, sota pena de mort,
com he fet amb els altres, els meus mals consellers:
no t’acostis a mi a menys de deu milles.
Us donaré mitjans per tal que pugueu viure,
no fos que la misèria us meni al mal camí.
I quan sentiré a dir que us haureu reformat,
us faré millorar segons els vostres mèrits.
(al Jutge) Encarregueu-vos, senyor, de fer complir
fidelment els meus mots. Anem-nos-en.

[Versió lliure meva; no es pot comparar amb les versions de Josep M. de Sagarra i de Salvador Oliva]



Orson Welles (1915-1985)
Chimes at midnight (1964)

El desembre passat es van commemorar els 50 anys del rodatge de Campanadas a Medianoche al castell de Cardona. Aquesta pel·lícula era un vell projecte d’Orson Welles que ja escrivia als anys 30, i el 1960 en fa fer una obra de teatre que va estrenar amb èxit a Irlanda. Es tracta d’un muntatge amb fragments d’obres de Shakespeare (en concret, les dues parts d’Enric IV, i fragments de Les alegres mestresses de Windsor i d’Enric V), centrades en el personatge de Sir John Falstaff. El vell Falstaff, un obès alegre i vividor, bevedor, jugador i faldiller, fatxenda, cercabregues, morós, cínic i covard, però alhora terriblement humà, noble i sincer, va ser el mentor del jove príncep Hal, a qui va acostumar a portar un vida disbauxada. Quan, finalment, el rei Enric IV mor i el príncep és coronat com a Enric V, Falstaff va a felicitar-lo pensant que ara se li obriran les portes de la prosperitat; però es troba que el fins ara amic seu i company de tabola, un cop assumit el paper de rei, ha decidit abandonar la vida llicenciosa que portava i fa desterrar els seus antics companys fins que aprenguin a comportar-se de forma socialment correcta.


La pel·lícula s’havia de rodar inicialment a Iugoslàvia, però a última hora la productora es va fer enrere. Gràcies a Espartaco Santoni, marit de Marujita Díaz, Orson Welles va fer amistat amb el productor espanyol de cine Emiliano Piedra i li va demanar que financés el seu projecte. Al govern espanyol, desitjós de projecció internacional, la idea no li desagradava, oi més quan l’argument no semblava políticament «perillós»; a més, feia tot just un any que havien canviat la legislació sobre cinema, flexibilitzant-la una mica. Tot i així, Piedra, vetllant pels seus interessos econòmics, va pensar que Campanades a mitjanit no seria potser una història atractiva per al públic, i va intentar convèncer Welles que filmés una versió de L’illa del tresor, de Robert L. Stevenson. El cineasta li va proposar de fer les dues pel·lícules alhora, l’una per guanyar prestigi i l’altra per fer diners; havien de fer servir els mateixos actors per a totes dues, i es va reservar per a ell el paper del pirata Long John Silver. El productor va acceptar… i Welles va començar rodar amb tota llibertat el seu muntatge shakespearià i gastar-se el pressupost sense haver escrit ni una línia del guió de l’altra pel·lícula. Quan Piedra es va adonar de la jugada, s’hi va resignar. Curiosament, anys després, el 1972, el director John Hough va filmar L’illa del tresor i va contractar Orson Welles per fer el paper de Long John Silver: ironies del destí.


Welles va circular per mitja península per rodar la seva obra. Va rodar exteriors a les muralles d’Ávila; a Madrid (Casa de Campo i Colmenar); a Sòria, a l’església de Santo Domingo, al castell de Calatañazor i al monestir de Santa María de Huerta, prop de Medinaceli; a Pedraza (Segovia) i a Lekunberri i la vall de Larraun, al nord de Navarra. Al castell de Cardona hi va reproduir el casal del noble rebel Percy i el castell del rei Enric IV, amb la sala del tron; i la col·legiata de Sant Vicenç va ser la catedral on fou coronat Enric V, amb una escena també a la cripta. A la col·legiata, Welles i el seu responsable d’il·luminació van tenir una picabaralla sonada: el tècnic es queixava que a l’interior de l’església no hi havia prou claror, i el director li exigia que s’espavilés com fos, perquè aquell escenari, amb les altes columnes del temple lleugerament divergents, li semblava innegociable per a la seva idea artística.


L’equip de rodatge s’allotjava en un hotel a Berga i es traslladaven a Cardona cada dia en autocar; dinaven a l’hostal Perico —excepte Welles, que menjava a la plaça. Un dia va córrer el rumor que Marina Vlady s’havia de despullar, i molta gent del poble, autoritats incloses, s’hi va congregar; però només van poder veure… el cul de l’actor Norman Rodway, en una escena en què surt de la banyera i perd la tovallola. De fet, nombrosos cardonins van figurar com a extres en escenes del film.


Malgrat que el pressupost no era excessiu (800.000 dòlars) i que els actors principals tenien altres compromisos que calia compaginar, va comptar amb un repartiment de luxe. Per als papers principals va agafar alguns actors i actrius que ja havien treballat en el muntatge de la versió teatral, i altres famosos actors shakespearians: Sir John Gielgud (rei vell, Enric IV), Keith Baxter (príncep Hal), Margaret Rutherford (Mistress Quickly la tavernera), Jeanne Moreau (Doll Tearsheet, prostituta), Norman Rodway (el noble rebel Percy), Marina Vlady (lady Kate Percy), Walter Chiari (Justice of Silence), Fernando Rey (lord Worcester), José Nieto (lord Northumberland) i, en papers més secundaris, Andrés Mejuto, Julio Peña, Luis Ciges i altres.


El muntatge de l’obra és magistral. L’espectador no se n’adona, però és tot un ensamblatge de plans rodats en diferents dies i llocs. Per exemple, l’escena de la qual he reproduït el text —la coronació d’Enric V i el rebuig de Falstaff— sembla aparentment filmada tota seguida a Cardona; en canvi, en realitat el seguici reial comença a Àvila; continua a l’interior de la col·legiata cardonina; de cop i volta es trasllada al refectori del monestir sorià de Santa Maria de la Huerta; s’hi insereixen els plans on apareix Welles i que havien estat rodats en un estudi de Madrid; a l’exterior, es veu la façana de Santo Domingo de Sòria; i l’escena acaba novament davant les muralles d’Àvila. Pura màgia creativa, que l’espectador no pot percebre.


La vaig veure per primer cop quan era bastant jove, i he de confessar que em va impressionar molt: la fotografia, els enquadraments, el muntatge… i l’argument i el text, és clar. Gràcies al Cine Club de Sallent ja coneixia Citizen Kane i The Trial (El procés) i venerava la genialitat d’Orson Welles, per l’obra del qual continuo tenint una forta addicció. M’ha agradat de parlar-ne aquí, ara que fa poc —el passat 6 de maig— vam celebrar-ne el centenari. Vegeu en aquests enllaços la pel·lícula sencera, doblada al castellà i en versió original:


https://www.youtube.com/watch?v=Xf6fxz1mI6g  (versió original en anglès)

(Imatges baixades d'internet. La pel·lícula, amb llicència genèrica de Youtube. El text de Shakespeare és de domini lliure, la traducció és meva)






3 comentaris:

  1. No m'ha sortit sencera la data de naixement de Shakespeare. Va ser el 1564. Sorry,

    ResponElimina
  2. És difícil d'atrapar la teva erudició i saviesa!
    Em sembla que fa anys l'havia vist, aquesta pel·lícula.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Helena! Però no tant... la Viquipèdia i sant Google fan molts miracles. Sempre penso com hauria anat el món si Erasme de Rotterdam hagués disposat d'aquestes eines.

      Per a mi, aquesta pel·lícula, com altres pel·lícules, novel·les, obres de teatre, cançons... de la meva llunyana adolescència, és mítica i té un component de 'correlat objectiu', perquè em remet a aquells anys feliços, al meu 'jardí dels cinc arbres' particular. I ara que m'he fet vell, m'agrada repapiejar una mica repescant idees "du temps jadis". Una abraçada!

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.