Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimarts, 9 de febrer de 2016

Anònim - The house of the Rising Sun















Anònim (segle XIX)
The house of the Rising Sun

There is a house in New Orleans,
they call the Rising Sun,
and it's been the ruin of many a poor boy;
and God I know I'm one.

My mother was a tailor,
she sewed my new bluejeans.
My father was a gamblin' man
down in New Orleans.

Now the only thing a gambler needs
Is a suitcase and trunk
And the only time he's satisfied
Is when he's on a drunk

Oh mother tell your children
Not to do what I have done
Spend your lives in sin and misery
In the House of the Rising Sun

Well, I got one foot on the platform
The other foot on the train
I'm goin' back to New Orleans
To wear that ball and chain

Well, there is a house in New Orleans
They call the Rising Sun
And it's been the ruin of many a poor boy
And God I know I'm one.

 

















La casa del Sol Naixent

Hi ha una casa a Nova Orleans
que en diuen el Sol Naixent,
i ha estat la ruïna de molts pobres nois;
Déu sap que jo sóc un d’ells.

Ma mare era modista,
em cosia els nous texans;
mon pare era un jugador,
allà baix, a Nova Orleans.

Un jugador només necessita
una maleta i un bagul,
i només se sent satisfet
quan està ben begut.

Oh, mare, digues als teus fills
que no facin el que jo he fet:
malviure en el pecat i la misèria
a la casa del Sol Naixent.

Ves, ara tinc un peu a l’andana
i l’altre peu tinc al tren;
me’n torno a Nova Orleans,
amb bola i cadena als turmells.

Sí, hi ha una casa a Nova Orleans
que en diuen el Sol Naixent,
i ha estat la ruïna de molts pobres nois;
Déu sap que jo sóc un d’ells.

[Adaptació lliure meva]



Una cançó —també coneguda com The Rising Sun Blues— que va enregistrar per primer cop Roy Acuff l’any 1938; el 1937, Georgia Turner en cantava una versió més llarga. Uns anys abans, ja l’havien cantat Clarence Ashley i Gwen Foster; el primer explicava que l’havia après de boca del seu avi. No se’n coneix l’autor. Parla de les males experiències que algú —home o dona, segons qui la cantava— va viure a Nova Orleans. Hi ha diversos indrets que es disputen el discutible honor d’haver donat nom a la cançó; més probable fóra una sala de ball que es deia «Rising Sun Hall», documentada a finals del XIX. Encara hi ha qui hi documenta un hotelet als anys 1830; però la versió més estesa és la d’una casa de mala fama, regentada per una madame d’origen francès que es deia Marianne Lesoleil Levant, d’on vindria el nom del seu local. La casa hauria estat inaugurada el 1862, en plena Guerra de Secessió, per oferir un adequat «repòs als guerrers», i hauria tancat el 1874. Les dues fotos que he posat a dalt podrien correspondre a possibles localitzacions de l’establiment a Nova Orleans.


Fos com fos, la cançó la van popularitzar Joan Baez el 1960, amb una versió diferent; poc després, Bob Dylan (1961) i Nina Simone (1962). El grup The Animals, amb Eric Burdon, la va convertit en un hit el 1964. Després, molts altres: Jimi Hendrix, The Platters, Bon Jovi... En castellà, el grup Lone Star la va enregistrar el 1964; després, Los Cinco Latinos, el 1966.



En català, la va cantar el grup de Molins de Rei Els Dracs, amb Jordi Carreras, van  fer una gran feina popularitzant en català cançons dels Beatles, Johnny Halliday, The Animals i altres grups moderns, sempre en excel·lents versions de Ramon Folch i Camarasa. Jo tenia un disc (Concèntric, 1965) que contenia La casa del Sol Naixent i altres magnífiques cançons, com ara Sota un cel plujós, Un bon amic és excel·lent i No contestà ningú; però el devia deixar, ja que un bon dia em vaig adonar que ja no el tenia (ara ja no tinc ni el tocadiscos, però conservo molts vinils, i aquest no hi és).


He de confessar que, escoltant-ne la lletra en català, vaig fer víctima en Ramon Folch d’un judici temerari: sospitava que la insistència del text en el remordiment, el pecat i el vici havia de ser una mena de concessió als tics capellanescs de determinats sectors de la cultura catalana de l’època. No cal dir que quan vaig poder conèixer la versió original em vaig adonar que en Folch n’havia fet una versió fidelíssima. La podeu trobar fàcilment per internet, i sentir-la en el següent vídeo; jo m’he estimat més publicar aquí la meva pròpia adaptació, no pas tan diferent tampoc.

 
https://www.youtube.com/watch?v=phj9oFiwAWc   Els Dracs (1965)

Altres versions:


4 comentaris:

  1. Interessant, sobretot pels de la meva quinta!, tantes vegades com hem cantat aquesta cançó, sense saber-ne, molts cops, l'origen!

    Vols passar pel meu blog?http://corneliaabril.blogspot.com.es

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Cornèlia de les vuit ànimes. He passat pel teu blog i el recomano. Us sotjaré el finestró, com el veí voyeur de la senyora Clementina.

      Elimina
  2. Ja ho saps, oi, que al meu pare i a mi ens agrada molt Ramon Folch i Camarasa? Aquesta cançó també és molt bona. Gràcies, com sempre, per omplir-nos de cultura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, i l'esmenta en 'Concert per a la mà esquerra' (un llibre magnífic, per cert), tot destacant-ne el mestratge com a escriptor. La família Folch són referents culturals de primera.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.