Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 9 d’agost de 2015

Ramon Vila - Caracremada










Ramon Vila Capdevila (‘Caracremada’, 1908-1963)

Quiero tener mi tumba
lejos de los campos santos,
donde blusas blancas no haya
ni panteones dorados.

Quiero que a mí me entierren
lejos de esos lugares falsos
donde la gente al año viene
a depositar sus llantos.

Quiero que a mi me entierren
arriba, en el monte alto,
junto a aquel pino blanco
que solo esta en el barranco.

Mi tumba quiero que esté
entre dos piedras de canto.
Compañeros míos han de ser
pintadas culebras, verdes lagartos.

No quiero que a mi entierro vengan
curas laicos ni romanos,
y las flores han de ser
un manojo de punzantes cardos.

Tampoco quiero que vengan
a decir discursos y salmos
con banderas y oropeles,
vicio del mundo civilizado.

Para discursos, los graznidos
de los cuervos y los grajos,
el aullido del zorro viejo
cuando ciego es abandonado.

Ni luz de cirios que dan
unas claridades de espanto;
a mí me alumbrarán
las centellas y los rayos.

Quiero que mi tumba sea
cubierta de espinos altos,
de zarzas grandes y espesas,
abrojos y salvajes cardos.

Que brote a sus alrededores
hierba para los ganados,
y que descanse a mi sombra
el perro negro cansado.

Quiero que mi cuerpo repose
lejos del bullicio humano,
junto al pino grande que hay
en el barranco solitario.

La Creu del Perelló, avui (foto Xavi Novell)
El passat 7 d’agost va fer 52 anys que Ramon Vila va caure abatut en una emboscada de la Guàrdia Civil a la Creu del Perelló (Balsareny), prop de la Torre de Castellnou (Castellnou de Bages). Amics d’en Caracremada asseguren que aquest poema el va escriure ell quan estava ferit, l’any 1949, a la masia de Santaeugènia.

Ramon Vila, mort
Lloc on va morir Ramon Vila
Consultat l’amic Xavi Novell, que en sap un munt de tot plegat, em diu això:

«La llegenda sempre ha atribuït aquest poema a Ramon Vila, però tal i com va explicar el guia del maquis Jesús Martínez Maluenda, el Maño, és molt possible que l'escrivís en Marcel·lí Massana i l’hi ‘cedís’ a Vila per respondre un altre poema que li havia enviat el Maño. Al Ramon Vila i al Maño els unia una gran amistat i aquest últim es referia carinyosament al seu gran amic com el Feo, a causa de les cremades que tenia a la cara. Així que encara podem sumar un motiu més al Ramon Vila Capdevila: Caraquemada per a l'estat espanyol, Capità Raymond per a la resistència francesa, Maroto, Passes Llargues i Jabalí per als maquis i El Feo per al guia Jesús Martínez.

Durant una època de descans a Osseja, el Maño va enviar aquest poema a Ramon Vila:

Tengo un hermano que no lleva
la sangre mía.
Yo nací en el noble Aragón,
él en la Cataluña bravía.

De la sangre en las venas me río,
como de muchas más tonterías.
¿Para ser hermano hace falta
llevar la misma sangre o apellidos?

Ideas y sentimientos,
esto es lo que nos hermana.
El resto, prejuicios burgueses
que los dos perdimos en fechas lejanas.

Mi hermano es alto y fornido,
ancho de pecho, mirada larga,
cara fea, roja,
que el fuego de un rayo, de niño, quemara.

Su aspecto fiero lo tiene,
pero de niño es su alma.
Inofensivo y noble lo es
cuando con él se habla.

Secretos nunca tuvimos,
los dos en la montaña.

Buen o mal tiempo, nunca perdimos
nuestras grandes esperanzas
de volver a casa nuestra
y de barrer la canalla
que sangra en carne viva
a toda la pobre España.

Maroto, el bandido, le dicen
la Guardia Civil, la sotana,
policías miedosos y burgueses viles
y periodistas sin alma,
los que destilan veneno
de su pluma mal acerada,
los que le cubren de cieno
en ABC y La Vanguardia.

Los campesinos de Berga
el buen Maroto le llaman,
los mineros del Llobregat
el hombre de las piernas largas.
Tengo un hermano que lleva
la Libertad en sus espaldas.

Ideas y sentimientos,
esto es lo que nos hermana.

En Vila li va respondre amb el poema [transcrit al principi], que si bé és molt possible que no fos escrit per ell, reprodueix fidelment la seva forma de vida feréstega i solitària i fa que augmenti la seva llegenda.» 

Agraeixo a en Xavi la seva aportació, tant pel poema inicial —ja sigui d’en Caracremada o d’en Massana, és igual— amb aquest altre d’en Jesús Martínez. Tot plegat ajuda a enriquir la llegenda i a donar una pàtina encara més romàntica a la dura vida (i mort) d’aquells maquis.

Vegeu l’enllaç al blog d’en Xavi Novell, que explica molt bé tant la mort d’en Caracremada la nit del 6 al 7 d'agost de 1963 com la dels masovers de la Creu del Perelló, Domingo Rovira i Ramona Bessa , juntament amb dos maquis, el febrer de 1945. D’aquest blog he tret el text del primer poema també el publica Josep Clarà en la biografia referenciada més avall— i la referència al lloc i data on sembla que va ser escrit, així com les fotografies; i dels comentaris posteriors d'en Novell, l'esment al poema d'en Martínez i a les circumstàncies d'aquest intercanvi de versos tan emotiu i interessant. Gràcies, Xavi.


Placa a la Creu del Perelló. Foto: Xavi Novell

Placa on és enterrat Ramon Vila. Foto: Xavi Novell

Les botes d'en Caracremada. Museu del Maquis, Castellnou de Bages. Foto Xavi Novell

Últim capítol de la sèrie El maquis a Catalunya, de TVE (1989), sobre en Caracremada:


Vista aèria de la Creu del Perelló:

I encara hem de destacar la pel·lícula Caracremada, de Lluís Galter (2010), amb Lluís Soler en el paper del maqui.


Dues escenes de 'Caracremada', de Lluís Galter
Un altre dia tocaria parlar de la personalitat de Teresa Pla Meseguer, la maqui que va inspirar la novel·la Donde nadie te encuentre, d’Alicia Giménez-Bartlett, premi Nadal 2011: 


I també de la mort d’en Josep Lluís Facerias i en Quico Sabaté, que va propiciar una pel·lícula de Fred ZinnemannBehold a Pale Horse (Y llegó el día de la venganza, 1964), amb Gregory Peck, Anthony Quinn i Omar Shariff. No ens moquem amb mitja màniga!  


Hi ha també una altra pel·lícula, espanyola, que també tracta el tema dels maquis urbans (considerats delinqüents vulgars, és clar):

A tiro limpio, de Francisco Pérez Dolz (1963), sobre la mort de Facerias i Sabaté.

Altres pel·lícules espanyoles que toquen el tema durant el franquisme (no n’he vist cap):

La patrulla, de Pedro Lazaga (1954)
Dos caminos, d’Antonio Ruiz Castillo (1954)
La ciudad perdida, de Margarita Alexandre i Rafael Torrecilla, 1954)
Torrepartida, de Pedro Lazaga (1956)
La paz empieza nunca, de León Klimovski (1960)
Carta a una mujer, de Miguel Iglesias (1963)
Casa manchada, de Nieves Conde (1975)

Aquí hi ha comentaris sobre aquestes pel·lícules:


3 comentaris:

  1. El Jaume Torras em diu per email;

    "Tinc ben present el dia que la Guàrdia Civil el va matar. Els comentaris porucs de molta gent de Balsareny encara hi donaven més aire de misteri i llegenda. El sergent de la GC es vanagloriava d'haver estat, ell i els seus homes, els herois de la "festa". Al meu pare i un parell dels seus paletes els va encarregar aquest home el "servei" d'enterrar-lo. Després, silenci..."

    I jo li dic: gràcies, Jaume, per aquesta aportació. Jo era jovenet, però també recordo que se'n parlava en veu baixa. Hi havia molta por, és clar.

    ResponElimina
  2. Hi havia por per tot, i per tot arreu. Balsareny va ser un altre poble on la memòria dels maquis segueix present. Un altre cas. El dia 16 de novembre de l’any 1949, a prop de la fàbrica de la Rabeia i del castell de Balsareny (a l’anomenat camí de Sant Antoni), foren assassinats, per la Guàrdia Civil, els germans Miquel i Jaume Guitó Gramunt, masovers de Rocaus (Sallent). El seu “crim” era ser parents del Massana, haver-li donat refugi i haver fet gala, públicament, de ser enemics del règim franquista. Un traginer de Balsareny fou obligat a transportar els cadàvers i, en fer-ho, va reconèixer a un dels morts: “és l’esmolet de Sallent”, va dir. En sentir això, el civil li clavà un mastegot i li digué: “aquí no se conoce a nadie”. El mas Rocaus va ser senyalitzat en una de les Marxes d’Homenatge als Maquis que organitzen el col·lectiu llibertari de la comarca.

    Moltes gràcies per haver fet aquest post tan interessant, i tan ben documentat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Josep, per la teva aportació. El que expliques està ben documentat, per Ferran Sànchez (bibliografia que dono al post) i per Josep Clarà en la seva biografia de Marcel·lí Massana /R.Dalmau, 2005).

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.