Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimecres, 7 d’octubre de 2015

Homenatge a Lluís Companys


Lluís Companys (1882-1940)
75è aniversari de l’afusellament del president de la Generalitat de Catalunya

Ventura Gassol (1893-1980)
Al President Companys

No digueu que ell és mort —no mor l’alosa,
ni el gra de blat ni el roserar florit—,
digueu només que el president reposa
entre els braços materns, amorosit.

No digueu que ell és mort —la mort és cosa
dels homes sense rels a l’Infinit—,
digueu només que té la boca closa
i la cançó de l’herba sobre el pit.

No digueu que ell és mort —la Mort seria
perdre’s en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,

i es fa pols amb la terra que l’aferra,
no podem dir que és mort—, ell s’ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu…

Octubre 1934. Pres al vaixell Uruguay. Amb Ventura Gassol, Joan Comorera i altres.

Josep Carner (1884-1970)
Fi de Lluís Companys

Era el moment de les tenebres
quan llum no veieu ni camí
i amagaven la cara els àngels
d’amargues menes de morir.
Els grans traïdors de la terra
varen lliurar-lo al més roí.

—Véns i et perdem —deien en veure’l
la mar i l’aire pirinenc.
Ulls catalans espurnejaven:
Va de la mort al negre avenc.
Amb posat d’ira, «¡Viva España!»
escopí un noi escardalenc.

Del pobre clos on el tancaven
sonaren pany i forrellat.
De sos amics era en la casa:
del perseguit i del postrat.
Tenia allí per companyona
la catalana llibertat.

El van jutjar quatre fantasmes
de l’eterna Espanya dorment,
amb llurs espases de per riure
i llur orgull, boira en el vent.
Fins que un matí sent a la porta:
Heus ací la mort, President.

«La mort m’espera, bona amiga
de mà cruel i tendre si.
Ara, mos peus, aneu descalços:
sense embolcall m’heu de servir.
És tocant terra catalana,
sentint-la bé, com vull morir.»

Tot peresós, el sol d’octubre
daurava el dia a poc a poc.
Quan els fusells van encarar-li
ell espera la veu de «Foc!»,
que, eixit d’un rengle, donaria
l’oficial, rígid i groc.

I en encetar-se’n la paraula
amb dring de renec foraster,
ell crida «Visca Catalunya!»
Tot, gent i pati, es va desfer:
i un batre d’ulls abans de caure
la gran Invocada veié
com una barca tota sola
però menada pels destins:
per uns destins d’ales nacrades
i el guspireig de les onades
i els salts de joia dels dofins.
 
Abril de 1935. Presó Model de Madrid.

Pablo Neruda (1904-1973)
Canto en la muerte y resurrección 
de Lluís Companys

Cuando por la colina donde otros muertos siguen
vivos, como semillas sangrientas y enterradas
creció y creció tu sombra hasta apagar el aire
y se arrugó la forma de la almendra nevada
y se extendió tu paso como un sonido frío
que caía desde una catedral congelada,
tu corazón golpeaba las puertas más eternas:
la casa de los muertos capitanes de España.

Joven padre caído con la flor en el pecho,
con la flor en el pecho de la luz catalana,
con el clavel mojado de sangre inextinguible,
con la amapola viva sobre la luz quebrada,
tu frente ha recibido la eternidad del hombre,
entre los enterrados corazones de España.

Tu alma tuvo el aceite virginal de la aldea
y el áspero rocío de tu tierra dorada
y todas las raíces de Cataluña herida
recibían la sangre del manantial de tu alma,
las grutas estelares donde el mar combatido
deshace sus azules bajo la espuma brava,
y el hombre y el olivo duermen en el perfume
que dejo por la tierra tu sangre derramada.

Deja que rumbo a rumbo de Cataluña roja
y que de punta a punta de las piedras de España
paseen los claveles de tu viviente herida
y mojen los pañuelos en tu sangre sagrada,
los hijos de Castilla que no pueden llorarte
porque eres en lo eterno de piedra castellana,
las niñas de Galicia que lloran como ríos,
los niños gigantescos de la mina asturiana,
todos, los pescadores de Euzkadi, los del sur, los que tienen
otro capitán muerto que vengar en Granada,
tu patria guerrillera que escarba el territorio
encontrando los viejos manantiales de España.

Guerrilleros de todas las regiones, salud,
tocad, tocad la sangre bajo la tierra amada:
es la misma, caída por la extensión lluviosa
del norte y sobre el sur de corteza abrasada:
atacad a los mismos enemigos amargos,
levantad una sola bandera iluminada:
unidos por la sangre del capitán Companys
reunida en la tierra con la sangre de España!
  
Catalunya francesa, agost de 1940. Ja detingut, poc abans de passar la frontera. 

Joan Brossa (1919-1998)
Oda al President Companys  (fragments)

[...]  El teu exemple es dreça com un cim
que ens fa bullir la sang dintre l’abisme,
i tot té la sortida en aquell crim,
un dels més vils, dels nazis i el franquisme.

Quan l’horitzó es tancava entre volcans
tothom t’exhorta a anar-te’n de la plaga.
M’hi nego metre restin catalans
pels camps de França, dius. I el drac et draga.

En el parlar no hi ha renec prou fort
per a la infàmia d’aquell mal dia:
la terra venjarà la teva mort
i el fil de gotes de la tirania.  [...]

Dura el teu pas enllà del desencís;
portes la pàtria a l’hora que toca;
saps fer-te d’aigua en el moment precís
o esdevenir, si cal, serra de roca.

Saps portar al puny la rosa d’aquells vents
i en les dificultats cap tors no et torça;
el curs de la foguera que tu estens
trasmuda el plany dels catalans en força. [...]

S’acaba a salts el metall militar,
la nit no calla més les seves cintes;
passa per vell el nou poder del mar,
i la mentida imposa mitges tintes.

Els tirans juren en fals. Tenen set
d’equivocar amb orgull les calaveres.
Poc saben madurar. Se’n van de dret
a convertir els cavalls en cuques feres.

I fan seva la pàtria al femer;
ajuden al teatre més innoble;
es venen el capvespre a l’estranger
i enterren viu el contingut del poble.

Cert. La realitat és il·legal.
Però el casal no muda de bandera;
no confonguem les fustes, només cal
que mots i muts recobrin la parlera. [...]

Que el poble vegi, tot alçant el puny,
tenyir l’espina d’una santa eufòria.
La teva veu indòmita retruny:
Tornarem a lluitar per la Victòria!

No oblidarem les coses que hem après
en aquests anys de fosca tramuntana,
les ribes uniran homes de pes
i obrirà solcs l’esquerra catalana.

(Quan els profits de classe entren en joc
la dreta vol tornar-se servidora
del centralisme espanyol, crida foc,
i el seny i l’ordre fan de tapadora.)  [...]

Divers et dreces en un sol llorer
i símbol d’una lluita sempre nova:
ets Rafael Companys, el Conseller,
i el President En Lluís Casanova.                                 [15-X-1976]

Castell de Montjuïc, 15 d'octubre de 1940.
Castell de Montjuïc, 15 d'octubre de 1940
Manuscrit de la sentència de mort
Sentència de mort

Certificat d'execució
Certificat de defunció
Lluís Companys havia estat detingut a França per la Gestapo i extraditat per la policia francesa de Vichy, que el va entregar a la policia espanyola. Després d'un procés sumaríssim sense cap mena de garanties, va ser executat. En tota la història, és l'únic president europeu elegit democràticament que ha estat condemnat a mort i executat. Molts anys després, els governs d'Alemanya i de França han demanat perdó per haver col·laborat en la detenció del president; el govern espanyol no ho ha fet mai.

L'any 2009, la Generalitat va demanar que es revisés el judici del president Companys i la sentència de mort del 14 d'octubre de 1940. El 2010, La Junta de Fiscals de Sala del Tribunal Suprem va rebutjat la petició, adduint que la Llei de Memòria Històrica aprovada ja anul·lava aquesta sentència i per tant no calia instar cap revisió. 

Aquest és el text que va aprovar, fa tres dies, el ple de l’Ajuntament de Barcelona amb el suport de tots els grups municipals, excepte PP i C’s.
    
AL CONSELL PLENARI MUNICIPAL

El dia 15 d’octubre es commemorarà el 75è aniversari de l’assassinat del molt honorable Lluís Companys i Jover, qui fou condemnat a mort per les autoritats franquistes en l’única sentència d’aquest tipus a un president democràticament escollit a la història d’Europa, sentència que continua encara sense declarar-se nul·la per part de l’Estat Espanyol.

Fins a dia d’avui, la llei es limita a declarar injustes les sentències, per la il·legitimitat dels tribunals, mitjançant un certificat de reparació i de reconeixement que no té cap valor jurídic, i no declara les resolucions judicials nul·les de ple dret per il·legals, motiu pel qual el Ministeri de Justícia es nega a certificar-les. En aquest sentit la Llei 52/2007 de 26 de desembre, per la qual es reconeixen i amplien els drets i s’estableixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la guerra i la dictadura, no ha servit de res per anul·lar els judicis sumaríssims dictats pels tribunals militars, entre ells el que condemnava el President Companys.

D’aquesta manera, el Fiscal General de l’Estat considerà el 2010 no procedent el recurs de revisió instat per la Generalitat per obtenir l’anul·lació de la sentència dictada pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques de Barcelona de 1939 i de la sentència dictada pel Consell de Guerra d’Oficials Generals del 1940, que va condemnar a pena de mort el President Companys, perquè considerava que ambdues sentències eren inexistents i nul·les de ple dret, en haver estat dictades per tribunals il·legítims conforme la llei 52/2007.

D’altra banda, l’immobilisme i la manca de sensibilitat per part dels diferents governs de l’Estat contrasten amb els actes de desgreuge que tant des d’Alemanya com des de França s’ha fet per les actuacions dels respectius països durant la II Guerra Mundial, així com pel fet d’haver col·laborat amb el General Franco. Un menyspreu que es veu agreujat quan 75 anys després de la captura de Lluís Companys per la Gestapo, els documents que van ser confiscats continuen en possessió de l’exèrcit espanyol a l’Arxiu d’Àvila, enlloc d’haver estat retornats a la Generalitat de Catalunya, institució que és la seva legítima propietària.

Encara sobre la deslleialtat i immobilisme de l’Estat, en matèria judicial, és a Argentina on els represaliats i les víctimes del franquisme guarden la darrera esperança amb les actuacions de la jutgessa Servini en la coneguda com a ‘Querella Argentina’ després de tancar la causa contra el franquisme a l’Estat espanyol, fet que deixà els represaliats en situació d’indefensió a l’Estat. Una querella on també hi ha la causa contra el President Companys a instàncies d’Esquerra Republicana de Catalunya, que participa de la denúncia contra l’Estat espanyol per restituir la figura del President.

Per tot això, en la commemoració del 75è aniversari de la seva mort, considerem que no és comprensible que cap govern espanyol hagi accedit a certificar la nul·litat d’aquestes certificacions i a incloure aquesta declaració a la denominada Llei de la Memòria Històrica, amb tots els efectes jurídics que aquesta declaració comporta. Com dèiem, Alemanya i França han demanat perdó per haver col·laborat en la detenció i deportació de Lluís Companys, mentre que la justícia espanyola es nega a declarar nul el seu judici.

Després de dècades de llibertats democràtiques, considerem que encara no s’ha reparat com cal la memòria del President Companys, així com la causa de milers de víctimes de totes les nacions i pobles de l’Estat Espanyol, i que cal instar al Govern de l’Estat Espanyol a dur a terme les actuacions jurídiques i polítiques pertinents per anul·lar la sentència del judici sumaríssim al President de la Generalitat i realitzar totes aquelles actuacions per a reparar el seu honor.

En relació als antecedents exposats, proposem al Ple de l’Ajuntament l’adopció dels acords següents:

El Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona acorda:

Primer. Instar el Govern de l’Estat Español a dur a terme les actuacions jurídiques i polítiques pertinents per anul·lar la sentència del judici sumaríssim al President de la Generalitat de Catalunya, el Sr. Lluís Companys i Jover, així com realitzar totes aquelles actuacions oportunes perquè l’honor del President Companys sigui reparat.

Segon. Instar el Govern de l’Estat Español a modificar la Llei 52/2007, de 26 de desembre, per la qual es reconeixen i amplien els drets i s’estableixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la guerra i la dictadura, per considerar com a inexistents i nul·les de ple dret les sentències dictades pels Jutjats i Tribunals declarats il·legítims en la llei, seguint el criteri expressat per la Fiscalia General de l'Estat en el seu Decret del 4 d'abril de 2010, habilitant el procediment administratiu necessari perquè el Consell de Ministres expedeixi el corresponent certificat de nul·litat als efectes legals procedents.

Tercer. Subsidiàriament, modificar la llei d'Enjudiciament Criminal i la Llei Processal Militar amb la finalitat d’incorporar entre els requisits habilitants per procedir a la revisió d’una sentència ferma, la declaració d’il·legitimitat realitzada conforme a l’article 3 de la Llei 52/2007, de 26 de desembre, per la qual es reconeixen i amplien els drets i s’estableixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la guerra i la dictadura, així com la Llei Orgànica del Poder Judicial, per atorgar la legitimació activa al Govern de l’Estat per si mateix, o a través de la Fiscalia, per interposar el recurs de revisió de les sentències declarades il·legítimes.

Quart. Reclamar a l’Estat espanyol que retorni tota la informació sobre Lluís Companys requisada per la Gestapo a París l’any 1940 i que actualment es troba confiscada a l’arxiu d’Àvila.

Cinquè. Reclamar a tots els governs que van participar de la captura i assassinat de Companys que participin d’un acte de desgreuge a la figura de l’únic president elegit democràticament i assassinat a Europa durant el segle XX. Un acte que s’hauria de fer al fossar del Castell de Montjuic.

Sisè. Col·laborar amb aquelles persones que participen de la querella argentina mentre no siguin restituïdes les famílies.

Setè. Comunicar aquest acord al Govern de l’Estat i a les Corts espanyoles.

Monument a Lluís Companys al Coll de Manrella

9 comentaris:

  1. D'acord, però també caldria perdre la por a acostar-nos fins i tot als 'màrtirs' amb un cert esperit crític...

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant, Júlia. I em sembla que hi ha prou bibliografia històrica que analitza la personalitat, la ideologia i l'obra de govern d'en Companys, amb els seus encerts i errors, des de punts de vista prou diversos, també crítics. Però res d'això no treu ni ens ha de fer oblidar que va morir com va morir: executat després d'una farsa de judici sumaríssim prèviament amanit, com a venjança perquè era el president de la Catalunya derrotada.

      Elimina
    2. P.S. Agrairé que els comentaris vagin signats amb nom i cognom. Gràcies.

      Elimina
  2. Catalunya, l'únic país amb un president assassinat, un altre de torturat i un altre d'imputat i querellat. Som ben tristament originals.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Agrairé que els comentaris vagin signats amb nom i cognom. Gràcies.

      Elimina
  3. VA SER UN HOME POLIEDRIC,PERO QUI NO HU ES?...LA SEVA MORT L'HONORA,LA SEVA VIDA POLITICA CREC ,QUE FINS TOT VA SER MILLOR QUE LA MAJORIA DELS ACTUALS...LA PRIVADA NO LA CREC JUTGABLE.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per la teva aportació. Sisplau, agrairé que els comentaris vagin signats amb nom i cognom.

      Elimina
  4. Morí com a President de Catalunya, aquesta era la seva causa criminal. Mai els seus assassins han sigut jutjats encara. En els darrers anys de la seva vida el factor català pesà més que el propiament republicà. La guerra civil significà una prova de foc per a la seva vida. Els seu darrer fet fou morir amb els ulls descoberts mirant la cara dels seus botxins. Els seus darrers mots foren: PER CATALUNYA.

    Josep Estruel

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Josep. En efecte, el seu "crim" va ser que era president de Catalunya, elegit democràticament. Hauria pogut exiliar-se a Amèrica, però es va estimar més quedar-se a França per no abandonar el seu fill, discapacitat psíquic. Això va signar el seu tràgic destí. D'acord que cal llegir la història amb esperit crític (sempre i amb tothom), però hi ha fets que són inqüestionables. La seva causa no s'ha revisat, als botxins no els va passar res (els més alts responsables, començant per Franco, van morir al llit), i els governs successius mai no s'han "rebaixat" a demanar perdó per una execució tan antidemocràtica i palesament il·legal.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.