Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 8 de novembre de 2015

Da Ponte - Non più andrai















Lorenzo da Ponte (1749-1838)
Non più andrai

Non più andrai, farfallone amoroso,
Notte e giorno d'intorno girando,
Delle belle turbando il riposo,
Narcisetto, Adoncino d'amor.

Non piu avrai questi bel penacchini,
Quel cappello leggiero e galante,
Quella chioma, quell'aria brillante,
Quel vermiglio donnesco color!

Non più andrai, farfallone amoroso,
Notte e giorno d'intorno girando,
Delle belle turbando il riposo,
Narcisetto, Adoncino d'amor.

Fra guerrieri, poffar Bacco!
Gran mustacchi, stretto sacco,
Schioppo in spalla, sciabla al fianco,
Collo dritto, muso franco,
Un gran casco, o un gran turbante,
Molto onor, poco contante.
Ed in vece del fandango
Una marcia per il fango.
Per montagne, per valloni,
Con le nevi, e i solioni,
Al concerto di tromboni,
Di bombarde, di cannoni,
Che le palle in tutti i tuoni,
All'orecchio fan fischiar.

Non piu avrai quei penacchini,
Non piu avrai quel cappello
Non piu avrai quella chioma
Non piu avrai quell'aria brillante.

Non più andrai, farfallone amoroso,
Notte e giorno d'intorno girando,
Delle belle turbando il riposo,
Narcisetto, Adoncino d'amor.

Cherubino, alla vittoria!
Alla gloria militar!

[Le nozze di Figaro, acte I. Música de W. A. Mozart, 1786]



http://www.youtube.com/watch?v=LsmvqPOB3QA   Nova York 1988. Bryn Terfel en el paper de Fígaro.


Ja mai més

Ja mai més, borinot amorós,
no aniràs voleiant nit i dia,
de les noies torbant el repòs,
Narciset, jove Adonis d’amor.

No tindràs ja aquest bonic plomall,
ni el capell tan gentil i galant,
ni aquests rínxols ni l’aire brillant,
ni el rosat, femenívol color.

Per Bacus! Entre guerrers,
grans mostatxos, gec estret,
arma al braç i sabre al flanc,
coll tibat i el morro a l’aire,
un gran casc o un gran turbant,
molt honor, calés no gaires...
I en comptes d’un ball de franc,
una marxa enmig del fang,
travessant valls i muntanyes,
per la neu o amb sol que peta,
sempre al toc de la corneta,
i bombardes i canons,
i les bales, que, amb mil tons,
a l’orella et xiularan.

No tindràs ja aquests plomalls,
ni aquest capell elegant,
no lluiràs aquests rínxols
ni aquest aire tan brillant...

Ja mai més, borinot amorós,
no aniràs voleiant nit i dia,
de les noies torbant el repòs,
Narciset, jove Adonis d’amor.

Cherubino, a la victòria,
a la glòria militar!


[Versió llliure meva]

W. A. Mozart
Els Amics de l'Òpera de Sabadell, amb l'Orquestra Simfònica del Vallès i el Cor dels Amics de l'Òpera de Sabadell, dirigits tots per Daniel Gil de Tejada, presenten Le nozze di Figaro el dia 11 de novembre al teatre Kursaal de Manresa. Atesa la brillant trajectòria d'aquest grup, no dubto que aquest vespre afegiran un nou èxit que s'afegirà al seu historial. Ho recomano vivament.

Havia preparat un resum de la trama argumental de Le nozze di Figaro —altrament, prou coneguda—, però hi he acabat renunciant de tan complexa que és en l’acumulació de malentesos i divertides situacions equívoques. D’altra banda, no és gens difícil de trobar l’argument a internet.

L’obra es basa en una comèdia de Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais (1733-1799), La folle journée ou le marriage de Figaro (1778, estrenada el 1784), que era la continuació de Le precaution inutile ou le barbier de Seville (1775) —que podeu trobar traduïdes al català, respectivament, per Carles Capdevila i per Francesc Nel·lo

L’autor era un rellotger i músic francès que va participar activament en la Revolució Francesa. En aquestes dues comèdies de costums, que anticipen en certa manera les idees de la Revolució, va voler fer una crítica de l’Antic Règim senyorial, denunciant els privilegis d’una noblesa que abusava d’un poder basat en una simple qüestió de naixença, no pas de valors, i que era onerós i improductiu. El barber de Sevilla va tenir un gran èxit a la Comédie Française, però Beaumarchais  va haver d’esperar nou anys abans d’estrenar Les noces de Fígaro, objecte de prohibicions i censures continuades. Mozart va musicar i estrenar a Viena Le nozze di Figaro el 1786, tan sols dos anys després de l’estrena teatral parisenca, i no pas sense haver de superar també la censura de l’emperador austrohongarès: el llibretista da Ponte va haver d’atenuar algunes escenes i suprimir-ne d’altres per aconseguir-ho.

Tot i això, no hem de veure, ni en l’obra teatral ni menys en l’opera, una crítica demolidora de l’arbitrarietat del sistema senyorial. No hi ha cap anàlisi estructural ni cap descripció profunda de les injustícies socials que el sistema propicià durant segles, ni de les seves causes i conseqüències econòmiques. Al contrari, sota la forma d’una comèdia «d’embolics», la sàtira, suau, es vehicula a través del personatge femení de la Comtessa, noble ella també, i motivada bàsicament contra les infidelitats amoroses del seu espòs, a qui vol apartar de la donzella Susanna, futura muller de Fígaro. La criada, i l’enamoradís patge Cherubino, col·laboraran en la complicada facècia que preparen per desemmascarar les pretensions del Comte d’Almaviva —i perdonar-lo tot seguit, davant el seu penediment més o menys sincer, que salva la cara amable d’un estament ja en decadència inevitable.

Però la delicadesa musical de la partitura, des de l’obertura fins a les seves delicades àries i els magnífics concertants —com el llarg final de l’acte segon, un duet al qual es van afegint veus, cada una amb el seu caràcter matisat musicalment: el duet passa a ser un tercet, després quartet i quintet, per acabar esdevenint un septet després de més de vint minuts de gran riquesa musical.


L’efígie de Da Ponte és un gravat de Michele Pekenino (segle XIX) sobre un dibuix de Nathaniel Rogers (1788-1844). El retrat de Mozart és una construcció de Barbara Kraftt (1819). Tant les imatges com la lletra del llibret són de domini públic; el vídeo és amb llicència genèrica de YouTube. La versió lliure catalana i els comentaris són meus, i els allibero per a qui els vulgui.

http://www.youtube.com/watch?v=o9Q7NxtRNDs  Òpera sencera. Chatelet, Paris 1993
   

1 comentari:

  1. Ara m'adono que l'últim paràgraf m'ha sortit sintàcticament bord, amb una llarga subordinada sense principal. 'Quandoque bonus dormitat Homerus'... (amb perdó). Ho rectifico aquí:

    Però la delicadesa musical de la partitura fa d'aquesta òpera una obra excepcional, des de l’obertura fins a les seves delicioses àries i els magnífics concertants —com el llarg final de l’acte segon, un duet al qual es van afegint veus, cada una amb el seu caràcter matisat musicalment: el duet passa a ser un tercet, després quartet i quintet, per acabar esdevenint un septet després de més de vint minuts de gran riquesa musical.

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.