Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimecres, 18 de novembre de 2015

Maluquer - la fi del Cagaelàstics



Concepció G. Maluquer (1914-2004)
Auca de l’enfadós, o La fi del Cagaelàstics

Pel sant de la Pilarica
a dintre del llit es fica.
Diuen que és un refredat
que ja el tenen controlat.
Quan agafa la gripota
té por d'estirar la pota,
perquè el cor se li ha embalat
i el ronyó se li ha parat.
Tot el Búnquer s'esvalota
i ja no toquen pilota.
La família i el Marquès
diuen que no serà res,
però criden amb urgències
moltes doctes eminències.
Tots els metges de l'equip
diuen: «Pobre! Ja està RIP!»
Però com que són manats,
controlats i ben pagats,
va i l'entuben i l'injecten,
i l'enxufen i el connecten,
tot dient: «es fa el que es pot,
mal que ens quedi un trist robot».
I així es queda dia i nit,
tot ben «lúcid»... i adormit!
Però, ai! que un mal matí
amb la caca i el pipí
la mala sang concentrada
se li'n va d'una bufada.
Valga'ns Sant Nin i Sant Non!
Tot l'equip es descompon.
L'Arquebisbe ho vol curar
amb el manto del Pilar.
Quan l'hi planten al damunt
es pot dir que és mig difunt.
El Marquès diu: «Prou folló!
Li farem l'operació».
I en un lloc provisional
ja me l'obren en canal.
Li han trobat al païdor
més forats que a un colador.
El sargeixen ben sargit
i el tornen a ficar al llit.
Per ràdio i televisió
diuen «Visca! ja està bo!»
Tots els ultres del país
van bevent glopets d'anís
bo i dient: «Miracle gran!
viu i tot, el farem sant».
Mes l'eufòria es va acabar
quan se'ls hi torna a escolar.
L'equip creix i ell empitjora:
vint doctors i una doctora.
(La doctora, que és tanoca,
per si cal fer un boca-a-boca.)
I tots diuen: «Tururut!
ja hem fet tot el que hem pogut».
Però el Marquès diu: «Cabrons!
ja en tinc ben plens els collons!
Tant si us pesa com si us plau,
el portarem a la Pau.
Allà hi tinc més maquinetes
i infermeres molt maquetes
i amb una mica de sort
ressuscitarem el mort».
Dit i fet. Ben embalat
a la Pau l'han facturat.
Han escombrat els malalts
de les sales principals.
Allà, amb gran cerimonial,
l'han tornat a obrir en canal.
Per si un sí o per un no
li tallen el païdor.
(Tant d'estómac que tenia,
ai, Senyor, ves qui ho diria!)
Quan el tenen ben cosit
el tornen a ficar al llit.
Això sí: ben entubat,
enxufat i connectat.
La maquinària a tot gas
el fa viure al seu compàs.
Si es parés un sol minut...
qui gemega ja ha rebut!
La família, mentrestant,
guarda joies tot resant.
Van i vénen tots els dies
les més altes jerarquies,
preguntant pel Carcamal
de la sala principal.
També escriuen, puntuals,
llepaculs habituals
(adhesions d'ajuntaments
i associacions innocents).
Però allò tan esperat:
un «Què tal?» d'un Cap d'Estat ...
no els arriba al teletip;
i és que el món n'està molt tip!
Mentrestant els reporters,
que es gelaven pels carrers,
ara, dins de l'edifici,
avorrits de tant desfici,
van dient que ja n'hi ha prou
de tant parte amagant l'ou.
Hi ha un bon xou de donacions,
de floretes i ronyons.
(De les Hurdes un gallut
li ha cedit el seu canut.)
I així els dies van passant
i la mòmia es va aguantant.
Aguantant? Torna a fer el ruc
i als tres dies: Catacruc!
Ara, els sucs tan mal païts
se li'n van pels descosits.
El Marquès, fora de si,
decideix tornar-lo a obrir.
Diu, quan veu el mullader:
«mala peça té al teler».
I tallant d'aquí i d'allà
li treu el budell culà.
I altre cop tot ben cosit
el tornen a ficar al llit.
I el deixen drogat i sol
com un hippy qualsevol.
Passa un dia, dos i tres
i els partes no diuen res.
Res més que dorm com un soc
i que tot va a poc a poc.
Les beates i els merdetes
van portant-li medalletes;
els normals i els eixerits
conten xistos divertits.
I entre qui plora i qui riu
passa el postoperatiu.
(Algun dia es morirà
i ningú no s'ho creurà.)
Però al tomb dels quatre dies
tornen les anomalies.
Diuen que es torna a escolar
i ningú no ho pot parar.
Tothom prepara el xampany
que està en fresc fa més d'un any.
I que si això no s'acaba
ja tindrà «bouquet» de cava.
Amb l'orella al transistor,
l'ull a la televisió,
tots els nervis en tensió
i el xampany dintre el porró,
esperem el gran final
d'aquest xou fenomenal.
L'últim parte demencial
de l'equip de l'hospital
diu que l'han ben hivernat,
com un mero congelat.
El cas és fer-lo durar;
ningú sap per què serà.
Hi ha una explicació concreta:
és per fer-nos la punyeta!
Ens consola que ha patit
com pertoca a un malparit.
VINT DE NOVEMBRE GLORIÓS:
S'HA ACABAT EL GRAN MERDÓS.
I aquests són els quatre fàstics
de la fi d’en Cagaelàstics!


Anònim del segle XX, que es va atribuir a diversos poetes, entre els quals Pere Quart, i també Joan Crexell i Playà (1946-1994), historiador i escriptor, pel fet que aquest el va incloure —com a obra anònima— en la seva antologia La fi del Cagaelàstics: poesia política anònima 1939-1979 (La Magrana, 1980). Finalment, s’ha sabut que era obra de la poeta i novel·lista Concepció González MaluquerUna autora injustament oblidada, que, a part de no pocs papers inèdits, ens ha deixat reculls de poemes com La creu dels vents (1959), La ciutat i les hores (1960), Lascaris, princesa grega, comtessa del Pallars (1991) i Pallareses (pòstuma, 2006); narracions, com Dues cases (1960), i novel·les com Parèntesi  (1962), Gent del sud (1964, reed. 2001), Què s'ha fet d'en Pere Cots? (1966), Aigua tèrbola (1967) i Gent del nord (1971).




El poema, anònim, es va publicar a la revista satírica «La pipa d’en Roc», número 7, del 21 de novembre de 1978. Jo l’havia llegit en octavetes clandestines que circulaven ciclostilades, diria que fins i tot abans d’aquesta publicació «oficial» impresa; però potser la memòria em juga una mala passada i les octavetes eren posteriors.



Sí que recordo bé que l’any 1975, setmanes o mesos abans que es complissin les que, amb curiós eufemisme, hom anomenava «previsiones sucesorias», ja circulava pel país un acudit que predeia la data de la mort del Caudillo, a base de sumar les dates del començament i acabament de la Guerra Civil, 18 de juliol de 1936 i 1 d’abril de 1939, així:
        18   07   36
        01   04   39
        19   11   75
I quan el fet es va acabar confirmant, es va dir que realment el pacient havia mort el dia 19 a la nit, però que la notícia no s’havia fet pública fins l’endemà… precisament per evitar que l’acudit premonitori resultés correcte. D’altres van dir que era per fer-la coincidir amb l’aniversari de la mort del fundador de la Falange; o per «raons polítiques», com va apuntar l’historiador Ricardo de la Cierva. Tot i això, a mi la versió de postposar la data en relació amb el càlcul profètic em sembla la més imaginativa: si non è vero
A les fotografies, Concepció G. Maluquer abans de la guerra, i escrivint amb una Hispano Olivetti als anys 70. Vegeu-ne, en aquesta publicació del PEN Club, una semblança biogràfica i literària, amb alguns poemes i textos seus en prosa i fotografies.

8 comentaris:

  1. Hola amigo Ramón , Catalunya ha dado grandes novelistas pero a mi modesta opinión personal , la señora Maluquer es de lo mejorcito que ha dado vuestra región. Si señor , ahora bién , me tendrás que perdonar pero......no sabía que había fallecido ¡ la verdad que hacía tiempo que no sabía nada de esta grandísima novelista. Ha dejado un buén legado , o mejor dicho , el listón altísimo para las generaciones venideras en escribir novelas. Si Señor me alegra que te hayas acordado de ella , fíjate lo que se aprende en el mundo blogger , si no llega a ser por tu post , ni sabía que esta buena señora ( tenía cara de buena como yo digo ) había fallecido.
    Saludos Ramón y para tu Manresa ¡¡¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muchas gracias por tu amable comentario. Ciertamente, la señora Maluquer (1914-2004) fue una gran poeta y novelista, que sin embargo ha dejado obra (poética y novelística) inédita, lo que es una lástima sin duda. Ahora bien, yo no me mojaría en cuanto a comparaciones, que siempre son odiosas. Creo que su obra narrativa no desmerece de la de otros; pero pienso en personalidades como Català, Bertrana, Corominas, Ruyra, Pla, Rodoreda, Sagarra, Sales, Vilallonga, Calders, Bartra, Perucho, Pedrolo, Sarsanedas, Capmany, Porcel, Espinàs, Moncada, Marçal, Cabré, Sánchez Piñol o Serra, por citar solo algunos de los grandes narradores contemporáneos en lengua catalana, y no osaría poner la obra de dicha señora por encima de todos los citados, aunque sí a la altura de muchos de ellos y tal vez solo ligeramente por debajo de unos pocos. Y ya me abstengo de citar a los grandes poetas catalanes, con quienes igualmente la poesía de Maluquer puede codearse con toda dignidad, si bien tampoco osaría situarla a un nivel superior respecto al de otros insignes vates. A mí me gusta leerlo casi todo, y gozar de todo lo bueno que leo, que lo hay y en cantidad, en catalán y en todas las lenguas que más o menos puedo comprender. Y lo disfruto sin establecer cánones ni categorías ni clasificaciones, siempre subjetivas y discutibles. ¡Un fuerte abrazo!

      Elimina
  2. M'ha agradat molt el poema d'aquesta autora que no coneixia. Em fa pensar en aquest de Brossa:

    -Havies d’haver fet una altra fi;
    et mereixies, hipòcrita, un mur a
    un altre clos. La teva dictadura,
    la teva puta vida d’assassí,
    quin incendi de sang! Podrit botxí,
    prou t’havia d’haver estovat la dura
    fosca dels pobles, donat a tortura,
    penjat d’un arbre al fons d’algun camí.

    Rata de la més mala delinqüència,
    t’esqueia una altra mort amb violència,
    la fi de tants des d’aquell juliol.

    Però l’has feta de tirà espanyol,
    sol i hivernat, gargall de la ciència
    i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

    Glòria del bunyol,
    ha mort el dictador més vell d’Europa.
    Una abraçada, amor, i alcem la copa!

    20 de novembre de 1975

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Helena, aquest poema de Brossa és emblemàtic, i escrit el mateix dia, "en calent". També penso en dos poemes escrits en vida del dictador: "El general Franco en los infiernos", de Pablo Neruda, publicat el 1947; i la cançó "Franco la muerte", de Léo Ferré, escrita arran de l'afusellament de Julián Grimau el 1963. Gràcies,

      Elimina
  3. Cada any, el dia 20 de novembre rellegeixo aquest poema de la Concepció G. Maluquer com una lletania apòcrifa i aprofito per fer-ne difusió entre els més propers. M'ha agradat trobar-lo al teu blog i he aprofitat per fer-hi una ullada. M'ha semblat molt interessant. Tens un altre seguidor. Enhorabona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, LoSutra, pel teu comentari. Has oblidat de signar-lo amb nom i cognoms, com demano a tothom que faci. El teu blog també em sembla interessant, me'n faig seguidor.

      Elimina
  4. El Rossend m'escriu per email:

    Bona tarda Ramon,

    Quan he llegit això que expliques que havies vist en octavetes "La fi del cagaelàstics" abans de que fos publicada el 1978, he recordat que acabo de veure el bloc de Ramon Fontdevila, on explica l'experiència del dia de la mort del dictador, quan un grup de seminaristes anaven amb el Galtanegra de Vic cap a Manresa recitant aquests versos de memòria. Pot ser que aquestes octavetes, que tu menciones, ja correguessin el mateix dia del 20N del 75?

    Et poso aquí a sota el "Tomba que gira" de R. Fontdevila, perquè ho vegis tu mateix.

    Sendo



    " Recitàvem de memòria aquells goigs anònims, del quatre fàstics de la mort del cagaelàstics ("Pel sant de la pilarica, a dintre del llit es fica…")"

    http://tomba-que-gira.blogspot.com.es/2015/11/el-dia-que-es-va-morir-franco.html?spref=fb

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Sendo, per aquesta aportació tan interessant. Em sorprèn molt, perquè almenys el final del poema havia de ser escrit per força després de la mort del Caudillo; potser el mateix dia. Però com que l'agonia va durar bastant, podria ser que una part del poema ja hagués circulat clandestinament abans de la defunció.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.