Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 1 de novembre de 2015

Pasolini - Poemes en friülà

3 de novembre: 40 anys de l’assassinat de Pasolini


Pier Paolo Pasolini (1922-1975)  
Poemes en friülà

Dili

Ti jos, Dili, ta li cassis
a plòuf. I cians si scunìssin
pal plan verdùt.
Ti jos, tai nustris cuàrps,
la frescia rosada
dal timp pirdùt.

Dili

Mira, Dili, a les acàcies
plou. Els gossos esbufeguen
per la plana verda.
Mira, en els nostres cossos,
la fresca rosada
del temps perdut.

        [De Poesie a Casarsa, 1941-43]

Alba

O sen svejàt
dal nòuf soreli!
O me cialt jet
bagnàt di àgrimis!
Cu n’altra lus
mi svej a planzi
i dìs ch’a svualin
via come ombrenis!

Alba

Oh, pit desvetllat
del nou dia!
Oh llit tebi
banyat de llàgrimes!
Una altra llum
em desperta per plorar
els dies que volen
i se’n van com ombres.

        [De Poesia dialettale del Novecento, 1952]

Dansa di Narcìs

Jo i soj neri di amòur
né frut né rosignòul
dut intèir coma un flòur
i brami sensa sen.
Soj levat ienfra li violis
intant ch’a sclariva,
ciantànt un ciant dismintiàt
ta la not vualiva.
Mi soj dit: «Narcìs!»
e un spirt cu’l me vis
al scuriva la erba
cu’l clar dai so ris.

Dansa de Narcís

Jo sóc negre d’amor,
ni noi ni rossinyol,
sencer com una flor
desitjo sense desig.
M’alço entre les violetes
mentre es va fent clar,
cantant una cançó oblidada
a la nit sempre idèntica.
M’he cridat: «Narcís!»
i un esperit amb el meu rostre
enfosquia l’herba
amb la claror dels seus rínxols.

        [De Suite furlana, 1944-49]


Poemes en italià

Se m’infurio

Se m'infurio è perché l'umiliazione
di quel loro stato è senza la speranza,
e questa mancanza di speranza gli preclude
la strada a diventare interamente uomini:
a quarant'anni il loro apporto al mondo
è quello di un loro figlio adolescente.
Impugnano la pala come lui, con quella
sollecitudine a farsi benvolere.
Per loro la vita non sarà sempre così:
ma così lo è sempre stata. La speranza
non ha luce per la vita passata.

Si m’indigno

Si m'indigno és perquè la humiliació
del seu estat és sense esperança,
i aquesta manca d'esperança els barra
el camí per esdevenir plenament homes:
als quaranta anys, la seva aportació
al món és el seu fill adolescent.
Branden la pala com ell, amb la mateixa
sol·licitud per fer-se estimar.
Per a ells, la vida no sempre serà així:
però així ha estat sempre. L'esperança
no té llum per a la vida passada.

        [De Diario 1945-47]

Al principe

Se torna il sole, se discende la sera,
se la notte ha un sapore di notti future,
se un pomeriggio di pioggia sembra tornare
da tempi troppo amati e mai avuti del tutto,
io non sono più felice, né di goderne né di soffrirne:
non sento più, davanti a me, tutta la vita...
Per essere poeti, bisogna avere molto tempo:
ore e ore di solitudine sono il solo modo
perché si formi qualcosa, che è forza, abbandono,
vizio, libertà, per dare stile al caos.
Io tempo ormai ne ho poco: per colpa della morte
che viene avanti, al tramonto della gioventù.
Ma per colpa anche di questo nostro mondo umano,
che ai poveri toglie il pane, ai poeti la pace.

Al príncep

Si el sol retorna, si cau el capvespre,
si la nit té un regust de nits futures,
si un migdia plujós sembla tornar
de temps massa estimats i mai ben nostres,
jo no sóc més feliç de gaudir-ne o sofrir-ne:
ja no em sento al davant tota la vida...
Per ser poetes, cal tenir molt temps:
hores i hores de solitud són l’única manera
que es formi alguna cosa, que és força, abandó,
vici, llibertat, per donar estil al caos.
De temps, ara en tinc poc: per culpa de la mort
que se m’encara, a la posta de la joventut.
Però també per culpa d’aquest món nostre, humà,
que el pa arrabassa als pobres, i als poetes la pau.

       [De Versi dal paese dell’anima, 1958]

Alla bandiera rossa

Per chi conosce solo il tuo colore, bandiera rossa,
tu devi realmente esistere, perché lui esista:
chi era coperto di croste è coperto di piaghe,
il bracciante diventa mendicante,
il napoletano calabrese, il calabrese africano,
l'analfabeta una bufala o un cane.
Chi conosceva appena il tuo colore, bandiera rossa,
sta per non conoscerti più, neanche coi sensi:
tu che già vanti tante glorie borghesi e operaie,
ridiventa straccio, e il più povero ti sventoli.

A la bandera roja

Per a qui sols coneix el teu color, bandera roja,
has d’existir de debò perquè ell existeixi;
qui era cobert de crostes i cobert de llagues,
el jornaler es converteix en captaire;
el napolità en calabrès, el calabrès en africà,
l’analfabet en búfal o bé en gos.
Qui amb prou feines coneixia el teu color, bandera roja,
ara ja no et coneix, ja ni de vista;
tu, que et glories ja de tants èxits burgesos i obrers,
torna’t de nou parrac, i que et brandi el més pobre.

       [De La religione del mio tempo, 1961]

* * *


El 3 de novembre de compleixen 40 anys de l’assassinat de Pasolini, els veritables inductors del qual no han estat mai descoberts. Li dedico aquest article en homenatge.

Pier Paolo Pasolini va ser un poeta, novel·lista, assagista, periodista i cineasta italià. Nascut a Bolonya, des de ben jove va començar a escriure poemes en la llengua de la seva mare, el friülà. El 1947 va fundar el grup literari Risultive o Cortese di Furlan, que volia modernitzar la literatura friülana. Aquell mateix any va traduir a l’italià una antologia de poetes catalans, Fiori di poeti catalani, amb la col·laboració del teòleg, poeta i assagista català exiliat Carles Cardó.

El 1947 es va afiliar al Partit Comunista Italià de Ferrara, però en va ser expulsat dos anys després a causa de la seva homosexualitat, que no amagava. Val la pena veure com ho explicava una nota oficial del PCI publicada a la premsa de l’època (L'Unità, 26-X-1949): «Amb data del 26 d’octubre, la federació del PCI de Pordenone ha decidit expulsar del partit Pier Paolo Pasolini, de Casarsa, per indignitat moral. Els fets que han determinat mesures disciplinàries tan greus contra el poeta Pasolini nos donen ocasió de denunciar un cop més les deletèries influències de determinats corrents ideològics i filosòfics, com ara els dels Gide, Sartre i altres celebrats poetes i literats que se les donen de progressistes quan, en realitat, adopten els aspectes més deleteris de la generació burgesa.» Fot-li!


Va ser sempre un activista i polemista social, indignat per la dominació d’un proletariat rural i urbà a qui, en temps d’expansió i benestar econòmic, la burgesia temptava amb un consumisme alienador. Ell es sentia al costat dels més pobres i desheretats, i patia veient la progressiva «desproletarització» dels partits d’esquerres. En els seus escrits va ser sempre un flagell tant de l’Església Catòlica i del Partit Demòcrata Cristià com del Partit Comunista: deia que catòlics i comunistes eren «les dues esglésies» que s’havien posat d’acord a renegar de la cultura de les seves pròpies bases proletàries i camperoles; i sostenia que el sistema cultural dominant, sobretot mitjançant la televisió, generava un model unificador que destruïa les cultures nacionals. Hi tocava, hi tocava...  

.

La seva obra com a cineasta li va guanyar popularitat a escala mundial amb obres com Mamma Roma (1962), Il Vangelo secondo Matteo (1964), Uccellacci e uccellini (1966), Edipo Re (1967) Teorema (1967), Porcile (1969), Medea (1969), Il Decamerone (1971), I Racconti di Canterbury (1972), Il fiore delle mille e una notte (1973) o Salò, o le 120 giornate di Sodoma (1974) 

Les versions dels poemes són meves. Les imatges són baixades d’internet. A les imatges, Pasolini fent de Giotto a Il Decamerone; dirigint una pel·lícula; i davant la tomba de Gramsci (c. 1970); un dels seus llibres de poemes en italìà es titulava precisament Le cenere di Gramsci (1954). 


6 comentaris:

  1. Jo tampoc no en vull saber res de la religió o del comunisme, "les dues esglésies"! I tant que hi tocava. M'agrada molt el darrer poema que has traduït, "A la bandera roja". L'estelada mai serà un parrac.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Helena.

      Jo entenc que Pasolini reivindicava un retorn del comunisme (aburgesat d'ençà que va tastar el poder) als seus orígens proletaris i pobres, i per això diu que la bandera hauria de tornar a ser un parrac, no en sentit pejoratiu, sinó connotant la puresa de la pobresa.

      Elimina
    2. Ui! Havia fet una lectura superficial!
      Però el comunisme no m'agrada, ni del dret ni del revés. No et deixa tenir individualitat.

      Elimina
  2. El Jaume em diu per email: "Celebro aquestes traduccions del friulà. M'han agradat. No sé si hi ha altres traduccions, però sense les teves, segur que no les hauria buscat. Gràcies!"

    Jo li dic: no sé si n'hi ha, de traduïdes al català. Jo les he traduït a partir de versions a l'italià, que sí que n'hi ha. Gràcies a tu.

    ResponElimina

  3. Molt bo tot el que dius de Pasolini , El final és genial: "la televisió, generava un model unificador que destruïa les cultures nacionals. Hi tocava, hi tocava"... Sí, Ramon, hi tocava!
    A mi tampoc m'agrada el comunisme, Com diu l'Helena no et deixa tenir individualitat. Però et deixa la religió que gairebé sempre estat unida a les dictadures?

    josep estruel.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Josep. Jo crec en la llibertat, i totes les doctrines que apel·len a la fe cega en un dogma o un líder em semblen nefastes. El neoliberalisme també té els seus dogmes, i els seus mètodes per marginar qui se'n desmarca, potser d'una forma no tan brutal com amb el Pasolini, però igualment efectiva. Avui el neoliberalisme és segurament la pitjor doctrina, i la que a l'Europa actual més ens fa ballar al seu so. I els altres dogmatismes (religiosos o polítics, de l'extrema dreta a l'extrema esquerra) s'hi sotmeten també, perquè ja els va bé seguir-la, o com a pretext per combatre-la des d'uns altres dogmes no menys radicals.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.