Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimarts, 1 de desembre de 2015

Verdaguer - La mort de l'escolà



















Jacint Verdaguer (1845-1902)
La mort de l’escolà
                                                       Al pare Ramir Rodamilans

A Montserrat tot plora,
tot plora d’ahir ençà,
que allí a l’Escolania
s’és mort un escolà.
L’Escolania, oh Verge,
n’és vostre colomar:
a aquell qui ahir us cantava,
qui avui no el plorarà?

En caixa blanquinosa,
mirau que hermós que està:
n’apar un lliri d’aigua
que acaben de trencar.
Té el violí a l’esquerra
que solia tocar;
lo violí a l’esquerra,
l’arquet a d’altra mà.

Sos companyons de cobla
lo duen a enterrar.
Lo rossinyol salmeja,
salmeja més enllà;
quan veu l’Escolania
calla per escoltar.
Lo cant de les absoltes
comencen d’entonar;
lo primer vers que entonen
del cel sembla baixar;
lo segon vers que canten
se posen a plorar.
Lo mestre de la cobla
los aconhorta en va;
les fonts ja són rieres
i les rieres, mar.

Oh patges de la Verge,
bé teniu de plorar,
al que millor cantava
venint de soterrar.
Los monjos també ploren;
sols canta un ermità,
sentint cantar los àngels
i amb ells lo nou germà,
aucell d’ales obertes
que cap al cel se’n va.

Mentre ell canta pels aires
lo violí sonà.

[De Caritat, 1885]



Un dels poemes més coneguts i emotius de Mossèn Cinto, inspirat en un fet real. L’escolanet es deia Eudald Miró i Florença. Va néixer a Vilafranca del Penedès el 1849 i va entrar a l’escolania de Montserrat el 1857. Era un estudiant aplicat i treia bones notes en solfeig, violí i piano. Va morir de tifus el 15 d’agost (dia de l’Assumpció de la Mare de Déu) de 1862, als tretze anys. Durant la missa funeral, a l’hora de cantar les absoltes, el tiple solista va començar a plorar i l’escolania en ple, contagiada per l’emoció, s’hi va afegir. Pocs anys després, el pare Ramir Rodamilans —a qui després Verdaguer dedicaria el poema— va explicar al poeta de Folgueroles aquest fet, i el poeta en va prendre bona nota. El poema va ser publicat el 1885; el 1899, el músic Antoni Nicolau i Parera (1858-1933) hi va posar la música i l’Orfeó Català va estrenar la cançó el dia 1 de gener de 1900, ara fa 116 anys. Després, Emili Vendrell en va popularitzar una versió abreujada, com després Dyango i altres.

  

Bibliografia:

Ramon Colomé, «La mort de l’escolà», dins Revista Montserratina, 3, 112-118 (1911)
Esteve Calzada i Alavedra: La mort de l’escolà: llegenda, història i anècdota, Barcelona: Milà, 1955
Maria Rosa Serra Milà, «La mort de l’escolà. De Vallfogona a Verdaguer», Dins Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, núm 52. Girona, 2011.  
Joan Panisello, Jacint Verdaguer: home, poeta, romàntic. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003. 


Imatges: Jacint Verdaguer, carbó de Ramon Casas, MNAC.
Estàtua de Verdaguer, obra de Carles Flotats, al Camí dels Degotalls de Montserrat
Estàtua de Verdaguer , obra de Joan Ferrés, al Santuari de la Mare de Déu del Mont.
Bust de Verdaguer, obra de Josep Borrell i Nicolau (1924). Ajuntament de Vic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.