Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimecres, 27 de gener de 2016

Carles Hac Mor - In memoriam


Carles Hac Mor (1940-2016)
El temporal de les faves

Com que l’escriptura la voldria
retallada, descosida, sargida, apedaçada,
foradada i ratada, vaig fent com si no hi fos,
deixo que ragi, tot i que no les tinc totes
mentre, ben decidit, esmotxo, desmanego,
aparraco, desgasto i faig culcosits i badadures
fins que jo mateix acabo tot retallat, descosit, 
amb tomàquets i pedaços, clivellat i rosegat.

Llavors, tu t’ho emprovaries, i, atorrollat
i empipat, amb la fatxa que faries, m’engrescaries
a enllestir-ho: et trauries la rampoina
i, juntament amb el meu barret,
la llençaria al foc, m’hi escalfaria,
i et tornaria el teu vestit havent-lo fet bocins:
aquests esquinçalls, socarrimats per les cendres
vives d’aquells parracs, foren els meus poemes,
no tan informes com voldria amb la dèria que tinc
de passejar-me per la boira de Ponent,
no tan descordats com resultarien
si no els haguessis de llegir.

[El desvari de la raó, 1995]

Entropia 

Hola noi! Com va tot?  
Bé, bé. Ah! I tu què?  
Ves, no res. Home! Uf!  
Sí, quina calor! Ep!  
Quina hora és? Alabat  
sigui Déu! Ca barret!  
Malament rai. Què fas?  
Ecs! Fuig! Deixa'm! Quin fàstic!  
Reina Santa! Pollós!  
Alça! Correu-hi tots! Au!  
Vinga! No comencem!  
Si no dic res, però!  
Més val! Desagraït!  
Ai! Para compte, eh?  
Ara sí que m'has mort!  
Que et fas el ruc o què?  
Que parlo amb la paret?  
Que més val que callis!  
Què tens ara, bandarra?  
Totxo! De què te'n fums?  
Què t'has pensat? Prou, pou!  
Faltat! Què t'empatolles?  
Qui ho havia de dir?  
Pots comptar! Quines penques!  
Vés, vés! Malaguanyat!  
Vols dir? Bah! Se me'n fot!  
Avall, que fa baixada!  
Tu mateix. Quina angúnia!  
Barrut! Pallús! Vagarro!  
Vergonya me'n daria!  

[Hi ha un diari sobre l’estora, 2001]

La veritat de la no-veritat 

                    Si l'u és, l'u no és 
                    Parmènides / Emanuele Severino 

Aquest poema  
es nega a si mateix  
i per això mateix  
s'autoafirma,  
i, en autoafirmar-se,  
nega així mateix  
qualsevol afirmació  
externa a la seva  
negació radical: sí.  

[Sense contemplacions, 2000]

La lluna i la pruna

ens recolzarem a l'ampit per fitar l'aigua 
giravoltarem turó amunt i  
remorejant lleument 
semblarem teranyines 
i hi perdrem els estreps 
faré la guaita de nit 
i afollaré 
cop rere cop 
la tercera dimensió de l'ombra de la fe

que ja m'han esquilat  a bastament 
i penso a què treu cap 
de ser musclo d'aquesta olla lírica 
si Cal·líope es pot haver amagat l'ou 
sota el vestit 
i segurament 
no ho notaria ningú 

[No em cap al cap, 2001]


Ha mort, als 76 anys, el que s’anomenava a si mateix «infrapoeta», Carles Hac Mor (Carles Hernández Mor), nascut a Lleida i mort ahir a Sant Feliu de Guíxols.

Autor de més de trenta llibres de poesia, en una línia rupturista exuberant («l’única norma és no tenir-ne cap»”), escrivia «explorant els límits de la pràctica artística sense defugir el compromís ideològic, a l’esquerra de l’esquerra», com resava l’ideari del «Grup de Treball» en què va participar als anys 70. Després va fundar les revistes ‘Tecstual’, ‘Ampit’ i ‘L’Avioneta’. 


Ha publicat, entre altres, ‘Tu'm és no m's. Desig/enuig. Escalaborns' (1977),  'S'ha rebentat l'hospici' (1985), 'La fi del món' (1994), 'El desvari de la raó' (1995), 'Cabrafiga' (2002) , 'M'he menjat una cama' (2004), ‘Coma induït’ (2007) i ‘Obra Completa Punt U’ (2012). En el pròleg a aquest últim llibre, Jordi Marrugat diu que la poesia de Carles Hac Mor és «una llamborda llancívola per enderrocar i reconstruir barricades: s’hi sent la llengua d’un alliberament que ja mai no podrà retornar a l’esclavitud». 

Fotografies i textos baixats d’internet en un intent d’homenatge apressat. Em convido i us convido a rellegir la seva obra.


7 comentaris:

  1. Ostres, avui al matí he quedat molt parat en sentir la notícia. No l'havia llegit gaire, però m'havia semblat sempre molt interessant i rupturista, lúcid, investigador,… També m'agradava la seva presa de posició davant temes socials i la manera com concebia la literatura lligada a una determinat compromís. En fi, gràcies per apropar-nos la seva figura i la seva obra, Ramon, la llegirem atentament.
    Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, August. Un poeta irreductible, fet a la seva, sempre sabia capgirar els mots (quan no se'ls inventava) per fer-nos adonar de coses no sempre òbvies. Sí, caldrà llegir-lo, per sort els poemes queden.

      Elimina
  2. No el coneixia gens. Ja en penjaré algun poema al meu blog de comentari de poesia. No em sembla un "infrapoeta"!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ho era pas, era un poeta de nassos, amb una creativitat lingüística i conceptual admirable. però de primer es deia a si mateixa "antipoeta" i més tard "infrapoeta". Segurament es devia inspirar en el nom de l'Arxipoeta medieval de Colònia.

      Elimina
  3. PER MI,ERA UNA LECTURA DIFICIL,ESCLAR QUE LA MEVA PREPARACIO ES LIMITADA PERO COM A PERSONA AN SEMBLA-VA TOT UN GRAN "TIPUS".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies. Et demanaria de signar els comentaris, sisplau.

      Elimina
    2. Gràcies. Et demanaria de signar els comentaris, sisplau.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.