Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 17 de gener de 2016

Cervantes - Ovillejos





















Miguel de Cervantes (1547-1616)
[Ovillejos de Cardenio]

¿Quién menoscaba mis bienes?
          Desdenes.
Y ¿quién aumenta mis duelos?
                   Los celos.
Y ¿quién prueba mi paciencia?
                   Ausencia.
De ese modo, en mi dolencia
ningún remedio se alcanza,
pues me matan la esperanza
desdenes, celos y ausencia.

¿Quién me causa este dolor?
                   Amor.
Y ¿quién mi gloria repugna?
                   Fortuna.
Y ¿quién consiente en mi duelo?
                   El cielo.
De ese modo, yo recelo
morir deste mal estraño,
pues se aumentan en mi daño
amor, fortuna y el cielo.

¿Quién mejorará mi suerte?
                   La muerte.
Y el bien de amor, ¿quién le alcanza?
                   Mudanza.
Y sus males, ¿quién los cura?
                   Locura.
De ese modo, no es cordura
querer curar la pasión,
cuando los remedios son
muerte, mudanza y locura.

[De El ingenioso hidalgo Don Quijote de La Mancha, primera part (1605), cap. XXVII]


[Ovillejos de Tomás]

¿Quién de amor venturas halla?
        El que calla.
¿Quién triunfa de su aspereza?
        La firmeza.
¿Quién da alcance a su alegría?
        La porfía.
De ese modo, bien podría
esperar dichosa palma
si en esta empresa mi alma
calla, está firme y porfía.

¿Con quién se sustenta amor?
        Con favor.
¿Y con qué mengua su furia?
        Con la injuria.
¿Antes con desdenes crece?
        Desfallece.
Claro en esto se parece
que mi amor será inmortal,
pues la causa de mi mal
ni injuria ni favorece.

Quien desespera, ¿qué espera?
        Muerte entera.
Pues, ¿qué muerte el mal remedia?
        La que es media.
Luego, ¿bien será morir?
        Mejor sufrir.
Porque se suele decir,
y esta verdad se reciba,
que tras la tormenta esquiva
suele la calma venir.

¿Descubriré mi pasión?
        En ocasión.
¿Y si jamás se me da?
        Sí hará.
Llegará la muerte en tanto.
        Llegue a tanto
tu limpia fe y esperanza,
que, en sabiéndolo Costanza,
convierta en risa tu llanto.

[De La ilustre fregona, una de les Novelas ejemplares (1613)]


Hem encetat l’any en què es commemora el quart centenari de la mort del «Manco de Lepanto» i el de Shakespeare. (que, tot i morir tots dos el dia 23 d'abril de 1616, no van morir el mateix dia, perquè Anglaterra no havia acceptat la reforma del calendari gregorià).També celebrarem, entre altres efemèrides, el setè centenari de la mort de Ramon Llull, el 480 aniversari de la mort de Garcilaso de la Vega i el 80è aniversari de l'assassinat de García Lorca. De tots n'anirem parlant al llarg de l'any; avui comencem amb aquests dos preciosos «ovillejos» cervantins.

Qui recita o canta el primer és l’enamorat Cardenio, que es plany a Sierra Morena per l’amor de Lucinda, a qui els pares d’ella volen casar amb un cavaller; Don Quixot i Sancho, el capellà i el barber els ajudaran. El segon és un poema que uns hostalers troben en una llibreta, propietat d'un mosso de quadra anomenat Tomàs, i pel qual descobreixen el seu amor per la noia de fer feines de l’hostal, la bella Constanza.

«Ovillejo» és el nom que els tractadistes van donar a aquest tipus d’estrofa: deu versos, set dels quals octosíl·labs (segons la mesura castellana) i tres de més curts, habitualment trisíl·labs, els quals es repeteixen seguits en el darrer vers de cada estrofa. Cervantes va ser, sembla, l’inventor d’aquesta estrofa; després, l’han conreada Zorrilla, Rubén Darío i altres poetes.

Il·lustracions: dos gravats de Gustave Doré (1832-1883) per a una edició francesa de Don Quixote (1868), de domini lliure. En el primer, l’hidalgo i el seu escuder veuen de lluny Cardenio; en el segon, aquest els explica les seves penes. I dos quadres: suposat retrat de Cervantes, atribuït a Juan de Jáuregui (1583-1641), Real Academia Española, Madrid; i Últimos momentos de Cervantes: oli de Víctor Manzano (1831-1865), Museo de Jaén. 


El compositor Francisco Asenjo Barbieri (1823-1884) va musicar els Ovillejos de Cardenio el 1861. Escoltem-lo aquí:



2 comentaris:

  1. M'agraden molt les conclusions dels dos ovillejos, sobretot "no es cordura/ querer curar la pasión". L'amor no passa per l'enteniment, deia Herman Hesse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquest vers, Cervantes es mostra gairebé com a un preromàntic. Però també, més prosaicament, va dir: "el mayor contrario que el amor tiene es el hambre", i "el amor y la afición con facilidad cierran los ojos del entendimiento". De tota manera, és fantàstic, estimar; i una gran sort, tenir qui t'estimi. Gràcies, Helena.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.