Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dissabte, 20 de febrer de 2016

Llull - Llibre de les Bèsties



Ramon Llull (1232-1316)
Llibre de les bèsties

CAPITOL II - DEL CONSELL DEL REI

Quan lo lleó fo elegit a rei, ell féu un bell sermó davant tot son poble, i digué aquestes paraules:
—Senyors : volentat és estada de vosaltres que jo sia rei. Tots sabeu que ofici de rei és molt perillós i és de gran treball. Perillós es, car per los pecats del rei s'esdevé moltes vegades que Déu tramet en terra fam i malalties i guerres i morts; i açò mateix fa per pecats del poble. I per açò és a rei perillosa cosa regnar, i son regnar és cosa perillosa a tot son poble. I com sia gran treball a rei governar si mateix i son poble, per çò us prec tots ensems que em donau consellers qui m'ajuden i qui em consellen en tal manera, que sia salvament de mi i de mon poble. Aquells consellers que em dareu prec-vos que sien hòmens savis i lleals, i tals que sien dignes d'esser consellers i d'estar en paria de rei.
A tots los barons i al poble d'aquella cort plagueren les paraules que havia dites lo rei, i tots se tingueren per bé avinguts en l'elecció del rei. Acort fo pres que l'ors i lo lleopart i l'onça i la serp i lo llop fossen consellers del rei. Tots aquests, en presencia de la cort, juraren com al rei donassen lleal consell en tot çò que poguessen; més molt desplagué a na Renart com no l'havien elegida a ésser conseller del rei; i en presencia de la cort digué estes paraules:
 — Segons que es troba escrit en l'Evangeli, Jesucrist, qui és rei del cel i de la terra, volgué haver amistat i companyia en est món d'hòmens simples i humils; i per açò elegí els apòstols, qui eren homes simples i pobres, a significança que en la sua virtut los exalçàs, i que ells ne fossen més humils; perquè, en esmena de tots vosaltres, jo dic que a mi seria semblant que el rei degués haver en son consell bèsties simples i humils, per ço que no s'ergullessen per poder ni per llinatge, i que ab lo rei no se volguessen igualar, i que a les bèsties simples i que viuen d'herba fos eximpli d'esperança i d'humilitat.
 A l'orifany i al senglar i al boc i al moltó i a les altres bèsties que viuen d'herba, paregué bo ço que deia na Renart; i tots aquests consellaren al rei que na Renart, que era ben parlant i havia gran saviesa, fos del consell del rei. I d'altra part na Renart consellà i tingué per bo que l'orifany i el senglar i el boc i el moltó fossen del consell del rei així mateix. En gran consir foren l'ors i el lleopart i l'onça, quan oïren que na Renart fos del consell del rei, car gran por hagueren que na Renart, ab sa parleria i maestria, no els fes venir en ira del rei, i majorment com na Renart hagués més aconsellada l'elecció del rei que neguna altra bèstia.
— Senyor — digué el lleopart al rei, — en vostra cort és lo gall, qui és bell de persona i és savi, i sap ésser senyor de moltes gallines. Aquell canta en l'alba molt clarament i bellament; per què molt mellor se convé que ell sia de vostre consell que na Renart.
L'orifany digué que bo era que el gall fos del consell del rei, per ço que li donàs eximpli com degués regir i sotsmetre a si la reina, i per ço que el despertàs en l'alba i que pregàs Déu. I na Renart era bona a ésser conseller del rei, per ço car és sàvia bestia i sap moltes coses.
Lo lleopart digué que no es convé en consell de rei ésser dues persones qui per natura sien en malvolença, car, per la mala volentat que s'han, se’n podria torbar lo consell del rei.
De l'altra part parlà na Renart i digué que al consell del rei pertanyia que hi fossen belles bèsties i grans, això com l'orifany i el senglar i el boc i el moltó i el cervo, car en presencia de rei se convé bellesa de persona.
En volentat fo del rei que na Renart i sos companyons fossen de sa cort i de son consell, i fóra fet; mas lo lleopart digué al rei secretament estes paraules:
— Senyor, un comte havia guerra ab un rei; i car lo comte no era tan poderós com lo rei, ajudava’s ab maestria de la guerra de rei, açò és a saber, que aquell comte secretament donà grans dons a l'escrivà del rei, per tal que li fes saber tots los ardits i els actes que el rei faria en sa guerra contra el comte. I per açò aquell escrivà empatxava el poder del rei, que no podia venir a fi de la guerra del comte.
Con lo lleopart hagué finides ses paraules, i el lleó hagué entesa la semblança, ell digué que el gall fos de sa cort, i no volgué que na Renart fos de sa cort, per ço que no fes a saber a l'orifany ni a les altres bèsties qui vivien d'herba l'ardit del rei ni de sos companyons qui menjaven carn.


Una paràbola excel·lent de les negociacions i maquinacions dels polítics per aconseguir el poder mitjançant la traïdoria, el doble joc, l’engany i la por.
El ‘Llibre de les Bèsties’ és part del ‘Fèlix o Llibre de Meravelles’ (1287-1289).  La font, és clar, és el Kalila i Dimna: col·lecció de faules índies, traduïdes del sànscrit al pahlavi el segle VI; després, al siríac; i a l’àrab el segle VIII. A partir de l’àrab se’n van fer traduccions i adaptacions a diverses llengües occidentals, com la castellana atribuïda a Alfons X el Savi, que hom fa remuntar al 1251.

D’aquesta obra de Llull se n’han fet moltes edicions al llarg dels segles, amb diferències en la transcripció del text; jo n’he fet servir una de 1905, editada per Mateu Obrador Benàssar a la ‘Biblioteca Popular de ‘L’Avenç’, de la qual he actualitzat la puntuació i he desenvolupat alguna elisió al meu lliure criteri. Tinc l’esplèndida edició de Salvador Galmés (‘Els nostres clàssics’, 4 volums, 1931); hi ha també les ‘Obres Essencials’ (Selecta, 2 vols, 1957-60, a cura de Miquel Batllori), les ‘Obres Selectes’ (Moll, 1989, a cura d’Anthony Bonner) i nombroses edicions totals o parcials, entre les quals destaco la d’Edicions 62 – La Caixa, a cura de Joaquim Molas (1980), i la de Teide (1991), entre altres. Del ‘Llibre de les bèsties’, l’any passat se’n va fer una versió  en català modern, obra de Miquel Desclot (Proa - A Tot Vent, 2015, il·lustrada).


I una novetat molt interessant: fa pocs dies s’ha presentat a Itàlia una primera edició crítica, a cura de Marcella Ciceri, de la versió en llengua vèneta que es va fer al segle XIV:  Ramon Llull, ‘Libro de le Bestie’. Alessandria: Edizioni dell’Orso, 2015. Si algú va al Piemont i es recorda de mi...   


Imatges: 

Francesc Ribalta: ‘Retrat de Ramon Llull’ (c.1620). Oli sobre tela, Museu Nacional d’Art de Catalunya.

‘El lleó i la guineu’, il·lustració siriana d’un còdex alemany de ‘Kalila und Dimna’, de cap al 1220. Bibliothèque Nationale de París. 

Wenzeslas Hollar (1607-1677): ‘El lleó i la guineu’. Thomas Fischer Rare Book Library,  Toronto. 

2 comentaris:

  1. Cada cop m'agrada més de llegir Llull. Està molt bé que li dediquin aquest any, i que tu ens l'aproximis. Però no m'agrada que sigui tan actual aquest text que ens presentes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Helena. Per desgràcia, allò de 'Homo homini lupus' continua vigent, i no té pinta de millorar. Com a humanitat, no aprenem res.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.