Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dilluns, 1 de febrer de 2016

Verdi - Credo in un Dio crudel

















Arrigo Boito / Giuseppe Verdi
Credo in un Dio crudel

Credo in un Dio crudel che m'ha creato
simile a sè, e che nell'ira io nomo.
Dalla viltà d'un germe o d'un atomo vile son nato.
Son scellerato perchè son uomo;
e sento il fango originario in me.
Sì! Questa è la mia fè!
Credo con fermo cuor, siccome crede
la vedovella al tempio,
che il mal ch'io penso e che da me procede,
per il mio destino adempio.
Credo che il giusto è un istrion beffardo,
e nel viso e nel cuor, che tutto è in lui bugiardo:
lagrima, bacio, sguardo, sacrificio ed onor.
E credo l'uom gioco d'iniqua sorte
dal germe della culla al verme dell'avel.
Vien dopo tanta irrision la Morte.
E poi? E poi? La Morte è il Nulla:
è vecchia fola il Ciel!

[Otello, acte II, escena 2]

Crec en un Déu cruel

Crec en un Déu cruel que m’ha creat
semblant a ell, i a qui, des de la ira, anomeno.
Sóc nat de la vilesa d’un embrió, o d’un àtom vil.
Sóc malvat perquè sóc home,
i sento el fang originari en mi.
Aquesta és la meva fe, sí!
Crec amb cor ferm, tal com creu
la jove vídua al temple,
i el mal que penso i que de mi prové
omple el meu destí.
Crec que l’home just és un pallasso ridícul,
tant de cara com de cor, en ell tot és mentida:
petó, llàgrima, esguard, sacrifici i honor.
I crec que l’home és joguina d’una sort iniqua,
des del nadó al bressol fins al cuc del sepulcre.
Després de tanta burla, ve la Mort.
I després? I després?
La Mort és el No-res:
i el Cel, quina antiga rondalla!



En l’any de Shakespeare, el Liceu ha programat dos Otello: el de Rossini i el de Verdi. Aquest darrer el fan des del passat dia 21 fins al 7 de febrer.Veurem com va; la crítica no deixa gaire bé els intèrprets ni el director, però sí l’orquestra i el cor. I pel que fa a l’escenografia, valdrà més que no n’opinem fins que l’haurem vista.

Verdi, que admirava Shakespeare, va musicar tres òperes inspirades en obres del genial dramaturg anglès: Macbeth, Othello i Falstaff; i deia que hauria volgut posar música també a La Tempesta, Romeo i Julieta, Antoni i Cleòpatra i El Rei Lear.  Podia haver triat el gran cor inicial, amb l’arribada d’Otel·lo (Esultate!), o alguna ària del protagonista o de la pobra Desdèmona (per exemple, l’Ave Maria o la Cançó del Salze), o un duet de tots dos. Finalment he escollit la inquietant ària de Iago, definitòria de la maldat del personatge.

El tema és prou sabut com per comentar-lo. Hi ha qui ha sostingut que, en el fons, Otel·lo s'estimava de debò Desdèmona, però si fos així, cal reconèixer que ho feia d’una manera dominadora, possessiva i intolerant. Per a mi, Otel·lo, el que estima per damunt de tot és el seu ego absorbent. La seva reacció (induïda, això sí, per un personatge diabòlic) eleva a categoria de referent literari un comportament execrable que no ens pot moure a comprensió: la violència de gènere. No cal ni dir-ho: ni que la gelosia es fonamentés en fets reals, mai, en cap cas, la violència no ha de ser una resposta. No diguem ja, com aquí, quan les sospites es basen en insinuacions de tercers i en proves no contrastades. El final d'Otel·lo fa palesa la desesperació de qui s'adona, massa tard, de la magnitud de la tragèdia a què el seu orgull masclista s'ha deixat empènyer.

Un veritable amor es basa en la comunicació i en la comprensió. En canvi, Otel·lo es refia ingènuament del conseller pèrfid; es malfia dels que de debò el respecten i aprecien (Cassio i Desdèmona) i es deixa enganyar per proves merament circumstancials falsejades per Iago —i aquí no em puc estar de considerar que determinades clavegueres polítiques d’avui dia es comporten com l’infidel manipulador, calumniant impunement els adversaris a batre: tot s’hi val per a assolir els objectius, per abjectes que siguin.

Al vídeo, el gran Tito Gobbi a Londres l’any 1958. Imatges: Boito i Verdi (Viquipèdia)

http://www.liceubarcelona.cat/temporada-15-16/opera/otello/presentacio.html  


Othello et Desdémone, per Alexander-Marie Colin (1798-1875). Museum of Art, New Orleans.


Othello and Iago (fragment), a Charles & Mary Lamb, Tales from Shakespeare (Philadelphia, 1901)

2 comentaris:

  1. El Jaume em diu per email:

    "Una impressionant òpera en la maduresa de Verdi. Una de les darreres de la seva llarga i fructífera carrera creativa. Rossini n'havia escrit una, com bé dius, amb el mateix nom, que va quedar oblidada. És una llàstima, perquè és molt i molt bona. Una de les raons ( diuen) és que la de Rossini exigeix dos bons tenors i costa trobar-ne dos de primera línia que estiguin disposats a competir damunt l'escenari. Un Otello i un Yago en la mateixa tessitura: un cas molt singular. Veurem què passarà al Liceu."

    Gràcies, Jaume. No conec l'Otello de Rossini, i me l'he perdut ja. Sí que conec el de Verdi; aquest any, a més del Liceu, el fan els de Sabadell al Kursaal el mes que ve. En gaudirem dos cops!

    ResponElimina
  2. Me'n recordo del que ens deien a la carrera, que no se sap explicar les raons de Yago per fer el que fa. Tampoc em sé explicar la gelosia desmesurada d'Otel·lo. M'agraden les explicacions que en fas.

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.