Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dilluns, 28 de març de 2016

Homer - Ilíada XII



Homer (segles VIII-VII aC)
Ilíada (fragment)

«Glauc, com és que tots dos gaudim d’una màxima honra,
tant pel seient com pels talls i per les copes curulles
a la Lícia, on tothom totalment com a déus ens contempla?
Fem treballà’ un gros cultiu per les riberes del Xantos,
d’una vinya xamós, i d’altra terra bladera.
Doncs ara ens cal, barrejats a l’avantguarda dels licis
ferms, afrontar aquí mateix també la guerra ardorosa,
i pugui de tos dir un lici de forta cuirassa:
“Sense renom no ho és pas que Lícia sobiranegen
aquests nostres cabdills que emboquen ovelles molsudes
i un vi melós, escollit, car tenen també una puixança
noble, i combaten tots dos a l’avantguarda dels licis”.
Si fos cert que fugint d’aquesta guerra, oh caríssim!,
haguéssim de resultar uns immortals sense vellura,
aleshores ni jo no combatria a avantguarda,
ni t’instaria tampoc a la guerra que és glòria dels homes.
Però donat que en tot cas els fats de mort innombrables
tenim damunt, i el mortal no els pot fugir ni esquivar-los,
anem! Així donarem, o algú a nosaltres, la glòria!»

[Ilíada, XII, 310-328. Versió de Manuel Balasch. Barcelona: Selecta, 1971]

«Glauc, per què tan grans honors a nosaltres ens donen,
carns, llocs d’honor, copes plenes, a lícia, i tots ens esguarden
com si fóssim uns déus, i tenim assignades grans terres
vora les ribes del Xantos, el sòl de les quals és prou fèrtil
tant per a ser conreus de xeixa com d’hortalisses?
Ara als primers renglars dels licis tots dos hem de batre’ns,
hem de respondre a la crida que ens fa la batalla ardorosa,
i hom parlarà d’aquest mode entre els licis de forta cuirassa:
“No, als nostres reis que governen Lícia, fama no els manca.
Vi escollit, tan bo com la mel, ells beuen, i mengen
grassos moltons, mes tenen també una força prou brava,
car, entre els licis que es baten, als rengs del davant ells guerregen.”
Dolç amic, si fugint d’aquesta batalla poguéssim
ésser joves per sempre més, immortals, no em batria
jo en persona entremig dels guerrers de les files primeres,
ni et llançaria tampoc al combat que dóna la fama.
Com que, però, de la mort les deesses nombroses ens sotgen
sense que cap mortal en pugui fugir o les eviti,
apa, a veure si a algú donem fama o és ell qui ens en dóna.»

[Ilíada, XII, 310-328. Versió de Miquel Peix. Barcelona: Alpha, 1978]


Una interessant reflexió del rei dels licis, Sarpèdon, al seu company Glauc, exhortant-lo a combatre al davant de les seves tropes, a primera fila, defensant Troia. Ve a dir que els reis i els nobles gaudeixen de molts privilegis: honors, terres, bon menjar i beure; doncs per això mateix han de donar exemple lluitant amb valor al front dels seus homes. D’altra banda, els herois se saben mortals. Per això diu que ningú, defugint la batalla, no guanyaria pas la immortalitat: només conservaria la vida una temporada més, ja que les deesses de la mort regnen sobre els humans. Així doncs, atès que la fugida no els garantiria tampoc la vida, val la pena de combatre i exposar-se a morir honrosament. En la lluita tindran l’oportunitat de guanyar fama i glòria a costa de les seves víctimes, o bé de donar fama i glòria al guerrer enemic que aconsegueixi de matar-los. Sarpèdon es trobarà aviat amb el seu destí, ja que caurà mort per Pàtrocle, qui, al seu torn, morirà a mans d’Hèctor; aquest no sobreviurà a la còlera d’Aquil·les, el qual... etcètera.





Comparo les dues grans traduccions catalanes en hexàmetres: la de Manuel Balasch (Selecta, 1971; reeditada a Proa, 1997), i la de Miquel Peix (Alpha, Fundació Bernat Metge, 1978). De l’acarament em queda el dubte de si a la vora del riu Xantos, a més de conreus de blat (terra bladera, xeixa) hi havia vinyes o hortalisses. Minúcies a part, és admirable l’esforç d’adaptació dels hexàmetres grecs a versos catalans de sis accents, comptant-hi quan cal els secundaris, el joc subtil de cesures, la combinació de peus de tres o de dues síl·labes i el martelleig rítmic dels finals de vers, amb un dàctil seguit d’un espondeu —en mètrica accentual, un peu ternari de tònica i dues àtones, més un de binari al final amb tònica i àtona, seguint el model que va establir Carles Riba en la seva segona versió de l’Odissea. (Val a dir que el model ribià era, volgudament, una mica més lax al principi de vers, mentre que el de Balasch es cenyeix més a un patró rítmic més rigorós.)
  
En català hi ha també, que jo sàpiga, almenys dues versions més de la Ilíada en prosa: la de Joan Alberich (La Magrana, 1978) i la de Montserrat Ros (FBM, 2005 ss), a part d’una de Conrad Roure de 1875, que no conec i que m’agradaria de tenir; ho deixo anar per si algun gentil lector volgués prendre’n nota...






















Vegeu una interessant comparativa entre les diferents traduccions d'Homer en aquest blog:

https://detroiaaitaca.wordpress.com/tag/montserrat-ros/  

Sobre la «qüestió homèrica» i sobre la Ilíada, recomano dos llibres importants:

Carles Miralles, Homer. Barcelona: Empúries, 2005
Jaume Pòrtulas, Introducció a la Ilíada. Homer, entre la història i la llegenda. Barcelona: Alpha, 2009


  

Vegeu també en aquest blog:


Imatges:

Homer, segons un bust romà en marbre del Pentèlic del segle II dC, còpia d’un original grec del segle II aC (Palazzo Caetani, Roma). La imatge segueix la tradició secular que imagina Homer com un aede cec, i que ja s’insinua en l’Himne Homèric a Apol·lo.

El cos de Sarpèdon és transportat per Hypnos i Tànatos, els déus de la son i de la mort, sota la mirada d’Hermes. Cratera d’Eufroni, de l’any 515 a.C., signada per Euxiteu, ceramista, i Eufroni, pintor. Era al Metropolitan Museum of Art de Nova York des de 1972 fins al 2006, quan va ser tornada a Itàlia: ara és al Museo Nazionale Etrusco di Villa Giulia, Roma.

Portades de diferents edicions de i sobre la Ilíada esmentades en aquest article. Com ja he dit molts cops, faig aquestes cites sense cap ànim de lucre i sense cap intenció de perjudicar els drets de ningú, ans des de l'admiració i la voluntat d'estimular el coneixement, la lectura i si escau l'adquisició dels textos que comento.


2 comentaris:

  1. L'Helena ha comentat: He llegit l'Odissea traduïda en prosa, i hauria de llegir la Ilíada. Però d'aquests clàssics se me n'escapen moltes virtuts.
    I no sé com es podien arribar a aprendre de memòria tant de text seguit, per molta mètrica que l'acompanyés.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Era un ofici, memoritzar allò, i requeria aprenentatge i esforç. Les fórmules repetitives ajudaven; però segur que en la recitació oral cada dia devien saltar-se coses, afegir-ne i canviar-ne, fins que en temps de Pisístrat es fa fixar el text canònic.

      Sense voler desmerèixer les excel·lents versions en prosa que hi ha, jo et recomanaria que els llegissis en les adaptacions en vers (Riba per l'Odissea; Balasch i Peix, per la Ilíada; i Riber i Dolç per l'Eneida), tot i que exigeixen també un esforç...

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.